dilluns, 12 de maig de 2014

(El text que segueix és el guió de la meva intervenció en la taula rodona de presentació del número 39 de la revista de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. A Barcelona, al local social d' Aurea Social, el divendres 9 de maig de 2014)
INTRODUCCIÓ
Les intervencions que m'han precedit han exposat plantejaments respecte del procés sobiranista i respecte del comportament de la societat en aquest període entre la transició, que s'ha anomenat transacció, fins a la convocada consulta del 9 de novembre.
Quan en Manolo em va demanar escriure alguna cosa per a aquest número de la revista vaig decidir compartir amb els possibles lectors, i ara i avui amb vosaltres, algunes de les qüestions que m'interessen respecte del plantejament general que es fa per a aquesta trobada. En concret estic abocat en la reflexió (a l'article em sembla que vaig parlar de 'reivindicació') sobre la violència.
Lligat amb el títol de la xerrada d'avui, transició i situació actual, parteixo de dues premisses:
- Una transició modèlica ? Fins i tot a nivell acadèmic s'ha venut la transició a la democràcia, el període 1975 a 1983 més o menys, com un cas extraordinari de transició pacífica, no violenta, sense víctimes, model de consens i bones maneres. Però en la meva retina hi ha imatges que no es corresponen amb aquest dibuix. I durant algun temps he estat buscant alguna investigació, algun treball periodístic o acadèmic que respongués a aquesta disfunció. Finalment he llegit el llibre de Mariano Sánchez Soler, editat per Península el 2010 i titolat LA TRANSICIÓN SANGRIENTA (1975 – 1983), del qual he tret les següents dades:
- dels 3.173 morts per delictes de sang (des de 1976 fins a 1983) 591 es deuen a violència política, un 18,62%. D'aquest 188 foren víctimes mortals de la violència institucional. Hi va haver 1072 ferits.
- Adaptació pacífica a la crisi (només expressió del capitalisme): Els ciutadans apareixen com a un model, una altra vegada, a l'hora d'entomar la crisis econòmica que estem vivint. I a mi em sorprèn que no hi ha gi una reacció violenta molt més considerable.
Dades: Mentre que els ingressos derivats de la gravació a les rendes del treball han anat augmentat des de 2006 (de 430.428 milions el 2006 a 494.431 milions el 2010), els derivats del capital han disminuït considerablement, passant de 75.027 milions a 53.455 milions d'euros en el mateix període. (Vicenç Navarro a Público el 22 de desembre de 2011)
No tinc cap conclusió de les reflexions que he anat i vaig fent al respecte. Només, doncs, us puc fer partícips de algunes qüestions que em vaig plantejant. I per això, em permeto algunes cites o explicacions estrictament fruit de les meves cuites personals:
Unes referències literàries:
Qualsevol que hagi estudiat la Història, sap que la desobediència és la primera virtut de l’home. És per la desobediència i la rebel·lió que aquest ha progressat” A L’anima humana, d’Oscar Wilde.
La pel·lícula Viatge a la felicitat de mamà Kuster, de Rainer W. Fassbinder, de 1975, comença quan el senyor Kusters mata al fill de l’empresari pel que treballa. Més tard la seva dona explica davant dels membres d’un partit polític que el seu marit no és boig, que el seu marit no és un assassí... “és un home que ha tornat el cop perquè ha estat colpejat tota la vida. Colpejat i trepitjat”.
Una definició vulgar, treta d'internet: La violència és, per un costat, un terme general utilitzat per descriure una conducta humana agressiva, no amistosa, no pacifista, bel·ligerant, enemiga, que provoca dolor i sofriment. O bé, Tota acció intencional que pugui provocar mal físic, psicològic o sexual.


