dijous, 26 de novembre del 2009

A L'Esquirol...i la memòria !

Enguany s'han complert (ara fa un mes) cent anys de la Setmana Tràgica i cent anys de l'assassinat de Francesc Ferrer Guardia. En el text de la sentencia que el va condemnar a mort es diu "que los hechos perseguidos en esta causa constituyen un delito consumado de rebelión militar...

..Y, en su virtud, le impone, con arreglo al artículo 238, en su número primero, la pena de muerte, con la accesoria, caso de indulto, de inhabilitación absoluta perpetua; condenándole también a indemnizar todos los daños y perjuicios ocasionados por los incendios, saqueos y deterioros de vías de comunicación, férreas y telegráficas, ocurridos durante la rebelión..." . Es pot llegir tot el judici a Juicio ordinario seguido ante los tribunales militares en la plaza de Barcelona contra Francisco Ferrer Guardia. El pròleg és d'Enric Olivé i Serret i està editat per José J. de Olañeta, de Palma de Mallorca. ISBN:978-84-0716-632-4

dimarts, 24 de novembre del 2009

!00 anys ... de Ferrer Guàrdia i l'Escola Moderna


Publicat a “La Marxa de Catalunya” el 20 d'octubre de 1989.

En l’aniversari de Ferrer i Guàrdia.
El monument, o una còpia, que existeix a Brussel·les en memòria de Ferrer i Guàrdia no sabem on ubicar-lo a Barcelona. No hi ha un lloc on... En els caps dels Caps (abans “forces vives”) de la vida política d’aquest país no hi ha espai per “recordar”...
Quan fa uns anys (dos, tres ?...) els nostres historiadors intel·lectuals varen “escriure” la història de Catalunya (si Orwell sabés que havia estat profeta!) de principis de segle, aquella que parla d’una guerra civil, perquè parlar d’una revolució no es porta ara, els bàndols venien dibuixats per l’adscripció a una o altra senyera o bandera. Per això en aquesta història no hi ha protagonistes si no són els que defensaven una o altra bandera.
Som una gent religiosa, encara que algunes vegades sigui a contracor, i incapaços de construir sense símbols, màrtirs i sants.
Ferrer i Guàrdia que no “era catalanista” (Convergència dixit, és a dir, que no adorava senyeres, mites, dogmes.. per molt laics, que no lights, que foren), no té lloc en la història (almenys en la Història) de Catalunya. Tot i que jo algun dia vaig voler creure que érem catalans tots els que vivim i treballem a...
A Osona podríem posar una placa (un altre cop un símbol, a mi també em vareu educar vosaltres !) en commemoració de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia en una paret de l’Escola Universitària (allí hi fan yuppies catalanistes?) o bé en un dels patis del palau episcopal (allí ho beneeixen, Mil·lenari Cristià de Catalunya com a Estat. El català ja el parlaven els ibers de Savassona ?).
“Els governs han tingut cura, sempre, de dirigir l’educació del poble, i saben millor que ningú que el seu poder està gairebé totalment fonamentat en l’escola, i per això la monopolitzen cada vegada més...” (L’Escola Moderna) Avui també, encara que en les escoles públiques (i de les altres què n’hem de dir?) el domini (educar és domesticar) consisteix en una mena de fe d’esquerres nacionalista (la senyera) que ha vingut a substituir, sense gaire sort, tot val a dir-ho, la fe religiosa dels 1.000 anys cristians de Catalunya.
Hauria de parlar de Ferrer i Guàrdia..., però tampoc voldria ajudar ningú a dibuixar un altre sant o màrtir. El varen afusellar els de sempre, perquè són sempre els mateixos que maten, maten només aquells que temen als homes lliures, i maten en nom de pàtries, dogmes, revolucions totalitàries, maten només aquells que tenen por del dubte científic.
“Si culpa hi ha per l’afusellament de Ferrer, culpa és de tot el cos social, principalment de Barcelona..” (que va dir, massa tard, Cambó. Citat per J. Benet a Maragall y la Semana Trágica).
Que no argumentin la no catalanitat de Ferrer per negar-hi una escultura. Sigueu, almenys, cultes i no demaneu a qui dieu anarquista que hagi donat mostres de patriotisme. Un anarquista, si n’hi ha, és apàtrida; i no perdeu temps esperant que certifiqui que és “cristià vell”!.
I no temeu, els benpensants, que a les escoles d’avui, les escoles modernes, ningú parla del fundador de l’Escola Moderna. A l’escola moderna de Ferrer no s’hi ensenyava religió, no hi havia “notes”, fou de les primeres en la coeducació.. i no la mantenia l’Església ni tampoc l’Estat, pares dels funcionaris.. i la varen afusellar.

dilluns, 16 de novembre del 2009

L'impost de successions

Fa uns dies jo qüestionava això de les herències... Avui repassant textos de premsa que vaig guardant per a llegir, tranquilament, m'he trobat amb un d'en Josep ramoneda (10.11.2009) del qual us copio un trocet:
"En una societat en la que s'ha instal·lat la idea de que l'impost de successions, l'únic realment redistributiu, és un expoli, ens escandalitzarem ara perquè alguns practiquin el avantatgisme en el càrrec públic ?."
L'article és a El País, del 10 de novembre de 2009.

dijous, 12 de novembre del 2009

La por del president del parlament.

La desafecció i la por del president del parlament.

A la premsa escrita o en declaracions a les televisions, els polítics i molts tertulians, no paren de mastegar la paraula desafecció. Desafecció de la política, desafecció a la política. Fins i tot n’he sentit un, a Catalunya Radio, que ha parlat de la desafecció als polítics. Això del llenguatge...!
Uns i altres diuen témer que els escàndols de corrupció publicitats (perquè sembla ser que ja eren públics, segons el dir de tanta gent: ja es veia a venir, ja sabíem que no n’hi havia un pam de net...) anirien anunciant, com un baptista, la desafecció política. Uns i altres ens tornen a vendre la moto que comprenen i escolten la remor popular. Jo més aviat penso que ara han trobat un boc per a carregar-li el mort d’això que ells en diuen desafecció política.
De quina desafecció política parlem ?, si encara avui una munió de treballadors ha anat a buscar aixopluc contra el tancament de l’empresa (alguns treballadors entrevistats parlaven de la “meva empresa” ) davant del Parlament, han xerrat una estoneta amb la senyora Serna i amb altres prohoms i prodones preocupats per la desafecció. Després han anat en processó a la seu del govern.
El drama està en què la gent que pateix això que en diem crisi no s’atreveixen, no saben, no poden, no gosen o ... (silenci sepulcral).... encara... Això que els que manen en diuen desafecció ve perquè el personal, al que només se li permet votar cada quatre anys (allò de la democràcia deliberativa no ha anat més enllà dels caus ferrats ni dels laboratoris acadèmics) i creure que aquesta votació és un veritable procés d’elecció entre diferents possibilitats, ha anat confirmant el temor popular que tots són iguals (si no les persones, sí els aparells dels partits)
El cert és que aquells polítics el que volen dir és que temen, no la desafecció política dels ciutadans, sinó que temen que els ciutadans descobreixin que la política (allò que ha de ser la manera de gestionar els conflictes), l’exercici de la qual s’han atorgat en exclusiva aquests polítics, existeix més enllà de les seves organitzacions polítiques. Que descobreixin que tenen dret, més enllà de la llei, a gaudir en condicions d’igualtat de la riquesa que han contribuït a crear durant anys treballant a Lear, a Nissan, a La Vitri, a ....
El que li fa por al senyor Benach (tanmateix al que millor se li ha escapat explicar-la) és que aquests ciutadans els escombrin les cadires, decideixin buscar formes de distribució de la riquesa obviant, si no hi ha més remei, les lleis (I compte que si ens adormim, creixeran i trobaran líders en la dreta feixista). Siguin les del mercat o les que estableixen drets a la propietat privada.
Els socialdemòcrates (la Convergència, de fa 30 anys) i els socialistes (fins a Suresnnes) s’han emmotllat al mercat, a la partitocràcia més vergonyosa que ens podíem pensar, i ara seran fins i tot capaços d’intentar vendre’ns la moto que això s’arregla amb una llei electoral que no han volgut fer en 30 anys.
Quan va caure el mur de Berlín va caure el símbol d’allò que volia ser resposta a preguntes eternes. Va desaparèixer el món soviètic, es va ensorrar aquell discurs per a aquelles preguntes. Les preguntes, però, segueixen sense resposta. I no es poden fer truites sense trencar ous.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Introducció del llibre (ebook) "De la transició a la..."

