El dret a decidir
(què) i el vot signat.
M’esforço a viure
sense deixar-me influir per l’agenda política del país. Potser
això fa que em sorprengui extraordinàriament la degeneració
intel·lectual que es fa evident en tots els discursos dominants. Que
el president del govern d’Espanya es refereixi al campionat del món
de futbol a l’estadi on es recorda a Mandela, per la seva mort; que
la secretaria del partit que sustenta al govern hagi assolit les
màximes expectatives en estupidesa (llevat que es tracti d’una
estratègia que a mi se m’escapa) i que els líders de l’anomenada
esquerra a Espanya es tornin escolanets de la dreta més rància
(terme que s’usa per no caure en la comissió d’un delicte) quan
es tracta teològicament de “España”, no hauria de tenir res a
veure, no hauria d’aparèixer mai com a justificació intel·ligent
(almenys en la teoria, en l’àmbit del coneixement) de misèries
semblants en els dirigents de Catalunya. No hauria de servir mai com
a justificació de propostes polítiques de cap mena. Tenim la nostra
Cospedal i el nostre Rajoy. El nostre o nostres Bárcenas no han
d’envejar res als de Castella. I la nostra premsa compleix els seus
compromisos polítics amb els seus mentors com ho fan El Mundo i La
Razón i El País.
Em sorprèn, provinent
d’aquests nostres personatges i d’aquesta nostra premsa,
l’acolliment que ha tingut el fum del dret a decidir, sense que
hagin aparegut consideracions intel·lectuals que n’hagin intentat
esbrinar els fonaments, la oportunitat i els recolzaments jurídics.
L’existència de drets deslligada de la seva relació als moments
històrics concrets no va més enllà que les virtuts religioses o
les constitucionals (pel nostre cas, ara, reivindicades pels
“altres”). Només es parla del dret a decidir respecte a sotmetre
a decisió una voluntat determinada i quan hi ha una previsible
capacitat per a exercir-lo. Jo tinc el dret a decidir sobre
l'abolició de la propietat privada però no la capacitat per a que
els altres, que també el tenen, l'exerceixin. Més enllà d’aquesta
immediatesa, parlar del dret a decidir és com parlar de la bondat de
déu davant d’un leprós. O com fa la constitució, garantir un
habitatge digne.
Durant anys havia estat
convençut que el secret del vot, en relació al sufragi universal,
era un cert progrés en una societat civilitzada amb pretensions de
democràcia. I ara m’adono que no he vist ningú que qüestioni la
perversió dels vots signats i de les llistes d’adscripció
política. El govern de la Generalitat va haver de renunciar al seu
intent d’elaborar formalment una llista d’adhesions
inqüestionables al règim. I ara he vist que algunes entitats
socials i polítiques recullen vots signats (nominals, doncs). La
relació nominal dels que s’adhereixen al règim (quan jo era petit
a casa érem dels de missa, però els altres no eren de missa)
estableix per definició la llista (dels tebis) dels que no són
afectes al règim.
Alguns vespres, entre
això i els fantasmes del ministre de l’interior i del director
dels mossos d’esquadra, em costa d’agafar el son.
(Publicat a El 9 Nou el 23 de desembre de 2013)
(Publicat a El 9 Nou el 23 de desembre de 2013)