No tinc clar de quina manera es pugui explicar la meva convicció que la violència està lligada a la propietat, a la acceptació inqüestionable del dret a la propietat. Per tant, lligada al poder que amb l' aparició de l' ESTAT que la monopolitza ( PODER = violència legal ) apareix com el mediador entre la violència dels rics i la dels només lliures, com diu Aristòtil. Per tant es reconeix que cal regular la discrepància (l'enfrontament que comportarà) i així l'estat s'adscriurà per a si el monopoli de la violència. Però l'estat que ho fa no és neutral i avui el mercat (que ha sotmès a l'estat) evidentment no és neutral.
Distinció entre conceptes:
- una violència ( indirecta) estructural (que engendra la misèria, la pobresa, la falta d'habitatge, d'educació, de salut...)
- una violència (directa) repressiva : en referència a destrucció de la propietat pública o privada, un segrest, un atemptat, un robatori...
Aquella indirecta (per una manipulació ideològica i per la desinformació que comporta) obté del sistema (i de la majoria de la 'bona gent') la categoria o definició d'un caràcter negatiu. Per tant, aquesta violència indirecta serà contestada amb violència pel poder, per l'estat. Però aquella violència estructural, aquella violència callada, sense forma pública, sense rostre televisiu, que engendra la misèria, la pobresa, la falta d'habitatge, d'educació, de salut.. s'ha de combatre <> en el marc democràtic, amb consens, acord, negociacions i diàlegs.
I molt em temo que, en conseqüència, donats els resultats electorals actuals (PP i CiU) la majoria de la ciutadania està d'acord amb aquest plantejament: assumpció d'un determinat grau de violència (institucional) per a garantir la permanència del sistema (capitalista). I per tant, no és legítima una resposta ciutadana violenta a aquesta violència institucional ? Davant de notícies en que s'afirma que a Catalunya, l'any 2013 es van fer de mitjana cada dia 44 desnonaments...que això vol dir que a 16.000 famílies els han fet fora de casa perquè no poden pagar el lloguer o la hipoteca.. quan els governs han destinat quantitats multimilionàries per a salvar entitats bancàries que han alimentat la corrupció...
Els jutjats van ordenar 25.422 desnonaments a Catalunya durant 2012.
En el programa d'estabilitat enviat a Brussel·les pel Govern Rajoy s'afirma que la despesa pública es reduirà en un 4,3% d'aquí a 2017... que representa una retallada d'uns 45.000 milions d'euros... Deu seu per això que el senyor Botin va declarar públicament que Voy a felicitar al presidente porque lo está haciendo muy bien.
La política, doncs, en el sentit negatiu, pejoratiu del terme, no compleix aquesta funció d'apaivagar la ira, la violència justa, lògica i comprensible d'autodefensa d'aquells que “han estat colpejats tota la vida” ?


La meva reivindicació de la violència, doncs, trobaria en Hegel una bona explicació. Suposant que existeixi el dret “Només la necessitat del present pot justificar una acció contrària al dret, perquè, si ens abstenim de fer aquesta acció contrària al dret, serà una injustícia més gran la que es cometria, la negació total de l'existència empírica de la llibertat”. (Hegel a Principis de la filosofia del dret).


dimarts, 6 de maig de 2014



Replica al secretari comarcal de CCOO d’Osona.
(Una Creu de Sant Jordi merescuda, respon al meu article Quina creu, la Creu de Sant Jordi! : 2 de maig i 28 d’abril, respectivament a El 9 Nou)
No trobo en el meu text cap referència a la convivència (ni a la connivència) entre el govern de CiU i els sindicats. Per tant, per tal de justificar l’afirmació de que tinc ‘falta d’informació considerable’, se m’atribueix una asseveració que jo no he fet en l’article que es pretén rebatre. Tampoc sé trobar en el meu article on es pugui llegir que els sindicats hagin traït les classes treballadores. Una altra qüestió és que el secretari de CCOO ho dedueixi, i serà sota la seva responsabilitat, del conjunt del meu text.
Em sorprèn la utilització de l’expressió “classes treballadores”, en plural. Si hi ha classes treballadores, què les diferencia unes de les altres i què les diferencia de la classe no treballadora, la propietària dels mitjans de producció ?. Tanmateix avui potser hauríem de dir, la classe gestora del sistema de mercat o financer. Hi ha una classe treballadora activa i una classe treballadora a l’atur ?. Hi ha una classe treballadora oficial (funcionaris i empreses públiques) i una classe treballadora fabril, industrial i de serveis no públics ?
No es pot culpar el sindicat de no defensar l’abolició del treball, diu el secretari de CCOO. I afirma que “sempre hem defensat una societat on el treball digne, segur i ben remunerat sigui la pedra angular...”. El treball en tan que venda de la força de la mà d’obra, que produeix una plusvàlua, etc.  etc. , com es fa digne (si no participo en la seva concepció, en la seva distribució ni organització) ? Ja no estem, almenys, per l’autogestió ? Un treball segur ?. Per què voldria un treball segur si l’he definit (em pensava) com a alienant ? I ben remunerat: si no és una cooperativa, o autogestionat, qui decideix, de fet, la qualitat de la remuneració ?. El govern de torn, la patronal o la troika europea ?
Està per l’abolició de la propietat privada ?
No crec que del meu text es pugi deduir que CCOO sigui indiferent... ni que sigui còmplice necessari... Sí que he dit ( o volia dir) perquè ho crec, que els sindicats ( i les organitzacions polítiques) actuen molt sovint com a tubs d’escapament d’una ira que d’altra manera hauria de resultar violència. Violència contra aquella que provoca, i  organitza, la pobresa, la misèria, els desnonaments, l’atur estructural (l’exèrcit de reserva)... Violència que , sí,  crec que hi ha legitimitat per a contestar violentament. I sí, no entenc que no hagi augmentat considerablement els darrers anys.
No entenc el “cinquè lloc” que em contesta, sobre la llengua. No trobo en el meu article res que pugui portar a pensar que jo hagi qüestionat en absolut , ni he posat en dubte, la tasca de normalització lingüística que hagi fet CCOO.
Les referències històriques que em retreu pretenien mirar una Catalunya, a partir de fets i personatges o moviments,que no mereixerien, segur, cap creu de sant jordi, i reivindicar-les davant de la meva por a que, tal com anem, no acabin desapareixen del mapa per deixar espai, només !, a aquells que hagin estat mereixedors del reconeixement dels governs de torn.
M’agrada el debat i la confrontació ideològica i per això, sense cap altra intenció, contesto el seu escrit.  Utilitzo algunes eines de la teoria política que dono per suposada en el sindicat de CCOO, per mostrar, al meu parer (sempre, evidentment rebatible), el que crec que són desviaments del que jo entenia que eren els sindicats de classe. En cap moment, quedi ben clar, hi ha cap referència a persones determinades, a treballadors o a funcionaris sindicals... la meva anàlisi es refereix a institucions, al seu funcionament i als resultats que, potser a vegades independentment dels seus gestors, no són els que aquelles persones, treballadors o funcionaris sindicals pretenien. Això no es contradiu amb la meva convicció que els sindicats, tots !, són més gestories sindicals que no pas espais destinats a canviar (revoltar, revolucionar, capgirar) el món. No sé entendre que  durant anys i anys hi hagi dirigents sindicals ocupant càrrecs en les estructures de les seves organitzacions, no sé comprendre com es pot estar contra el sistema quan el sistema em dota de grans quantitats de recursos econòmics... Em costa entendre, finalment i repeteixo, que qui  els hauria de témer (el govern de CiU – ERC) els premiï. 

