Bloc d'en Pep Castells Casellas

2012-01-27T13:36:00.000+01:00

Els avis s’empipen i la ex-regidora en vol treure redits.

2011-10-21T12:01:00.002+02:00

Hi ha una estranya afecció a fer ramats dels grups de persones. Una vulgarització de conceptes com identitat, multiculturalismes, culturismes, fets diferencials, etc., ha portat a que cada dia m’hagi d’empassar que “les dones” no acceptaran, o bé que “els homosexuals” estan disposats, o fins i tot que “els polítics” o que “els immigrants” o els “grocs” o....
Com si això foren classes que identifiquessin a grups concrets i uniformes de persones !. Maleït el moment en què el personal ha deixat d’entendre, usar i potenciar el concepte de ciutadania. Això de les identitats ja em comença a carregar la meva identitat. Què és això dels avis empipats?
Aquesta estúpida idea d’ajuntar a tots els que tenen en comú només l’edat, o només el sexe, o només les preferències pictòriques o gastronòmiques o sexuals ens porta a que la senyora Assumpta Rodrigo (carta en El 9 Nou, 21 d’octubre de 2011) afirmi sense cap mena de rubor que s’ha de “manifestar el reconeixement de tots envers la gent gran. Gent que amb el seu esforç i treball han contribuït al progrés de poble i de la societat en general”.
Va, home va!. Aquesta home petitet de Vic que vol foragitar tots els negres i moros i homosexuals de Catalunya, també es farà gran. Això (ser gran) el farà mereixedor del nostre reconeixement?.
Tots els avis (tots el que tenen més d’una determinada edat), només per això, comparteixen la mateixa opinió respecte de com han contribuït al progrés del poble els seus coetanis ? No hi ha cap avi que pensi que algun altre avi més aviat va frenar i entorpir el progrés del poble ?
La festa dels avis que tants ajuntaments organitzen, com es defineix?. Són els avis que s’organitzen la seva festa i l’ajuntament, si cal, aporta diners per a subvencionar-la?. O bé, l’ajuntament, és a dir tots i cada un dels contribuents del municipi, paga tota la despesa ? És equitatiu que l’ajuntament pagui un àpat extraordinari (el darrer any a L’Esquirol la festa es va enduu 6.000 euros) a avis que gaudeixen d’una renda, guanyada amb el seu esforç i dedicació al progrés del poble, evidentment !, que supera en set vegades la dels seus veïns ?
Va, home va ! La festa dels avis és en molts pobles el “tites tites” d’en Jordi Pujol !. L’obi on s’alimenten els vots i les complicitats polítiques.
La ex-regidora encara s’atreveix a recriminar-me (per la part que em toca) “manca de sensibilitat envers els més grans, per la manca de consideració amb què ha actuat amb un col·lectiu que mereix respecte i afecte”. Llegeixo això de la manca de sensibilitat i m’adono que ahir, en un ple, el regidor Ventura Bagaria , d’ERC, també em va recriminar el mateix, que no tenia sensibilitat per Sant Martí Sescorts. Li vaig demanar com es mesurava i va callar... “no tinc res més a dir”. La senyora ex-regidora, podria explicar en una altra carta al director del 9 la seva participació en la confecció dels pressupostos municipals dels darrers 12 anys (els que ha estat al govern municipal) i detallar-nos, per al nostre aprenentatge, cada una de les partides en les que s’evidencia la seva sensibilitat, cada una de les innovacions normatives, pràctiques o millores que han deixat petja de la seva sensibilitat i que han contribuït al progrés del poble i la societat en general.

(A cop calent, el divendres 21 d’octubre de 2011).

Publicat a El 9 Nou, 24 d'octubre de 2011.

Diuen al fòrum.... que a L'Esquirol....

2011-06-19T20:41:00.002+02:00

Puc assegurar que Cabrerès i Progrés explicarà públicament l’acord amb l’Agrupació Units per Decidir per a la formació d’un govern que garanteixi l’estabilitat municipal els propers quatre anys.
Des del dia 11 de juny en que es va substanciar l’acord fins encara avui, el fòrum dels pobles de la web osona.com ha anat publicant una munió de sol·licituds (i / o exigències) d’explicació del mal anomenat pacte. A mi pacte em sona molt pretensiós, prefereixo parlar d’acord, em sembla més humà i més proper.
El dia 13 de juny la LAURA es refereix al “pacte contranatura” perquè ens comprometria “amb conservadors i amb interessos personals claríssims”. I només s’explicaria perquè Cabrerès i progrés hauria renunciat als “principis d’esquerra”.
En una línia semblant, en PAU reprodueix un text, el mateix dia, de la NÚRIA. I el dia 14 en TONI ens vol fer veure que hauríem pactat amb els representants de “grans propietaris immobiliaris”.
Doncs, ...
La natura, que jo sàpiga, no fa pactes, ni arriba a acords. Segons alguns científics, a la natura regeix la llei del més fort, de la selecció de les espècies. Jo, personalment, prefereixo la crítica de Kropotkin expressada en el seu llibre “L’ajuda mútua” on planteja, com a naturista, la importància de la cooperació com a factor clau en l’evolució, si és el cas, en paral·lel a la competència.
Quan a la qualificació de les persones en categories (conservadors, d’esquerres... ) sóc de la opinió que, d’entrada, per a la gestió municipal, de L’Esquirol, no són prou significatives com per a determinar-ne la capacitat o no, la legitimitat o no (que, en qualsevol cas la dona el sufragi universal). D’altra banda, el discurs ideològic que podríem construir per intentar posar-nos d’acord respecte de qui és o deixa de ser conservador o d’esquerres, supera a bastament l’espai d’aquesta intervenció.
I pel que fa als interessos que cadascú pugui tenir (també en tinc jo d’interessos personals claríssims, i espero que en tinguin la resta de regidors) no hi ha res a dir llevat que, en sí mateixos, siguin contraris o incompatibles amb l’exercici del dret a la representació política que tenen, avui encara, tots els ciutadans de L’Esquirol.
En un extraordinari exemple de democràcia (permeteu-me l’acudit, jo la qualificaria d’orgànica) alguns dels que demanant explicació de l’acord ja han avençat la seva qualificació negativa, obvien sense que els pugin els colors a la cara, els resultats electorals. Sembla ser que no importen tres-cents vots (20%) de tres-cents ciutadans si han servit per elegir a persones determinades... a les que he “qualificat” i “classificat” prèviament.
La nit del 22 de maig jo vaig entendre que, en termes generals, una tercera part dels ciutadans preferia que CiU governés, una tercera part preferia que ho fes CiP i una tercera part preferia que ho fes AUD i una minoria (tant respectable a nivell de cada un dels seus votants com les altres llistes) preferia que ho fes IC-ERC.
Per això CiP va proposar un govern d’unitat. Com que CiU i AUD ens varen mostrar la seva posició contrària a aquesta possibilitat, varem decidir que no deixaríem (en un acte de purisme infantil) que l’ajuntament resultés ingovernable durant els quatre anys. Tothom pot valorar al seu plaer aquesta decisió. I l'explicació de la negativa dels altres grups correspon, només, als altres grups.
Varem parlar, i sobre tot escoltar, primer amb les persones representants dels votants de CiU. Després varem parlar i escoltar a les persones representants d’AUD.
A la taula, doncs, érem persones que intercanviàvem idees i propostes sobre com entenem la gestió municipal. Un criteri fonamental que, jo personalment, vaig suggerir (i van compartir) als meus companys va ser el de no pressuposar res més enllà del què es parlava i de no fer cas, per res, als cants de sirena que poguessin venir i intentar condicionar (sense arguments) aquelles converses.
Dono per fet que, sempre, la resta de persones van estar en aquelles converses amb la mateixa predisposició que jo.
Equivocats o no, l’exposició i la concordança (respecte de la concepció de què ha de ser l’ajuntament, de com ha de funcionar, de com hem d’afrontar els propers quatre anys) de les propostes d’AUD amb les nostres (mireu-vos els programes sobre els que, en principi, han votat els electors), d’una banda i la perspectiva de cohesió i disposició i capacitat davant del treball que ens espera de les persones que formaríem els equips de les regidories, ens varem decidir, finalment, (divendres cap al tard) a formar govern amb les persones representants d’AUD.

En Puig s'alimenta per repartir

2011-06-08T18:46:00.003+02:00

Els polícies catalans tornen a actuar sota les ordres divines. En felip s'alimenta del cos i de la sang de Crist. Les ordres que dicti a partir d'ara, doncs, portaran l'estigma de la consagració.

Els indignats de la plaça Catalunya ja poden dir que consagrades que són les hòsties dels mossos d'esquadra, la polícia catalana a les ordres de la dreta més conservadora que ens podia tocar.

Quina enyorança d'aquells grisos... !

A la recerca d'un alcaldable.

2011-01-24T11:07:00.002+01:00

Cabrerès i Progrés busca alcaldable a L’Esquirol o comarca.

(Publicat a El 9 Nou el 24 de gener de 2011)
En la reunió quadriennal del grup municipal Cabrerès i Progrés, de L’Esquirol (també conegut en la cartografia oficial com Santa Maria de Corcó) el grapat de ciutadans, molts d’ells d’orígens diversos, de la plana i, fins i tot, alguns de les ciutats del litoral, han acordat inserir un anunci publicitari en les pàgines d’ofertes de treball.
Donades les dificultats habituals per a convèncer algun ciutadà per tal que aspiri a l’alcaldia des d’un grup diferent als d’aquells que fa més de vint anys que manen, amb noms ben diversos, és cert, (alguns a ERC havien estat sota altres paraigües electorals o els que des de Cantonigrós han anat de CiU a la independència i d’aquesta a CiU, això sí votant sempre amb CiU); front a aquesta absència de voluntaris a ser, doncs, candidats, CiP ( que a vegades sembla que vulgui dir ‘Campi qui Pugui’) envia als mitjans de comunicació comarcal el següent anunci per a les pàgines laborals:
Es busca persona major d’edat, de nacionalitat, de moment encara espanyola (pot ser per imperatiu legal), no sembla que tingués massa possibilitat un estranger, llevat que fos molt ric i no és el cas, preferiblement home (les dones encara no tenen èxit electoral a L’Esquirol. Costa canviar concepcions ancestrals!) que vulgui encapçalar la llista de Cabrerès i Progrés (grup municipal que l’esquerra se li suposa, com a la mili se suposava el valor) per a la propera convocatòria a eleccions municipals.
Requisits: tot i no ser indispensable, preferentment amb residencia al municipi. Molta paciència, assumpció de la gran , molt gran!, possibilitat d’estar quatre anys a l’oposició fent l’enze i tenir una estona cada setmana per intentar entendre com pot ser que l’ajuntament d’un poble tant petit, els.... els tingui tant grossos. Ser capaç de rebre informació sobre com es construeixen els rellotges a Suïssa i quan costa importar-los si es pregunta al senyor alcalde o als regidors de CiU quina hora és. Tenir alguna habilitat per poder passejar per Cantonigrós sense que la descentralització municipal esdevingui una boira massa espessa, tant al carrer com al cap del candidat. Però, sobre tot, i potser el més important, no perdre mai el gust de riure.
S’ofereix: si s’obté la confiança de la majoria d’electors (una majoria suficient davant del tripartit que fa anys i panys guanya), una bona consideració social, una feinada a gestionar el dèficit (al cap i a la fi, com en qualsevol administració) i la satisfacció d’inaugurar per la propera festa major el pavelló (que s’acabarà de pagar en 15 o 20 anys). Horari flexible, viatges a la Generalitat i a la Diputació pagats. Un mes de vacances. Un sou de 34.000 euros bruts anuals (a revisar cada any, en funció de la majoria obtinguda), alta a la seguretat social amb la màxima cotització, panera per Nadal i carnet familiar per a la piscina municipal gratuït.

