dilluns, 12 de maig del 2014

(El text que segueix és el guió de la meva intervenció en la taula rodona de presentació del número 39 de la revista de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. A Barcelona, al local social d' Aurea Social, el divendres 9 de maig de 2014)
INTRODUCCIÓ
Les intervencions que m'han precedit han exposat plantejaments respecte del procés sobiranista i respecte del comportament de la societat en aquest període entre la transició, que s'ha anomenat transacció, fins a la convocada consulta del 9 de novembre.
Quan en Manolo em va demanar escriure alguna cosa per a aquest número de la revista vaig decidir compartir amb els possibles lectors, i ara i avui amb vosaltres, algunes de les qüestions que m'interessen respecte del plantejament general que es fa per a aquesta trobada. En concret estic abocat en la reflexió (a l'article em sembla que vaig parlar de 'reivindicació') sobre la violència.
Lligat amb el títol de la xerrada d'avui, transició i situació actual, parteixo de dues premisses:
- Una transició modèlica ? Fins i tot a nivell acadèmic s'ha venut la transició a la democràcia, el període 1975 a 1983 més o menys, com un cas extraordinari de transició pacífica, no violenta, sense víctimes, model de consens i bones maneres. Però en la meva retina hi ha imatges que no es corresponen amb aquest dibuix. I durant algun temps he estat buscant alguna investigació, algun treball periodístic o acadèmic que respongués a aquesta disfunció. Finalment he llegit el llibre de Mariano Sánchez Soler, editat per Península el 2010 i titolat LA TRANSICIÓN SANGRIENTA (1975 – 1983), del qual he tret les següents dades:
- dels 3.173 morts per delictes de sang (des de 1976 fins a 1983) 591 es deuen a violència política, un 18,62%. D'aquest 188 foren víctimes mortals de la violència institucional. Hi va haver 1072 ferits.
- Adaptació pacífica a la crisi (només expressió del capitalisme): Els ciutadans apareixen com a un model, una altra vegada, a l'hora d'entomar la crisis econòmica que estem vivint. I a mi em sorprèn que no hi ha gi una reacció violenta molt més considerable.
Dades: Mentre que els ingressos derivats de la gravació a les rendes del treball han anat augmentat des de 2006 (de 430.428 milions el 2006 a 494.431 milions el 2010), els derivats del capital han disminuït considerablement, passant de 75.027 milions a 53.455 milions d'euros en el mateix període. (Vicenç Navarro a Público el 22 de desembre de 2011)
No tinc cap conclusió de les reflexions que he anat i vaig fent al respecte. Només, doncs, us puc fer partícips de algunes qüestions que em vaig plantejant. I per això, em permeto algunes cites o explicacions estrictament fruit de les meves cuites personals:
Unes referències literàries:
Qualsevol que hagi estudiat la Història, sap que la desobediència és la primera virtut de l’home. És per la desobediència i la rebel·lió que aquest ha progressat” A L’anima humana, d’Oscar Wilde.
La pel·lícula Viatge a la felicitat de mamà Kuster, de Rainer W. Fassbinder, de 1975, comença quan el senyor Kusters mata al fill de l’empresari pel que treballa. Més tard la seva dona explica davant dels membres d’un partit polític que el seu marit no és boig, que el seu marit no és un assassí... “és un home que ha tornat el cop perquè ha estat colpejat tota la vida. Colpejat i trepitjat”.
Una definició vulgar, treta d'internet: La violència és, per un costat, un terme general utilitzat per descriure una conducta humana agressiva, no amistosa, no pacifista, bel·ligerant, enemiga, que provoca dolor i sofriment. O bé, Tota acció intencional que pugui provocar mal físic, psicològic o sexual.


No tinc clar de quina manera es pugui explicar la meva convicció que la violència està lligada a la propietat, a la acceptació inqüestionable del dret a la propietat. Per tant, lligada al poder que amb l' aparició de l' ESTAT que la monopolitza ( PODER = violència legal ) apareix com el mediador entre la violència dels rics i la dels només lliures, com diu Aristòtil. Per tant es reconeix que cal regular la discrepància (l'enfrontament que comportarà) i així l'estat s'adscriurà per a si el monopoli de la violència. Però l'estat que ho fa no és neutral i avui el mercat (que ha sotmès a l'estat) evidentment no és neutral.
Distinció entre conceptes:
- una violència ( indirecta) estructural (que engendra la misèria, la pobresa, la falta d'habitatge, d'educació, de salut...)
- una violència (directa) repressiva : en referència a destrucció de la propietat pública o privada, un segrest, un atemptat, un robatori...
Aquella indirecta (per una manipulació ideològica i per la desinformació que comporta) obté del sistema (i de la majoria de la 'bona gent') la categoria o definició d'un caràcter negatiu. Per tant, aquesta violència indirecta serà contestada amb violència pel poder, per l'estat. Però aquella violència estructural, aquella violència callada, sense forma pública, sense rostre televisiu, que engendra la misèria, la pobresa, la falta d'habitatge, d'educació, de salut.. s'ha de combatre <> en el marc democràtic, amb consens, acord, negociacions i diàlegs.
I molt em temo que, en conseqüència, donats els resultats electorals actuals (PP i CiU) la majoria de la ciutadania està d'acord amb aquest plantejament: assumpció d'un determinat grau de violència (institucional) per a garantir la permanència del sistema (capitalista). I per tant, no és legítima una resposta ciutadana violenta a aquesta violència institucional ? Davant de notícies en que s'afirma que a Catalunya, l'any 2013 es van fer de mitjana cada dia 44 desnonaments...que això vol dir que a 16.000 famílies els han fet fora de casa perquè no poden pagar el lloguer o la hipoteca.. quan els governs han destinat quantitats multimilionàries per a salvar entitats bancàries que han alimentat la corrupció...
Els jutjats van ordenar 25.422 desnonaments a Catalunya durant 2012.
En el programa d'estabilitat enviat a Brussel·les pel Govern Rajoy s'afirma que la despesa pública es reduirà en un 4,3% d'aquí a 2017... que representa una retallada d'uns 45.000 milions d'euros... Deu seu per això que el senyor Botin va declarar públicament que Voy a felicitar al presidente porque lo está haciendo muy bien.
La política, doncs, en el sentit negatiu, pejoratiu del terme, no compleix aquesta funció d'apaivagar la ira, la violència justa, lògica i comprensible d'autodefensa d'aquells que “han estat colpejats tota la vida” ?