Podeu llegir la introducció al meu llibre (ebook) a la meva web http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/INTRODUCCIO%20per%20web.pdf , però aquí us en deixo una petita mostra......

INTRODUCCIÓ.
Intentar explicar (me) la relació entre la pràctica política i la teoria política ha estat des de fa molt temps un dels centres d’interès en la meva recerca intel·lectual i un esperó pel meu compromís polític. Això i la meva identificació amb la tradició anarquista, llibertària a Catalunya han anat configurant un caràcter polític determinat.
D’una banda explicitat en la reivindicació del dret a la intervenció (en el sentit més polític del terme) en els assumptes públics, és a dir, en la configuració i posterior gestió de la política, de cada individu, i pel cas, jo. Aquesta reivindicació expressa la meva convicció profunda que, avui en dia especialment, el sistema de partits polítics a Catalunya ja no representa en absolut un procés d’agregació d’interessos de sectors socials determinats per a confrontar-los en l’arena política formal (ajuntaments, parlaments, institucions...) si no que és el contrari, els partits polítics són ens autònoms als que s’adhereixen alguns ciutadans per a confirmar-se una identitat col·lectiva i que “lluiten” entre ells per a repartir i distribuir (entre ells) el poder polític (sotmès al poder econòmic) en el temps i en l’espai.
I de l’altra, fonamentat en la convicció que només d’una manera col·lectiva, a partir de la coincidència d’interessos, hi ha possibilitats de transformació d’aquesta societat que ha renunciat a la participació i cada dia està més allunyada de l’àmbit on es decideixen qüestions que l’afecten individualment (a cada un dels seus membres) i col·lectiva.

Hi ha una opinió generalitzada, estimulada des de determinades corrents del pensament al nostre país, que sosté que som un model d’associacionisme. La meva tesi és que en aquest àmbit també passa com en l’àmbit de les formacions polítiques. Hi ha moltes organitzacions socials (dominen descaradament les esportives: futbol, cacera, pesca, ... i folklòriques) que responen a la iniciativa d’individus compromesos i al voltant dels quals, per a les concretes manifestacions de la seva activitat, es formen col·lectius seguidors d’aquells compromisos. En alguns pobles de la comarca, a més, podeu comprovar que el mateix grup de tres o quatre persones apareix com a capdavanter de tres o quatre de les associacions del municipi. Hi ha més façana que estructura, i tanmateix això no ha de ser impediment per afirmar que un considerable, minoritari, grup de persones al nostre país compromet la seva vida privada per a mantenir compromisos col·lectius que apareixen, moltes vegades, com a característiques de tot el poble.
En aquest aspecte de la participació política, no emmarcat en els formulismes de les institucions constitucionals, també he provat de trobar-hi explicacions i també hi he compromès el meu interès intel·lectual i personal. Tanmateix, malgrat la meva implicació, he procurat sempre mantenir-hi una actitud crítica intentant que aquesta, però, no m’excusés del compromís quotidià; és allò de desitjar la revolució però ser conscient que cal un plat a taula cada dia.

El món del treball i especialment això que n’han dit el moviment obrer ha viscut un procés de desnaturalització extraordinari. Sembla com si el sistema capitalista hagi aconseguit anar donar cos a algunes expectatives del pensament de l’esquerra del segle XIX. De teoritzar sobre l’abolició del treball hem passat, avui dia desgraciadament amb una considerable evidència al carrer , a una defensa aferrissada del lloc de treball. No puc evitar de reflexionar sobre el fet que en les reivindicacions dels treballadors d’avui mai es parli de la distribució de la riquesa. La sagrada propietat privada i els drets d’herència, eixos d’una considerable discussió entre l’anarquisme (Bakunin) i el marxisme (Marx) en el Congrés de la Internacional d’Amsterdam de 18XX, avui no apareixen ni en els pamflets més radicals. I encara podríem afegir-hi, des del món postmodern, aquest escàndol de les retribucions dels grans gestors del capital, que no en són propietaris. Per això em preocupa, contra una certa tristor intel·lectual, un estrany somriure, llegir en una pancarta reivindicativa de treballadors a Vic (18 de febrer de 2009) un text que exigeix un “unes indemnitzacions justes i dignes” o un altre que explica que la manifestació és “pel treball i contra la crisi”.
Aquests treballadors, els seus sindicats representatius, es dirigeixen a les institucions polítiques (amb escassíssimes competències en l’àmbit laboral i econòmic !), i els rep i escolta el president del Consell Comarcal o bé el delegat del govern a la Catalunya central. Encara no han aprés els sindicats que les institucions polítiques cada cop més exerceixen de gestors de les crisis i disbauxes dels capitalistes ?. O no està passant que la gran majoria de governs democràtics del món occidental estan ajudant el sistema financer i no pas directament els “usuaris” de la crisis ?
La transició al nostre país no va fer res més que actualitzar i posar al dia un sistema determinat de relacions socials. Érem la darrera dictadura en el món occidental. En aquest procés de traspàs (terme que també fem servir per dir mort) varen morir una munió d’esperances i d’il·lusions i la majoria dels seus profetes varen anar-se mutant en gestors del nou vell sistema. Dirigents polítics i sindicals, líders veïnals i de l’associacionisme, que s’havien guanyat el respecte de les seves respectives comunitats, varen tastar la poma enverinada de la democràcia i del carrer varen passar al despatx oficial.
Malauradament això ha anat generant tota una pedagogia del compromís polític. Avui en dia hi ha joves que estudien ciències polítiques o administració pública per tal de dedicar-se a la política professionalment. Esdevé així una forma més de guanyar-se la vida (com estudiar arquitectura o veterinària) i deixa de ser un compromís amb una determinada concepció de la societat ideal, l’exigència de convèncer als coetanis amb una determinada cosmogonia. La tècnica (aquest cop aplicada des de les ciències socials) torna a arrabassar l’espai de decisió a la política. Així, responsables polítics a diferents nivells (alcaldes, consellers o presidents comarcals, directors d’escoles o instituts...) estan sotmesos en les seves decisions als criteris tècnics dels arquitectes i enginyers, juristes i pedagogs... més enllà de l’estricte decisió personal, política que exigiria d’aquells la capacitat per adequar-hi els seus plantejaments i sabers científics.

