Des de la finestra del meu estudi....

Des de la finestra del meu estudi.... aquesta boira que he fotografiat...

Més enllà d'aquesta imatge més o menys malencònica... no tot son flors i violes!

Hi ha una certa remor.. una mena d'amagar-se d'allò que ens va passant, uns silencis vergonyosos, una absoluta incapacitat per donar a cada cosa el seu nom i em ve a la memòria Espriu, si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra... per retornar-vos el nom de cada cosa...........

Per Jean-Marc Rouillan

Jean-Marc Rouillan veut tourner la page sans la déchirer

Le mensuel CQFD met en ligne la pétition initiée par Les mots en marche demandant la libération de Jann-Marc Rouillan, qui fut notre envoyé spécial au pénitencier de janvier 2004 à décembre 2007. Bien que fans inconditionnels de sa prose carcérale, nous le préférons dehors que dedans !
Les mots en marcheJean-Marc Rouillan est à nouveau en prison. Il a rompu le silence pour annoncer qu’il tournait la page de son passé et commenter – brièvement – l’interdiction qui lui est faite de parler d’une stratégie révolutionnaire jugée il y a 22 ans aujourd’hui. L’État a répondu en révoquant sa semi-liberté.
Par cette « Affaire Rouillan », l’État réaffirme aujourd’hui sa volonté de s’attaquer à la liberté de parole. Les interprétations crapuleuses de l’interview accordée à L’Express, attisées par certains médias et soutenues par le tribunal d’application des peines, veulent museler et punir l’expression politique de l’écrivain qu’est Jean-Marc Rouillan. Sa réincarcération « préventive » nous le prouve.Nous considérons que les conditions de la remise en détention de Jean-Marc Rouillan sont une atteinte au droit de libre expression.Nous affirmons que Jean-Marc Rouillan n’a pas dérogé aux contraintes qui régissent le régime de semi-liberté accordé en décembre 2007.Nous affirmons également notre révolte face à cette décision qui relève de l’acharnement et de la volonté de faire taire Jean-Marc Rouillan. Lui aujourd’hui et nous demain.Nous réclamons donc la libération sans condition de Jean-Marc Rouillan.

Educació i famílies

Consells escolars dels centres i Llei d'Educació de Catalunya.

Cartell de convocatòria de la concentració pel proper 30 de novembre davant del Parlament de Catalunya: http://www.fapac.net/files/file/wgarcia/Panflets/CARTELL%2030N.pdf

La FaPaC denuncia l'incompliment dels compromisos respecte als Consells Escolars:

http://www.fapac.net/node/3592

Reflexió penjada a la web de la FaPaC.

La participació es retroalimenta.....
Si una entitat, els dirigents d'una entitat o associació, han anat construïnt o deixat que es vagi construint una forma de treballar que no convida, ni de bon tros, a la participació no poden esperar, després, que els associats participin. Si el ciutadà o, pel nostre cas, el soci o sòcia de l'AMPA va assumint, per la inèrcia, que les seves opinions, les seves propostes i suggeriments.. no són canalitzades per l'equip directiu, per la Junta en el nostre cas, cada cop més anirà deixant d'acostar-se a l'entitat i cada vegada més renunciarà més facilment al seu dret de participació.
Ahir vaig estar en l'assemblea de l'AMPA de l'Institut dels meus fills. En soc membre des del curs 2007/2008. Deu fer 10 mesos vaig dirigir una carta al president de l'AMPA sol·licitant que la Junta de l'AMPA sotmetés a consideració dels socis una proposta de reflexió respecte de perquè l'AMPA estava federada en una o altra federació d'ampes de Catalunya. En el text exposava les meves raons per a proposar un canvi de sentit, o almenys un reflexió, en la línia de federació de l'ampa, de l'ies on estudien els meus fills. Per què estem en una federació determinada ?
Primera sorpresa: mai m'havién contestat la meva carta. I, tot i així, no apareix en l'ordre del dia la meva proposta per tal que se sotmeti a consideració de tots els socis (els que assisteixin a l'assemblea, és clar, que són pocs, és trist). Penso que, potser, els membres de la Junta que son a la taula treuran el tema en el punt de "precs i preguntes". Doncs, no. No ho entenc, jo crec que és important el tema, si més no pel sol fet de reflexionar respecte de qui som, de què fem i de perquè ho fem i de la rellevància que la resposta a cada una d'aquestes preguntes pot tenir en ser d'una o altra federació.
Segona sorpresa: finalment em decideixo a demanar la paraula. Exposo que havia sol·licitat que es proposés opinar als socis respecte d'una proposta meva. El president s'excusa, m'hauria d'haver avisat que la Junta ja n'havia parlat i havíen resolt que no calia plantejar el tema. Que sempre hem estat federats així, que tant ens fa una federació com l'altre, que pel que hi fem federats tant li fa... una o altra...
Jo exposo que és transcendent la implicació amb la federació (amb la que sigui, en principi) perquè hi ha temes (ara la LEC, fa dies la vaga, el problema de les vacunes, les beques de menjador, la...) que van més enllà de l'estricte àmbit del centre. Resposta de membres de la Junta: només faltaria haver de dedicar més hores.. no creuen que hi hagi ningú disposat a...

Callo, arronso les espatlles i.. un cop més.. no em sento satisfet de totes les companyies que em toquen.. i m'entristeix...