Estimat Jordi, alcalde

2010-11-23T20:21:00.003+01:00

Al meu amic alcalde de Sant Pere de Torelló
Fa uns anys, bastants, un caporal de la guàrdia civil de Torelló va venir a casa (sota el campanar, a cal carter) i em va preguntar on era en una hora determinada del diumenge. Jo havia estat tot el dia a casa. Els meus pares n’eren testimonis. El dilluns vares venir, gairebé a l’hora de plegar, ja, a l’Institut. Els guàrdies civils t’haurien recollit a Sant Pere i a Torelló t’haurien preguntat per la mateixa hora, on eres o què feies. En aquella hora determinada sembla que s’hauria esmicolat la porta de vidre de la caserna de la guàrdia civil de Torelló (segurament quan passava un cotxe massa esverat !).

Ara no fa gaire, a osona.com, t’he vist en una fotografia, assegut al Palau de la música, aplaudint (un xic forçat, crec jo) a l’orador d’esquerra (t’has fixa’t que ja no es diuen republicans?) i he passat llista mentalment a les innombrables fotografies que hem anat teixint al llarg de la nostra vida paral·lela, tu de protagonista i jo d’observador corcó (ara hi visc a L’Esquirol).He recordat els teus anys a l’Institut (jo encara hi pasturo), trenant el teu discurs anticomunista (qui havia de dir que els hereus del PSUC et posarien cotxe oficial ?) que aleshores dirigies contra el que, amb el temps, compartiria reunions de delegats territorials (ell per agricultura) a la Catalunya Central, ara socialista.
Quan l’escalfor per moure’s tant en defensa de la terra (m d t) anava minvant i l’edat et començà a demanar estabilitat, vares compartir espais i enyorances amb els joves d’esquerra (aleshores encara republicana). Vas coincidir amb l’orador que ara aplaudeixes al palau ?. Després dels alts i baixos (el pi, el colom, la vedette de les tertúlies...) d’aquella esquerra et feren témer que no consolidaries mai un espai per implementar els teus... ideals (o celtes o ducados...).
Des d’una saludable proposta independent, municipal, amb en Saura vares aconseguir canviar els cromos d’un notable nombre de vots de l’entesa pel progrés municipal per guanyar-te una cadira a la iniciativa verda.
Fa un parell d’anys, gairebé investit número dos a les llistes dels ecologistes per a les eleccions que ara patim, (a Pasqüetes a La Vola) em vares dir (ja et temies el temporal ?) que si no sortia ningú... potser et caldria tornar-te a presentar per alcalde. Però en Saura s’ha fet policia i gran i a tu la senyera (no li donis voltes, és un drap, una tela, en fan moltes a Xina...), quan ha fet tan vent, t’ha tapat els ulls i t’has allunya’t dels que et volien de segon.
No entenc què t’ha passat ! Tinc la sensació que aquesta munió de partits independentistes que estan en campanya electoral t’han deixa’t en calçotets. Tu, i algun altre, els vas estovar el matalàs, els has planxat els llençols i ara han canviat de mainadera.
Quan te’n has adonat i t’has acostat a fer els goigs de la mare de deu d'esquerra (pal de paller de la independència, em diuen que has dit) ja havien tancat les llistes. I per acabar-ho d’adobar no és gaire probable que et puguin posar gasolina al cotxe oficial passat el 28 de novembre.
Així, doncs, Jordi... em sap greu que els escolans que tu vares guarnir hagin esdevingut cardenals i t’hagin excomunicat. Però, d’altra banda, encara espero que al cap i a la fi resulti bo, uns anys més, per als ciutadans de Sant Pere.

Sindicats i futur.

2010-09-27T13:46:00.001+02:00

Establir, marcar, definir, condicionar... l’agenda política vol dir crear un espai mediàtic (sobretot) i emocional en el qual s’imposa inevitablement un argument (únic) sobre el que hauria de girar qualsevol anàlisi de la situació o d’una situació concreta. I es força a limitar els arguments a un espai intel·lectual determinat.
Els líders sindicals (i l’aparell) de CCOO i UGT han aconseguit (amb la col·laboració evident del món mediàtic en què vivim) que resulti únic tema de debat, des de fa molts dies, la convocatòria (i resposta a ella) de vaga general pel dimecres 29 de setembre.
I jo ... Els líders sindicals, els aparells dels sindicats CCOO i UGT diuen que tenen uns determinats arguments que justifiquen la convocatòria de vaga general. Arguments el contingut dels quals comparteixo puntualment. Aquests, evidentment, són públics i publicats i els pot conèixer tothom.
Però els aparells sindicals de CCOO i GUT tenen altres arguments que no s’han publicitat, ni explicat, ni... evidentment ! Aquests són, doncs, de lliure interpretació (i hom pot afirmar que són invenció de qui els esmenta).
Quants anys fa que CCOO i UGT (els seus líders) apareixen junts, actuen junts, negocien junts, firmen junts, pacten junts, cedeixen junts.. ?; malgrat que a nivell local, en determinats conflictes o negociacions de convenis, els militants i delegats sindicals d’un i altre sindicat no combreguen en els pactes, ni en les negociacions i molt menys en els acords finals.
Hi ha alguna diferència ideològica, política, entre un i altre sindicat ? Ha desaparegut aquella diferència entre un sindicat socialdemòcrata (a l’estil alemany: gestor) com la UGT i un sindicat més reivindicatiu, revolucionari com podien ser les originals comissions obreres (que no el sindicat CCOO) ?
Respecte dels arguments publicats que justifiquen la vaga, més enllà d’haver-se concretat en un text legal, no són la conseqüència lògica d’una política neoliberal que molts governs socialdemòcrates han anat fent els darrers anys ?
Aquests sindicats, “són els que han signat amb l’administració moltes de les coses de les que em queixo” (com diu la Maria Àngels Casals a El 9 Nou: 27-09-2010). En un comunicat de USTEC-STES IAC (24-09-2010) podeu llegir com s’acusa a CCOO i UGT “del col·laboracionisme practicat per les dues centrals sindicals”; argument, és cert, que no ha evitat que coincidissin en les seves reivindicacions i queixes contra el conseller d’ensenyament durant els darrers mesos. CCOO i UGT estant, encara avui, firmant acords amb les caixes d’estalvis que s’han unit, pels quals hi haurà jubilacions anticipades, en lloc de lluitar per tal que es mantinguin els llocs de treball i el millor servei pels usuaris?
Malgrat resulti poc correcte políticament, des d’una perspectiva d’esquerres, cal dir que els sindicats van mudar la seva identitat a partir dels Pactes de la Moncloa i varen esdevenir importants gestories administratives que gestionen (legítimament) els conflictes individuals de determinats treballadors (amb feina fixa, en grans empreses manufactureres i funcionaris, especialment) i, políticament, representen, més enllà de la legitimitat real que tinguin, a la classe treballadora en la gestió del capitalisme.
A la comarca d’Osona hem vist com es tancaven (o / i es deslocalitzaven) empreses importants deixant al carrer a una munió de treballadors, aquests dos darrers anys. I una vaga general a la comarca ?

Ningú ha explicat com es recuperaran els diners dels ciutadans que han estat “cedits” a les entitats financeres europees per treure-les de la seva crisi. No queda clar de cap manera que una retallada en determinades despeses socials garanteixi o faciliti una recuperació econòmica a curt o mitjà termini. Però encara és menys clar que el mateix concepte de recuperació econòmica serveixi per explicar les expectatives de tots els ciutadans. La recuperació econòmica que jo espero no té res a veure amb la recuperació econòmica que garantirà encara més control sobre l’economia i la política de les grans empreses. No hi ha cap perspectiva que algú qüestioni seriosament la propietat privada, que des d’alguna organització (partits o sindicats) es proposi seriosament modificar els sistemes impositius a favor de les classes populars. Davant dels increments desmesurats (sobre tot comparant-ho amb la disminució real del poder de compra dels salaris, a Europa en general i a Catalunya en particular) dels beneficis empresarials, una vaga limitada en el temps, un dia, té algun significat ?
No faré vaga el dia 29 perquè soc un individualista empedreït i perquè no m’agrada que m’escriguin a la meva agenda.

Us recomano la lectura dels articles de Vicenç Navarro que no avalen pas el meu discurs:
http://www.vnavarro.org/

Publicat a El 9 Nou l'11 de juny

2010-06-13T21:46:00.001+02:00

El mocador de la princesa.

Un regidor de Vic va encetar la turmenta. Aviat s’hi han afegit alguns que temen perdre vots davant de la Plataforma per Catalunya. I així els socialistes i convergents a Lleida ja han alçat l’estendard. Una socialista de Tarragona diu que demanarà al senat que prohibeixi, per llei, determinats elements de vestimenta que porten, sembla, algunes dones, musulmanes sobretot i algunes monges catòliques. Fins fa quatre dies també les nostres iaies. I, per si no compleix, ja ha sortit la senyora Camacho que mantindrà la flama encesa.

Raons que al·leguen:la protecció de la dignitat de la dona. Si és així se suposa que queden excloses les iaies i les monges: ningú les obligaria a portar el zefiro, el vel o el mocador. Queden, doncs, només les dones musulmanes com a objectiu d’aquesta pretesa legislació.
En les declaracions i manifestos dels promotors es proposa que la prohibició sigui per a llocs públics (un camp de futbol, com el del Barça, és un lloc públic a aquests efectes? I el pati d’una escola concertada ? ). Si aquest és el criteri, com lliga això amb la protecció de la dignitat de la dona ?. Només es protegeix en els espais públics? Si la raó és la dignitat de la dona, s’hauria de prohibir arreu. L’estat i cada un de nosaltres hem de garantir la dignitat de qualsevol dona, fins i tot en el seu llit.

Quanta misèria senyores i senyors ! i, sobretot, quina por !. Fan por aquests senyors polítics que van opinant públicament amb la mateixa frescor que opinen els tertulians i els desvagats en les altres tertúlies de bar o de cantonada.

Por que no té res a veure amb mocadors o zèfirs o sotanes. Em fa por aquesta tranquil·litat amb que, com en el cas de la llei de partits polítics, es fan lleis específiques per a casos concrets, contra les més elementals normes de teoria jurídica. Amb aquella llei es va penalitzar a una formació política determinada, a l’esquerra abertzale. Amb la pretensió actual, no sé exactament per quina raó, sinó és la pura estratègia electoral per a disputar un grapat de vots a partits adversaris, es proposa fer una llei per a un grup concret i determinat de ciutadanes: les dones musulmanes.