Teniu a les mans, doncs, una recull d’articles publicats majoritàriament a la premsa comarcal, d’Osona. Hi ha una etapa emmarcada en el postfranquisme en la qual els articles es refereixen, fonamentalment, a la situació política a l’ajuntament de Sant Pere de Torelló. La meva residència es trasllada a Barcelona i el meu compromís polític pren cos en el món laboral, entre els grups anarquistes que intenten donar-li cos a una concepció moderna d’allò que fou la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Ni en un ni en l’altre àmbit van reeixir les meves cabòries. Durant anys a Sant Pere de Torelló varen seguir manant alcaldes i regidors que no deixaven de ser allò que algú va anomenar el franquisme sociològic. Convergència va entendre molt bé aquesta malaltia i va prestar la seva cobertura democràtica a molts alcaldes amb aquell tarannà.
A la CNT vaig acabar amb un grup, els apaches, que des d’una heterodòxia considerable qüestionàvem un sindicalisme democràtic, legalista i defensàvem un anarquisme més enllà del món obrer. La identitat de treballador no garanteix en absolut una identitat revolucionària. No volíem ser els dirigents o “la avantguarda” d’uns obrers desarrelats. La CNT, amb l’ajuda dels serveis secrets franquistes encara i d’en Martin Villa, es va suïcidar davant de la seva incapacitat de fer front a un (moribund) moviment obrer format per treballadors amb casa o apartament de segona residència a la costa, hipotecada i BMW a la porta del jardí.
Però aquest recull l’he organitzat en quatre capítols: un dedicat a la Política Local, el segon al món del treball i del consum, Treball i societat, el tercer a Educació i un quart a Especulacions intel·lectuals. Per explicar una mica el context ideològic que vivia, els darrers anys 70, he afegit uns quants articles publicats en un butlletí del sindicat de construcció, al que vaig estar afiliat/militant fins a l’any 1980.

divendres, 23 d’octubre del 2009

El metallenguatge polític (i 2)

Amics meus independentistes...
M’haureu d’explicar aquest mapa tant nou que se’ns ha dibuixat després de la riuada d’Arenys. (Quants cotxes cap a mar !). Jo, més nihilista ja que no pas escèptic, que fa temps que no crec en les guitarres elèctriques ni espero res dels estats ni menys dels seus governs, no entenc que en Colom (que va milletar els deutes del pi) sigui avui la veu independentista dels del peix al cove. Si Esquerra (ara ja fa temps que no es diu republicana) és independentista, expliqueu-me per què Carretero n’ha sortit esperitat. Per plantar un altre pi, més cap a la dreta, preferint agarbonar-se amb la dreta de sempre que no pas amb l’esquerra, que sempre sembla espanyolista? Li és més fàcil parlar, més enllà de l’esquerra i la dreta, de sentiments patriòtics que no pas de rics o pobres, de qui són els rics i qui són els pobres, de qui mana i qui creu més enllà ( o molt sovint contra) de quina bandera o senyera ens embolcalli ?. I, si en Carod en representa l’esquerra política, per què se l’ha/n tret de sobre ?
Els darrers anys he anat descobrint un llenguatge nou que mai m’havien ensenyat a l’escola. Llegiu articles d’en Jordi Fàbrega d’aquest any i compareu-los amb els que escrigué en fa una quinzena. Ara ja no es consulta a persones, es consulta el territori. No són els regidors de l’ajuntament de Sant Pere (o Arenys o L’Esquirol, tant li fot !) els qui recolzen la convocatòria possible, des de la societat civil (societat quèeeee ?) a les consultes populars, és “Sant Pere aprova..”. Quina imatge !, sant Pere, que va fer-li botifarra al seu Crist tres cops seguits, votant a favor de recolzar la realització d’una consulta. “Catalunya es desperta” diu en Jordi, no els homes i les dones o els pinsans i caderneres que viuen i treballen, aquells primers, dormen i procreen a Catalunya. Certament la acumulació de títols nobiliaris d’en Jordi, davant de situacions com aquesta, ha d’obligar a una regeneració lingüística considerable. Com dir als companys d’ICV les mateixes paraules que als de Decidim punt cat o als d’EPM o als senyors del govern català per donar-los satisfacció a tots ? Senzill, construïm un vocabulari on desapareixen les persones, els ciutadans republicans i, com diu la Pepa (de 1812), tothom té dret a ser feliç.
En Carod , mentre era a Roma amb el sant pare al coll, vull dir a la canonització del senyor Coll, ha perdut la trona en mans del manaire absolut d’esquerra (que diu en Josep Romeu en el seu bloc, a qui preocupa que els errors no tinguin altra motivació que l’interès personal per damunt de l’interès del país. Que hi ha un interès per damunt dels interessos de les persones, dels interessos personals ?). De cop i volta els d’Esquerra descobreixen que un alcalde d’EPM, precisament, (propers a ICV ?, que volen i dolen) es menja més pàgines de premsa i més portades de telenotícies i de, sobre tot, telediarios que mai ha aconseguit ERC des de l’excursió d’en Carod a veure porno al sud de França. No diguem res dels socialistes catalans, que encara no han tret l’entrellat d’aquesta santíssima trinitat en una sola independència. Si no, que li ho diguin a en Burgaya o a la Núria de Campdevanol.
I la CUP..., la CUP es mostra assenyada, demana calma i prega perquè entre tants pretendents la independència no es quedi soltera per a vestir sants. I procura no encomanar-se de les batusses que balden per enterrar tanta esperança en mans de tants salvadors.
Expliqueu-me, doncs, si els independents (i/o istes), en la independència, seguiran permetent al seu vicepresident anar a retre honors al Vaticà, si els d’ICV seguiran anant a les misses de festa major, si els candidats municipals d’Osona es tornaran a fer una foto de germanor amb el candidat de la PxC, com a les darreres eleccions municipals, si els de Reagrupament seguiran considerant més un club de futbol que la Generalitat, expliqueu-me que no és estranya tanta candidatura per la mateixa il·lusió.... expliqueu-m’ho per ajudar-me a decidir (sense punt cat). I caldran tants delegats territorials, també ?.

Tanmateix regidor de Cabrerès i Progrés a L’Esquirol.
20 d’octubre de 2009.
Publicat el 23 d'octubre a El 9 Nou.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

El metallenguatge polític (1)

El metallenguatge polític. (1)
L’entrevista a Jordi Fàbrega a El Temps, com a paradigma.

Alcalde de l’ajuntament de Sant Pere de Torelló, president d’EPM (Entesa de Progrés Municipal), portaveu de Decidim.cat (plataforma de càrrecs electes per a l’independència) i delegat del govern de la Generalitat a la Catalunya central i, tanmateix, amic meu.

