diumenge, 23 d’agost del 2009

Reflexió...ara...avui...per...?


Aviat farà dos anys que vaig escriure el text que tot seguit reprodueixo. Després de dos anys... no ha estat ni de bon tros, ni el text ni els fets que el provocaren, cap mena d’estímul per al debat, per a la discussió intel·lectual...
I,tot i havent-hi hagut més fets... no hi ha hagut altres textos ni discussió.
Seguim.... on estàvem ?
Avui el títol hauria de ser Cap discussió al si deCiP.
L’Esquirol, agost de 2009.



Discussió oberta al si de Cabrerès i Progrés.
En el ple del 27 de desembre de 2007 vaig esmentar l’edat mitjana quan em vaig queixar del fet que l’ajuntament lliuri una panera nadalenca a tots els regidors. També, em sembla, vaig fer servir l’expressió miserable respecte de la conducta que imputo als responsables de la decisió de repartir aquesta panera. Per si cal, que sembla que sí, intentaré raonar l’ús d’ambdues expressions. I, més enllà d’intentar aclarir perquè del seu ús, també per encetar, si em voleu seguir, una mica de discussió política entre nosaltres.
Jo entenc que una de les principals aportacions que podem fer a la col·lectivitat és la reivindicació de la política. La política en el seu sentit més clàssic, com exercici de la democràcia que vol dir de la implicació de tots (tots !) en els afers que ens son comuns. Aquest exercici, en aquest sentit, ha anat canviant al llarg de la història. Des de la democràcia grega (que, en els termes que avui fem servir, seria només una teoria de la democràcia) fins a la democràcia representativa d’avui (que, si no ho canviem, només s’exerceix periòdicament, en temps d’eleccions i, a més, per unes elits professionalitzades que cada cop compten menys amb els suposats ciutadans) s’ha passat (en l’edat mitjana i fins gairebé el segle XVIII) per uns períodes en que els executors de les decisions que afectarien a la comunitat, eren sempre senyors feudals o, més tard, rendistes. En les primeres èpoques de la democràcia europea només tenien dret a la participació aquells que disposaven d’una determinada renda, entre altres coses perquè se suposava que només ells eren capaços de comprendre i aprehendre la complexitat dels afers públics. Al nostre ajuntament hi ha alguns regidors (el que va contestar al tema de la panera dient que “era només un detall” per la seva dedicació lliure, voluntària i abnegada...) que segueixen, conscientment o inconscient, vivint aquesta concepció de l’ajuntament. No estan pas disposats a establir-se una dedicació i un sou adequat a aquesta i, per això, sotmetre’s a una responsabilitat. Els seus negocis o assumptes particulars els permeten una flexibilitat temporal i un marge de mobilitat que assumeixen sense ruboritzar-se que la seva dedicació a l’ajuntament s’ha d’acceptar com una actitud altruista (de fet, paternalista, dels que pel seu poder econòmic i posició social poden). És en aquest sentit que crec fermament que predomina, en els que realment són els factòtums de l’actual ajuntament, aquest criteri medieval. Una posició ben particular, i digne de consideració un cop estigui més avençada la legislatura, és la del senyor alcalde. L’acceptació d’una dedicació i sou està clar que respon, en el seu cas, a una situació laboral personal concreta més que no pas a un criteri, en si mateix, diferenciat dels regidors abans esmentats. El seu recurs permanent a reduir-ho tot a una qüestió “tècnica” o “jurídica” segueix essent una manera de reivindicar una complexitat pels afers públics a la que no poden accedir tots els mortals.
Quan a que em sembli miserable l’actitud dels governants que s’atorguen “regals” o “privilegis” (que justifiquen amb la seva dedicació als assumptes dels ciutadans):
Si jo accepto, el primer dia que exerceixi un càrrec públic (regidor) un regal o un privilegi que em concedeix ..... (qui ?), i entenc que me’l concedeix l’alcalde o l’equip de govern i jo sé que ningú els ha autoritzat a disposar de diners dels ciutadans (entre ells jo) estic, de fet, acceptant la primera irregularitat (poseu-hi els adjectius que us agradin més) i, en conseqüència, fent-me còmplice de les petites misèries que es puguin anar produint. Però, si això es produeix quan ja he comunicat una vegada, que no estic disposat a acceptar aquesta mena de privilegis (per escrit i amb registre d’entrada a l’ajuntament), haig d’entendre que qui insisteix ni tan sols va considerar la meva decisió o, pitjor, la va menysprear. La seva és una actitud miserable, que segons el diccionari de la llengua catalana del IEC es correspon a un gasiu moral, a una actitud mesquina que, crec fermament, és la que mostren els regidors que, sense cap mena de remordiment, creuen fermament que el poble els deu una detall per la seva dedicació. Ja és fort que això ho poguessin dir el mateix dia en que tenien damunt la taula centenars de signatures de ciutadans protestant i avisant que no pagarien per la taxa d’escombraries !.
Per a mi tant importants són les actituds morals individuals (o com a representants: delegats, només apoderats) com les grans decisions respecte de la construcció material de l’entorn en que s’hagi de moure el col·lectiu que representem (en aquest cas el municipi).

A la sortida del ple algun company va manifestar els seus dubtes respecte del comportament (sou molt durs en les preguntes, això de la panera és una ridiculesa que sempre podran fer-ho servir com a pallassada, etc. etc.) estratègic en el desenvolupament del ple per part dels tres regidors que representem CIP. Seria bo que els companys que heu assistit als plens ens féssiu comentaris al respecte i ens diguéssiu o proposéssiu formes d’intervenció, maneres de modular els registres de la veu, el to... Mai en sabrem prou !.

L’Esquirol, 30 de desembre de 2007.
Pep Castells Casellas

Seguidors