dijous, 29 de gener del 2009

La crisi i els aturats: qui paga els plats trencats?

Aquest dies de tanta crisi he recuperat dels meus arxius aquest article que La Marxa de Catalunya va publicar el 30 d’abril de 1993.

Més aturats: encara és possible la utopia.

Tothom s’escabella, tots amb el crit al cel: Ja són més de 3.000.000 els aturats ! Però jo penso: que bé !, encara és possible la utopia. La utopia de principis de segle que els sindicalistes i polítics volen amagar-nos, que reivindicava l’abolició del treball. Que volen amagar-nos perquè no saben què fer-ne, perquè els qüestiona la seva pròpia existència i perquè no gosen reconèixer que aquesta victòria no és del proletariat, sinó del “maleït” sistema. La utopia per la qual “lluitava” la classe treballadora era l’abolició del treball. Ja és aquí. La qüestió, però, que es planteja, és que cal saber què fer amb la riquesa que això representa per l’home. L’única riquesa tangible, el temps. L’augment del nombre d’aturats va paral·lel a l’augment de la productivitat: les màquines, la nova tecnologia, fan la feina dels homes. Es pot vèncer la maledicció de l’expulsió del paradís. Així, doncs, la qüestió només rau en saber com utilitzar el temps lliure, per una banda, i com distribuir el producte, la riquesa, que és més i amb menys treball, per l’altra. O bé ho soluciona el sistema (amb vídeos, jocs d’atzar, partits polítics..) o bé, i aquí descobrirem la misèria ideològica de “l’esquerra”, nosaltres som capaços d’aprofitar com bojos, apassionats, amb plaer i creativitat el temps lliure. Com diu Peter Glotz: “La possibilitat històrica que se’ns ofereix no s’havia presentat mai a la humanitat...”

dissabte, 3 de gener del 2009

Article publicat a El 9 Nou. 2-1-2009

L'article que publica el diari d'Osona, el dia 2 de gener, estava escrit abans que, el dia 21 de desembre, al Pla d'Aiats, em sorprengués desagradablement un infart. Avui, ja a casa i amb molta delicadessa torno a remanar l'enginyeria informàtica i afegeixo a aquesta introducció l'article esmentat.



El 2009 encara seguirem amb el mateix ajuntament a L’Esquirol.

Malgrat alguns teòrics interessats la transició al nostre país només va canviar a favor dels de sempre i en la gestió dels ajuntaments resulta evident. Els ajuntaments només han canviat en un sentit, escenifiquen una tesi falsa: no hi ha dretes ni esquerres. Però el que és evident és que en els ajuntaments només hi ha representada, sempre, la dreta; és a dir els servidors dels que sempre han manat, els poderosos, siguin terratinents, industrials, grans financers, gestors intel·lectuals...

A la comarca en tenim uns exemples ben clars. Governs municipals formats per pactes o coalicions antinaturals són persistents. Si les adscripcions formals, declarades, dels regidors fossin certes i responguessin a continguts ideològics reals ( i per tant contradictòries !) no hi hauria manera d’explicar que el PSC a Vic combregui de la maneta de CiU (ala cristiana!) en el mateix obi, si no volem pensar en interessos personals i corporatius. A Roda el PSC ha pogut governar amb ERC i amb CiU amb la mateixa facilitat que jo em canvio els calçotets. L’ajuntament de Sant Pere (sense oposició !, no hi ha dreta a Sant Pere?. No fotem riure... I tant que n’hi ha !) no fa pas res que no haguera fet l’anterior alcalde. És més, algunes de les coses les va començar ell. Però el seu populisme desenfrenat, la confusió entre la seva persona i el càrrec i les animalades a que el varen portar els seus enemics de CiU, varen fer que els interessos reals, econòmics, els poders fàctics del municipi s’estimessin més una determinada estabilitat, i no sortir tant a la premsa, encara que fos amb un grup municipal adscrit a l’esquerra. (Les adscripcions, un cop més, fan que allò virtual sembli real).

A L’Esquirol estem en aquest camí. En una o dues legislatures més els mateixos poders que recolzen avui a CiU hauran d’acceptar i estimularan (al cap i a la fi el poder real ni té color ni té sentiments) una altra manera de gestionar els seus interessos, que és el que fan els consistoris.

Això no implicarà pas que es facin substancialment coses diferents. Allò que canvia és que aquells que manen ( i alguns tècnics, a diferents nivells, comparteixen el poder o l’assessoren) consideraran més útil als seus interessos un ajuntament més ordenat, menys publicitat. Només cal esperar que, lentament, per mor de la confusió entre la seva persona i el càrrec, l’absoluta jerarquia i direcció del cap de llista de CiU arribi a comprometre una mica més la pròpia personalitat dels grups que el recolzen, d’una banda, i la de les persones que formen el seu grup municipal. D’aquí mateix pot sorgir el seu substitut, més jove políticament i menys compromès amb la trajectòria del govern que dura ja vint anys.

Cada cop més sovint el preu polític que algun regidor de Sant Martí i el regidor de Cantonigrós han de pagar, pel seu compromís amb l’actual govern, els retratarà més davant del seu electorat. Els regidors novells de CiU i d’Independents -ERC encara no han (com els de CiP) ensenyat les dents, llevat que algun d’ells (més jove que els altres) no vulgui, com deia Freud, matar el pare. Per a la resta de regidors de CiU, els canvis que es puguin produir només afectarien les seves situacions personals; suposar-los més transcendència política seria provocar la intel·ligència.

Esperar que els canvis es produeixin per exercici de la democràcia, en les urnes només, és ingenu. La democràcia representativa que vivim no té virtuts. Al cap i a la fi alguns voten a CiU només perquè aquests són del poble, dels nostres (seus). De la mateixa manera alguns no voten a CiP només perquè no els agrada l’uniforme dels seus candidats, o candidata.



Seguidors