Un país o una nació (per tant un barri, un poble, un edifici...) pot dormir, somniar, despertar-se?. Abstracció ja utilitzada per en Jordi en una article d’ El 9 Nou d’aquest mes (Catalunya es desperta). Es veu que la consulta popular als ciutadans d’Arenys de Munt desperta a Catalunya: l’efecte de la consulta d’Arenys de Munt “penso que té un efecte d’abast profund, de despertar Catalunya”. Catalunya potser estava dormida, com tu suposes, però un munt de catalans estan sempre desperts: et faig una llista els catalans molt desperts? (És cert que semblaria que precisament això fa que els altres semblin adormits, com tots els que, havent de vetllar no varen sentir l’orfeó català; per exemple).
L’efecte Obama. En l’entrevista també es diu que “accedir a la independència nacional és a les mans del poble de Catalunya. Si volem, podem. (És el nostre We can ?). Només falta la voluntat... “. Voluntat que més endavant queda definida com “la voluntat de la gent del poble, però, sempre passa davant de la decisió dels partits polítics”. No em queda gens clar a través de quins mecanismes aquesta voluntat del poble pren cos, substancia i s’expressa... si no és a través de (avui encara) l’expressió política formal que resideix en el sistema democràtic que vivim (o sofrim). Per què ser candidat en les llistes al parlament d’ICV, per exemple?, doncs.
No existeix la ( o una) voluntat de la gent del poble. Hem de trobar alguna manera que les pretensions (interessos) dels ciutadans es vagin satisfent, amb la menor càrrega possible per a la menor part possible....
L’estat espanyol en boca d’en Jordi es personifica. De tal manera que “la concepció de l’estat espanyol..”. Jordi, l’estat és una forma, una manera d’organitzar-se una determinada societat. L’estat espanyol no pot concebre, no pot tenir la concepció... democràtica ni poc democràtica... A l’estat espanyol hi ha un govern, que el formen persones , com passa també a la Generalitat o a l’ajuntament de Sant Pere de Torelló, que en tal que persones sí que poden tenir una concepció democràtica o no de les coses que passen pel món. Però l’estat (l’espanyol o el català que reclames ben legítimament) no té sentiments, ni percepció, ni esperances.... És mort, és fred. No oblidis que la constitució i forma d’aquest estat espanyol també es fruït de la participació, molt indirecte per alguns ciutadans, certament, de catalans.
Dius que l’estat no accepta el dret a l’autodeterminació. L’estat, repeteixo, no accepta, no dona, no prega, no menja ni es desperta i, afortunadament, no procrea. Són persones que estan en les institucions dels estats que mengen, procreen, dormen, es desperten i accepten o no els drets. Els drets no els concedeix mai ningú, es tenen o no es tenen. El dret a la vida no me’l concedeix el meu govern o el meu estat. Una altra qüestió és que des del poder (en acte o en potencia, no ens enganyem) hi hagi persones i institucions als que se’ls en refot el meu dret a la vida.
De veritat creus que el fet que es generi una dinàmica d’impulsar consultes serà la prova i farà evident que “el conflicte català no s’ha resolt” ?. Si existeix el tal conflicte, que no has definit, que anomenes com si fora un lloc comú per a tots els mortals (com Deu, la mort o l’infinit), existeix més enllà dels efectes que pugui portar o no una o moltes consultes a un o a molts ciutadans.

dimecres, 23 de setembre del 2009

He publicat el meu primer ebook


Acabo de deixar penjat a http://www.lulu.com/content/e-book/de-la-transició-a/7696361 el meu primer ebook, al qual podeu accedir facilment. En aquest ebook he recollit els articles que he anat publicant, des de 1976, a la premsa comarcal, sobretot, en alguna revista llibertària.... Més enllà del meu encert o no pel que fa als seus continguts, la recopilació dels textos pot acostar al lector a una visió subjectiva de la història política dels darrers 30 anys.
He comprovat que en la recerca en aquesta pàgina cal clicar "Buscar en todos los idiomas" si heu triat que busqui Libros i "castells casellas", per exemple.
De totes maneres per accedir més directament al meu text:
- lulu.com/es
- carpeta "comprar"
a) on diu "Buscar" escriure 'pep castells' i on diu "Todos los productos" escollir "Libros"
b) cliqueu sobre requadre blau, on diu"..buscando en todos los idiomas"
c) cliqueu a Buy eBook:€ 3,88
en la propera pantalla podeu descarregar el llibre immediatament o podeu afegir-lo al cabaç d'anar a comprar....

diumenge, 23 d’agost del 2009

Reflexió...ara...avui...per...?


Aviat farà dos anys que vaig escriure el text que tot seguit reprodueixo. Després de dos anys... no ha estat ni de bon tros, ni el text ni els fets que el provocaren, cap mena d’estímul per al debat, per a la discussió intel·lectual...
I,tot i havent-hi hagut més fets... no hi ha hagut altres textos ni discussió.
Seguim.... on estàvem ?
Avui el títol hauria de ser Cap discussió al si deCiP.
L’Esquirol, agost de 2009.



Discussió oberta al si de Cabrerès i Progrés.
En el ple del 27 de desembre de 2007 vaig esmentar l’edat mitjana quan em vaig queixar del fet que l’ajuntament lliuri una panera nadalenca a tots els regidors. També, em sembla, vaig fer servir l’expressió miserable respecte de la conducta que imputo als responsables de la decisió de repartir aquesta panera. Per si cal, que sembla que sí, intentaré raonar l’ús d’ambdues expressions. I, més enllà d’intentar aclarir perquè del seu ús, també per encetar, si em voleu seguir, una mica de discussió política entre nosaltres.
Jo entenc que una de les principals aportacions que podem fer a la col·lectivitat és la reivindicació de la política. La política en el seu sentit més clàssic, com exercici de la democràcia que vol dir de la implicació de tots (tots !) en els afers que ens son comuns. Aquest exercici, en aquest sentit, ha anat canviant al llarg de la història. Des de la democràcia grega (que, en els termes que avui fem servir, seria només una teoria de la democràcia) fins a la democràcia representativa d’avui (que, si no ho canviem, només s’exerceix periòdicament, en temps d’eleccions i, a més, per unes elits professionalitzades que cada cop compten menys amb els suposats ciutadans) s’ha passat (en l’edat mitjana i fins gairebé el segle XVIII) per uns períodes en que els executors de les decisions que afectarien a la comunitat, eren sempre senyors feudals o, més tard, rendistes. En les primeres èpoques de la democràcia europea només tenien dret a la participació aquells que disposaven d’una determinada renda, entre altres coses perquè se suposava que només ells eren capaços de comprendre i aprehendre la complexitat dels afers públics. Al nostre ajuntament hi ha alguns regidors (el que va contestar al tema de la panera dient que “era només un detall” per la seva dedicació lliure, voluntària i abnegada...) que segueixen, conscientment o inconscient, vivint aquesta concepció de l’ajuntament. No estan pas disposats a establir-se una dedicació i un sou adequat a aquesta i, per això, sotmetre’s a una responsabilitat. Els seus negocis o assumptes particulars els permeten una flexibilitat temporal i un marge de mobilitat que assumeixen sense ruboritzar-se que la seva dedicació a l’ajuntament s’ha d’acceptar com una actitud altruista (de fet, paternalista, dels que pel seu poder econòmic i posició social poden). És en aquest sentit que crec fermament que predomina, en els que realment són els factòtums de l’actual ajuntament, aquest criteri medieval. Una posició ben particular, i digne de consideració un cop estigui més avençada la legislatura, és la del senyor alcalde. L’acceptació d’una dedicació i sou està clar que respon, en el seu cas, a una situació laboral personal concreta més que no pas a un criteri, en si mateix, diferenciat dels regidors abans esmentats. El seu recurs permanent a reduir-ho tot a una qüestió “tècnica” o “jurídica” segueix essent una manera de reivindicar una complexitat pels afers públics a la que no poden accedir tots els mortals.
Quan a que em sembli miserable l’actitud dels governants que s’atorguen “regals” o “privilegis” (que justifiquen amb la seva dedicació als assumptes dels ciutadans):
Si jo accepto, el primer dia que exerceixi un càrrec públic (regidor) un regal o un privilegi que em concedeix ..... (qui ?), i entenc que me’l concedeix l’alcalde o l’equip de govern i jo sé que ningú els ha autoritzat a disposar de diners dels ciutadans (entre ells jo) estic, de fet, acceptant la primera irregularitat (poseu-hi els adjectius que us agradin més) i, en conseqüència, fent-me còmplice de les petites misèries que es puguin anar produint. Però, si això es produeix quan ja he comunicat una vegada, que no estic disposat a acceptar aquesta mena de privilegis (per escrit i amb registre d’entrada a l’ajuntament), haig d’entendre que qui insisteix ni tan sols va considerar la meva decisió o, pitjor, la va menysprear. La seva és una actitud miserable, que segons el diccionari de la llengua catalana del IEC es correspon a un gasiu moral, a una actitud mesquina que, crec fermament, és la que mostren els regidors que, sense cap mena de remordiment, creuen fermament que el poble els deu una detall per la seva dedicació. Ja és fort que això ho poguessin dir el mateix dia en que tenien damunt la taula centenars de signatures de ciutadans protestant i avisant que no pagarien per la taxa d’escombraries !.
Per a mi tant importants són les actituds morals individuals (o com a representants: delegats, només apoderats) com les grans decisions respecte de la construcció material de l’entorn en que s’hagi de moure el col·lectiu que representem (en aquest cas el municipi).