Tinc por perquè hem tornat tan enrere respecte dels drets individuals i col·lectius que encara no hem arribat al concepte de ciutadania de la revolució francesa. I perquè la majoria som incapaços davant del desastre. Perquè la massa, la multitud, diguin el que diguin els que s’omplen la boca amb “la societat civil”, no s’hi rebel·la, quan no ho aplaudeix. I m’entristeix que hi consentin per igual gairebé tots els partits de l’arc parlamentari català !.

Pot entendre’s exigible el compliment d’una llei que estableixi uns mínims de identificació de les persones per a garantir la seguretat pública. Però per això no cal legislar sobre un mocador o uns mitjons o uns calçotets concrets. Evitar la identificació pot ser punible, es faci amb una mitja al cap o amb una burka o amb un passamuntanyes. Socialment ningú qüestiona que per parlar i entendre’ns exigim que l’interlocutor s’identifiqui. Hi ha normes, i si no que es facin, que estableixen la necessitat d’identificació en les relacions públiques. Una legislació específica per a una indumentària específica, per sí mateixa, es contradiu amb els més elementals principis dels drets individuals.

Article a Utopia (Portugal) sobre Lluís Andrés Edo

2010-06-10T17:49:00.005+02:00

La revista semestral, amb número 27-28, de l'any 2009 que s'edita a Portugal amb el títol d'Utopia ha publicat alguns articles sobre anarquistes catalans, morts aquest any passat. Entre aquests articles hi ha el que em demanaren sobre Lluís Andrés Edo.

El podeu llegir a la meva web

http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/lae1.jpg

http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/lae2.jpg

http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/lae3.jpg

http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/lae4.jpg

A la mateixa revista hi ha una altre article sobre en Lluís Andrés Edo, firmat per la Doris Ensinger. I també un article sobre Abel Paz (Diego Camacho).

No reduir la despesa, augmentar els ingressos.

2010-05-28T13:51:00.002+02:00

No és economia, estúpids, és l’ètica, la moral. (Publicat a El 9 Nou, 28 de maig de 2010)

Les mesures que imposaran els governs, el de l’estat i el de Catalunya, per a intentar eixugar el deute espanyol només serviran per, de moment, aturar-ne el creixement, l’augment. Però el moll de l’os, ni un ni altre govern, pretesament d’esquerres, s’han atrevit a tocar-lo.
Els mediterranis en general som un model, un paradigma de societat hipòcrita, crescuts en una mena de moral religiosa que no condemna el pecat si el compenses amb la confessió i el penediment (fins a la propera, és clar !). Vivim en una societat en la que ni els més miserables condemnen la riquesa insultant dels que més, i tant !, tenen. L’envegem, que és ben diferent.
No tenim un problema d’economia, tenim una absoluta absència de la més senzilla ètica. Tothom sap que a casa nostra és una heroïcitat enganyar a hisenda. Que un ciutadà expliqui amb detall com s’ho ha fet per no declarar una part important dels seus ingressos a hisenda, des de la barra del bar i que l’auditori somrigui, quan no l’aplaudeix, és una escena impensable en un país nòrdic.
Aquest és el nostre problema. Alguns metges, alguns dentistes, alguns llauners i electricistes, el paleta que us ha fet la casa, advocats, arquitectes.. i una munió de càrrecs electes no tributen més enllà de la meitat dels seus ingressos. Molts empresaris i polítics tenen recursos i figures fiscals prou enginyoses per defugir hisenda, legalment !. Recordeu un ministre d’indústria i tecnologia la vivenda del qual era un bé immoble d’una empresa immobiliària... sense altre moviment que el seu altíssim lloguer ?.
Els alcaldes de petits municipis llueixen la seva capacitat i influència política per obtenir recursos de les institucions superiors com si aquests recursos no fossin també originats en la meva contribució tributària. Una bon grup de càrrecs electes obtenen retribucions dels respectius consistoris que defineixen com a indemnitzacions, amb la qual figura jurídica s’estalvien de declarar-los com ingressos a hisenda. A la comarca poden ser, segons els ajuntaments, entre 300 i 600 euros mensuals.
El sistema de beques i ajuts a l’estudi, les concessions de les quals depenen bàsicament de les rendes declarades, es converteix en una sac de les més miserables mesquineses i una perruquera o un botiguer amb segona residència a l’Escala i un 4x4 de 40.000 euros aconsegueix una ajuda de 130 euros per a llibres i material didàctic. (I tanmateix hi ha qui només veu la immigració, més fèrtil, com a disfunció en el sistema de beques).
No li donem més voltes, els que ens manen n’han après tant, i nosaltres som tant xais, que ens han convençut que això de l’esquerra i la dreta, això dels rics i els pobres ja no toca, no existeix. Ni els mateixos cristians catòlics gosen repetir allò de que és més difícil que un ric entri al regne del cel que un camell passi per l’ull d’una agulla.
Com que les paraules també les controlen els que manen, sembla que no es pugui dir (només se’ls permet, si ho diuen baixet, als científics) que els progressos històrics sempre han comportat violència. Si la violència que representa la contumàcia governamental en no atrevir-se, de veritat, amb qui no participa degudament amb els seus ingressos a la caixa de tots, persisteix, està legitimant la violència per defensar-nos.
Espanya és el país de la OCDE on el capital paga el tipus més baix i també és el país amb un frau fiscal més elevat.

18 de maig no vaga d'ensenyament

2010-05-17T12:59:00.004+02:00

Els sindicats CCOO, USTEC, UGT i ASPEPC tenien convocada pel dia 18 de maig una vaga a l’ensenyament (a tot l’ensenyament públic, diuen o deien en els pamflets de la convocatòria) per reivindicar un ensenyament de qualitat, i per això convidaven explícitament les famílies (a tota la comunitat educativa, segons els pamflets) a recolzar-la.
Es demanava un increment generalitzat de plantilles i disminució dels alumnes per aula. Que no es tanquin batxillerats nocturns, cicles formatius, caeps ni serveis educatius. Es reivindicava una gestió democràtica i participativa, “reforçant el poder de decisió dels claustres”.
Nota meva: que quedi clar, el poder de decisió dels claustres, no dels consells escolars, no de tota la comunitat educativa.
Es mostrava una explícita negativa a acceptar els projectes de decret d’autonomia i de direcció dels centres; així com a la desregularització de les condicions laborals del professorat. I també una contundent crítica i negativa al calendari del curs vinent.
Es demanava un treball estable i de qualitat i es mostrava una queixa al sistema de nomenaments del personal substitut i interí.

“El dia 13 de maig CCOO unilateralment s’adreça públicament a tots els centres per ‘traslladar’ la vaga del 18 al 2 de juny per fer-la coincidir amb la vaga convocada a tot l’estat pel sector públic contra la retallada dels sou dels funcionaris. A la reunió dels 5 sindicats del divendres 14, USTEC, UGT i ASPEPC accepten la decisió ja presa de CCOO. En realitat estem davant la desconvocatòria sense més de la vaga del 18, perquè tothom sap que el contingut de la del 2 és el que és, encara que ens posem darrere una pancarta els funcionaris de l’ensenyament contra Maragall. (....) Però una cosa és això i l’altra és que estem lluitant contra la política del tripartit i en defensa de l’educació pública: cada mobilització té les seves reivindicacions i el seu espai. Prou ens costa explicar a les famílies que la lluita que portem des de fa anys no és només per defensar les nostres condicions de treball sinó també per defensar una escola pública de qualitat” (l’esquerda, maig 10. Declaració de la CGT davant el “trasllat” de la vaga del 18 al 2).

Allò que jo havia pensat dir, doncs, ja ha estat dit. Afegiré que penso que potser les cúpules d’alguns sindicats tenen compromisos polítics a nivell de confederació que els obliguen a prioritzar unes o altres reivindicacions, que em temo que la proximitat de les eleccions sindicals forcen estratègies que van més enllà de plantejaments reivindicatius, ben legítims, respecte de la qualitat de l’educació a casa nostra.

Segueixo meravellant-me amb algunes imatges !!!

2010-04-26T12:33:00.005+02:00

Volia comentar-la... però... només em venen al cap penjaments, paraulotes, queixes...
Què hi foten aquests al costat d'aquests ?
A qui (....) o en nom de qui (....) hi van, hi són ?

Per què somriu o somriuen ?

En Josep Lluís... té mal d'estomac ? o, se li ha trencat el somriure de tanta claudicació ?

Els capdavanters d'un esat laic (o és litgh o lithg o ligth ?) o ja no som més que macdonals (Mac, dona'ls pel....) o ja no és real ni virtual.

Què ... hi foten aquests aquí amb aquests ?

El món de l'educació.

2010-04-16T13:33:00.002+02:00

Eleccions sindicals a “educació” a la tardor de 2010.

En l’anàlisi de les darreres eleccions sindicals (2006), CCOO deia que “un dels elements més preocupants en els resultats electorals és la creixent tendència a l’abstenció” .. i que “els resultats no han estat bons”. (Informa, gener 2007). Aquest sindicat considerava que no havien estat capaços de visualitzar davant del professorat algunes millores que haurien obtingut en els darrers anys. I es preguntava quina és la raó: “un alt nivell de malestar entre el personal docent persisteix malgrat la millora objectiva de les condicions laborals. A CCOO entenem l’avís del professorat i actuarem amb rapidesa” (ídem).
CCOO es qüestionava fins i tot el model de representació, “massa retirat del centre, també s’afegeix a un format de representació que resulta carregós, penalitzador pel professorat, allunyat de la realitat del territori i centres de treball” (ídem).
Davant d’aquesta situació, la davallada davant de la USTEC en les eleccions de 2006, CCOO deia que “tot i sabedors des de el primer dia que el sindicat USTEC desenvolupa l’estratègia d’estar en els dos marges del riu: governant amb el Departament i alhora fent de sindicat d’oposició, hem liderat tots els processos de negociació i hem patit tot el desgast en solitari. (...) Ja n’hi ha prou de sindicats d’oposició que no van més enllà de crear plataformes reivindicatives i processos de negociació per dir no a tot i que siguin els sindicats "responsables" que posin la galta per rebre el desgast i les garrotades quan vinguin mal dades” (ídem).

