divendres, 23 d’octubre del 2009

El metallenguatge polític (i 2)

Amics meus independentistes...
M’haureu d’explicar aquest mapa tant nou que se’ns ha dibuixat després de la riuada d’Arenys. (Quants cotxes cap a mar !). Jo, més nihilista ja que no pas escèptic, que fa temps que no crec en les guitarres elèctriques ni espero res dels estats ni menys dels seus governs, no entenc que en Colom (que va milletar els deutes del pi) sigui avui la veu independentista dels del peix al cove. Si Esquerra (ara ja fa temps que no es diu republicana) és independentista, expliqueu-me per què Carretero n’ha sortit esperitat. Per plantar un altre pi, més cap a la dreta, preferint agarbonar-se amb la dreta de sempre que no pas amb l’esquerra, que sempre sembla espanyolista? Li és més fàcil parlar, més enllà de l’esquerra i la dreta, de sentiments patriòtics que no pas de rics o pobres, de qui són els rics i qui són els pobres, de qui mana i qui creu més enllà ( o molt sovint contra) de quina bandera o senyera ens embolcalli ?. I, si en Carod en representa l’esquerra política, per què se l’ha/n tret de sobre ?
Els darrers anys he anat descobrint un llenguatge nou que mai m’havien ensenyat a l’escola. Llegiu articles d’en Jordi Fàbrega d’aquest any i compareu-los amb els que escrigué en fa una quinzena. Ara ja no es consulta a persones, es consulta el territori. No són els regidors de l’ajuntament de Sant Pere (o Arenys o L’Esquirol, tant li fot !) els qui recolzen la convocatòria possible, des de la societat civil (societat quèeeee ?) a les consultes populars, és “Sant Pere aprova..”. Quina imatge !, sant Pere, que va fer-li botifarra al seu Crist tres cops seguits, votant a favor de recolzar la realització d’una consulta. “Catalunya es desperta” diu en Jordi, no els homes i les dones o els pinsans i caderneres que viuen i treballen, aquells primers, dormen i procreen a Catalunya. Certament la acumulació de títols nobiliaris d’en Jordi, davant de situacions com aquesta, ha d’obligar a una regeneració lingüística considerable. Com dir als companys d’ICV les mateixes paraules que als de Decidim punt cat o als d’EPM o als senyors del govern català per donar-los satisfacció a tots ? Senzill, construïm un vocabulari on desapareixen les persones, els ciutadans republicans i, com diu la Pepa (de 1812), tothom té dret a ser feliç.
En Carod , mentre era a Roma amb el sant pare al coll, vull dir a la canonització del senyor Coll, ha perdut la trona en mans del manaire absolut d’esquerra (que diu en Josep Romeu en el seu bloc, a qui preocupa que els errors no tinguin altra motivació que l’interès personal per damunt de l’interès del país. Que hi ha un interès per damunt dels interessos de les persones, dels interessos personals ?). De cop i volta els d’Esquerra descobreixen que un alcalde d’EPM, precisament, (propers a ICV ?, que volen i dolen) es menja més pàgines de premsa i més portades de telenotícies i de, sobre tot, telediarios que mai ha aconseguit ERC des de l’excursió d’en Carod a veure porno al sud de França. No diguem res dels socialistes catalans, que encara no han tret l’entrellat d’aquesta santíssima trinitat en una sola independència. Si no, que li ho diguin a en Burgaya o a la Núria de Campdevanol.
I la CUP..., la CUP es mostra assenyada, demana calma i prega perquè entre tants pretendents la independència no es quedi soltera per a vestir sants. I procura no encomanar-se de les batusses que balden per enterrar tanta esperança en mans de tants salvadors.
Expliqueu-me, doncs, si els independents (i/o istes), en la independència, seguiran permetent al seu vicepresident anar a retre honors al Vaticà, si els d’ICV seguiran anant a les misses de festa major, si els candidats municipals d’Osona es tornaran a fer una foto de germanor amb el candidat de la PxC, com a les darreres eleccions municipals, si els de Reagrupament seguiran considerant més un club de futbol que la Generalitat, expliqueu-me que no és estranya tanta candidatura per la mateixa il·lusió.... expliqueu-m’ho per ajudar-me a decidir (sense punt cat). I caldran tants delegats territorials, també ?.

