(El text que segueix és el guió de la meva intervenció en la taula rodona de presentació del número 39 de la revista de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. A Barcelona, al local social d' Aurea Social, el divendres 9 de maig de 2014)
INTRODUCCIÓ
Les intervencions que m'han precedit han exposat plantejaments
respecte del procés sobiranista i respecte del comportament de la
societat en aquest període entre la transició, que s'ha anomenat
transacció, fins a la convocada consulta del 9 de novembre.
Quan en Manolo em va demanar escriure alguna cosa per a aquest número
de la revista vaig decidir compartir amb els possibles lectors, i ara
i avui amb vosaltres, algunes de les qüestions que m'interessen
respecte del plantejament general que es fa per a aquesta trobada. En
concret estic abocat en la reflexió (a l'article em sembla que vaig
parlar de 'reivindicació') sobre la violència.
Lligat amb el títol de la xerrada d'avui, transició i situació
actual, parteixo de dues premisses:
- Una transició modèlica ? Fins i tot a nivell
acadèmic s'ha venut la transició a la democràcia, el període 1975
a 1983 més o menys, com un cas extraordinari de transició pacífica,
no violenta, sense víctimes, model de consens i bones maneres. Però
en la meva retina hi ha imatges que no es corresponen amb aquest
dibuix. I durant algun temps he estat buscant alguna investigació,
algun treball periodístic o acadèmic que respongués a aquesta
disfunció. Finalment he llegit el llibre de Mariano Sánchez Soler,
editat per Península el 2010 i titolat LA TRANSICIÓN SANGRIENTA
(1975 – 1983), del qual he tret les següents dades:
- dels 3.173 morts per delictes de sang (des de 1976
fins a 1983) 591 es deuen a violència política, un 18,62%.
D'aquest 188 foren víctimes mortals de la violència institucional.
Hi va haver 1072 ferits.
- Adaptació pacífica a la crisi (només expressió
del capitalisme): Els ciutadans apareixen com a un model, una altra
vegada, a l'hora d'entomar la crisis econòmica que estem vivint. I a
mi em sorprèn que no hi ha gi una reacció violenta molt més
considerable.
Dades: Mentre que els ingressos derivats de la gravació a
les rendes del treball han anat augmentat des de 2006 (de 430.428
milions el 2006 a 494.431 milions el 2010), els derivats del capital
han disminuït considerablement, passant de 75.027 milions a 53.455
milions d'euros en el mateix període. (Vicenç Navarro a Público
el 22 de desembre de 2011)
No tinc cap conclusió de les reflexions que he anat i vaig fent al
respecte. Només, doncs, us puc fer partícips de algunes qüestions
que em vaig plantejant. I per això, em permeto algunes cites o
explicacions estrictament fruit de les meves cuites personals:
Unes referències literàries:
“Qualsevol que hagi estudiat la Història, sap que la
desobediència és la primera virtut de l’home. És per la
desobediència i la rebel·lió que aquest ha progressat” A
L’anima humana, d’Oscar Wilde.
La pel·lícula Viatge a la felicitat de mamà Kuster, de
Rainer W. Fassbinder, de 1975, comença quan el senyor Kusters mata
al fill de l’empresari pel que treballa. Més tard la seva dona
explica davant dels membres d’un partit polític que el seu marit
no és boig, que el seu marit no és un assassí... “és un home
que ha tornat el cop perquè ha estat colpejat tota la vida. Colpejat
i trepitjat”.
Una definició vulgar, treta
d'internet: La violència
és, per un costat, un terme general utilitzat per descriure una
conducta humana agressiva, no amistosa, no
pacifista, bel·ligerant, enemiga, que provoca dolor i sofriment.
O bé, Tota acció intencional que pugui
provocar mal físic, psicològic o sexual.
No tinc clar de quina manera es pugui explicar la meva convicció que
la violència està lligada a la propietat, a la acceptació
inqüestionable del dret a la propietat. Per tant, lligada al poder
que amb l' aparició de l' ESTAT que la monopolitza ( PODER =
violència legal ) apareix com el mediador entre la violència dels
rics i la dels només lliures, com diu Aristòtil. Per tant es
reconeix que cal regular la discrepància (l'enfrontament que
comportarà) i així l'estat s'adscriurà per a si el monopoli de la
violència. Però l'estat que ho fa no és neutral i avui el mercat
(que ha sotmès a l'estat) evidentment no és neutral.
Distinció entre conceptes:
- una violència ( indirecta) estructural (que engendra la
misèria, la pobresa, la falta d'habitatge, d'educació, de salut...)
- una violència (directa) repressiva : en referència a
destrucció de la propietat pública o privada, un segrest, un
atemptat, un robatori...
Aquella indirecta (per una manipulació ideològica i per la
desinformació que comporta) obté del sistema (i de la majoria de la
'bona gent') la categoria o definició d'un caràcter negatiu. Per
tant, aquesta violència indirecta serà contestada amb violència
pel poder, per l'estat. Però aquella violència estructural, aquella
violència callada, sense forma pública, sense rostre televisiu, que
engendra la misèria, la pobresa, la falta d'habitatge, d'educació,
de salut.. s'ha de combatre <> en el marc
democràtic, amb consens, acord, negociacions i diàlegs.
I molt em temo que, en conseqüència, donats els resultats
electorals actuals (PP i CiU) la majoria de la ciutadania està
d'acord amb aquest plantejament: assumpció d'un determinat grau de
violència (institucional) per a garantir la permanència del sistema
(capitalista). I per tant, no és legítima una resposta ciutadana
violenta a aquesta violència institucional ? Davant de notícies en
que s'afirma que a Catalunya, l'any 2013 es van fer de mitjana cada
dia 44 desnonaments...que això vol dir que a 16.000 famílies els
han fet fora de casa perquè no poden pagar el lloguer o la
hipoteca.. quan els governs han destinat quantitats multimilionàries
per a salvar entitats bancàries que han alimentat la corrupció...
Els jutjats van ordenar 25.422 desnonaments a Catalunya durant 2012.
En el programa d'estabilitat enviat a Brussel·les pel Govern Rajoy
s'afirma que la despesa pública es reduirà en un 4,3% d'aquí a
2017... que representa una retallada d'uns 45.000 milions d'euros...
Deu seu per això que el senyor
Botin va declarar públicament que Voy
a felicitar al presidente porque lo está haciendo muy bien.
La política, doncs, en el sentit negatiu, pejoratiu del terme, no
compleix aquesta funció d'apaivagar la ira, la violència justa,
lògica i comprensible d'autodefensa d'aquells que “han estat
colpejats tota la vida” ?
La meva reivindicació de la violència, doncs, trobaria en Hegel una
bona explicació. Suposant que existeixi el dret “Només la
necessitat del present pot justificar una acció contrària al dret,
perquè, si ens abstenim de fer aquesta acció contrària al dret,
serà una injustícia més gran la que es cometria, la negació total
de l'existència empírica de la llibertat”. (Hegel
a Principis de la filosofia del dret).