Bé, sorprenentment el president de la Junta s'havia mostrat crític amb la poca participació de les famílies en el procés de renovació de membres de la Junta de l'AMPA. Com pretenem que les famílies participin si no ens han dit res respecte del procés de renovació del Consell escolar ? I la Junta no ha convocat una petita trobada amb les famílies per parlar (o fer una xerrada) sobre la LEC ?... Segueixo ?.....

La limitació de les perspectives d'algunes Juntes només dins els límits del propi centre, condueixn a la creació d'una dependència ( o almenys a una percepció en aquest sentit per part d'algunes famílies) de les direccions dels centres que caldria evitar. Les ampes hauríen de mostrar ben clarament una posició política ben definida que, encara que coincideixi amb la de la majoria de les direccions, aparegui ben clarament identificadora dels interessos de les famílies. ( En l'àmbit nacional, la FaPaC s'haurà d'anar plantejan la mateixa qüestió respecte d'algunes aliances, o de la conformació d'algunes aliances estratègiques: mireu si no el darrer comunicat de la USTEC explicant perquè no convoquen a manifestar-se el dia 30).

Cada cop més els assumptes de l'educació (formació i instrucció) dels nostres fills supera els petits límits del centre o de la localitat. Només unes Juntes d'AMPA militants poden fer canviar la percepció de que l'AMPA és una gestoria especialitzada.
Com que els meus fills, doncs, estudien en un centre l'ampa del qual no està federada amb fapac, el proper mes de març, en l'Asemblea anual, hauré d'abandonar els meus compromisos amb la Junta de Catalunya de FaPaC. Aleshores intentaré fer un darrer article, de comiat, fent un petit exercici per explicar la meva tasca com a membre de la Junta de Catalunya durant aquests tres o quatre adrrers anys.

Tot son purins.

Per lligar el raonament de l'article anterior..... llegiu aquest del 3 d'agost de 2007. Tot va de purins........

La planta de purins... com a exemple !

Des de fa uns anys tinc una batalla personal contra... (ben mirat potser només contra mi mateix). Bé, de totes maneres us explicaré els meus neguits en un exemple només: la planta de purins de l'Esquirol. Una flagrant vulneració de les normes urbanístiques, els autors de la qual també són els autors de les normes urbanístiques (i aquest, per a mi, és el delicte més gran), va comportar que un jutge dictés una sentència que obliga l'Ajuntament de l'Esquirol a enderrocar la planta de purins. Els arguments posteriors per defensar la gravetat de la situació que es crearia si es complís la sentència, les corredisses a escapolir-se dels excàrrecs responsables de la Generalitat del moment, els exabruptes contra la justícia espanyola (vaig sentir a El 9 TV un drigent de CiU que feia servir allò de "com diuen els castellans: las sentencias se acatan pero no se cumplen). I dit i fet, aquí la sentència no es compleix i que baixi sant Bakunin i ho vegi ! Els homes de dretes, però molt de dretes, la representació més dura de la caverna i de la Catalunya profunda, han aguantat amb mans i mànigues (i amb totes les escletxes legislatives possibles) el tour de force al senyor jutge. (Calladets els socialistes-esquerra republicans d'iniciativa verda han anat fent la... i la ramoneta).

El primer de novembre, els poderosos poders fàctics, emprenyats perquè la merda de porc ja no els rendeix i els governs no els passen la pasta gansa, tanquen les plantes de purins (17 a la ibèrica, 2 a la ciutat dels sants, vull dir a Osona) i... un silenci sepulcral. Allò que el dret, la justícia, l'estat sobirà, la divisió de poders, etc. no han estat capaços de fer complir ho ha pogut el negoci; i ara què en fem de la merda ?

On són els discursos dels alcaldes serrallonguistes (ara que està tant de moda) preocupats pels seus pobres ramaders ? On són els centenars d'alcaldes que es van solidaritzar amb el de l'Esquirol ? Estaria bé que ara fossin tan valents davant del lliure mercat, davant de la lliure decisió empresarial... com van ser-ho davant de la justícia.

Aquesta és la meva batalla contra mi mateix: no aconsegueixo entendre que manin tant més els poders econòmics i els tècnics que no manen els nostres representants polítics. Els alcaldes cada dia més em semblen els titelles dels arquitectes, dels economistes, dels juristes.. que, al cap i a la fi, cobren de qui té calerons, que ni de bon tros són els alcaldes sempre.

L'article, publicat a El 9 Nou, avui 10 de novembre, és l'expressió d'un malestar, el malestar de la democràcia, de fet el malestat de la democràcia. Si no vigilem la llangonissa ens sortirà a preu d'or: el preu que paguem en comprar-la, el cost de les deixalles que llencem amb el cuot i la pell (incomestibles), el cost de l'ajuda, diuen, que exigeixen els empresaris de les plantes de purins per tractar els purins... i, a L'Esquirol, allò que paguem als advocats per a mantenir viu el procés per evitar el tancament judicial (l'empresarial no l'atura ni déu) de la nostra planta de purins.

Ja fa anys vaig escriure......

http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/nounou7.pdf

Hi trobareu un article on ja es parlava dels antiincineradors de la Vall del Ges. Era l'any 2001 i encara estem amb aquestes cuites. Només ha canviat una cosa, en Jordi ha adquirit un determinat pedigrí, una reputació, mal els pesi a alguns i, potser, en part gràcies a alguns d'aquests mateixos alguns que els pesa.