dilluns, 28 d’abril de 2014

Quina creu, la Creu de Sant Jordi ¡
He vist al telenotícies de TV3 als secretaris de Comissions Obreres i de la Unió General de Treballadors, de Catalunya, que acceptaven i rebien, de mans del president Mas, de Convergència i Unió, la distinció per a la seva entitat de la Creu de Sant Jordi de 2014. He mirat el decret del govern que institueix aquests reconeixements i hi he llegit que són per “distingir les persones naturals o jurídiques que, per llurs mèrits, s’hagin destacat pels serveis prestats a Catalunya en la tasca de defensa de la seva identitat i de restauració de la seva personalitat o més generalment en el pla cívic i cultural”.
Redéu !, com em costa entendre el reconeixement que fa un govern ultraliberal a uns sindicats (de classe ?) , però no a altres. Encara més després de veure com aquest govern porta més de trens anys sense augmentar el sou (quan no retallant) als seus funcionaris (que sí als seus càrrecs polítics), que ha reduït considerablement la plantilla global en l’àmbit de la sanitat, l’educació i la seguretat (manifestacions constants de mestres i professors, metges i personal sanitari i bombers). Amb quina virtut el govern fagocita allò que hauria de témer.
El govern haurà considerat que els sindicats “reconeguts” han destacat pels serveis prestats a Catalunya al haver-se comportat com a part del sistema en l’espai de confrontació que s’estableix en la situació actual. Aquells sindicats que parlaven, només fa quatre dies ( o vint anys), d’autogestió, de les contradiccions del capitalisme que l’haurien de portar a la seva desaparició, de l’abolició del treball i del compromís de les classes obreres en la construcció del paradís del proletariat, avui són premiats per governs ultraliberals. Perquè, de fet, actuen com a canalitzadors, ordenadament, de la ira que provoca tant desnonament i tant atur interessat ? Perquè segueixen parlant de la distribució de les hores de treball més que no pas de l'abolició de la propietat o de la distribució de la riquesa? Perquè organitzen, periòdicament i controladament, manifestacions que serveixin per al desfogament d’aquella ira? Perquè convoquen vagues, especialment en els sectors on estan més assegurats el llocs de treball, amb durada determinada prèviament, que podrà descomptar el capitalisme tranquil·lament en els seus comptes de resultats ? Perquè condemnen, sense embuts, qualsevol descontrol d’aquesta justa ira quan sembla que es transforma en violència ? I així, destaquen en “la defensa de la identitat” de Catalunya que, diu el govern, és aquesta de posar-hi l’altra galta a la violència sense precedents dels poderosos de la terra: un poble pacífic, de pactes i diàlegs, es veu.
Qualsevol dia esborraran dels llibres la guerra dels segadors (1640), la revolta dels barretines (1687), la revolta de les lleves (1870) i la revolta per les lleves (1909) i la setmana tràgica, als anarquistes dels anys trenta, a les associacions de veïns dels anys 70 .... i només hi quedaran aquells que hagin meritat medalles d’or i creus de sant jordi.
(Publicat a El 9 Nou, 28 d'abril de 2014).