A la sortida del ple algun company va manifestar els seus dubtes respecte del comportament (sou molt durs en les preguntes, això de la panera és una ridiculesa que sempre podran fer-ho servir com a pallassada, etc. etc.) estratègic en el desenvolupament del ple per part dels tres regidors que representem CIP. Seria bo que els companys que heu assistit als plens ens féssiu comentaris al respecte i ens diguéssiu o proposéssiu formes d’intervenció, maneres de modular els registres de la veu, el to... Mai en sabrem prou !.

L’Esquirol, 30 de desembre de 2007.
Pep Castells Casellas

divendres, 26 de juny del 2009

Escrit d'en Jotes, un bon amic de FaPaC

divendres, 12 / juny / 2009

Catalunya és una gran escola de gent adormida...
En un país normal amb un espai cívic evolucionat i amb expectatives de futur, la notícia hauria estat un escàndol majúscul i fins i tot hauria estat suficient com per a fer trontollar i fins i tot causar la dimissió dels responsables de la seva administració educativa.Però, és clar, estem parlant de Catalunya i aquest, com molts s'entesten a aconseguir, començant pels qui conformen el seu govern, mai no serà un país normal.Després de la brillant proposta d'establir un nou indicador per a descobrir el grau de coneixements adquirits en materia de llengua (castellana i catalana) i de matemàtiques, d'acord amb el que en principi s'havia convingut com a competències bàsiques o mínim comú exigible; ara hem sabut que el resultat d'aquestes proves ens proporciona la notícia de què un 25 % del nostre alumnat, en acabar la primària, no assoleix aquestes bàsiques competències.Això, per mi no és cap novetat, era fàcilment intuïble i ja ho podiem saber a partir dels resultats de les proves de competències que majoritàriament aquests mateixos infants varen passar fa un parell d'anys quan acabaven el cicle mitjà de primària.Tanmateix, i al mateix moment que el Sr. Ernest Maragall, ens presentava aquests resultats l'home ho ha deixat anar sense cap mena d'esverament i per contra no s'ha sentit cap escarafall ni cap sorollada a la nostra societat. Continuem adormits, sabem que un de cada quatre nens passarà a l'Educació Secundària Obligatòria sense cap garantia d'èxit i tanmateix el deixarem seguir, els mantindrem en la inòpia, sense que ara com ara hàgim vist cap programa o cap mesura destinada a preparar el nostres instituts per parar el cop amb eines i actituds adequades. Tenim un sistema educatiu que, com més va, més fa aigües i en comptes de remoure cel, terra i pressupostos per a començar a arranjar aquesta realitat, continuem abstrets en el cofoïsme i en la propaganda barroera i denigrant, amb notícies sobre les grandeses del consens partidista, -que no social-, a l'entorn de la Llei d'Educació de Catalunya i sobre l'extensió, selectiva i nombrosament ridícula, de la implantació de les TIC i d'un parc d'ordinadors portàtils que seran costejats bàsicament per les famílies.Per no parlar del Batxillerat: que si es pot passar d'un curs a l'altre amb quatre assignatures suspeses, que sí, que es pot cursar en tres anys, i... tot d'un plegat; que no, que no, que ara els jutges diuen que no perquè uns capellans dedicats a l'empresa educativa ho han impugnat, però tornem-hi: que sí, que sí, que ara la Junta Estatal de directors ha dit que sí, i, entre tant sí o no, aquí hem perdut l'oremus gracies als capellans i els jutges, i ara resulta que ja som a juny i que ja ve l'estiu i unes bones vacances, i que la realitat ens explica que ni tan sols els instituts saben que han de fer amb l'alumnat de batxillerat de cara al curs vinent. Un batxillerat diurn, ben diurn sobretot, ignorant qualsevol excusa que justifiqui el manteniment de l'opció de tarda més enllà d'un institut per comarca, -un a Martorell per tot el Baix Llobregat- per als nois i noies que no tenen més remei que mantenir-se treballant per ajudar a tirar endavant la família ara que són més les mares i els pares que es troben ocupats cercant feina...Però res, aquí no passa res i ni tan sols la Federació de Mares i Pares d'Alumnes de Catalunya, qui se suposa defensa una escola i un sistema públic d'educació sense exclosions per a ningú, ha gosat de fer i de llançar als mitjans cap crit d'atenció.Qui dia passa any empeny i a força de generacions d'estudiants perdudes el país se'n ressenteix. La consciència crítica és cada cop més minoritària a mesura que s'estén la ignorància i, en un tres i no res, no patiu, el problema haurà desaparegut: no hi haura prou persones capaces per a reconeixer aquesta situació com un problema, no el sabran interpretar, no l'entendran...Endavant i seguim dormint, disculpeu aquells a qui hagi despertat, no passa res, sempre ens podem girar cap a l'altra banda i seguir dormint.

divendres, 19 de juny del 2009

Un llibre molt bonic de Gioconda Belli


Us recomano el llibre de Gioconda Belli "El infinito en la palma de la mano".

És una extraordinària narració sobre la sortida del paradís terrenal, una aproximació als conceptes de coneixement i llibertat i sobre la relació de l'especie humana amb la divinitat.

M'ha agradat molt.

dimecres, 27 de maig del 2009

Jo ho tinc subratllat... de Giovanni Sartori

"..perquè, si s'obliga a la gent a participar per força, això és mobilització des de dalt i no participació...Insisteixo: participació és posar-se en marxa per un mateix, no que uns altres et posin en marxa ni que et mobilitzin des de dalt.
..hi ha una igualtat d'oportunitats... en una primera acepció, les oportunitats venen donades per un accés igual. En una segona, venen donades per punts de sortida iguals. En el primer cas es demana el mateix reconeixement per als mateixos mèrits i les mateixes capacitats. Per tant aquesta igualtat promou una meritocràcia: carreres iguals per a capacitats iguals, igualtat d'oportunitats per a arribar a ser desiguals. En el segon cas es demana que s'igualin les condicions de sortida. Així, mentre que la igualtat d'accés eliminia obstacles, la igualtat de punts de sortida exigeix fabricar aquests punts.
.. la meva tesi ha estat que l' "esquerra" és (era o hauria de ser) la política que apel·la a la ètica i que rebutja la injusticia. En les seves intencions de fons i en la seva autenticitat, l'esquerra és altruisme, és fer el bé als altres, mentre que la dreta és egoisme, és atenir-se al bé de cadascú.
(..) Diguem-ho així: si el poder corromp una mica a tothom, a qui més corromp és a l'esquerra quan arriba al poder.
(De "La democracia en 30 lecciones", de Giovanni Sartori;edició a càrrec de Lorenza Foschini. Taurus editorial.)

dimecres, 6 de maig del 2009

Carta oberta al senyor alcalde de L'Esquirol

En la web que a sota us escric hi trobareu els articles de El 9 Nou de Cabrerés i Progrés (20 d'abril) i la resposta de l'alcalde de L'Esquirol (30 d'abril), com també la meva llarga resposta que tot seguit us poso en aquest bloc:
http://web.mac.com/gutigutierrez/Cabreresiprogres/9_Nou.html

Llarga i detallada resposta a la resposta del senyor alcalde (El 9 Nou de 30 d’abril) a l’article del grup de Cabrerès i Progrés d’ El 9 Nou de 20 d’abril.