Mirant per l’espill
Voici le temps des assassins. (Rimbaud.)
Germà meu ! Voldria poder consolar-te, dur-te alguna
esperança,
dir-te que els canons s’han adormit per sempre,
que el plom està somiant valsos,
que totes les bales s’han convertit en papallones
i que la llum no perilla que també la vesteixin
d’uniforme....

Fragment de “Paraula a l’home”. Agustí Bartra.

L’embolcall d’un farcell
empresona estels.
Darrera banderes,
sota símbols d’orgull
s’emporten la claror
que prenem a la nit.
Arquitectes d’odi,
en la sang de l’altre
busquen, assassins,
la pròpia existència.
Tu i jo, impotents,
ensems covards,
hem de prémer el botó
per anar paint
silencis còmplices.
________________

No poder dir al meu fill
que jo, almenys,
he estat diferent.
Ni poder mostrar-li
quina petita gesta
és obra meva
contra la barbàrie.
I callar, i rosegar rosaris
informatius. Demanar,
un cop, de tant en tant,
una mica més alt
els nostres salaris.
__________________

Hem anat marcant els rengles de l’horta,
a queixalades el ferro de l’arada torneja
la terra, aireja l’humus profund.

Em pregunto, però, per la llavor.
Un cop sembrat el blat ja no ens pertany;
els vents incontrolables, les tempestes d’estiu,
la gelada, aquesta pluja persistent i informal
esdevindran, lluny de la voluntat del sembrador,
els artífex del pa que demà rosegarem.

Qui li posarà les regnes al cavall
desbocat de les passions ?
On trobarem llavors els signes de la raó ?
_________________________________

Em llepa les nafres
de tants anys d’oblit.
És un maleït animal
que em corca l’anima.
Un dia rera l’altre
em va recordant la mort.
El veig al cinema,
a la pantalla del televisor
i en la premsa quotidiana.
L’oblit s’entortolliga
a les meves cames
i em llepa les nafres
silencioses de tant oblit.
________________________

Els entrebancs
a cada pas
em tornen
agra l’esperança
i voldria vendre
a cap preu
les darreres llesques
d’aquest pa eixut
que se m’asseca
a les mans.
Els vells noms
dels antics amics
es confonen
en els títols de crèdit
dels noticiaris.
___________________________


Només hem arriscat el nom
sense arriscar l’herència.
Hem construït castells
sense les ombres
dels núvols.
I, ara, quan un sol
eixorc ens bat el rostre
busquem a les fosques
el gran llibre dels signes.
El príncep ens convida
a taula, vençuts,
despullats dels gestos
que ens farciren
de greix tantes batalles.
__________________________

Varem dibuixar-nos
il·lusions en els rostres
i esdevinguérem herois.
Les utopies em deien camins
que ens conduïren
al silenci. No hem vençut.
Tornen als trons
els forjadors de realitat
i s’escarrassen
per reeixir en el circ
i a la televisió. Monstres
de la ignorància
decideixen lleis i normes
per tornar el ramat
al corral daurat.
_______________________


Esparracàvem senyeres
per escapolir-nos
de quatre barres
que ens cosien l’esperança,
ens feien petita la pàtria
i negaven la utopia.

No espero res, ben res
dels símbols
si no hi ha blat
a les sitges.

No espero res dels déus
que fan inevitables els mites.
Només el ribot
i les eines per tornejar-me
un nom, el meu.
_____________________

Ella n’ha dibuixat
les formes i el color.
L’ha fet créixer
en mig de la taula
i n’encarrega la cura
als seus esclaus.
És damunt la taula
i periòdicament
s’empassa caps cots
dels meus veïns
engendrant instruments
de poder.
Un cop i un altre
tornen i hi tornen
a deixar delegació
en una eterna il·lusió
de canvis i vida.
Ella, la mort, l’urna.
________________________

M’esforçaré a callar.
Negar ?, ja, per què?
Provaré
de fer-me el taüt,
de construir-me
l’eternitat.
És endebades
que un altre cop
us reuniu
amb el rei.
El príncep ja fa dies
que ha malmès
els títols.
No hi ha res mes
que un estrany enginy
per dominar els mots.
Com no hi ha déu,
no hi ha esperança !
_______________________

Hem anat oblidant les víctimes
que us han conformat el matalàs
on ara us rebolqueu amb or.
Però no sou conscients
de com els sanglots dels ferits
posen música mortuòria
als vostres projectes caducs.
Conduint grans màquines rodades
aneu dibuixant la vostra identitat,
una imatge virtual contra el mirall,
una narració sense guió,
uns versos sense ritme, erms.
Dels coixins van sortint
els corbs i les colobres
que han de fer-nos el segell.
Els torners esgoten les hores
per acabar-vos els poms
del vostre taüt de cristall.
______________________________

Què hi quedarà en les teves mans
dels plors que ahir lluïes ?
On són ara els sanglots
que expressen angoixes ?
On han anat a parar
els renecs contra la barbàrie ?