divendres, 7 de març de 2014

La distància entre Santa Maria i L’Esquirol.
Ara aquesta distància es mesura amb 11 vots, en l’expressió de la interpretació que onze ciutadans facin d’allò que 1850 veïns van manifestar, participant o no en la consulta mal anomenada sondeig. El 18 de juliol el ple a instàncies de 393 veïns, amb l’absència dels tres regidors d’AUD, va aprovar per unanimitat la celebració d’una consulta per al possible canvi de nom del municipi, a l’empara del Reglament de Participació Ciutadana. El mateix ple va convocar a una reunió pel 25 de juliol als promotors de la consulta i als representants dels grups municipals. A la reunió la representant d’AUD va proposar que el límit del 20 de gener de 2014 s’avencés a desembre de 2013; proposta que els presents varen acceptar.
A partir d’aquell moment el govern municipal va obrir un bloc per al debat sobre la qüestió, va reservar la sala de plens per a tots els dijous per tal que els promotors en pogueren fer ús per a publicitar la consulta, i tots els veïns participar-hi. També es va encarregar al secretari el contacte amb un registrador de la propietat, amb un càrrec de Governació i amb un càrrec d’Agricultura.
A l'octubre es va produir el canvi en el govern, d'acord a allò que va pactar CiP amb AUD. A partir d'aquell moment no es va publicar mai més res al bloc, ni tant sols un petit text que hi vaig enviar. Text que sí varen conèixer, es veu, els promotors de la consulta. Es va realitzar la xerrada amb els càrrecs abans esmentats per a respondre a les inquietuds que pogueren tenir els veïns. I va semblar que el tema s'adormia.
Cabrerès i Progrés va proposar a Convergència i Unió inserir en el ple l'acord per a celebrar la consulta el 23 de febrer (per error el text deia 20). En el ple corresponen el govern municipal no va incloure (malgrat allò que estableix la Llei de règim municipal) en l'ordre del dia la proposta de l'oposició, amb l'argument que proposaven un altre camí per arribar al mateix lloc. Després d'un agre debat, el punt es va incloure en l'ordre del dia, es va passar a votació i va tirar endavant amb el vot dels grups de l'oposició (amb una abstenció a Convergència i Unió).
En l'acord aprovat, de vuit paràgrafs, no es diu res pel que fa al grau de participació, ni en un sentit ni en un altre.
El dia 23 es va consultar als veïns del municipi. A la nit, dos mitjans de comunicació es varen dirigir a Cabrerès i Progrés per demanar si volíem dir alguna cosa en referència a les declaracions que hauria fet el senyor alcalde en el sentit que el ple no consideraria el resultat de la consulta perquè el ple que la va aprovar així ho establia. Els varem llegir el text de l'acord i, encara més, varem donar la nostra interpretació de com s'ha de llegir el paràgraf 7 de l'article 29 del reglament de participació, segons la qual s'obliga al ple quan hi ha un 50% de participació, però no es prohibeix per un altre cas. I especialment pel cas, ja que la competència per demanar el canvi de nom del municipi és exclusiva del ple municipal.
La majoria de la premsa només dona la versió oficial del govern municipal, contrària a sotmetre al ple demanar o no el canvi de municipi. La sorpresa està en que durant el dia es fa públic un acord de la Junta de Govern que s'expressa absolutament en sentit contrari. L'empresa assessora del govern municipal devia fer una lectura més atenta, no interessada, del Reglament i d'algun missatge editorial que recomanava “anar en compte que els veïns no tinguin la sensació que anar a votar no ha servit per res”.
Esperem que en el proper ple el senyor alcalde doni explicacions de com és que hem assistit a aquest joc de l'amagada.
(Publicat El 9 Nou; 7 de març de 2014)