Senyor alcalde,

Els títols: A una proposta d’obertura (nosaltres dèiem parli’ls en el títol del nostre article) respon amb una afirmació que, subtilment, ens jutge i ens condemna. Es veu, pretén dir el senyor alcalde, que per a nosaltres tot s’hi val.
La sorpresa: diu que ha llegit amb sorpresa.. i sembla ser que es deu a dues qüestions, el to agressiu i les dades que no són sempre certes.
L’agressivitat és una actuació que pretén violentar psíquicament o físicament a un altre. Està lluny de les nostres concepcions esperar res de la violència, sigui física o mental. Qui fa servir paraules agressives (per imputar-nos a nosaltres) és vostè que parla de la destrucció de l’adversari. Per deixar ben clares d’una vegada les coses: sí que crec que vostè no és el millor alcalde possible, sí que crec que en l’assumpció del seu càrrec ha deixat que es confonguin interessos (ben legítims, certament) personals amb l’interès públic. Afirmació que en absolut en qüestiona la legalitat.
Si vostè haguera llegit els butlletins que CiP ha anat editant al llarg d’aquesta legislatura comprovaria el grau de respecte que sempre mantenim cap a les persones i la delicadesa (que no exclou pas ni el rigor ni la contundència) en tractar cada un dels temes. Dic si haguera llegit perquè vostè ens va dir un dia que no llegia mai els butlletins de l’oposició (sembla que donava per suposat que serien ofensius). Hem explicat, des de la nostra perspectiva, evidentment, els fets esdevinguts en les sessions dels plens, entre altres raons perquè no es feia des de l’ajuntament mateix. Sàpiga que algun (només algun, certament) veí, que no ens és afí, ens ha agraït la informació sobre les sessions dels plens que li fem arribar.
Que treballi o no amb entusiasme no aporta res a la qualitat o no de la seva gestió, i queda, en qualsevol cas, en l’àmbit íntim dels seus respectables sentiments. Respecte d’alguns dels membres del seu equip de govern, si existeix aquest entusiasme ho dissimulen molt bé. Estic segur que volen, també, treballar pel progrés del municipi. Una altra qüestió rau en esbrinar si ho aconsegueixen o tot el contrari. Només faltaria !.

El seu equip de govern no “ha mostrat sempre una voluntat de transparència total..”. Fa pocs dies jo mateix he felicitat al senyor alcalde, i/o als regidors i/o tècnics que hagin fet que a la web de l’ajuntament hi apareguin, finalment !, les actes dels plens del 2008. Espero que sigui capaç d’admetre que la nostra queixa respecte a que no hi fossin, alguna cosa haurà fet per tal que ara sí hi siguin. Suposo que admetrà que vostè i el seu equip no varen permetre que es fes una comissió per a redactar un Reglament de participació ciutadana, que varen rebutjar una proposta de CiP per a formar una comissió de regidors per a gestionar la pàgina web de l’ajuntament, suposo que vostè admetrà que el seu equip de govern no ens va dir res als regidors de l’oposició quan es va editar un butlletí municipal per tal que poguéssim participar-hi, suposo que admetrà que només quan ho va demanar CiP en un ple extraordinari es va parlar amb tots els veïns del tema del clavegueram i suposo que és una evidència que no se’ls ha dit res més, suposo que vostè sabrà que quan he demanat una còpia de l’execució dels pressupostos de 2008 he hagut d’esperar més d’un mes.....
Ja em crec que no tenen res a amagar. Però és seva la frase, en un ple en què parlàvem de coloms, de purins..., dient que “si sabíeu..., si sabéssiu.....”. Això vol dir, senyor alcalde, que hi ha coses que no sabem i que no sap la majoria dels ciutadans. És un criteri tant legítim com un altre el nostre de creure que cal dir-ho tot, tot!, als veïns; també allò que vostè diu que podria ser usat en contra dels interessos de l’ajuntament. D’altra manera, amb aquestes raons d’estat (d’ajuntament) l’autoritat, el poder, sempre disposa d’una part de la informació en forma restrictiva. Deixi que siguin tots els veïns qui decideixi sobre la honestedat o no d’aquells que demanden o reclamen a/o contra l’ajuntament.
Això de que ens convida als regidors de CiP a desplaçar-nos fins a les oficines de l’ajuntament no deu ser ironia, espero. Vostè sap que des del primer dia que varem ser elegits hem estat cada dijous de quarts de set fins a les vuit a les oficines de l’ajuntament, (i que per això alguns veïns ens han demanat de portar els seus problemes a un ple) que alguna vegada (el 2007) ens hem reunit amb vostè, que ho hem fet amb els tècnics, i que ho fem més vegades, a petició seva, amb el senyor regidor d’ensenyament.
Els punts concrets: quan detalla tant exactament i perfecta la normativa urbanística respecte de la sol·licitud de llicències municipals per part d’un regidor, acaba donant-nos la raó. Si tot era tant clar i evident, si és irrellevant la persona, etc. per demanar aquestes llicències, per què es demanen com a regidor? Per què no les va demanar el ciutadà interessat o el seu pare o el seu cosí ?
Jo crec que l’argument justificatiu l’ha descobert vostè a posteriori i per tant, la nostra afirmació que vostè atorgava un privilegi a un regidor no canvia substancialment.
Els polítics no tenen més llibertat d’expressió que la resta d’humans, ni tenen una llibertat d’expressió diferenciada, espero. No cal agafar-se a detalls tan fins i així eludir el centre de la qüestió.
Quant a la primera fase del pavelló. Segur que té raó i que ens hem equivocat en la quantitat inicial. Això canvia el fet que hi ha hagut els augments que nosaltres diem i que s’ha pagat una factura que no constava en la licitació?
Mai hem dit que no fora legal i que no ho hagueren justificat els tècnics... però, senyor alcalde, això canvia que els costos de la primera fase, de moment, han anat a buscar les estrelles (per dir-ho poèticament)?. Això fa que no sigui cert que es va aprovar una augment,de la segona fase, del 67 % ?.
La subcontractació: només quan CiP va insistir per segona o tercera vegada l’ajuntament va reclamar a l’empresa concessionària la comunicació sobre la subcontractació. Relacionar-ho amb la data de publicació del nostre article porta a la confusió o, si vol, és fugir d’estudi. Té raó quan a la llei aplicable, també ens ho va explicar a nosaltres el senyor secretari. Però això tampoc canvia el fet que l’ajuntament no tenia, fins el 26 de març de 2009, una comunicació formal de l’existència de la subcontractació, que sí havia d’existir.
La factura d’un estudi de creació d’un mercat gastronòmic: senyor alcalde, ara ja sabem tots de què es tracta. Nosaltres només dèiem que en el ple vostè no recordava o no sabia què era una factura de més de 7.000 euros i que feia menys de tres mesos que n’havia autoritzat el pagament. Potser és ingenuïtat, però ens va sorprendre que no recordés a què es devia una despesa de tal magnitud i concepte que vostè havia autoritzat. El fet que una cosa estigui o no finançada per una altra administració no deixa de referir-se a diners de tots els contribuents. Ens permetrà que opinem també sobre despeses finançades o subvencionades per altres administracions.
Pel que fa a la celebració dels plens a Sant Martí i a Cantonigrós. L’argument legal que fa servir en el seu article, senyor alcalde, el va descobrir, com nosaltres, el dia del ple darrer quan li varem reclamar el compliment d’un acord de ple adoptat per la majoria de l’equip de govern. Simplement no s’han fet mai aquests plens per què vostès no han volgut o, potser, perquè ni tant sols s’havien adonat que havien aprovat aquesta proposta seva. Al cap i a la fi la seva proposta de fer-los només en casos determinats va néixer per anular la de CiP que els proposava rotatius.
Els pressuposts: Admeti que la gran majoria d’ajuntaments tenen ja aprovats els pressupostos de 2009 (molts ajuntaments abans d’acabar l’any 2008). Les seves explicacions només són fugides endavant. Afirmar que a més de la burocràcia que implica el Fons Estatal d’inversió Local ha endarrerit l’aprovació dels pressupostos generals de 2009 resulta provocador. Deixi’m que faci només ironia, també. Aquesta burocràcia, d’existir, va aparèixer a finals de desembre!. Uns pressupostos que, de fet, haurien d’estar llestos per aprovar a finals de desembre, almenys haurien d’estar en esborrany allà pel mes de novembre!
El dia 24 d’octubre de 2008 vam presentar per escrit una sol·licitud d’informació sobre l’execució del pressupost de l’any 2008. A més de mostrar la nostra predisposició a col·laborar amb l’equip de govern per a l’elaboració dels pressupostos de 2009, demanàvem com afectaria la crisis econòmica i financera als pressupostos de 2009, especialment davant de com estava l’execució del pressupost de 2008 a finals de setembre. La resposta no ens va arribar fins el 10 de desembre i ni es considera la nostra oferta de col·laboració. Estem a maig de 2009 i seguim sense haver vist una esborrany o proposta de pressupostos pel 2009, per tal que tinguem prou temps per a estudiar-los i poder presentar la nostra conformitat o les nostres diferències.
Certament les decisions i, sobretot, les prioritats les estableix l’equip de govern. Cap discussió. Però entendrà que nosaltres qüestionem que les prioritats, els darrers anys, pel que fa a inversions, a L’Esquirol s’hagin establert amb criteris socials. I més enllà de la prioritat existeix una decisió de magnituds i compartirà amb nosaltres que la despesa que haurà representat l’obra del pavelló resulta una mica exagerada respecte a la capacitat econòmica del nostre ajuntament. Però, encara més serà difícil de justificar-ne la definició de les seves funcions. Avui sembla clar que hauria estat més prioritari un camp de futbol (amb les seves instal·lacions adients); de fet deu ser l’únic esport (amb l’excursionisme) organitzat a L’Esquirol i el futbol (o l’excursionisme) no es pot fer en l’edifici plurifuncional. Una altra qüestió està en que vostè participi o no en una campanya de presentar-nos com a enemics del poble perquè no compartim la seva emoció per aquesta obra: (Vostè mateix ens ha dit que l’acabament de la zona esportiva va ser la raó o justificació que entrés a l’ajuntament, a petició del seu predecessor). Quan qüestionem decisions de l’alcaldia ni estem contra el poble ni estem contra la persona física, individual, que sustenta el càrrec. Tinc perfectament destriada la personalitat d’un ciutadà amb nom i cognoms de la de l’alcalde president de l’ajuntament de L’Esquirol.
Em permetrà que davant del repartiment de les propostes d’inversió durant l’any 2008 (i que seguirà el 2009) cregui que hi pesa més l’interès polític de mantenir l’equilibri de l’equip de govern que no pas l’estricte interès municipal que, al meu entendre, no ha de respondre sempre a una repartiment matemàtic de les inversions: la part de L’Esquirol, la part de Sant Martí i la part de Cantonigrós. Crec que en el nostre cas aquest repartiment matemàtic, més o menys proporcional, pot portar-nos en algunes ocasions a veritables injustícies.