Aquesta reflexió de CCOO la podríem fer alguns pares ( i algunes organitzacions i associacions de mares i pares d’alumnes), amb matisos, respecte dels sindicats. Algun sindicat dels que convoca mobilitzacions ara, està convençut que “la majoria amplia en el Parlament que aconsegueix Maragall està lluny de ser la realitat del país. (...) Comencen a haver moviments d’AMPA’s que escapen al control d’una direcció de la FAPAC compromesa amb el tripartit”.. (l’esquerda, abril 10).
Apareixen crides sindicals, com mai, a les famílies per a participar i recolzar les seves convocatòries contra “les mesures restrictives del departament d’Educació”. Un altre cop les mares i els pares (i avui avis i avies) ens convertirem en la part carnosa de l’entrepà. D’una banda una administració enfrontada amb el poder dels sindicats i per l’altra uns sindicats, en la legítima lluita per resultar hegemònics en la representació professional, que branden cada vegada més (sobretot quan es dirigeixen a les famílies) conceptes genèrics incontestables en el món de les idees: defensa de l’ensenyament públic i de qualitat, el conseller continua menyspreant el sentiment del professorat i de la resta de la comunitat educativa, per l’increment generalitzat de plantilles, disminució de l’alumnat per aula, reforcem el poder de decisió dels claustres, no al decret d’autonomia i al de direcció dels centres, no a aquest calendari escolar....(Eina sindical d’informació, número 432).
CCOO en un full de convocatòria (abril 2010) diu que “Les famílies també s’han d’implicar en la defensa de l’escola pública”. Afirmació difícil d’interpretar (o de pair) per les mares i pares que he conegut a tot Catalunya, dedicant caps de setmana i nits per aconseguir uns ordinadors per unes aules, per a obtenir una associació de mares i pares participativa, engrescadora i innovadora, que intenti, colze a colze amb la resta de la comunitat educativa....
Els sindicats dels professionals de l’ensenyament tenen tota la legitimitat democràtica per a oposar-se a la política del departament, tant com el departament ha donat raons per fer-se’n mereixedor. I de fer-ho en qualsevol forma. Tanmateix no sembla tant clar que, vistos els textos d’alguns sindicats de després de les darreres eleccions sindicals, gaudeixin de legitimitat d’exercici igualment. Els sindicats de classe haurien de ser prou valents, almenys, en configurar una teoria i un discurs propis per a les seves reivindicacions davant del departament. D’altra manera els costarà explicar que la competència electoral no predomina sobre una determinada concepció de l’educació. Per altra banda seria bo que, des d’aquest discurs, expliquessin clarament a les famílies on són els límits entre les reivindicacions sindicals, professionals (ben legítimes) i les reivindicacions quant a la qualitat de l’educació (no fa molts anys, algun dels sindicats reivindicava l’abolició de l’escola). Aquí és on caldrà entrar en el detall i admetre que les possibilitats són moltes i que no necessariament les reivindicacions han de combregar amb aquelles professionals o sindicals. La suposada i manipulada comunió d’interessos entre professionals de l’educació i famílies, si no s’especifica amb molt detall, és una pura instrumentalització política.

Nota: les negretes són meves.

Un amic que se n'ha anat: José María Nunes

2010-03-25T17:36:00.003+01:00

Els darres anys.. deu ser per l'edat ? he anat comentant, explicant la fugida d'uns, com han marxat uns altres... Tots aquests amics...han deixat una petjada en la meva vida i cap va ser mai....
A Nunes li diuen "cineasta exoerimental" i "llibertari audiovisual" i diuen d'ell que volia innovar, que no volia el cinema espanyol venut (adocenado, en castellà) de les pantalles comercials i que assumia que això el duia a viure en una certa marginalitat. I és en aquesta marginalitat, de les rambles dels anys 70, en sopars llibertaris als voltants del barri xino, amb l'autor del Durruti més conegut, amb en Lluís Andrés i l'Artajo, i els germans Aisa i la Imma i els manobres i paletes del sindicat de la construcció de la CNT, on ens varem conéixer. Ell sempre deia que no era pas anarquista, que no se'n sentia pas capaç !, amb un to provocador que el definia.
Va participar en els sopars que a finals dels noranta feiem a La Rectoria d'Orís una colla de marginals o marginats (amb algun caleró, això sí), com va participar-hi en Ramon Barnils, joves historiadors sobre la guerra civil quan varem recordar-la en el 60 aniversari., els directors d'un documental sobre Delgado i Granados que les televisions catalanes i espanyoles no volien emetre... També va xerrar a Vic convidat pel Forum de Debats.
En un d'aquells sopars tant ben guarnits per en Pep Palau en Nunes se li va dirigir i li va dir: - No tens un plat de llenties i una mica de vi de Jumilla ? A mi no m'omplen aquestes mariconades !
Era carinyosament irreverent, una part dels seus sentiments arribaven als altres a través de les seves mans, dels seus gestos, dels seus crits blasfems...
Salut allà on siguis Nunes !
(La imatge la he piratejat del diari Público del 24 de març de 2010).

Segueixo comentant fotografies.

2010-03-19T17:07:00.002+01:00

Dies enrera vaig comentar una foto d'El 9 Nou on un grup de dones (només dones) exercien de responsables de l'educació dels fills. Em preguntava on eren els homes.

Avui he trobat aquesta fotografia a osona.com d'una reunió d'un grup polític independentista, a Vic. Segur que no celebraven pas el dia de la dona. Jo he aconseguit comptar-ne tres o quatre de dones.

Si no és problema d'horari, ni és problema de... només n'han de tenir cura els homes de la independència de Catalunya ?

... dimissió !

2010-03-18T10:13:00.002+01:00

Deformada, corrompuda i manipulada la nostra societat ha convertit una actitud que fou identificadora d’un corrent del pensament en una mena de categoria per a justificar la misèria ideològica.
Els anarquistes, per això es diuen així, estan contra l’estat i, conseqüentment, contra tots els seus governs, contra aquesta forma de concentració del poder que, sobre tot, prové de la renúncia de cada individu a la seva responsabilitat, delegant, per períodes determinats, la seva voluntat i l’exercici dels seus drets i aspiracions i ambicions i il•lusions en unes persones que han esdevingut gestors permanents d’aquesta renúncia i per tant de la seva misèria.
I això succeeix en l’àmbit de la política institucionalitzada i en el del món laboral. Líders sindicals dels grans sindicats del país porten anys i anys sense fer una jornada laboral, exactament com alguns dels representants polítics que porten anys i anys sense haver de competir en un mercat capitalista al que creuen regular (però mai qüestionen).
I a vegades, només per a la seva competència política que només té transcendència en el seu món virtual, però del que patim les conseqüències, s’esbatussen i uns es mostren com els grans enemics del govern (que no de l’estat) i organitzen manifestacions i actes públics (en diuen mobilitzacions) per a comprovar i veure, sobretot, quina ascendència tenen sobre els seus representats. I això esdevé de tal manera evident que passada la turmenta les organitzacions sindicals agraeixen la participació en la mobilització i la secretària del mateix sindicat després de donar moltes gràcies envia als receptors una abraçada. (1)
Cada vegada més em semblen comparables l’oposició (la política i la sindical) i els tubs d’escapament dels vehicles a motor. Sense aquest tub el sistema (vull dir, el motor) explotaria.

(1) Vegeu la carta de la secretària de CCOO ensenyament del 17 de març de 2010.

Crisi....? Revolució !

2010-02-17T16:37:00.004+01:00

Les dades dels beneficis de les entitats financeres, els sous i complements (per jubilació, per stock options..) dels seus executius, els sous doblats quan no multiplicats d'alguns càrrecs institucionals, el que cobren els mantenidors i analfabets de la televisió escombraries, els imports dels fitxatges d'esportistes d'elit,... davant de la informació de Càritas que constata que a Catalunya ja hi ha (ja són !) 100.000 famílies que no poden assumir, fer front a les mínimes despeses ordinàries perquè cap dels seus membres té cap mena d'ingrés (ni sou, ni pensió de l'atur, ni ajut de 400 euros zapateros, ni renda d'inserció mínima...).

Avui al Parlamento español (Congreso de los Diputados) s'han esbatussat políticament per mostrar davant les càmeres de televisió qui diu millor que té (que no tenen !) un pla contra la crisi.

Jo els n'ofereixo un: primer, i per respectar la constitució, que llegeixin detalladament la sentència del Tribunal Constitucional de 1983 sobre l'expropiació de RUMASA. El TC fa (encara eren molt joves !) una extraordinària interpretació del dret constitucional a la propietat privada que, diu el TC, no és un dret absolut i que ha de fer-se combregar amb l'interès social, general.

Segon, recolzant-se, doncs, amb una jurisprudència que hauria d'haver estat doctrina més estudiada i, sobretot, practicada, procedir a l'expropiació de la riquesa que aquells (tots i cada un) han acumulat i resditribuir-la de tal manera que el teixit productiu (com els agrada de parlar als de CiU) torni a sentir córrer per les seves artèries el crèdit, la inversió, el pagament de les administracions sempre tant tardà, etc.

D'altra manera, potser algun dia fins i tot els més creients recordaran com un franciscà o un jesuita, ja fa segles, va justificar des de l'ortodoxia cristiana, per a determinades circumstàncies, el magnicidi.

Nota o afegitó: En els pressupostos generals de l'estat de 2008, es contempla que CCOO va rebre 6.446.508,18 euros, UGT 6.092.257,09 euros més 1.024.820 i 1.199.337 respectivament pel concepte de participants a òrgans consultius. El total de que van disposar els nombrosos sindicats va pujar a 20.397.948 euros.

L'educació és una cosa de dones ?... encara ?

2010-02-04T18:15:00.005+01:00

Comentari a una fotografia.

Fer un text literari (?) a partir d'una fotografia publicada en la premsa ho he copiat d'un mitjà de comunicació de caire o àmbit geogràfic més, com dir-ho ?, ampla que el de la nostra comarca. Intentaré anar-ho fent sovint, he trobat un seguit de fotografies que, com diuen que deia aquell, xerren pels descosits.

Aquesta la publica El 9 Nou. Hi són els representants ( o representantes ?) de les famílies que reclamen més places escolars a Roda de Ter. D'entrada aplaudir les mares en qüestió per no haver-se quedat només en la conversa de cafè o de la d'entrada d'escola.

El comentari però...

Només hi ha dones representant a les famílies que reclamen una segona línia, més places públiques ?

25 de Tea-xoc-tre.

2010-01-20T13:03:00.005+01:00

Mama, el pijama.

Text literari que va obtenir el primer premi: Premi “Ajuntament de Calldetenes”- 1990
XI è Concurs literari d’Osona, el Ripollès i la Cerdanya.

1.
La Dolors feia veritables esforços per a convèncer els nois i noies que havien de creure allò que representaven. L’assaig resultava esgotador si cada un dels actors no es concentrava, en aquells moments, estrictament en l’actuació. Sense aquesta concentració era impossible la coordinació i la coherència entre una escena i l’altra, i entre elles i el fil conductor de l’espectacle.
Només uns quants d’aquells vint-i-dos adolescents escoltaven realment els crits de la Dolors. Crits repetits una i altra vegada, en una mena de lluita sorda contra la disbauxa d’uns joves cansats de repetir un cop i un altre, i un altre, i un altre i més, la mateixa escena, el mateix gest de recolzar el cap sobre l’espatlla de l’Albert, la mateixa cabriola per a que l’Eva pugi collbotet d’en Joan...
- Ester!!- que crida la Dolors.
- Ester!!- repeteixen la Mireia i la Griselda.
Perquè l’Ester està més enllà de l’espai escenogràfic. Alguna cosa li rutlla pel cap, alguna cosa absolutament aliena a l’assaig, i sembla evident que també aliena als seus estudis. Però ara, la Dolors no representa cap altre paper que el de “directora”, freda, empresària d’un grup amateur, d’aficionats al teatre, a un teatre més aviat coix, un teatre nascut entre les espatlleres del gimnàs de l’Institut i que mor en l’enyorança d’una representació suprema que no arribarà mai. Un teatre d’actors efímers que moren, desapereixen quan acaben COU, quan l’administració, l’edat i l’amor coincideixen en concedir-los la majoria d’edat.
- Ester, portes uns dies ben penjada. No t’has enterat de res del que he dit. Canvia de rotllo, si et plau.

