dilluns, 18 de març del 2013



Més apunts per a una història política del municipi de L'Esquirol.

Porto sis anys i escaig com a regidor de l’ajuntament de L’Esquirol. En els meus quatre anys a l’oposició (2007-2011) mai el regidor d’Hisenda ens va cridar (malgrat me’n queixés més duna vegada) per parlar de l’esborrany o de la proposta que feien dels pressupostos anuals. El coneixement que teníem de quina proposta hauríem de considerar aprovar o no es produïa dos dies abans del ple en que calia votar aquells pressupostos.
Enguany he exercit de regidor d’hisenda i a finals de 2012 vaig fer arribar a tots els regidors un primer esborrany de pressupostos que havíem preparat des del govern municipal. També varem convocar una audiència pública per a tractar d’aquesta proposta. Proposta que havien rebut també totes les entitats i associacions municipals. Abans no varem convocar el ple, ordinari, del 12 de març jo sol o acompanyat amb els altres membres del govern municipal, ens hem reunit amb Convergència quatre vespres, unes 8 hores almenys de reunió. Arrel d’aquestes reunions, perquè tenien raó en els errors o oblits que havia tingut, varem anar modificant la proposta. Mai vaig tenir la sensació que acabéssim una reunió amb cap mena de disconformitat, sobre els pressupostos, amb el cap de llista de CiU, ni amb cap dels seus regidors.
Amb AUD, amb qui les reunions hauran tingut un temps global menor de dedicació, en tres reunions hem anat modificant partides, moltes, d’acord amb les propostes que ens feien els regidors d’AUD . Malgrat que en l’argumentació per part d’AUD per a proposar-nos (si no exigir-nos) les rectificacions o modificacions jo hi trobo una evident justificació de les nostres diferències (fonamentals en la concepció de què ha de ser la redistribució dels recursos municipals), donada la seva importància real quantitativa, no varem posar en cap cas cap impediment a deixar aquelles partides tal com proposà AUD. En totes les trobades queda evidentment un molt considerable malestar en els regidors d’AUD, jo crec que personal en alguns casos, per la situació en què es troben. Suposo que ells dirien “la situació en que els hem posat”. He dit, ben clar, modificació de partides concretes, mai una discussió de fons, mai un debat global de continguts, de perspectiva... Suposo que el seu cap de llista, algun dia, assumirà que la situació en què es troba té més a veure amb la sostenibilitat i volatilitat social de la seva llista que no pas amb la incompatibilitat personal (evident) dels seus regidors amb els de Cabrerès i Progrés. Però, també és cert que quan això passi ja no tindrà més valor que el que li vulguin donar els historiadors.
Amb IC-ERC s’ha produït una situació absolutament sorprenent. El regidor no ha fet ni un gest tímid per a poder parlar, negociar, discutir... sobre la nostra proposta i en canvi en el ple va aprofitar per fer un discurs al·lucinant sobre la seva indignació per la nostra (del govern municipal) insensibilitat o poca sensibilitat envers el nucli de Sant Martí. Com que això de la nostra poca sensibilitat... ja ho ha emprat en altres plens i com que ERC viu considerablement de les interpretacions que sobre la sensibilitat faci cadascú... El regidor havia quedat en trucar per parlar dels pressupostos. El varem trucar en més d’una ocasió. Finalment va quedar amb mi un dia a les tres de la tarda. Va dir-me que no havia llegit cap dels esborranys que havia rebut. Li vaig donar la darrera versió. Va dir que se l’estudiaria. Mai més, fins el ple, va obrir la boca.
Vistes com queden les coses la meva impressió per al ple era que AUD ens castigaria o ens faria pagar el nostre criteri de prescindir d’ells en el govern abstenint-se en la votació. Això es podria justificar com un no impedir l’aprovació dels pressupostos per a no perjudicar al poble i al mateix temps deixava clara la postura contra Cabrerès. També és cert que saben de la nostra voluntat de complir amb el canvi d’alcaldia, si no hi haguera una nova majoria, i això els portarà a tancar aquests pressupostos. I així, en el torn de paraules, quan ja s’havia aprovat el pressupost, AUD va deixar ben clar que no coincidia amb tot el pressupost.