La meva reivindicació de la violència, doncs, trobaria en Hegel una bona explicació. Suposant que existeixi el dret “Només la necessitat del present pot justificar una acció contrària al dret, perquè, si ens abstenim de fer aquesta acció contrària al dret, serà una injustícia més gran la que es cometria, la negació total de l'existència empírica de la llibertat”. (Hegel a Principis de la filosofia del dret).


dimarts, 6 de maig del 2014



Replica al secretari comarcal de CCOO d’Osona.
(Una Creu de Sant Jordi merescuda, respon al meu article Quina creu, la Creu de Sant Jordi! : 2 de maig i 28 d’abril, respectivament a El 9 Nou)
No trobo en el meu text cap referència a la convivència (ni a la connivència) entre el govern de CiU i els sindicats. Per tant, per tal de justificar l’afirmació de que tinc ‘falta d’informació considerable’, se m’atribueix una asseveració que jo no he fet en l’article que es pretén rebatre. Tampoc sé trobar en el meu article on es pugui llegir que els sindicats hagin traït les classes treballadores. Una altra qüestió és que el secretari de CCOO ho dedueixi, i serà sota la seva responsabilitat, del conjunt del meu text.
Em sorprèn la utilització de l’expressió “classes treballadores”, en plural. Si hi ha classes treballadores, què les diferencia unes de les altres i què les diferencia de la classe no treballadora, la propietària dels mitjans de producció ?. Tanmateix avui potser hauríem de dir, la classe gestora del sistema de mercat o financer. Hi ha una classe treballadora activa i una classe treballadora a l’atur ?. Hi ha una classe treballadora oficial (funcionaris i empreses públiques) i una classe treballadora fabril, industrial i de serveis no públics ?
No es pot culpar el sindicat de no defensar l’abolició del treball, diu el secretari de CCOO. I afirma que “sempre hem defensat una societat on el treball digne, segur i ben remunerat sigui la pedra angular...”. El treball en tan que venda de la força de la mà d’obra, que produeix una plusvàlua, etc.  etc. , com es fa digne (si no participo en la seva concepció, en la seva distribució ni organització) ? Ja no estem, almenys, per l’autogestió ? Un treball segur ?. Per què voldria un treball segur si l’he definit (em pensava) com a alienant ? I ben remunerat: si no és una cooperativa, o autogestionat, qui decideix, de fet, la qualitat de la remuneració ?. El govern de torn, la patronal o la troika europea ?
Està per l’abolició de la propietat privada ?
No crec que del meu text es pugi deduir que CCOO sigui indiferent... ni que sigui còmplice necessari... Sí que he dit ( o volia dir) perquè ho crec, que els sindicats ( i les organitzacions polítiques) actuen molt sovint com a tubs d’escapament d’una ira que d’altra manera hauria de resultar violència. Violència contra aquella que provoca, i  organitza, la pobresa, la misèria, els desnonaments, l’atur estructural (l’exèrcit de reserva)... Violència que , sí,  crec que hi ha legitimitat per a contestar violentament. I sí, no entenc que no hagi augmentat considerablement els darrers anys.
No entenc el “cinquè lloc” que em contesta, sobre la llengua. No trobo en el meu article res que pugui portar a pensar que jo hagi qüestionat en absolut , ni he posat en dubte, la tasca de normalització lingüística que hagi fet CCOO.
Les referències històriques que em retreu pretenien mirar una Catalunya, a partir de fets i personatges o moviments,que no mereixerien, segur, cap creu de sant jordi, i reivindicar-les davant de la meva por a que, tal com anem, no acabin desapareixen del mapa per deixar espai, només !, a aquells que hagin estat mereixedors del reconeixement dels governs de torn.
M’agrada el debat i la confrontació ideològica i per això, sense cap altra intenció, contesto el seu escrit.  Utilitzo algunes eines de la teoria política que dono per suposada en el sindicat de CCOO, per mostrar, al meu parer (sempre, evidentment rebatible), el que crec que són desviaments del que jo entenia que eren els sindicats de classe. En cap moment, quedi ben clar, hi ha cap referència a persones determinades, a treballadors o a funcionaris sindicals... la meva anàlisi es refereix a institucions, al seu funcionament i als resultats que, potser a vegades independentment dels seus gestors, no són els que aquelles persones, treballadors o funcionaris sindicals pretenien. Això no es contradiu amb la meva convicció que els sindicats, tots !, són més gestories sindicals que no pas espais destinats a canviar (revoltar, revolucionar, capgirar) el món. No sé entendre que  durant anys i anys hi hagi dirigents sindicals ocupant càrrecs en les estructures de les seves organitzacions, no sé comprendre com es pot estar contra el sistema quan el sistema em dota de grans quantitats de recursos econòmics... Em costa entendre, finalment i repeteixo, que qui  els hauria de témer (el govern de CiU – ERC) els premiï. 

Seguidors