L’Albert es col·loca damunt d’una escala de pintor. Estén davant seu un llençol, la Cristina li posa un coixí sota el clatell. Dorm. Els seus amics, els seus mal somnis, van recitant eslògans publicitaris, xifres, preus, encapçalaments de contractes, de factures, de....
- Prou !!!
I tots queden bocabadats. Aquell crit no hi és al guió que els ha donat la Dolors. O no l’han llegit prou bé el guió.
- Fora de la meva vida !. Fora tots. N’estic fart de tants somnis reals.
La Cristina que tot just fa primer, gira el seu rostre astorat, busca la complicitat pel seu astorament en el rostre d’algun dels més grans. Es mira en Gerard, l’Anna, la Montse... Tots, tots ells es miren sorpresos. Allò no toca. Però al mateix temps, l’expressió ferma i convençuda de l’Albert no els permet de parlar, ni riure...
La interpretació és excel·lent !. La Dolors, meravellada pel gest, transportada per aquella creació genial, espera, deixa fer, pren notes, fa gargots en el guió original, modifica, crea...
- Jo vull ser... dona!
I l’Albert aconsegueix arrossegar-los a tots en la seva història particular, en la seva transformació. Només l’ester manté un gest fred, impersonal, sense sorpresa. També només l’Ester mira fixament l’Albert.
Gairebé palpant els graons, lentament, l’Albert va baixant l’escala. De sobte, la Dolors, intentant no trencar aquell miratge, col·loca una cassette en el magnetòfon. Prem el botó i sona una musica sensual. Al ritme de la música l’Albert es va transformant en Alberta. Es descorda lentament el pijama, mou el cos amb una forçada i mal aconseguida provocació.
I després el pantalon. Sota aquesta roba apareix una faldilla blau cel, lleugera, gairebé etèria i una samarreta negra, seductora, cenyida a un cos prim, provocadorament mascle. No arriba a ser una dona, i només s’acosta al Mick Jagger més ambigu.
L’Ester arranca a aplaudir amb ràbia. La resta la segueixen sense saber per què. Però ella aplaudeix molt fort, les seves mans s’escalfen fins el dolor, somnia l’Albert planxat entre els palmells de les seves mans, que es tornen vermelles, i els seus ulls s’encenen com dues lamparetes tímides al fons d’una església.
I potser amaga una llàgrima entre les parpelles. I potser el cor li batega incomprensiblement entre un sentiment sensual i un descobriment angoixant. I potser, segurament, cap dels altres que l’ha seguida en els aplaudiments, aplaudeix per res més que per trencar un joc fora de lloc, i somriure la broma de l’Albert.
- Molt bé, Albert.- La Dolors tampoc ha anat més enllà de la interpretació. Si no era al guió ho posarem al guió, i així tot queda escrit, el passat, el futur, la realitat i els somnis, res ha d’escapar de la mà del creador.- Molt bé, Albert. Podem fer una escena així, una representació del somni d’un que vol ser dona, la rebel·lió contra la llei dels sexes, però...

I el guió es va perfilant, entre tots van donant-li matisos al paper de l’Albert. La Dolors va concretant el text, apunta el títol de la cançó, fa posar la Griselda, la Gemma, en Guerau, la Mireia i en Joan en una cantó de l’escenari. En Miquel, en Roger, la Magda... es posaran ...

2.
La Mireia i l’Ester, agafades per la cintura, entren, somrients a La Mosca. Al fons de la barra, sota el televisor, l’Albert no pot reprimir un gest de neguit. No sap on mirar, no sap si gesticular per cridar-los l’atenció o esperar que elles s’acostin. La Mireia s’atura a la primera taula, però l’Ester segueix cap al fons.
Dues mirades xoquen al bell mig de la sala, per damunt de la taula de billar. Potser aquestes boles que han xocat també s’han rebotat més enèrgicament que mai, per mor d’un magnetisme extraordinari, lluminós i violent. Els ulls de l’Albert diuen queixa i demanen una carícia. Els de l’ester, desperts, frescos encara de l’aire del carrer, parlen de tendresa, de passió i al mateix temps exigeixen una rigidesa encisadora.

"Com es pot distingir la passió de la ràbia?"

En arribar on és l’Albert l’Ester el toca d’una manera prou ambigua com per a no donar a entendre si saluda, si es queixa, si suggereix... L’Albert deixa lliscar, intentant un somriure, la seva mà pel clatell d’ella, suaument, en una carícia que l’Ester sent dèbil, poc mascle; decepcionant perquè no és el petó a la boca que desitja, i que ella no gosa demanar ni prendre’s, Mentre sent la mà al seu clatell mira a una taula, i somriu a la Griselda, arraulida als braços d’en Joan, somrients tots dos, feliços sembla.

"Serà imprescindible la rialla, per a l'amor ?"

- Una birra ?, Ester.- L’Anna coneix de sobra els gustos dels seus companys de l’Institut. Tots, una hora o altra, venen a La Mosca, i l’Anna, els caps de setmana, els serveix alegre i engrescadora. Quan porta la cervesa fa un comentari divertit, sobre la idea, la nova idea que l’Albert va portar l’altre dia a l’assaig. L’Albert i l’Ester assenteixen, passius, sense cap mena d’emoció.

3.
La Fina és sempre molt puntual. Al mateix temps sembla estar sempre fora de lloc. Es dedica intensament a l’assaig, però difícil descobrir cap mena de passió en el que fa. I malgrat tot resulta ser, en tot allò que fa, modèl·lica, enginyosa. És pragmàtica, sense mai cap mena d’estridència. Hi és i no hi és. Compleix estrictament, i a la perfecció, la tasca que se li encomana. No es queixa de res, ni exigeix res.
Si no fos per un somriure encisador que sempre llueix en els seus llavis , per un rostre atractiu que convida a la conversa, semblaria freda, incandescent, allunyada...
La Dolors fa un gest i, abans que pugui explicar-lo, la Fina canvia de lloc, agafa la bicicleta i torna a repetir, mecànicament, sembla que sense passió, però també sense queixa, l’escena que ja ha repetit mil vegades.
- Quan arribis al mig de l’escenari has de mirar fixament el públic, Fina. Et dirigeixes a ells, a aquells que esperen un discurs, que volen conèixer la història, el resultat, el futur, a aquells nois i noies com tu, que volen saber, conèixer. Els has de convèncer.
La Fina dóna una volta, amb la bicicleta, a l’escenari. S’atura al bell mig, amb una precisió calculada, freda, gairebé malaltissa. Mira el públic, ara gairebé ningú, només la mateixa Dolors, en Toni que s’ha perdut pel gimnàs i en Pep que carreteja papers, fotografies, retalls de diaris....
En Pep, de sobte, es troba amb la mirada de la Fina. Aquella mirada no és la mirada ‘ que ha de convèncer’, que ha dit la Dolors. La Fina té una mirada acusadora, una mirada venjadora, és la mirada adolescent de l’escenari, viva, passional i encisadora que s’enfronta al públic vell, vençut, que es vol reconstruir en el teatre, i que fora de l’espectacle no pot construir ja res més que records.
- Jo vull ser... lliure ! – i aquest crit, l’expressió que hi posa, fan trontollar les ulleres d’en Toni. Sorprèn en Pep que s’asseu lentament; qui sap què passarà ?.
Cap dels joves actors recita ordenadament el text establert. En Pep que s’ha llegit el guió veu que la Fina tampoc repeteix el text acordat. És una rebel·lió artística, és l’assumpció absoluta de la ‘creació col·lectiva’, dels comediants contra els seus propis creadors.
- I aquesta llibertat que reclamo, que exigeixo, que em pertany comporta el vostre silenci. Vivim en un món obra de cadàvers, de les piràmides a la filosofia, de l’Odissea a Ionesco. Reconstruïm, permanentment, per a la vostra satisfacció, ben angoixant per altra banda, els vostres somnis dalt de l’escenari, Ja no us queda més espai ni més món que l’escenari o la tarima. Se us ha escapat la vida i només us queda el teatre i l’epopeia.
En Pep es mira la Dolors. Alguna cosa d’aquell discurs li pertany i, al mateix temps, tot aquell discurs posa en evidència tota l’enyorança d’allò que mai s’aconseguí de fer. El cos de la Fina, inflat d’arrogància, d’una joventut ofensiva, cavalca aquella vella bicicleta com si fora un poltre mitològic, un centaure alat o un mal somni produït per la droga.
- Tots els més vells que jo són esgarrats!
I la Fina desapareix d’escena. La Dolors dubta entre aplaudir, somriure, enfadar-se... Silenci. En el guió aquella escena s’intitulava “Jo vull ser lliure”. La Fina, excepte en la repetició de l’enunciat, no ha parlat de llibertat. Només, potser, ha reivindicat un món sense mestres, sense doctrines, sense religions, sense vells, sense morts... lliure !.

4.
La Dolors cada vegada entenia menys què passava. A partir de les idees que aquells alumnes li havien anat suggerint, havia dibuixat un guió: una sèrie de somnis escenificats, en contraposició de les evidències de la vulgaritat de cada dia.
Però a cada sessió d’assaig, aquells adolescents capgiraven la idea original. La seva interpretació era una mena de rebuig al guió original. Per què? Què passava ?

El gimnàs de l’Institut, ara buit, els alumnes havien de presentar-se a dos quarts de cinc i encara faltaven deu minuts, tenia una mena d’atractiu captivador. El silenci, aquelles barres paral·leles a les partes, els aparells de gimnàstica, avui educació física, aquella escala penjada horitzontalment del sostre i aquelles màrfegues darrera de la porta, aquella olor de suat, una suor física, una mena de recordatori de la vida...
La Dolors va pensar en una relació entre el teatre i l’esport, va pensar en Els Joglars, va pensar en el seu propi gust creatiu, i es va dir que l’esport era sempre repetició, sempre imitació per a superar marques. En canvi el teatre és l’enginy en continua competència contra l’enginy, és la creació contra El Creador. "El teatre és l'obra dels déus."

Va entrar en Pep. Caminava sempre amb una mena de quietud, amb una postura involuntària, gairebé molest amb la seva pròpia presència.
- L’autocar ens costarà... Si la representació del dia 19 a Moià... I, allò dels vestits que...
La Dolors el sentia i es negava a escoltar-lo. Tota aquella informació... aquells números... la relació entre els ingressos i les despeses... “Jo soc la creadora; el producte és obra meva. Jo soc la Idea i la seva representació. Què importa l’autocar, el valor dels vestits, el preu de les entrades !. Cada personatge ha de jugar el seu paper. El teu, Pep, és la suma i la resta. El meu la Idea”.
Entre en Pep i la Dolors, ella totalment fora dels seus pensaments, agafada per una realitat que no voldria, s’enceta una conversa fiscal, comptable, estadística. En Pep paladeja els números i la Dolors els hi va rebotant. Ambdós interpreten, com en un joc banal, el seu paper irrefutable. Els déus, o déu, han assignat, per damunt de l’espectacle, a cada personatge la seva personalitat. Ni la Dolors, ni en Pep poden defugir el seu destí, només esforçar-se en una millor interpretació.
- Alguna cosa no rutlla prou bé, Dolors. L’Albert... ha suspès cinc assignatures en l’ultima avaluació. No és normal.
- Deu estar enamorat !
- No és això Dolors. I si està enamorat li resulta un problema. Ell vol ser una dona.
La Dolors es mira en Pep, interrogativa, al·lucinada, sorpresa... “Què t’enrotlles ara? Confons l’obra amb la vida diària. Has begut i no saps si em parles dels alumnes o dels actors..”
- Que t’has torrat ? Quina bestiesa és aquesta, ara ? L’Albert està enamorat, de l’Ester o de la Gemma, no ho sé. Però només és això. I això només és una evidència de la seva edat.
- No, Dolors. No he begut avui, encara. Una sant miquel per esmorzar, res més.. Ets tu que no t’adones de res. Els teus actors s’han rebel·lat. Els teus actors, com els àngels, reneguen del seu creador, ara de tu. Han assumit els seus papers i els han dut fora de l’escenari. El professor de filosofia ha expulsat la Fina perquè ha fet un discurs heterodox sobre la llibertat. El cap d’estudis ha amonestat la Mireia (pensa que s’ha burlat d’ell) quan li ha contestat que vol ser artista, en preguntar-li quina opció triaria el curs vinent. I l’Anna, la de segon, quan li he preguntat com es trobava m’ha recitat les llistes dels canvis de divises d’ahir.
- Però, què t’empatolles ?
- I em preocupa l’ultima escena. L’escena que has dissenyat com una gran alliberació. L’escena en que els nens, els fills, els alumnes, els soldats... es revolten, i maten el pare, el professor, el comandant...