Convergència i Unió mai ha acceptat la postura rigorosa de CiP amb els temes judicials i de reclamacions patrimonials. I entenc que personalment representi una llosa considerable. D’altra banda l’anunci per part nostre de complir, si no hi hagués una altra majoria, amb el compromís de cedir l’alcaldia a AUD també els neguitejà. Però no sé si mai varen arribar a entendre que, això també, era una mà estesa a una possible nova majoria, amb ells, si eren capaços de superar algunes qüestions, al meu entendre, massa personals. L‘equip de govern hem treballat amb un text per a proposar, un cop aprovessin els pressupostos, una nova majoria a Convergència i Unió. Però ha arribat el 12 de març i el cap de llista de CiU no assisteix al ple, els tres regidors de CiU voten en contra dels pressupostos, en una clara negació del treball desenvolupat, també per part seva, durant hores i hores en quatre dies de reunions. Incomprensible. Aquella possibilitat de tornar-nos a veure per parlar de possibles majories s’ha esvaït.
Potser haurem d’admetre que Convergència i Unió mai ha volgut pactar amb CiP (i ho entenc) i només ens han volgut utilitzar, un i altre i no sé si uns i altres, per a la seva particular batussa, per a la seva reconstrucció d’interessos. Ara ja no cal intermediari i sembla que van col·locant la representació directa d’aquells interessos. La dreta assumeix que no ha d’avergonyir-se de la seva identitat i no amagarà el rostre. Són el que són, sense ambiguïtats.
La guerra a l’interior de Convergència i Unió ha viscut una nova batalla, hi haurà renovació, preparen la candidatura de 2015 amb un nou cap de llista, vell convergent de fet sinó de dret. Uns i altres tornaran a usar l’expressió “pel bé del poble ?”. El cap de llista defenestrat ens donarà, alguna explicació ?

divendres, 8 de març del 2013



És l’opi del poble.
Som víctimes d’una nova religió que es pretén pagana. La del culte a la llei, a una llei que justifica els crims més execrables. Aquesta llei permet que l’alcalde d’un poble o bé el president o secretari d’una associació de municipis contracti serveis per a l’ajuntament o per a aquella associació a l’empresa del seu germà o de la seva esposa (empresa virtual sense més infraestructura que un telèfon i una adreça fiscal) que al seu torn contractarà aquells serveis a una empresa de producció (real !), sobre la facturació de la qual hi carregarà el benefici industrial (legal !) per la seva gestió d’intermediària (una trucada de telèfon), cost total que pagaran els ciutadans súbdits d’aquell ajuntament o d’aquella associació de municipis.
La mateixa llei que permet que el president i els directius d’una entitat bancària comarcal (o nacional) s’estableixin un sou que insulta la intel·ligència dels usuaris o súbdits d’aquelles entitats. I que permet que quan els han de fer fora perquè les han enfonsat, i tots en paguem els costos, s’enduguin indemnitzacions que insultarien, si n’hi haguera, a Déu.
La mateixa llei que permet que un govern determinat indulti a policies condemnats per tortures a ciutadans, doncs súbdits, ja que no tenen garantida la protecció dels seus drets.
La mateixa llei que permet en determinats casos modificar els contractes per situacions objectives no contemplades en el moment de la formalització del contracte però que no aplica el mateix criteri als súbdits que no poden pagar la hipoteca perquè la Vitri ha tancat, perquè hi ha empreses que s’han deslocalitzat, perquè l’entitat bancària els va recomanar hipotecar-se pel doble que els calia, perquè.....  Lleis que s’aproven (o no s’anul·len) en els parlaments corresponents.
La nova religió que ha fet Déus el poder i el diner ha crescut emparada en la renúncia feta per l’esquerra als postulats que la varen fer néixer  a principis del segle dinou: a qüestionar el dret a la propietat, dret tant absolut que és preferent a la vida en molts casos (hipotecats assassinats pel sistema capitalista), a combatre el dret absolut a l’herència (quina religió no diu que tots els homes som iguals ?), a impedir la professionalització del compromís públic (això que ara en diem política) de tal manera que hi ha qui, havent estat sempre només en política, arriba a dirigir un parlament o una conselleria o un país.
Ara m’agradaria parlar de la violència legítima, del jesuïta Mariana, dels ludistes anglesos del segle dinou, de la ira de Déu...  Quina llei m’aplicareu per creure que el progrés sempre és violent ?  Quina actitud em recomana la llei davant dels senyors que legalment s’han enriquit (sense haver produït res) fins a extrems i a unes velocitats de ciència ficció ?  Haig de compartir pacíficament amb ells els espais públics ?
(Publicat a El 9 Nou 08/03/2013)

Seguidors