I per acabar, senyor alcalde, ens hauria d’agrair que algun cop li diem que ens querellarem o que tempta la prevaricació. Això li permet aparèixer com a víctima d’una conspiració d’aquests desagraïts de l’oposició. Això, i en el to del seu article es veu que en va aprenent molt, li permetrà fer carrera política; al cap i a la fi tant en Jordi Pujol com en Carod Rovira han estat models de considerar que les crítiques a les seves actuacions eren crítiques a Catalunya. Vostè va intentant fer-nos aparèixer com a enemics del poble quan només (i en determinades ocasions només: li recordo que hem votat el 99,99 per cent de les propostes de l’equip de govern a favor) exercim, sense medis i sense la seva complicitat, de representants d’una minoria majoritària dels ciutadans de L’Esquirol.
L’ajuntament de L’Esquirol ha convocat per segona vegada el premi de treballs de recerca de batxillerat que es va constituir a proposta nostre, enguany ha subvencionat parcialment el transport escolar dels alumnes d’ensenyaments no obligatoris (varem col·laborar amb el regidor d’ensenyament en la redacció de les bases), varem col·laborar directament en la convocatòria a les entitats per tal que el regidor d’urbanisme els expliqués la situació del projecte de Can Gall....

El felicito per l’article, és una bona mostra de la política (que vostè no vol fer, segons diu, però fa. Al cap i a la fi l’home és per se polític) que avui domina des de l’esquerra fins a la dreta més retrograda: carregar als ciutadans de tecnicismes (això ho han justificat els tècnics, la gran burocràcia, els tècnics ho aconsellen, d’això nosaltres no hi entenem però els tècnics han dit....) i rebatre als dissidents amb tones de suposada informació. Tristament es tracta del triomf de l’economicisme i el tecnicisme contra/sobre la política, que al mateix temps l’aniquila i la desacredita. En això, tampoc, L’Esquirol no és diferent de la majoria dels organismes i institucions “democràtics”. I això, cada dia més, aparta els ciutadans de la gestió dels interessos col·lectius.

Com ha pogut comprovar El 9 Nou tampoc és neutre respecte de la confrontació: el nostre article va sortir publicat un dilluns i la seva resposta un dijous/divendres, davant d’un llarg cap de setmana (la difusió és, almenys, el doble que la de l’edició del dilluns).


Sense cap mena d’acritud,
El sis de maig de dos mil nou.

dilluns, 4 de maig del 2009


El dia 1 de maig ha mort la mare, als 90 anys complerts el darrer agost.

divendres, 24 d’abril del 2009

Un text polític de l'any passat.

http://www.lesquirol.cat/assets/files/reprovacio.pdf
En aquesta pàgina que és auí a sobre podeu llegir-hi un text literari-polític presentat, sense éxit, al ple de l'ajuntament de L'Esquirol, el setembre passat, intentant reprovar la política de "partcipació" del senyor alcalde.

dijous, 16 d’abril del 2009

Ha mort l'Abel Paz


Vaig conèixer l'Abel Paz ja fa molts anys, quan sopàvem junts als bars del carrer Hospital. Ell em va ensenyar com abans de la CNT hi va haver una regional de la internacional dels treballadors a Catalunya, d'ell vaig sentir a parlar per primer cop d'alguns personatges de 1936 de la comarca d'Osona, a casa seva vaig fullejar (més que llegir) innombrables llibres sobre el moviment obrer i sobre la primera internacional.
Vaig compartir taula moltes vegades amb ell als Tastavins, a Gràcia... Em treia de pollaguera el seu tarannà.... Els darrers anys vaig deixar de veure'l, quan ja vaig deixar de viure a Barcelona. Durant un parell d'anys, encara, em va deixar una habitació al seu pis, al carrer Verdi, on anava un o dos cops per setmana. Recordaré sempre les llargues hores de xerrameca amb ell, al costat d'un got de vi negre, de qualitat sense estridències, per no dir-ni dolent... Tossut, marrà com ningú, mai va afluixar respecte de la seva crítica constant al món que ens tocava de viure. Ell ens recriminava als més joves la nostra integració, la nostra acceptació del sistema...