divendres, 28 de febrer de 2014

27 de febrer. Extraordinari ple extraordinari a l'ajuntament de L'Esquirol.
Quan entrem a la sala de plens un veí està parlant, acaloradament, amb l'alcalde. El veí diu haver estat amenaçat i està exigint empara de l'autoritat local. L'amenaça l'hauria provocat la seva activitat professional (assessorament a l'arquitecte municipal acomiadat) que hauria despertat les ires de membres de l'Associació Amics del Cabrerès. Diu que no pensa deixar començar el ple si no obté una resposta. L'alcalde es troba descol·locat i encarrega al secretari que truqui els mossos d'esquadra.
El veí es calma i lliura 'oficialment', demanant al secretari que ho faci constar, el que diu que és una còpia de la querella criminal presentada contra el suposat amenaçador. Diu que no impedirà el funcionament ordinari del ple i que, si fos el cas que es presentés el suposat amenaçador, ell no prendria cap actitud. Apareixen els mossos d'esquadra i l'alcalde els diu que de moment no cal la seva intervenció, que si poden estar encara una estona amatents per si de cas...
I comença el ple.
Després d'una correcció d'ordre, la numeració dels punts de l'ordre del dia hauria oblidat el punt que es va posar en el darrer ple per forçar la convocatòria de la consulta.
El primer punt de l'ordre del dia, una moció, pretén posicionar el ple en el sentit de recolzar els tràmits per a derogar la Llei 27/2013 que afecta a l'autonomia de l'administració local.
Cabrerès i Progrés demana que abans del pronunciament dels grups l'alcalde respongui a una pregunta:
- L'equip de govern ens proposa que recolzem els tràmits que calgui fer per exigir la derogació de la llei 27/2013. Si ho fem, l'alcalde ens pot dir que no faran ús de les prerrogatives que la Llei concedeix als equips de govern ?
Es crea un silenci estrany, els regidors de l'equip de govern es miren, no entenen la pregunta. Els ho expliquem: en un punt determinat de la Llei que es proposa que es derogui diu que les Juntes de Govern Local, l'equip de govern, podrà aprovar els pressupostos prorrogats malgrat el ple no els hi hagi aprovat. Per tant la pregunta es concreta en que l'alcalde ens digui si, en el cas que no li aprovem els pressupostos (punt següent del ple), farà ús o no de la llei que considerem que s'ha de derogar.
Dubtes. La senyora Alba Molas ens dona una lliçó de dret, diu que les lleis s'han de complir, diu que només recolzem o no una plataforma creada per CCOO i UGT i alguns partits.. que s'han de complir les lleis... Li insistim que el punt concret de la llei el que parlem no obliga a, sinó que permet que.
L'alcalde, més sibil·lí, diu que no pot contestar perquè encara no hem votat si aprovem o no els pressupostos, que si no s'aprovessin... en tornaríem a parlar i que.. però no respon la pregunta.
Cabrerès i Progrés demana al secretari que consti en acta la nostra observació i reflexió. L'alcalde sotmet a votació la moció que es aprovada per unanimitat dels assistents.
Segon punt de l'ordre del dia: Aprovació si s'escau de la proposta de pressupostos per a l'exercici de 2014.
L'alcalde recorda que ja es va reunir la setmana passada amb els grups de l'oposició. No hi ha hagut cap modificació sobre allò que s'havia parlat. Explica puntualment algunes de les decisions que poden represntar novetat respecte d'anys anteriors: la proposta de la seva dedicació al 100% a l'ajuntament, amb el corresponent augment de retribució....
Havíem presentat una sèrie de preguntes per escrit i l'alcalde ens respon:
Ca La Salut a Sant Martí Sescorts: Es treballa sobre un parell de projectes de 2008 realitzats per l'arquitecte senyor Rierola. Que hi haurà una considerable assignació degut a la compensació que li correspondrà a PATEL en la urbanització de la zona i que es destinarà a finançar Ca La Salut, import que encara no es pot concretar, que serà un centre cívic, que es farà la primera planta, que ja es veurà si pisos de protecció oficial o no.
Ajuts a entitats Cantonigrós.
Havíem preguntat per l'augment considerable a aquesta partida i se'ns havia dit que compensava un 'oblit' d'anys anteriors. L'alcalde i el senyor Callejón no entenen, diuen, perquè s'insisteix en demanar factures per justificar aquest augment, li exigeixen a l'anterior alcalde que digui si havíem demanat nosaltres factures, etc. Etc.
Escola de música El Faristol: informació sobre la previsió dels ajuts institucionals que es preveuen.
L'alcalde, misteriós, diu que han descobert que costa molt mantenir l'Escola de Música, que no pot precisar ara mateix quan, que tenen una reunió amb ajuntament de Roda.. que és molt difícil però que hi trobarà solució.
Crisi econòmica: hi ha alguna mesura concreta, específica per ajudar a fer front a aquesta crisi a famílies i veïns en més mala situació econòmica i social ?
Només preteníem que l'alcalde ens digués si hi havia partides concretes, actuacions concretes, a més de la rebaixa en despesa per deixalles, per exemple, per a fer front a la crisi econòmica general en què vivim. Però la seva intervenció va ser una acusació de com hauríem gestionat nosaltres el tema. Que no tindria sentit haver fet una previsió pressupostària de més de dos milions i no haver-la executat. Tot seguit enumera una munió de qüestions que han descobert problemàtiques i explica com les han anat gestionant, etc. Etc.
Caldera de biomassa. No hi ha novetats , com ja ens varen dir no hi ha cap previsió perquè suposen que pel temps que el 2014 estarà en funcionament no afectarà el pressupost i que pel 2015 es tindrà informació suficient per a les previsions.
Com està el tema de l’acomiadament de l’arquitecte tècnic ? S'han reunit amb ell, ell presenta demanada, aquesta té un defecte de forma, es recondueix, ara no tenen comunicació amb l'arquitecte tècnic...
Preguntem que ens confirmin que el Tribunal Social de Granollers ha acceptat, finalment, la demanda i que hi ha prevista la sessió de judici pel gener de 2015.
El secretari ho confirma. L'alcalde ens diu que la darrera proposta per a la liquidació feta a l'arquitecte tècnic pel seu acomiadament voltaria els 35.000.- euros.
Cabrerès i Progrés tornem agafar la paraula per tractar específicament el capítol de personal dels pressupostos.
El senyor alcalde reparteix un full, a mà i evidentment redactat amb urgència (sembla com si esperessin la nostra intervenció) on es detalla i es compara la retribució proposada dels càrrecs electes amb les retribucions anteriors de 'exercici 2013.
La nostra intervenció, que deixem per escrit al secretari:
Una petita observació matemàtica, suposo: sumant avantprojecte surten 518.155,38 i si sumem la plantilla que consta en l’expedient surten 514.273,21
  1. APLAUDIR LA CORRECCIÓ DE LES PARTIDES QUE ES DESTINAVEN (ERRÒNIAMENT, TAMBÉ EN LA NOSTRA ÈPCA AL GOVERN) A PLUS DE PRODUCTIVITAT. Ara bé, com que el resultat efectiu per al empleats no varia, les preguntes són:
  • La resta que queda en la partida 920 15000 Complement de productivitat (3.584 euros) com es distribueix, queda assignada a salaris cada mes o, realment, queda pendent per a distribuir en funció de la productivitat real dels empleats a finals d’any ? (L'alcalde diu que això s'ha modificat i que queda en 1.000 euros i escaig)
  • Aquesta modificació comporta alguna afectació a la part corresponent d’impostos (IRPF) o a Seguretat Social pels empleats i per a l’ajuntament ? (Contesta el secretari dient-nos que no hi ha efectes en les retirbucions finals dels empleats)
  1. Les retribucions als càrrecs electes. No fem cap pregunta, només llegim com ho entenem, per si fos els cas que ens equivoquem en la lectura:


Comparació de tres partides del pressupost de 2013 amb les corresponents de 2014:
Econòmica
Programa
Nom
2013
2014
10000
920
Retribucions càrrecs electes
24785.-
53.600
23000
912
Dietes càrrecs electes
993.-
4,000-
23300
912
Indemnitzacions membres corporació
7637.-
-



33.415.-
57.600.-


La mateixa comparació per cada càrrec i només per a l’assignació de sou o salari:

2013
2014
Alcalde
12.792.-
32.000.-
Regidor
4.560.-
7.200.-
Regidor
4.560.-
7.200.-
Regidor
---------
7.200.-

21.912.-
53.600.-


Els sous de la brigada municipal, el 2008 eren de 24.701, 22.308 i 22.308 i pel 2014 la previsió és de 24.277, 21.887 i 21.887. El Tècnic de Promoció Econòmica manté el sou des de 2009.
En l’apartat 8 del text que fou el pacte per a la formació de govern municipal a l’esquirol, de 10 de juny de 2011 es diu que per “Dedicació i retribucions: el conjunt de les retribucions corresponents als càrrecs electes serà com a màxim del 80% de la suma de retribucions actuals. Totes les dedicacions retribuïdes que s’acordin seran a temps parcial”. Hi ha la firma del senyor alcalde.
Hi ha capítols en els pressupostos que poden indicar, en funció de les previsions que un govern o altre hi facin, poca diferència programàtica o ideològica. Molts cops pot quedar, fins i tot en una apreciació tècnica o d’oportunitat. Hi ha capítols que tenen un determinat caire social que indiquen més específicament la concepció del món que té un equip o un altre, que mostren una determinada concepció de les relacions socials.
En les converses que varem mantenir amb AUD, el 2011, semblava clar que, pel cas de L’esquirol, les retribucions dels càrrecs electes havien superat allò que enteníem suficient i raonable. Fins el punt que la quantitat que l’anterior alcalde s’havia assignat era (com es proposa també ara) superior a la que l’Associació Catalana de Municipis recomana per a aquests que no superen els 5.000 habitants.
La firma per part del senyor alcalde del punt 8 del pacte abans esmentat, semblava que respondria a una concepció personal. Ara sembla que, en aquell moment, no era més que un posicionament estratègic per a la configuració d’un govern que un dia li havia de donar l’alcaldia.
La nostra opinió és que, en les circumstàncies actuals, davant de les circumstàncies personals i professionals dels empleats de l’ajuntament i de les dels càrrecs electes, la proposta d’un augment en les retribucions d’aquests, en concret de l’equip de govern, és, almenys, immoral. L’apropiació de la institució per a la carrera personal i la satisfacció personal no mereix cap mena de respecte. I que quedi clar que la nostra postura segueix sent que hi ha d’haver una retribució ajustada per als càrrecs electes per tal de garantir l’accés de tots els veïns, independentment de la seva situació social i econòmica i de la seva pertinença o no a famílies benestants. Quan la legislació estatal i la legislació autonòmica han imposat considerables retallades a tots aquells que tenen un sou públic, resulta insultant la proposta de determinats càrrecs electes d’augmentar la despesa que correspon als seus llocs de destinació en un, almenys, 50%.
Més enllà dels raonaments que hagin justificat ( o no) les partides pressupostàries de les que hem anat demanant explicació, més enllà d’una voluntat originària de voler col·laborar amb el funcionament ordenat i ordinari de l’ajuntament, no podem participar, ni tan sols per silenci, en aquest exabrupte que representa la proposta de retribucions per a l’equip de govern.
NO recolzem, doncs, el projecte de pressupostos per a 2014 que ha presentat l’equip de govern.