5.
L’Institut és un edifici ridícul. No hi ha espai per a la meitat dels alumnes que hi assisteixen. En Pep, de vegades d’una manera ben pedant, molts cops amb un orgull estrany, s’esforça en baixar a la planta sense tocar cap dels alumnes. Mai ho aconsegueix. Per una banda té por de sentir-se vell quan ha de fregar el cos amb el d’una noieta i de vegades se sent violent quan ha d’apartar, bruscament, el cos d’un adolescent mascle que li barra el pas.
L’Institut és, tan com petit i ridícul, un monstre. El monstre que engendra els somnis, que destrueix també tants somnis, el monstre bifront, com Jano, que ensenya l’ambició que exigeix l’existència per als alumnes i el fracàs de l’edat, per als professors. Uns i altres, que no ho reconeixen mai, s’esforcen en malmetre l’existència dels altres. No ho diuen, però se senten adversaris. Ells, els alumnes, si són els genis, els millors, els aplicats, en recordar als seus professors que tot podria, encara, potser, ser diferent. I els alumnes que no llueixen en els seus resultats acadèmics perquè fan enyorar als seus professors totes aquelles hores que van deixar de ser innocents, i perquè els recorden que per aconseguir això... tampoc calia...

La Fina es mira el professor de... i en el seu cap es dibuixen els suposats esforços, inútils pensa ella, ara, per aconseguir aquest títol: professor. Ella no vol pas ser professora. Professora de què ? De silencis ? No hi ha res en tot allò que els professors li expliquen que provoqui en ella la més mínima satisfacció. Sent una estranya malenconia per tot allò que no hi és, que la fa sentir "sobrera".

"Jo hi soc sobrera en aquest escenari".

El seu escenari és l’escenari, és el món del somni, aquell món que li permet de dir, sense compromís, que no vol ser còmplice d’aquest món de faràndula, d’aquest món d’enginys, de compromisos socials, de mentides organitzades.
Sona el timbre. S’ha d’entrar a classe. Inesperadament imagina, veu, es representa la professora d’història explicant la importància del descobriment de la mòmia de la dona de Tutancamon, o de Ramses, o de...
“Què m’importa a mi, una altra vegada, la vida dels morts ? En què ha d’afectar els meus sentiments, la meva passió, els meus desitjos.. la combinació de productes químics que han fet possible que ‘la mòmia’ resulti tema del que volen “interès meu” ?
No hi ha cap explicació. La Fina es converteix en un gran no. La Fina esdevé una negació física contra el món que li han donat, es rebel·la i tria l’espectacle, la farsa, el guió dissenyat i pensat per un barrufet enginyós.
Es dirigeix lentament a l’aula. La Pepita, l’enginyosa, estudiosa, sabia, genial i avorrida professora d’història ja ha començat el seu discurs. S’interromp quan entra la Fina.
- Fina ! – i intenta un crit, ridícul, una mena de gest que vol amagar una realitat que sempre ha estat evident entre els seus pupils. – Sempre has d’arribar tard, tu ? Fes el favor d’anar a veure el cap d’estudis, li dius que t’he expulsat de classe.
La Fina, immutable, segueix caminant en direcció a la taula de la professora. La professora d’història intenta entendre. O és Lluís XVI davant de la revolució dels sans-culotte o és Julián Grimau a La Puerta del Sol. O bé només és la història i es troba fit a fit amb la vida. Té tanta por, li fa tanta por la vida, allò quotidià, la violència necessària de cada dia, la necessària violència del progrés, que cau a la cadira, encongida, blanca... L’alumna, l’actriu, el somni, la vida, prenen forma d’actor social, d’esdeveniment històric i els seus braços s’allarguen, les mans li fan un collaret al coll de la ciència, i una pressió transcendental va buidant d’alè i de vida (d’història) el cos de la professora. Els alumnes es queden dubtosos entre l’aplaudiment i la sorpresa. La pressió en el coll es cada cop més angoixant. La cara de la Fina sembla que va agafant color, vida, a mesura que vida i color desapareixen de la Història.

- No ! no !.- La Dolors sempre es queixa quan l’expressió dels rostres és tan real que desdibuixen l’espectacle.- No Fina. El teu gest no ha de ser de satisfacció. No estàs pas fent una obra d’art, no és el crim perfecte. És, potser, una rebel·lió, però no ha de ser una execució política. El teu rostre no és individual, ni tampoc una institució, l’estat o el poble, tampoc ets un bitxí La teva violència, el teu assassinat és obra d’una idea. Ets una idea, no una persona.
La Fina deixa, sembla que amb recança, el coll de la Mireia. Escolta la Dolors i la mira entre interrogativa – “què saps tu?” – i obedient, submisa.

A l’altra banda de l’escenari, callats, l’Ester i l’Albert s’han premut molt fort les mans. Ambdós troben la suor de la mà de l’altre i tots dos enyoren unes paraules que fa temps els han abandonat.
Al fons de la sala, com si no hi fos, en Jordi enveja els enamorats, odia l’escenari i somnia amb la violència de Rambo.

6.
La Maite és i se sap atractiva, bella. Ho nota en les mirades còmplices dels seus companys de classe, i en l’atenció diferenciada que li dispensen alguns professors, i, en contra,algunes professores. És la guerra de la vida, la bellesa, contra la decadència i la vellesa.
A dalt de l’escenari, quan crida que vol ser artista, està reivindicant realment una atenció extraordinària que no es correspon a la que el guió li ha assignat. Ella vol de l’artista només el protagonisme, el poder de decidir i de dominar, el poder que li dóna un cos desitjat contra els desig dels que ella vol i pot menysprear.
- Maite, estem ridiculitzant “l’artista”. Tu, en canvi, més aviat sembla que l’entronitzes, que la re-crees. El cos de l’artista, aquest cos de publicitat, d’spot de gel de bany, aquest cos insinuador, provocador l’has de ridiculitzar. Entra en el paper, endinsa’t en la descripció que t’he fet tantes vegades. No pensis en la noia de ‘Fa, frescor salvatge’, pensa, millor en la mestressa de casa de ‘Persil ho deixa més blanc’ ..
I la Maite, encongida, violenta per dins, busca alguns ulls que la mirin com a dona, alguns ulls que mirin la Maite i no pas el Persil, o el Fa.. Però, ara, a l’ecenari, damunt d’aquestes fustes tan fràgils, s’ha de despullar de la Maite, de dona, de persona i ha de representar una idea que no és seva.
La seva timidesa, que li fa deixar adormida la seva capacitat de seducció en la vida real, es perd damunt de l’escenari, on se li demana aquella timidesa, per a reivindicar el poder del seu cos. Fa, a l’escenari, el paper de Maite quan precisament no l’ha de fer. I no s’atreveix a ser la Maite pel corredor de l’Institut, a la barra de La Mosca o a la Plaça Nova.
- És contra les formes, contra aquest costum estrany que vol lligar el sexe i la violència, millor brutalitat, com una sola identitat. és contra aquest gest barroer que converteix el goig, el plaer en una mena de sacrifici religiós. Contra això crido. Només demano que m’acaronin. Demano el contacte dels dits d’un altre sobre la meva pell, el gust dels meus mugros en tornar-se sagetes, provocats per un teclejar harmoniós d’uns dits amorosos. Demano la humitat d’uns llavis aliens en la humitat dels meus llavis enyorats. Només demano el caliu d’uns braços nus encerclant el meu cos nu. és contra l’exigència del poder sexual que em revolto. Contra la satisfacció individual cercada en el cos d’un altre, contra l’enginy de defugir el compromís que exigeix l’entrega. És contra el sexe com a producte que em revolto.

Un altre cop la Dolors mira, sense veure, el guió que ha anat dibuixant. Si aquests adolescents no canvien no tindrem mai un guió definitiu.
- Maite... de què parles ? A què ve aquesta disbauxa ? Tu creus que podem... en un espectacle que han de finançar els pares... Els mugrons, la pell, el sexe, la satisfacció individual.. Però, què et penses que fem ?
- Dolors ! – i la Maite trasbalsada, inflada de les paraules, amb un to carinyós i autoritari al mateix temps, es dirigeix d’una manera inconcreta a la Idea, al públic, als pares – Dolors, com explicaries tu, en un espectacle finançat pels pares, una mena de calor honest, però passional, una mena de desig indefinit pels llavis d’altri, malgrat sigui per un moment ? Quines paraules han d’expressar un neguit, un calfred, una angoixa excitant que sento quan uns ulls, i no pas sempre els mateixos, em conviden a la vida ?

7. La crítica.

Resum de l’acta de la reunió extraordinària del Consell escolar de l’Institut de batxillerat “Cirviànum” de orelló, que té lloc el dia 30 de juny.

"Reunits: els representants dels pares dels alumnes, els dos alumnes, un membre en representació del personal d'administració i serveis, dos professors i tots els membres de la direcció.

El director de l’Institut: “Per a l’estrena d’enguany hem convidat tots els pares. L’acte estarà emmarcat dins d’un seguit d’altres destinats a la presentació del projecte de la reforma educativa en quan hagi d’afectar l’aspecte creatiu i artístic en una possible branca del batxillerat. El president del Consell Comarcal assistirà a l’acte en representació de la Generalitat, tot i que hi haurà un membre del gabinet d’innovació pedagògica del Departament d’ensenyament que farà una presentació de les experiències que en aquest camp altres instituts han realitzat. La representació, doncs, ha de resultar la culminació d’una sèrie d’esdeveniments que configuren l’aportació del nostre Centre al debat que ha plantejat la reforma educativa, en un camí dirigit, en concret pel que fa al teatre, a l’educació integral dels alumnes per a un nou tipus de relació humana...

El director de l’Institut va interrompre aquí la seva intervenció. Una munió d’alumnes, amb pijama, criden, aplaudeixen, salten i envolten els reunits.

El cap d’estudis, molt neguitós, mirant fixament i interrogativament la Dolors – “ho ha preparat la Dolors en un dels seus cops teatrals ?” – escridassa els alumnes, demana al director que suspengui la reunió, convoca per a demà els representants dels alumnes...