Tanmateix regidor de Cabrerès i Progrés a L’Esquirol.
20 d’octubre de 2009.
Publicat el 23 d'octubre a El 9 Nou.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

El metallenguatge polític (1)

El metallenguatge polític. (1)
L’entrevista a Jordi Fàbrega a El Temps, com a paradigma.

Alcalde de l’ajuntament de Sant Pere de Torelló, president d’EPM (Entesa de Progrés Municipal), portaveu de Decidim.cat (plataforma de càrrecs electes per a l’independència) i delegat del govern de la Generalitat a la Catalunya central i, tanmateix, amic meu.

Un país o una nació (per tant un barri, un poble, un edifici...) pot dormir, somniar, despertar-se?. Abstracció ja utilitzada per en Jordi en una article d’ El 9 Nou d’aquest mes (Catalunya es desperta). Es veu que la consulta popular als ciutadans d’Arenys de Munt desperta a Catalunya: l’efecte de la consulta d’Arenys de Munt “penso que té un efecte d’abast profund, de despertar Catalunya”. Catalunya potser estava dormida, com tu suposes, però un munt de catalans estan sempre desperts: et faig una llista els catalans molt desperts? (És cert que semblaria que precisament això fa que els altres semblin adormits, com tots els que, havent de vetllar no varen sentir l’orfeó català; per exemple).
L’efecte Obama. En l’entrevista també es diu que “accedir a la independència nacional és a les mans del poble de Catalunya. Si volem, podem. (És el nostre We can ?). Només falta la voluntat... “. Voluntat que més endavant queda definida com “la voluntat de la gent del poble, però, sempre passa davant de la decisió dels partits polítics”. No em queda gens clar a través de quins mecanismes aquesta voluntat del poble pren cos, substancia i s’expressa... si no és a través de (avui encara) l’expressió política formal que resideix en el sistema democràtic que vivim (o sofrim). Per què ser candidat en les llistes al parlament d’ICV, per exemple?, doncs.
No existeix la ( o una) voluntat de la gent del poble. Hem de trobar alguna manera que les pretensions (interessos) dels ciutadans es vagin satisfent, amb la menor càrrega possible per a la menor part possible....
L’estat espanyol en boca d’en Jordi es personifica. De tal manera que “la concepció de l’estat espanyol..”. Jordi, l’estat és una forma, una manera d’organitzar-se una determinada societat. L’estat espanyol no pot concebre, no pot tenir la concepció... democràtica ni poc democràtica... A l’estat espanyol hi ha un govern, que el formen persones , com passa també a la Generalitat o a l’ajuntament de Sant Pere de Torelló, que en tal que persones sí que poden tenir una concepció democràtica o no de les coses que passen pel món. Però l’estat (l’espanyol o el català que reclames ben legítimament) no té sentiments, ni percepció, ni esperances.... És mort, és fred. No oblidis que la constitució i forma d’aquest estat espanyol també es fruït de la participació, molt indirecte per alguns ciutadans, certament, de catalans.
Dius que l’estat no accepta el dret a l’autodeterminació. L’estat, repeteixo, no accepta, no dona, no prega, no menja ni es desperta i, afortunadament, no procrea. Són persones que estan en les institucions dels estats que mengen, procreen, dormen, es desperten i accepten o no els drets. Els drets no els concedeix mai ningú, es tenen o no es tenen. El dret a la vida no me’l concedeix el meu govern o el meu estat. Una altra qüestió és que des del poder (en acte o en potencia, no ens enganyem) hi hagi persones i institucions als que se’ls en refot el meu dret a la vida.
De veritat creus que el fet que es generi una dinàmica d’impulsar consultes serà la prova i farà evident que “el conflicte català no s’ha resolt” ?. Si existeix el tal conflicte, que no has definit, que anomenes com si fora un lloc comú per a tots els mortals (com Deu, la mort o l’infinit), existeix més enllà dels efectes que pugui portar o no una o moltes consultes a un o a molts ciutadans.

Seguidors