Vivim en plena expansió
i ens fan més tous els crèdits.
No ens manquen els peixos
ni tampoc les sandàlies
però no hi ha profetes,
només predicadors virtuals.
_____________________________

Vénen com gossos famolencs
a buscar-nos les deixalles.
No sentiu com s’escapoleixen
els doctors i llicenciats,
els alcaldes i notaris,
els jutges i capellans ?
Venen a tornar-nos païda
la darrera collita
que vàrem cuinar
quan no ens corresponia.
Vénen del sud, sempre,
sempre en vénen
d’enllà dels nostres rius.
Duen els ulls entelats
i les sabates foradades,
fan mala cara, miren trist
i entre les mans
se’ls fa pols l’enyorança.
________________________

Ens tocarà a nosaltres
refer els solcs,
a nosaltres subalterns
sempre cap cots
davant els mestres.
Quan l’arada
esventra la terra
el blat perdut crida els ocells.
Vénen lentament
senglars i guilles
a l’àpat públic.
Voteu, voteu, voteu
que a les urnes
i a la televisió
prediquen futur !
_______________________

Hem trencat el mirall
per provar de materialitzar
el miratge. No hi ha res
al darrera, no hi ha res.
No són vidres a la sang,
ni els teus peus caminant,
ni hem perdut identitat.
Només és el no res,
un silenci angoixant
que ens mastega l’ànima,
només aquesta terra eixuta
sense somnis, sense esperança,
prenyada de mites
en continua conxorxa
amb els déus, els amos
i els pensadors, esforçats
en deixar-nos prenyats
de mil·lenaris.
____________________________

Hauré de guardar
pels meus fills
els retalls dels diaris.
Els que volen manar
no paren d’enderrocar
monuments dels que manaren
i dels que manen
i aviat no quedarà rastre
de l’assassinat,
de la humiliació, de la por,
del genocidi, de la mort
que hem viscut.
Què quedarà a les parets
i a les cantonades
per recordar-los
tants segles de misèria ?
______________________________

M’han cruixit les mans
quan el diari
s’ha tornat sang
i nens esventrats,
dones prenyades mortes,
joguines de porcellana
engrunada i nines
sense ulls
s’han quedat enganxades
a la meva pell.
I el meu cos crema
del napalm del silenci
i els sanglots
em tornen sang
la saliva.

Ja ningú ens dirà res,
perquè som morts,
de complicitat i silencis.
______________________________

Em suren cucs
entre les ungles
i es tornen
patges dels genets
apocalíptics.
Si sabessis, filla,
com mastego
angoixes i por
i com m’avergonyeix
el meu nom,
la meva identitat,
el meu currículum
patriòtic, heroic,
contra aquesta sang
que ens amaneix
el pa de cada dia !
No hi ha morts
que no siguin
víctimes meves !
____________________________

Els que moren
inútilment
i els assassins
que hem escollit,
masteguen
sense vergonya
el nom d’un déu.
Quina nafra
serà déu
si els empara !
_____________________________


Pretenen vestir-nos
a ratlles, uniformes
i que ulls clucs
combreguem el seu paradís.
Ens volen vendre
la moto sense rodes
i empastifen els taüts
amb propaganda.
Són ells (i el meu silenci)
que converteixen
les rialles en escarafalls,
ells, migrats d’idees,
que només coneixen
rendes i beneficis,
que s’amanyaguen
el sexe poruc,
impotent,
amb banderes i pàtries.
______________________________

Aquests ulls negres
que miren enllà
buscant respostes
a interrogants esmorteïts...
- I l’infinit, pare ?
- És dins els teus ulls.

Què els diré
a l’Helena i a l’Òscar
del nostre benestar
quan ens preguntin
per aquests ulls
negres, avui buits,
que miren el cel
prenyat d’enginys
que els van reduint
de mica en mica
el seu legítim infinit ?
__________________________

L’Helena, pare,
ha esgarrapat el cel,
em diu l’Òscar.
I tu, fill meu ?
Jo persegueixo gols
en un camp
eixut, sense portes.
Empaito àrbitres
vestits de negre,
camuflats de festa,
que xiulen i xiulen
flautes sense buidar,
i s’inflen i s’inflen
fins que esdevenen
monarques triangulars,
senyors de la guerra.
______________________


Ens hem tornat
animals de sínia.
L’aviram, més lliure,
es menja el gra
i nosaltres els proveïm
d’aigua.
Som afortunats
per què acotant
així el cap
ens lliurem de la raó.
Només els bous
estant més sotmesos !.
______________________

He esgarrapat els mapes,
he trinxat els regles
i els compassos que fan fronteres.
He anat vora del riu,
hi he abocat llàgrimes
de colors i les restes dels mapes.
Riu avall, nens iraquians
reconstrueixen els seus cossos
amb paperetes de colors,
amb bocins cartogràfics
d’un gran mapa
que ens han passat els reis
de fa ja temps.
Riu avall em diuen
que ja no serveix per a res
amagar les fronteres
que vaig aprendre a escola.
Riu avall em demanen
cadàvers, mapes nous.
________________________________

S’acaben els crits,
fils de lluna
van omplint
de dibuixos i xarxes
els camins dels estels.
Hi ha penjolls
de sucre en els núvols
i darrera les esglésies
hi ha conxorxes
contra tots els déus.

He vist al televisor
un nen sense braços,
un home trist
i una dona orgullosa.
Eren víctimes
del meu desconeixement,
objectius col·laterals
de la meva ignorància.
_____________________________


Qui us pot trobar el somriure
si no sabeu on dibuixar-vos el rostre ?
On seran les vostres mans, de sang,
quan tornin els nens de l’amagatall ?
Quines cançons prepararan el son
a aquests nadons que hem perdut
en els minuts de silenci
de tantes places de tants pobles ?
Quines de les vostres festes
democràtiques tornaran la rialla
a aquests vailets que pilotegen
caps tallats arran de coll ?
Quina pau sobre tanta por ?.
_________________________________

El silenci dels volcans
ens amaga la imatge
d’aquells assassins
de dalt dels tancs.
Esmaperdut, el cap
dóna instruccions a crits,
sense solta ni volta,
a una munió de soldats
vells, corcats, infants,
de fet, envellits de mort,
de por i bogeria.