Un altre referent en el món llibertari que se'n va..... Rellegiré en memòria seva els seu escrits mai publicats que em va donar....

dimecres, 25 de febrer del 2009


El dia 15, al tanatori de Barcelona, durant el comiat a Lluís Andrés Edo, una noia va llegir els versos de Léo Ferré que ara transcric al meu bloc, en homenatge al meu amic Lluís. Des de qualsevol buscador electrònic podeu trobar notícies al respecte.
A la foto, ja fa uns quants anys, amb un altre gran amic, amb els que he compartit moltes bones estones de la meva vida.

Léo Ferré
Les anarchistes

Y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent
La plupart Espagnols allez savoir pourquoi
Faut croire qu'en Espagne on ne les comprend pas
Les anarchistes
Ils ont tout ramassé
Des beignes et des pavés
Ils ont gueulé si fort
Qu'ils peuv'nt gueuler encore
Ils ont le cœur devant
Et leurs rêves au mitan
Et puis l'âme toute rongée
Par des foutues idées
Y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent
La plupart fils de rien ou bien fils de si peu
Qu'on ne les voit jamais que lorsqu'on a peur d'eux
Les anarchistes
Ils sont morts cent dix fois
Pour que dalle et pour quoi ?
Avec l'amour au poing
Sur la table ou sur rien
Avec l'air entêté
Qui fait le sang versé
Ils ont frappé si fort
Qu'ils peuvent frapper encor
Y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent
Et s'il faut commencer par les coups d'pied au cul
Faudrait pas oublier qu'ça descend dans la rue
Les anarchistesIls ont un drapeau noir
En berne sur l'Espoir
Et la mélancolie
Pour traîner dans la vie
Des couteaux pour trancher
Le pain de l'Amitié
Et des armes rouillées
Pour ne pas oublier
Qu'y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent
Et qu'ils se tiennent bien le bras dessus bras dessous
Joyeux, et c'est pour ça qu'ils sont toujours debout
Les anarchistes

dimecres, 18 de febrer del 2009

Encara que de 2005... que actual !!!

Si cliqueu sobre la imatge la podreu veure amb més detall.

dimecres, 4 de febrer del 2009

dijous, 29 de gener del 2009

La crisi i els aturats: qui paga els plats trencats?

Aquest dies de tanta crisi he recuperat dels meus arxius aquest article que La Marxa de Catalunya va publicar el 30 d’abril de 1993.

Més aturats: encara és possible la utopia.

Tothom s’escabella, tots amb el crit al cel: Ja són més de 3.000.000 els aturats ! Però jo penso: que bé !, encara és possible la utopia. La utopia de principis de segle que els sindicalistes i polítics volen amagar-nos, que reivindicava l’abolició del treball. Que volen amagar-nos perquè no saben què fer-ne, perquè els qüestiona la seva pròpia existència i perquè no gosen reconèixer que aquesta victòria no és del proletariat, sinó del “maleït” sistema. La utopia per la qual “lluitava” la classe treballadora era l’abolició del treball. Ja és aquí. La qüestió, però, que es planteja, és que cal saber què fer amb la riquesa que això representa per l’home. L’única riquesa tangible, el temps. L’augment del nombre d’aturats va paral·lel a l’augment de la productivitat: les màquines, la nova tecnologia, fan la feina dels homes. Es pot vèncer la maledicció de l’expulsió del paradís. Així, doncs, la qüestió només rau en saber com utilitzar el temps lliure, per una banda, i com distribuir el producte, la riquesa, que és més i amb menys treball, per l’altra. O bé ho soluciona el sistema (amb vídeos, jocs d’atzar, partits polítics..) o bé, i aquí descobrirem la misèria ideològica de “l’esquerra”, nosaltres som capaços d’aprofitar com bojos, apassionats, amb plaer i creativitat el temps lliure. Com diu Peter Glotz: “La possibilitat històrica que se’ns ofereix no s’havia presentat mai a la humanitat...”

dissabte, 3 de gener del 2009

Article publicat a El 9 Nou. 2-1-2009

L'article que publica el diari d'Osona, el dia 2 de gener, estava escrit abans que, el dia 21 de desembre, al Pla d'Aiats, em sorprengués desagradablement un infart. Avui, ja a casa i amb molta delicadessa torno a remanar l'enginyeria informàtica i afegeixo a aquesta introducció l'article esmentat.



El 2009 encara seguirem amb el mateix ajuntament a L’Esquirol.

Malgrat alguns teòrics interessats la transició al nostre país només va canviar a favor dels de sempre i en la gestió dels ajuntaments resulta evident. Els ajuntaments només han canviat en un sentit, escenifiquen una tesi falsa: no hi ha dretes ni esquerres. Però el que és evident és que en els ajuntaments només hi ha representada, sempre, la dreta; és a dir els servidors dels que sempre han manat, els poderosos, siguin terratinents, industrials, grans financers, gestors intel·lectuals...

A la comarca en tenim uns exemples ben clars. Governs municipals formats per pactes o coalicions antinaturals són persistents. Si les adscripcions formals, declarades, dels regidors fossin certes i responguessin a continguts ideològics reals ( i per tant contradictòries !) no hi hauria manera d’explicar que el PSC a Vic combregui de la maneta de CiU (ala cristiana!) en el mateix obi, si no volem pensar en interessos personals i corporatius. A Roda el PSC ha pogut governar amb ERC i amb CiU amb la mateixa facilitat que jo em canvio els calçotets. L’ajuntament de Sant Pere (sense oposició !, no hi ha dreta a Sant Pere?. No fotem riure... I tant que n’hi ha !) no fa pas res que no haguera fet l’anterior alcalde. És més, algunes de les coses les va començar ell. Però el seu populisme desenfrenat, la confusió entre la seva persona i el càrrec i les animalades a que el varen portar els seus enemics de CiU, varen fer que els interessos reals, econòmics, els poders fàctics del municipi s’estimessin més una determinada estabilitat, i no sortir tant a la premsa, encara que fos amb un grup municipal adscrit a l’esquerra. (Les adscripcions, un cop més, fan que allò virtual sembli real).

A L’Esquirol estem en aquest camí. En una o dues legislatures més els mateixos poders que recolzen avui a CiU hauran d’acceptar i estimularan (al cap i a la fi el poder real ni té color ni té sentiments) una altra manera de gestionar els seus interessos, que és el que fan els consistoris.

Això no implicarà pas que es facin substancialment coses diferents. Allò que canvia és que aquells que manen ( i alguns tècnics, a diferents nivells, comparteixen el poder o l’assessoren) consideraran més útil als seus interessos un ajuntament més ordenat, menys publicitat. Només cal esperar que, lentament, per mor de la confusió entre la seva persona i el càrrec, l’absoluta jerarquia i direcció del cap de llista de CiU arribi a comprometre una mica més la pròpia personalitat dels grups que el recolzen, d’una banda, i la de les persones que formen el seu grup municipal. D’aquí mateix pot sorgir el seu substitut, més jove políticament i menys compromès amb la trajectòria del govern que dura ja vint anys.

Cada cop més sovint el preu polític que algun regidor de Sant Martí i el regidor de Cantonigrós han de pagar, pel seu compromís amb l’actual govern, els retratarà més davant del seu electorat. Els regidors novells de CiU i d’Independents -ERC encara no han (com els de CiP) ensenyat les dents, llevat que algun d’ells (més jove que els altres) no vulgui, com deia Freud, matar el pare. Per a la resta de regidors de CiU, els canvis que es puguin produir només afectarien les seves situacions personals; suposar-los més transcendència política seria provocar la intel·ligència.

Esperar que els canvis es produeixin per exercici de la democràcia, en les urnes només, és ingenu. La democràcia representativa que vivim no té virtuts. Al cap i a la fi alguns voten a CiU només perquè aquests són del poble, dels nostres (seus). De la mateixa manera alguns no voten a CiP només perquè no els agrada l’uniforme dels seus candidats, o candidata.



Seguidors