Intervenció de Convergència i Unió. Després de queixar-se pel poc temps per a preparar aquest ple, per les formes de negociació plantejades per l'equip de govern i de dir que s'havien trobat amb la sorpresa d'aquest augment tan considerable de les retribucions dels càrrecs electes no podien recolzar els pressupostos. Insisteixen en que és aquesta raó, que els dol ja que coincideixen fonamentalment amb la resta dels capítols pressupostaris.


El senyor alcalde pren la paraula per retreure'ls no haver-se llegit la proposta, els retreu que s'haurien presentat a la reunió amb l'equip de govern sense haver treballat la proposta, intervé el senyor Callejón comparant la rapidesa amb que ells han preparat les respostes a CiP amb la no preocupació de CiU pels pressupostos. L'alcalde fa un discurs, molt típic, de considerar que no aprovar els seus pressupostos mostra que no tenim en consideració el bé del poble, fa una llarga relació de situacions que ha anat arreglant, de problemes que es van resolent, de les activitats que duen a terme, de la seva incansable recerca de subvencions, de les seves hores de dedicació, de l'atenció als ciutadans, de la reunió amb les entitats... i un llarg etcètera d'auto lloances. I aprofita per dir que quan es treballa s'obtenen resultats i que per a l'obtenció d'aquest resultats amb aquest treball s'ha de considerar la corresponent retribució.


dilluns, 20 de gener de 2014

Hipòtesis per a l'Ajuntament de L'Esquirol
Quan estudiava, uns excel·lents professors de teoria política, m’explicaren la distinció entre legalitat i legitimitat. Ara descobreixo que cada dia resulta més hegemònica la legalitat que la legitimitat, i jo donava per fet que la legitimitat, evident, era la pàtina que donava llustre a la legalitat.
Però a casa nostra, ara a L’Esquirol, comprovo com des de la legalitat a l’equip de govern se li’n fot la legitimitat sense que ni tant sols es posin vermells: decideixen, sense cap raó ni justificació, no publicar al bloc per al canvi de nom del municipi un text (sobre el contingut del qual parlen amb els promotors); quan Cabrerès i Progrés els pregunta perquè han justificat el conveni de 28.000 euros amb el tècnic acomiadat en, entre altres, el pagament dels mesos d’agost dels darrers anys (en que no hi havia prestació de serveis per part del tècnic) la resposta versa sobre el bé del poble, el sexe dels àngels i el comportament positiu que espera dels regidors de Cabrerès i Progrés.
- Quina hora és ?
 - Som dilluns.
- Doncs, baixo a la propera.
Acaba l’ordre del dia del ple i un veí demana la paraula (com s’ha vingut fent sempre) i el senyor alcalde li diu NO, sense més explicacions i s’aixeca i fot el camp !.
La meva hipòtesis respecte d’allò que em sembla que està passant:
  • Des d’AUD (escissió de Convergència i Unió), durant la primera part d’aquesta legislatura es va alimentar la fera de l’ACC (Amics del Cabrerès i Collsacabra) perquè resultava el braç armat d’allò que pretenia (encara pretén ?) restaurar la legalitat, la honestedat, la bellesa i la perfecció en l’àmbit de l’administració local a L’Esquirol. I, sobretot, recuperar les enormes despeses indegudes i retornar-ne el seu import a les arques municipals. Però ara, el senyor alcalde no respon a aquelles expectatives i si en un temps ja deia que ell no podia aturar a l’ACC... certament ara, a més, tem que l’ACC no li passi per sobre i no els deixa parlar en públic en el ple municipal. I ara l’alcalde , amb Convergència i Unió, acorda en el ple no presentar demanda contra les presumptes irregularitats la publicació de les quals per part d’ACC tan aplaudia.
  • Convergència i Unió va intentar per tots els mètodes que CiP no deixéssim l’alcaldia en mans dels seu enemic (l’actual senyor alcalde). Ens pronosticaven un terrabastall importantíssim amb l’arribada del nou alcalde i ens asseguraren que no li donarien ni el bon dia, i li negarien el pa i la sal. Redéu !, quanta paraula en va ! Li han fet ben planer el camí per a deixar-nos a nosaltres a la cuneta. De tota la bateria de “la torna” que preparaven... res de res ! De fet, és el que toca. El govern de Cabrerès i Progrés ha estat una anomalia històrica a L’Esquirol.
  • UN PACTE DE QUIETUD i silenci PER PREPARAR LES PROPERES MUNICIPALS, PER SI NO SOM ENCARA INDEPENDENTS (de què ? o de qui ?): Convergència i Unió, a Osona, acreditarà el senyor alcalde actual per a encapçalar la llista de CiU el 2015. El cap de llista de Convergència i Unió actual acata la instrucció de la direcció del partit a canvi del compromís de l’actual alcalde de no promoure cap iniciativa judicial contra cap membre de CiU (com queda palès en la votació i anterior representació teatral per part d’uns i altres del darrer ple municipal). I les restes de l’ACC es queden com dos quixots contra els molins de vent que, sense legitimitat de cap mena, exploten la legalitat que tenen.
  • I ERC a L’Esquirol ? Ah !, com sempre en l’equidistància... de tot!. Com en el govern de la Generalitat, recolzant el govern però cobrant com oposició ?. No, a L’Esquirol, callant i cobrant de la tinença d’alcaldia ! I esperant bonança pel 2015... sense mullar-se els baixos...
  • I Cabrerès i Progrés ? Ah ! Intentant ser més entrepà que hamburguesa en mig d’aquesta trepa i buscant (- se) una identitat.