Quin és el camí del sol ?
On és la llum d’esperança,
una mica de claror
contra tanta misèria ?
_____________________________


Arreu es venen records
d’un món que hauria de venir.
Auguren una quietud
que se sembla molt
a la dels taüts, els cementiris.
Tornen, badocs, els sacerdots
a encomanar-nos als deus
guerrers, als senyors de la veritat.
I al capvespre, trist,
acarono els coixins
sota el meu cap, humits
de llàgrimes sense sentit.
Empaito els somnis,
els ninots sense cos ni forma
que a les fosques em recorden
la meva consistència,
la meva identificació amb l’espècie,
amb l’ésser humà.
_____________________________________

Qui sap demà
què ens portarà la marea ?
Què n’heu tret
de tant sacrifici ?
Quins salaris
justifiquen tants camps erms ?
Vindran, amb les marees,
els nous déus ?
Heretaran, els nostres fills,
la terra ?

I s’apaga, lentament
però inexorable,
el llamp dels teus ulls.
L’alè ja només és fum
i sents cruixir l’ànima.
Com t’aferres a la utopia
perquè no has viscut el somni !.

__________________________
__________________________

Molts cops he trobat,
on el vent es perd entre la sorra,
noms i ombres, lleugers rastres,
testimonis i signes sentimentals,
reglaments d’enamorat,
gargots infantils
que esgarrapen un nom.

Una munió de gestos
afalagats pels vicis rituals,
per les normes escrites,
gaudeixen, a casa nostra,
del privilegi reial dels doctes
i acadèmics, llustrats científics,
dòcils servidors de l’ordre,
al marge dels sentiments
que ens podrien fer poble.

Potser esperar
permet, encara, viure.


No demano res,
només que el desig
que ara tinc
no es perdi amb els anys
ni en la por dels altres.

No demano res,
només que el plaer
no s’esmunyi del meu cos
com un peix de la mà
abans que la raó m’abandoni.

No demano res,
només que el gust de viure
no se’m perdi
en els taüts dels companys

o, en tot cas,
que el meu sigui
el primer taüt.

No demano gaire,
només que un somriure
amistós em sigui fidel
malgrat el meu gest
de gos tossut, de nen malcriat,

de fill de sotana
esglésies i inquisició.

O només endinsar-me
en el somni,
esdevenir refugi de cansats
i descobrir-me heroi
i descobrir-me heroi.

O només potser anihilar-me
i desdibuixar-me,
fer-me ombra i ventada,
crim i cansament
i egoisme i irracionalitat.

O només mirar
i mirar-te i posseir-te
sense tu
i esdevenir
contra els déus divinitat
i contra el sexe
carn.


Es pot fer un poema
només perquè sí.
Es pot, perquè sí,
fer un poema només.
I només perquè sí
mereix viures aquesta vida.
Perquè sí, per la voluntat
d’un mateix
contra la filosofia.


Esclaus de l’ortodòxia,
la gran mare culta
que no és mai adulta

escrivim la mica de vergonya
que ens toca viure.

Els mots els ha engolit l’embut.
No hi podem fer massa nosaltres.

Sabem riure, és clar,
malgrat que hem begut
les potingues dels altres.

Fabra tremola a la tomba
i esgarrapa en el taüt
manifestos que no va escriure.
Sintaxi !
Et canto, verb !
l’agilitat i la força

i rondino,
adjectiu, la teva esclavitud
de papallona festiva.

Esgoto l’alè
per donar-te un rostre,
adverbi.
I tremolo per l’orgull
del substantiu
en fer-se, si pot, acte.

Quan descobreixes
el ridícul que representa
el teu paper de pallasso
mesurat i controlat,

quan descobreixes
el poc enginy
que té la força bruta
i, al mateix temps,
sens tanta necessitat de violència,

quan s’esqueixen
doloridament les imatges
en la teva ment
ennuvolada per la por
i esbojarrada pel desig,

quan sents tanta solitud
en mig dels homes
i només el tremolor de les mans
és alguna expressió,

no has temut
gosar aixecar-te
la tapadora dels mots i les idees ?

Segueixo essent fidel
al meu paper de pallasso.
Això és un circ
i quan jo hi he vingut
la comèdia
era ja començada.

No m’ha estat possible
escollir el paper.

Sigui obra dels déus,
de l’atzar o d’un cop d’aire
etern,
em correspon
aquest joc irònic
de justificar altres ineptituds,
d’exagerar, com el pallasso,
les meves misèries.

El públic, just, en el seu lloc
riu fàcilment.

I què !
De totes maneres
el silenci
és sempre més culpable
que aquest meu gest
que jutges errat.

És, només, violentament
que es fa l’amor
i es guanya llibertat.

Només la sang
és font de llibertat.

Acotar el cap,
dubtar, pactar,
pensar-s’ho...
això és traïció.

Només els crits
i només al carrer.

Al mascle.

Panxa content,
somrius
les formals idees
de l’amo

i després,
de nit a casa
i al llit
et sents senyor.

Erres en buscar,
i en temo que conscientment,
sempre
fora de tu
el teu enemic.

És massa còmode
plorar
i amanyagar-se el sexe.

Si vols vèncer
et calen la soledat
i l’orgull de fer-te fort.