El representant del personal d’administració i serveis riu. Un dels pares, la seva filla ha estat un de les primeres d’entrar a la sala, desconcertat, no sap fer res més que demanar de on ha tret el pijama.

A les deu de la nit es suspèn la sessió. Queden convocats els membres del Consell escolar per a una nova reunió extraordinària per a tractar, un cop el cap d’estudis hagi parlat amb els alumnes, les mesures que calgui prendre davant d’aquesta intolerable actitud dels alumnes."

8. La premsa.
El 9 Nou. Divendres 19 de juliol de 1992. Redacció a Torelló.- Una parella de guàrdies civils varen detenir Jordi Domingo Teixidor, alumne de l’Institut de batxillerat. El detingut estava contemplant les restes de l’incendi, sembla que provocat, que va destruir l’Institut de Batxillerat de Torelló. En el moment de la detenció l’alumne acabava d’escriure amb un esprai, sobre les restes blanques d’una paret la frase “Dolors, t’havia demanat un altre paper”.
Sembla que l’incendi va començar en la part posterior del gimnàs (‘al fons de l’escenari’, ens ha comentat un alumne) en abrandar-se les màrfegues que hi havia acumulades. El foc va estendre’s a la resta del material esportiu, i de divers material del grup de teatre que utilitzava aquell espai pels seus assajos.
Diversos rumors s’han estès pel poble sobre le possible autor. Per a uns seria l’alumne detingut, que va suspendre vàries assignatures de tercer. per a altres hi estaria involucrat l’auxiliar administratiu, Pep Surinyach Arcarons. aquest seria l’autor d’un relat, a l’any 1991, que imaginava i descrivia un incendi d’aquestes característiques. Per altra banda s’ha parlat de les directora del grup de teatre, Dolors Castells Basaganya, com a possible responsable. L’èxit artístic del grup, impossible de mantenir amb els mitjans econòmics de què disposava, l’haurien transtornat de tal manera que hauria decidit destruir la seva obra, el Tea-xoc-tre.
Queda finalment el rumor que l’incendi no hagi existit mai i que la noticia no sigui res més que un "gag" publicitari per a atraure espectadors a l’estrena de la seva última obra, “Mama, el pijama”.

La nevada: des del meu estudi, el dijous 7 de gener

2010-01-10T20:02:00.005+01:00

La meva carta als reis.

2010-01-02T20:11:00.000+01:00

Benvolguts reis de l’orient,
Pot ser que us estranyi la meva carta. Més per qui soc, que no pas per la carta mateixa. No he entès mai ben bé quina autoritat i quina legitimitat teniu en poder satisfer o no els desitjos i capricis de nosaltres, els humans... Però, al cap i a la fi, Déu no existeix i hi ha milers d’homes que diuen immolar-se en el seu nom i milers que hi maten. Així que veta-ho aquí jo, ara i avui, em poso a escriure les meves peticions. Ja veureu que no són moltes.. al cap i a la fi els anys ja han anat satisfent les meves aspiracions: gaudeixo d’una família extraordinària, que moltes vegades sembla que no mereixo per la meva deixadesa, pel meu orgull maldestre i la meva vanitat mig amagada. Vivim en un entorn natural incomparable i les nostres necessitats més immediates estan sobradament cobertes.
No sé si està entre les vostres tasques aconseguir unes relacions entre els éssers humans més tranquil·les, més amoroses i menys inclinades a la dominació. Potser us podríeu emportar als vostres magatzems totes les banderes, senyeres, símbols i pàtries, totes les religions i fronteres, tots els guardians i vigilants, tots els mestres i tutors, tots els soldats i els que en volen ser, però de l’altra bàndol....

A mi, m’heu de donar, si en teniu, més tranquil·litat, un posat més de somriure, més plaent a aquells que m’estimen. Ajudeu-me amb els somriures (sembla que a vegades em queden estrets, sense prou curvatura)
Mentrestant us agrairé un llibre per les estones de lleure, un llibre de Saramago, per exemple, que parli de l’evangeli segons Jesucrist.
Així que hi hagi rebaixes busqueu-me unes sabates, una mica calentes, un xic altes, sense arribar a ser això que en diuen botes.
Com que pretenc ser ordenat i meticulós, també m’agradaria una agenda, un lloc per anar apuntant-me (cada dia em costa més recordar-ho tot) els aniversaris, els dies de visita mèdica, alguns àpats amb amics i amigues, les reunions de la Comissió d’Agermanament, allò que vull comentar, encara, als amics per provar de millorar la nostra vida municipal...
Si trobeu un xandall per anar ben guarnit quan el meu fill m’acompanya al tennis, també em farà servei.

No sé si ens veurem a començaments d’any, en qualsevol cas, si sou capaços d’endolcir una mica, uns quants dies, almenys, la vida d’uns quants homenets i homenots... reflexionaré sobre les meves discrepàncies amb la vostra dinastia i, qui sap ?, potser podré ser candidat a patge reial un proper any.

A L'Esquirol...i la memòria !

2009-11-26T16:01:00.003+01:00

Enguany s'han complert (ara fa un mes) cent anys de la Setmana Tràgica i cent anys de l'assassinat de Francesc Ferrer Guardia. En el text de la sentencia que el va condemnar a mort es diu "que los hechos perseguidos en esta causa constituyen un delito consumado de rebelión militar...

..Y, en su virtud, le impone, con arreglo al artículo 238, en su número primero, la pena de muerte, con la accesoria, caso de indulto, de inhabilitación absoluta perpetua; condenándole también a indemnizar todos los daños y perjuicios ocasionados por los incendios, saqueos y deterioros de vías de comunicación, férreas y telegráficas, ocurridos durante la rebelión..." . Es pot llegir tot el judici a Juicio ordinario seguido ante los tribunales militares en la plaza de Barcelona contra Francisco Ferrer Guardia. El pròleg és d'Enric Olivé i Serret i està editat per José J. de Olañeta, de Palma de Mallorca. ISBN:978-84-0716-632-4

!00 anys ... de Ferrer Guàrdia i l'Escola Moderna

2009-11-24T11:46:00.003+01:00

Publicat a “La Marxa de Catalunya” el 20 d'octubre de 1989.

En l’aniversari de Ferrer i Guàrdia.
El monument, o una còpia, que existeix a Brussel·les en memòria de Ferrer i Guàrdia no sabem on ubicar-lo a Barcelona. No hi ha un lloc on... En els caps dels Caps (abans “forces vives”) de la vida política d’aquest país no hi ha espai per “recordar”...
Quan fa uns anys (dos, tres ?...) els nostres historiadors intel·lectuals varen “escriure” la història de Catalunya (si Orwell sabés que havia estat profeta!) de principis de segle, aquella que parla d’una guerra civil, perquè parlar d’una revolució no es porta ara, els bàndols venien dibuixats per l’adscripció a una o altra senyera o bandera. Per això en aquesta història no hi ha protagonistes si no són els que defensaven una o altra bandera.
Som una gent religiosa, encara que algunes vegades sigui a contracor, i incapaços de construir sense símbols, màrtirs i sants.
Ferrer i Guàrdia que no “era catalanista” (Convergència dixit, és a dir, que no adorava senyeres, mites, dogmes.. per molt laics, que no lights, que foren), no té lloc en la història (almenys en la Història) de Catalunya. Tot i que jo algun dia vaig voler creure que érem catalans tots els que vivim i treballem a...
A Osona podríem posar una placa (un altre cop un símbol, a mi també em vareu educar vosaltres !) en commemoració de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia en una paret de l’Escola Universitària (allí hi fan yuppies catalanistes?) o bé en un dels patis del palau episcopal (allí ho beneeixen, Mil·lenari Cristià de Catalunya com a Estat. El català ja el parlaven els ibers de Savassona ?).
“Els governs han tingut cura, sempre, de dirigir l’educació del poble, i saben millor que ningú que el seu poder està gairebé totalment fonamentat en l’escola, i per això la monopolitzen cada vegada més...” (L’Escola Moderna) Avui també, encara que en les escoles públiques (i de les altres què n’hem de dir?) el domini (educar és domesticar) consisteix en una mena de fe d’esquerres nacionalista (la senyera) que ha vingut a substituir, sense gaire sort, tot val a dir-ho, la fe religiosa dels 1.000 anys cristians de Catalunya.
Hauria de parlar de Ferrer i Guàrdia..., però tampoc voldria ajudar ningú a dibuixar un altre sant o màrtir. El varen afusellar els de sempre, perquè són sempre els mateixos que maten, maten només aquells que temen als homes lliures, i maten en nom de pàtries, dogmes, revolucions totalitàries, maten només aquells que tenen por del dubte científic.
“Si culpa hi ha per l’afusellament de Ferrer, culpa és de tot el cos social, principalment de Barcelona..” (que va dir, massa tard, Cambó. Citat per J. Benet a Maragall y la Semana Trágica).
Que no argumentin la no catalanitat de Ferrer per negar-hi una escultura. Sigueu, almenys, cultes i no demaneu a qui dieu anarquista que hagi donat mostres de patriotisme. Un anarquista, si n’hi ha, és apàtrida; i no perdeu temps esperant que certifiqui que és “cristià vell”!.
I no temeu, els benpensants, que a les escoles d’avui, les escoles modernes, ningú parla del fundador de l’Escola Moderna. A l’escola moderna de Ferrer no s’hi ensenyava religió, no hi havia “notes”, fou de les primeres en la coeducació.. i no la mantenia l’Església ni tampoc l’Estat, pares dels funcionaris.. i la varen afusellar.

L'impost de successions

2009-11-16T17:48:00.004+01:00

Fa uns dies jo qüestionava això de les herències... Avui repassant textos de premsa que vaig guardant per a llegir, tranquilament, m'he trobat amb un d'en Josep ramoneda (10.11.2009) del qual us copio un trocet:
"En una societat en la que s'ha instal·lat la idea de que l'impost de successions, l'únic realment redistributiu, és un expoli, ens escandalitzarem ara perquè alguns practiquin el avantatgisme en el càrrec públic ?."
L'article és a El País, del 10 de novembre de 2009.

La por del president del parlament.

2009-11-12T10:00:00.001+01:00

La desafecció i la por del president del parlament.