divendres, 27 de desembre de 2013

El dret a decidir (què) i el vot signat.
M’esforço a viure sense deixar-me influir per l’agenda política del país. Potser això fa que em sorprengui extraordinàriament la degeneració intel·lectual que es fa evident en tots els discursos dominants. Que el president del govern d’Espanya es refereixi al campionat del món de futbol a l’estadi on es recorda a Mandela, per la seva mort; que la secretaria del partit que sustenta al govern hagi assolit les màximes expectatives en estupidesa (llevat que es tracti d’una estratègia que a mi se m’escapa) i que els líders de l’anomenada esquerra a Espanya es tornin escolanets de la dreta més rància (terme que s’usa per no caure en la comissió d’un delicte) quan es tracta teològicament de “España”, no hauria de tenir res a veure, no hauria d’aparèixer mai com a justificació intel·ligent (almenys en la teoria, en l’àmbit del coneixement) de misèries semblants en els dirigents de Catalunya. No hauria de servir mai com a justificació de propostes polítiques de cap mena. Tenim la nostra Cospedal i el nostre Rajoy. El nostre o nostres Bárcenas no han d’envejar res als de Castella. I la nostra premsa compleix els seus compromisos polítics amb els seus mentors com ho fan El Mundo i La Razón i El País.
Em sorprèn, provinent d’aquests nostres personatges i d’aquesta nostra premsa, l’acolliment que ha tingut el fum del dret a decidir, sense que hagin aparegut consideracions intel·lectuals que n’hagin intentat esbrinar els fonaments, la oportunitat i els recolzaments jurídics. L’existència de drets deslligada de la seva relació als moments històrics concrets no va més enllà que les virtuts religioses o les constitucionals (pel nostre cas, ara, reivindicades pels “altres”). Només es parla del dret a decidir respecte a sotmetre a decisió una voluntat determinada i quan hi ha una previsible capacitat per a exercir-lo. Jo tinc el dret a decidir sobre l'abolició de la propietat privada però no la capacitat per a que els altres, que també el tenen, l'exerceixin. Més enllà d’aquesta immediatesa, parlar del dret a decidir és com parlar de la bondat de déu davant d’un leprós. O com fa la constitució, garantir un habitatge digne.
Durant anys havia estat convençut que el secret del vot, en relació al sufragi universal, era un cert progrés en una societat civilitzada amb pretensions de democràcia. I ara m’adono que no he vist ningú que qüestioni la perversió dels vots signats i de les llistes d’adscripció política. El govern de la Generalitat va haver de renunciar al seu intent d’elaborar formalment una llista d’adhesions inqüestionables al règim. I ara he vist que algunes entitats socials i polítiques recullen vots signats (nominals, doncs). La relació nominal dels que s’adhereixen al règim (quan jo era petit a casa érem dels de missa, però els altres no eren de missa) estableix per definició la llista (dels tebis) dels que no són afectes al règim.
Alguns vespres, entre això i els fantasmes del ministre de l’interior i del director dels mossos d’esquadra, em costa d’agafar el son.
(Publicat a El 9 Nou el 23 de desembre de 2013)

Seguidors