Tu quoque filli mii ? ( o com es digui) Carta al meu amic Jordi Fabrega

Cada dia que passa veig més clar fins a quin punt em vaig equivocar.
Jordi, jo soc incapaç d'assumir la capacitat de "representació" i espectacle que us cal en la vostra professió. Ara recordo com, quan erem, sobre tot jo, molt més joves parlavem de la grandesa i capacitat de seducció de l'espectacle religiós... i ara... mira a quantes mises et toca anar... Els del teu costat ... , què vols que et digui... em dol per tu....
Aquesta festa que heu fet avui uns quants amics, els que participeu d'aquesta elit que té tanta capacitat de camuflatge, a què venia ? L'alcalde de Roda hauria de negociar, segurament, alguna subvenció amb el conseller, els senyors que venien del Consell comarcal..., no crec que fos només la gana per fer un tastet a peu dret... Una dotzena d'alts càrrecs (el cost social, posat en euros per les hores que hi heu dedicat) s'han de reunir al mig d'una carretera, a prop de la planta de purins, a prop de can Patel que sembla cap Canyaveral... ? No tenieu un lloc millor ?, que no fora tant ofensiu pel personal ... us calia la presencia dels subdits o només la de la premsa ?
Qui n'ha estat l'amfitrió, qui ho pagarà tot això ?

De les meves lectures

La majoria dels polítics no estan interessats en la veritat sinó en el poder i en conservar aquest poder, encara que per aconseguir-ho hagin de mantenir al poble en la ignorància: això que ens envolta és una enorme teranyina de mentides. (Harold Pinter, 2005 quan va rebre le Nobel de literatura).

Ho he llegit en el llibre, que us recomano, "El desgobierno de lo público" d'Alejandro Nieto i l'editorial Ariel.

L'etern retorn

Quan era molt jovenet sentia a dir que una de les coses més dolentes dels comunistes (que eren com el diable !), especialment a la Unió soviètica consistia en la destrucció de la família. Allà els nens no pertanyien a un pare i una mare... eren de l'Estat.... Quan ja vaig ser més gran, i treballant a una gran empresa de Barcelona, vaig descobrir que hi havia molts treballadors que no veien (si no era quan ja dormien, al llit) els seus fills en tota la setmana. Entre les hores de feina i les hores d'arribar a la feina i de tornar a casa... els nens ja eren a dormir. Però, aixó sí, el capitalisme no els prenia els fills als seus treballadors.

Els neoliberals, els liberals, sempre han estat defensant que l'Estat no ha d'immiscuir-se en els afers econòmics de les empreses, del món mercantil, del món dels negocis... que a veure si acabarem essent tots comunistes. Però, renoi... ara hi ha una crisi (la seva crisi, malgrat ens la facin pagar a tots) i tothom espera que el senyor Estat... Quan la crisi afecta els bancs i les grans asseguradores parlem de una crisi que afecta... i quan la crisi la sofreixen milers i milers de éssers humans que no saben ni què menjar... com n'hem de dir ?, quin estat invertirà els milions que ara tants governs i bancs centrals....

Maleïst siguin !

Em sembla que va ser Octavio Paz que va dir: S'ha acabat el comunisme, el marxisme.... però les preguntes a les que pretenia donar resposta.. encara estant per respondre.

Intervenció en el Ple de l'ajuntament. 25/09/2008

L'equip de govern de l'ajuntament de L'Esquirol proposa deixar sense efecte un acord d'un ple anterior (que se'ls havia escapat, per ignorancia) que hauria d'haver portat a la constitució d'una comissió per a preparar (i posteriorment sotmetre a aprovació del ple) la redacció d'un Reglament de Participació Ciutadana.

Cabrerès i Progrés, vista l'actitud de l'alcaldia respecte de la possible participació, tant dels membres de l'oposició com dels ciutadans, en general, en els afers de la vida municipal havíem presentat una proposta de reprvació de l'alcalde. En el A. P. 61 del ple del 25 de setembre, doncs, s'havia de votar aquesta reprovació. Jo vaig intervenir per explicar-ne el fonament i justificació en els següents termes:

A.P. 61.- Proposta de reprovació de l’actitud de l’alcalde de L’Esquirol.

El grup municipal Cabrerès i Progrés proposa al Ple de l’ajuntament de l’Esquirol reprovar el seu alcalde, senyor Josep Mas i Falgueras , en base a la següent argumentació i consistent en l’aprovació del text que segueix:

El Ple de l’ajuntament de L’Esquirol, del dia 25 de setembre de 2008, reprova al senyor alcalde per la incoherència entre les seves afirmacions en el ple del dia 19 de juny respecte de la proposta de crear una comissió de seguiment de la web de l’ajuntament i els fets constatats que contradiuen aquells arguments, i que detallem en la següent argumentació.


Senyor alcalde, senyors regidors,
soc de natural massa impetuós i això m’ha portat més d’un disgust i a haver d’afrontar situacions que no s’haurien produït si haguera meditat més tranquil·lament les meves decisions. Possiblement intentar, com faig ara, justificar la proposta de reprovació de l’alcalde en sigui una d’aquestes. Bé és cert que la resolució del punt anterior més aviat confirma les meves hipòtesis, com també és cert que ratificades o no, serveixen, de fet, per ben poc.
Si me’n puc estar , aquest és l’últim cop que em dirigeixo al ple en termes que no siguin de pur tràmit. A partir d’avui faré com la majoria de regidors: consentiré, m’abstindré si es tracta d’alguna gestió que afecti interessos personals o familiars, potser alguna vegada votaré en contra, al cap i a la fi estic a l’oposició i cap més vegada haureu de suportar els meus pesats monòlegs.
És per això, per aquesta mena de comiat, que us demano un xic de comprensió i tolerància per l’extensió del meu discurs d’avui. Preneu-lo, doncs, com un comiat.
Malgrat la meva edat, encara tinc més d’un cop algunes espurnes d’esperança en l’espècie humana i això fa que m’arrisqui, un cop i un altre, a participar en els jocs que la nostra societat s’ha volgut donar. Mai he tingut cap fe extraordinària en això que diuen democràcia, més aviat he intentat explicar com ha esdevingut un instrument de dominació.
Si que crec en el dret innat que té qualsevol ésser humà a participar, a esdevenir protagonista, en els assumptes que afectin la seva vida. És per això que la meva implicació en la vida pública no es limita i és molt anterior a la meva activitat municipal. I si bé crec que la delegació de la pròpia responsabilitat en partits polítics, diputats i governants, més enllà del meu carrer, és una pura claudicació que em convertiria en súbdit modern, fins fa pocs dies encara creia que en l’àmbit municipal hi cabia o hi havia un marge aprofitable de democràcia directa o deliberativa.
A l’any 2006 el senyor alcalde també ho creia, ja que deia que “la democràcia necessita col·laboració i participació” en El 9 Nou del 17 de març.
Ingenu de mi, per això proposàvem l’elaboració d’un Reglament de participació ciutadana. Reglament que, entre altres coses, podia permetre que representants de les 20 i escaig associacions que apareixen a la web de l’ajuntament, poguessin compartir criteris i opinions per a col·laborar amb els regidors corresponents, un cop o dos a l’any, en la distribució, per exemple, de les partides pressupostàries destinades a entitats i associacions. O que, un grup de ciutadans poguessin opinar, un temps abans que es presentés al ple, sobre els pressupostos de cada any; o que un número determinat de ciutadans poguessin proposar, més enllà del que delimiti la llei municipal un tema per a l’ordre del dia d’un ple ordinari. O que es regulés la participació dels veïns en el torn obert de paraules en els plens ordinaris.
Ha quedat clar que m’equivocava i que, desgraciadament, una altra vegada els fets confirmen que només es transforma la societat violentament. Perquè també és violència l’aprofitament repetit i constant, quan no la promoció i estímul, del desencís de la majoria de ciutadans. I només des de la mateixa perspectiva s’albira, potser, alguna resposta.
Alguns membres d’aquest consistori, si hi posessin atenció i ho volguessin entendre, d’aquí a uns anys podran comprovar com no sols no han facilitat la implicació de ciutadans i ciutadanes en els afers municipals, sinó que hauran estat partícips i protagonistes de la cremada, en el sentit més literal del terme, d’un pilot de joves i de no tant joves que algun cop han intentat implicar la seva vida personal en la gestió municipal. Podríem fer una llarga llista d’ex regidors d’aquest ajuntament que s’han apartat, com gats escaldats, d’aquesta institució. La tribú ha pogut més que el parlament.
La disposició a participar depèn molt de la percepció per part dels ciutadans de la importància que s’atorgui a la seva veu. Si les institucions prescindeixen de la seva participació, és normal que no participi. Aquell que sap que no l’escolten, finalment no s’esforça ja en parlar. Durant l’any 2008 el meu grup només ha votat contra la quarantena i escaig de proposicions de l’equip de govern, dos cops. L’equip de govern ha rebutjat, fins i tot de males maneres, les dues úniques propostes que ha fet Cabrerès i Progrés. Cap d’aquestes dues propostes comporta afectació pressupostària, i sí que totes dues intentaven obrir les portes de l’ajuntament a tota la ciutadania.
La proposta d’avui no té cap més finalitat, malgrat altres lectures esbiaixades, que intentar una mica de reflexió als membres de l’equip de govern. I, d’altra banda, tornar a preguntar quina por o què els porta a rebutjar reglamentar la participació dels ciutadans que ho vulguin en els assumptes municipals ?
Els votants d’ERC, senyor Castells Famada i senyor Ventura Bagaria, els varen delegar absolutament la seva sobirania individual de tal manera que cap d’ells, o cap entitat en la que participin, té cap interès en poder, per exemple, conèixer, debatre, opinar... sobre els pressupostos municipals abans no se sotmetin a aprovació del ple ? Quina sigla, la E d’esquerra o la R de republicans, no els deixa recolzar aquella proposta ?
El senyor Codina, després de dir al senyor alcalde que “estic i estem cansats de l’engany continuat.... amb falses expectatives i excuses... ha arribat el moment de dir PROU... “ etc. no creu que hauria d’haver recolzat una proposta que volia acostar la veu dels veïns a les decisions polítiques del consistori ? En un, ara improbable, reglament de participació també hi cabia programar formules per a la negociació oberta de la configuració de la entitat municipal descentralitzada que vostè diu pretendre obtenir per al nucli de Cantonigrós.
No seran aquestes situacions un model claríssim d’aquesta política que el senyor alcalde diu que no vol fer ?
El senyor alcalde diu que no vol fer política. És una frase buida i el senyor alcalde hi hauria de reflexionar. Establir prioritats de despesa, en la gestió pública és fer política. Resulta maquiavèl·lica la contraposició entre no fer política i fer coses pel poble com l’exposa el senyor alcalde, en la mateixa entrevista a la premsa comarcal. La seguretat social a Espanya es va instaurar sota governs de Franco. Milers de ciutadans beuen aigua subministrada des dels pantans de Franco. Les primeres autopistes, a Europa, es varen construir sota el govern nacionalsocialista. Quan afirma que vol fer coses pel poble, després de dir que no fa política, hem d’entendre que suposa que els que fem política no volem coses pel poble ?

Contra la proposta de crear una comissió per al seguiment de la web de l’ajuntament formada per tots els grups municipals, el senyor alcalde va adduir, entre altres raons, voler evitar la politització de la web.
Ara bé, el senyor alcalde hauria d’explicar que (i com) no és polititzar la web la següent situació:
- en el ple del dia 22 de juliol es varen aprovar i discutir diferents temes i/o qüestions. La web de l’ajuntament només recull l’aprovació de propostes, evidentment afavorides per l’equip de govern que han de constar, és cert que legalment, com a anuncis. Ara bé, no consta cap més noticia d’aquell ple. No consta l’aprovació, per exemple, de l’acceptació de dos recursos de reposició de dos veïns; no consta que un vei va preguntar sobre la possible (o no) incompatibilitat de l’enginyer municipal per a la redacció del projecte de Ca la Salut o que CiP va presentar, per escrit i exigint que constés en acta, una dura queixa contra el senyor alcalde per no haver donat compliment a una resolució aprovada per un ple anterior... És a dir, la web de l’ajuntament, doncs, només mostra la cara neta de la gestió municipal. Es nega la evidencia que aquesta cara, hi ha matins, abans de pentinar-se, no fa tant goig; però també és la cara de l’ajuntament !
Tanmateix, el senyor alcalde, en el mateix article esmentat abans (17 de març de 2006) escrivia: “Un tercer projecte és el nou web de l’ajuntament. Volem explicar el que fem, els nostres projectes i facilitar els tràmits administratius i la intercomunicació. (...) Només des del coneixement detallat del que es fa, es pot generar un debat racional i assenyat i alhora fomentar la participació amb suggeriments i propostes concretes que ens arribin dels ciutadans”.
Admeto que la pàgina web està considerablement ben configurada i que ha millorat considerablement des de fa uns quants anys. Però segueix mostrant només una cara; i a l’ajuntament, com al municipi, i afortunadament, hi ha moltes més cares.
- per altra banda, l’equip de govern ha distribuït “El butlletí de Sta. M. de Corcó – L’Esquirol”, que ve signat per “Ajuntament de l’Esquirol”. Si el butlletí és municipal, és a dir, de tot l’ajuntament, com és que CiP no va ser informat abans i no se li va oferir participar en la seva edició?
- Si és un butlletí de l’equip de govern només, qui n’ha pagat el disseny, l’edició i la distribució? Quant ha costat? Quantes hores de funcionaris de l’ajuntament?
- Si és municipal, com és que és un fulletó propagandístic, electoralista, sense la més mínima autocrítica? Com és que no s’hi diu res de les relacions entre el grup Independents de Cantonigrós i Convergència i Unió?, com és que no diu res de les desavinences, segons apareix a la premsa, entre CiU i Independents de Cantonigrós respecte de l’Entitat Municipal Descentralitzada ?
Com és que no es diu res dels costos per a l’ajuntament del contenciós de la planta de purins?, com és que no es diu res del retard i les causes, en les obres de l’edifici plurifuncional?, com és que no es diu res del canvi substancial que representa la dedicació exclusiva del senyor alcalde a les tasques municipals, sense que haguera constat en el programa electoral...?, com és que no es diu res de quants contenciosos administratius afronta el consistori?, o no es diu res del tema de Pinsos Casadesús, quan un bon nombre de veïns s’han manifestat de diverses maneres al respecte? Com és que no dóna cap explicació dels elevats augments de les taxes de recollida d’escombraries i de subministrament d’aigua, quan diversos veïns van manifestar el seu malestar per un augment tan significatiu i reiterat els darrers anys? Com és que, després d’haver reunit un bon grup de veïns pel tema de Can Gall, el butlletí diu que “volem engrescar molta gent en el projecte per eixamplar nous horitzons vitals...” i que “..volem aconseguir la implicació de tothom per recuperar part de la vida social que hem perdut...”?; com és que no s’hi diu que un tribunal obliga a l’ajuntament a revisar un ple de 2004?; com és que no s’hi diu res d’un ple extraordinari sobre el tema del clavegueram?, i molt menys sobre allò que al respecte s’hagi fet després? Com és que no hi apareix cap article explicant i argumentant els pressupostos per al 2008, ni cap quadre o taula resum dels mateixos?...
No deia el senyor alcalde que “només des del coneixement detallat es pot generar un debat racional i fomentar la participació” ? (El 9 Nou de 17 de març de 2006).
No es diu res perquè respon a una concepció de la política populista, paternalista, que promociona i estimula la desafecció política. El ciutadà cada cop coneix menys que es cou a l’ajuntament i en conseqüència cada cop hi té menys interès: calla, paga i aplaudeix o remuga.
Això no és fer política ? És en referència a aquesta política que proposem una moció de reprovació al senyor alcalde, més ben dit, a la política que sí fa el senyor alcalde.


L’Esquirol, 25 de setembre de 2008
Josep Castells Casellas

Article a El 9 Nou

He penjat a la meva web personal el darrer article publicat a El 9 Nou, el 25 de juliol de 2008.

Inici

Us informo de la creació del meu bloc personal. També podeu trobar les meves opinions a http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/index.htm.