A la premsa escrita o en declaracions a les televisions, els polítics i molts tertulians, no paren de mastegar la paraula desafecció. Desafecció de la política, desafecció a la política. Fins i tot n’he sentit un, a Catalunya Radio, que ha parlat de la desafecció als polítics. Això del llenguatge...!
Uns i altres diuen témer que els escàndols de corrupció publicitats (perquè sembla ser que ja eren públics, segons el dir de tanta gent: ja es veia a venir, ja sabíem que no n’hi havia un pam de net...) anirien anunciant, com un baptista, la desafecció política. Uns i altres ens tornen a vendre la moto que comprenen i escolten la remor popular. Jo més aviat penso que ara han trobat un boc per a carregar-li el mort d’això que ells en diuen desafecció política.
De quina desafecció política parlem ?, si encara avui una munió de treballadors ha anat a buscar aixopluc contra el tancament de l’empresa (alguns treballadors entrevistats parlaven de la “meva empresa” ) davant del Parlament, han xerrat una estoneta amb la senyora Serna i amb altres prohoms i prodones preocupats per la desafecció. Després han anat en processó a la seu del govern.
El drama està en què la gent que pateix això que en diem crisi no s’atreveixen, no saben, no poden, no gosen o ... (silenci sepulcral).... encara... Això que els que manen en diuen desafecció ve perquè el personal, al que només se li permet votar cada quatre anys (allò de la democràcia deliberativa no ha anat més enllà dels caus ferrats ni dels laboratoris acadèmics) i creure que aquesta votació és un veritable procés d’elecció entre diferents possibilitats, ha anat confirmant el temor popular que tots són iguals (si no les persones, sí els aparells dels partits)
El cert és que aquells polítics el que volen dir és que temen, no la desafecció política dels ciutadans, sinó que temen que els ciutadans descobreixin que la política (allò que ha de ser la manera de gestionar els conflictes), l’exercici de la qual s’han atorgat en exclusiva aquests polítics, existeix més enllà de les seves organitzacions polítiques. Que descobreixin que tenen dret, més enllà de la llei, a gaudir en condicions d’igualtat de la riquesa que han contribuït a crear durant anys treballant a Lear, a Nissan, a La Vitri, a ....
El que li fa por al senyor Benach (tanmateix al que millor se li ha escapat explicar-la) és que aquests ciutadans els escombrin les cadires, decideixin buscar formes de distribució de la riquesa obviant, si no hi ha més remei, les lleis (I compte que si ens adormim, creixeran i trobaran líders en la dreta feixista). Siguin les del mercat o les que estableixen drets a la propietat privada.
Els socialdemòcrates (la Convergència, de fa 30 anys) i els socialistes (fins a Suresnnes) s’han emmotllat al mercat, a la partitocràcia més vergonyosa que ens podíem pensar, i ara seran fins i tot capaços d’intentar vendre’ns la moto que això s’arregla amb una llei electoral que no han volgut fer en 30 anys.
Quan va caure el mur de Berlín va caure el símbol d’allò que volia ser resposta a preguntes eternes. Va desaparèixer el món soviètic, es va ensorrar aquell discurs per a aquelles preguntes. Les preguntes, però, segueixen sense resposta. I no es poden fer truites sense trencar ous.

Introducció del llibre (ebook) "De la transició a la..."

2009-11-09T11:29:00.002+01:00

Podeu llegir la introducció al meu llibre (ebook) a la meva web http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/INTRODUCCIO%20per%20web.pdf , però aquí us en deixo una petita mostra......

INTRODUCCIÓ.
Intentar explicar (me) la relació entre la pràctica política i la teoria política ha estat des de fa molt temps un dels centres d’interès en la meva recerca intel·lectual i un esperó pel meu compromís polític. Això i la meva identificació amb la tradició anarquista, llibertària a Catalunya han anat configurant un caràcter polític determinat.
D’una banda explicitat en la reivindicació del dret a la intervenció (en el sentit més polític del terme) en els assumptes públics, és a dir, en la configuració i posterior gestió de la política, de cada individu, i pel cas, jo. Aquesta reivindicació expressa la meva convicció profunda que, avui en dia especialment, el sistema de partits polítics a Catalunya ja no representa en absolut un procés d’agregació d’interessos de sectors socials determinats per a confrontar-los en l’arena política formal (ajuntaments, parlaments, institucions...) si no que és el contrari, els partits polítics són ens autònoms als que s’adhereixen alguns ciutadans per a confirmar-se una identitat col·lectiva i que “lluiten” entre ells per a repartir i distribuir (entre ells) el poder polític (sotmès al poder econòmic) en el temps i en l’espai.
I de l’altra, fonamentat en la convicció que només d’una manera col·lectiva, a partir de la coincidència d’interessos, hi ha possibilitats de transformació d’aquesta societat que ha renunciat a la participació i cada dia està més allunyada de l’àmbit on es decideixen qüestions que l’afecten individualment (a cada un dels seus membres) i col·lectiva.

Hi ha una opinió generalitzada, estimulada des de determinades corrents del pensament al nostre país, que sosté que som un model d’associacionisme. La meva tesi és que en aquest àmbit també passa com en l’àmbit de les formacions polítiques. Hi ha moltes organitzacions socials (dominen descaradament les esportives: futbol, cacera, pesca, ... i folklòriques) que responen a la iniciativa d’individus compromesos i al voltant dels quals, per a les concretes manifestacions de la seva activitat, es formen col·lectius seguidors d’aquells compromisos. En alguns pobles de la comarca, a més, podeu comprovar que el mateix grup de tres o quatre persones apareix com a capdavanter de tres o quatre de les associacions del municipi. Hi ha més façana que estructura, i tanmateix això no ha de ser impediment per afirmar que un considerable, minoritari, grup de persones al nostre país compromet la seva vida privada per a mantenir compromisos col·lectius que apareixen, moltes vegades, com a característiques de tot el poble.
En aquest aspecte de la participació política, no emmarcat en els formulismes de les institucions constitucionals, també he provat de trobar-hi explicacions i també hi he compromès el meu interès intel·lectual i personal. Tanmateix, malgrat la meva implicació, he procurat sempre mantenir-hi una actitud crítica intentant que aquesta, però, no m’excusés del compromís quotidià; és allò de desitjar la revolució però ser conscient que cal un plat a taula cada dia.

El món del treball i especialment això que n’han dit el moviment obrer ha viscut un procés de desnaturalització extraordinari. Sembla com si el sistema capitalista hagi aconseguit anar donar cos a algunes expectatives del pensament de l’esquerra del segle XIX. De teoritzar sobre l’abolició del treball hem passat, avui dia desgraciadament amb una considerable evidència al carrer , a una defensa aferrissada del lloc de treball. No puc evitar de reflexionar sobre el fet que en les reivindicacions dels treballadors d’avui mai es parli de la distribució de la riquesa. La sagrada propietat privada i els drets d’herència, eixos d’una considerable discussió entre l’anarquisme (Bakunin) i el marxisme (Marx) en el Congrés de la Internacional d’Amsterdam de 18XX, avui no apareixen ni en els pamflets més radicals. I encara podríem afegir-hi, des del món postmodern, aquest escàndol de les retribucions dels grans gestors del capital, que no en són propietaris. Per això em preocupa, contra una certa tristor intel·lectual, un estrany somriure, llegir en una pancarta reivindicativa de treballadors a Vic (18 de febrer de 2009) un text que exigeix un “unes indemnitzacions justes i dignes” o un altre que explica que la manifestació és “pel treball i contra la crisi”.
Aquests treballadors, els seus sindicats representatius, es dirigeixen a les institucions polítiques (amb escassíssimes competències en l’àmbit laboral i econòmic !), i els rep i escolta el president del Consell Comarcal o bé el delegat del govern a la Catalunya central. Encara no han aprés els sindicats que les institucions polítiques cada cop més exerceixen de gestors de les crisis i disbauxes dels capitalistes ?. O no està passant que la gran majoria de governs democràtics del món occidental estan ajudant el sistema financer i no pas directament els “usuaris” de la crisis ?
La transició al nostre país no va fer res més que actualitzar i posar al dia un sistema determinat de relacions socials. Érem la darrera dictadura en el món occidental. En aquest procés de traspàs (terme que també fem servir per dir mort) varen morir una munió d’esperances i d’il·lusions i la majoria dels seus profetes varen anar-se mutant en gestors del nou vell sistema. Dirigents polítics i sindicals, líders veïnals i de l’associacionisme, que s’havien guanyat el respecte de les seves respectives comunitats, varen tastar la poma enverinada de la democràcia i del carrer varen passar al despatx oficial.
Malauradament això ha anat generant tota una pedagogia del compromís polític. Avui en dia hi ha joves que estudien ciències polítiques o administració pública per tal de dedicar-se a la política professionalment. Esdevé així una forma més de guanyar-se la vida (com estudiar arquitectura o veterinària) i deixa de ser un compromís amb una determinada concepció de la societat ideal, l’exigència de convèncer als coetanis amb una determinada cosmogonia. La tècnica (aquest cop aplicada des de les ciències socials) torna a arrabassar l’espai de decisió a la política. Així, responsables polítics a diferents nivells (alcaldes, consellers o presidents comarcals, directors d’escoles o instituts...) estan sotmesos en les seves decisions als criteris tècnics dels arquitectes i enginyers, juristes i pedagogs... més enllà de l’estricte decisió personal, política que exigiria d’aquells la capacitat per adequar-hi els seus plantejaments i sabers científics.

Teniu a les mans, doncs, una recull d’articles publicats majoritàriament a la premsa comarcal, d’Osona. Hi ha una etapa emmarcada en el postfranquisme en la qual els articles es refereixen, fonamentalment, a la situació política a l’ajuntament de Sant Pere de Torelló. La meva residència es trasllada a Barcelona i el meu compromís polític pren cos en el món laboral, entre els grups anarquistes que intenten donar-li cos a una concepció moderna d’allò que fou la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Ni en un ni en l’altre àmbit van reeixir les meves cabòries. Durant anys a Sant Pere de Torelló varen seguir manant alcaldes i regidors que no deixaven de ser allò que algú va anomenar el franquisme sociològic. Convergència va entendre molt bé aquesta malaltia i va prestar la seva cobertura democràtica a molts alcaldes amb aquell tarannà.
A la CNT vaig acabar amb un grup, els apaches, que des d’una heterodòxia considerable qüestionàvem un sindicalisme democràtic, legalista i defensàvem un anarquisme més enllà del món obrer. La identitat de treballador no garanteix en absolut una identitat revolucionària. No volíem ser els dirigents o “la avantguarda” d’uns obrers desarrelats. La CNT, amb l’ajuda dels serveis secrets franquistes encara i d’en Martin Villa, es va suïcidar davant de la seva incapacitat de fer front a un (moribund) moviment obrer format per treballadors amb casa o apartament de segona residència a la costa, hipotecada i BMW a la porta del jardí.
Però aquest recull l’he organitzat en quatre capítols: un dedicat a la Política Local, el segon al món del treball i del consum, Treball i societat, el tercer a Educació i un quart a Especulacions intel·lectuals. Per explicar una mica el context ideològic que vivia, els darrers anys 70, he afegit uns quants articles publicats en un butlletí del sindicat de construcció, al que vaig estar afiliat/militant fins a l’any 1980.

El metallenguatge polític (i 2)

2009-10-23T09:52:00.004+02:00

Amics meus independentistes...
M’haureu d’explicar aquest mapa tant nou que se’ns ha dibuixat després de la riuada d’Arenys. (Quants cotxes cap a mar !). Jo, més nihilista ja que no pas escèptic, que fa temps que no crec en les guitarres elèctriques ni espero res dels estats ni menys dels seus governs, no entenc que en Colom (que va milletar els deutes del pi) sigui avui la veu independentista dels del peix al cove. Si Esquerra (ara ja fa temps que no es diu republicana) és independentista, expliqueu-me per què Carretero n’ha sortit esperitat. Per plantar un altre pi, més cap a la dreta, preferint agarbonar-se amb la dreta de sempre que no pas amb l’esquerra, que sempre sembla espanyolista? Li és més fàcil parlar, més enllà de l’esquerra i la dreta, de sentiments patriòtics que no pas de rics o pobres, de qui són els rics i qui són els pobres, de qui mana i qui creu més enllà ( o molt sovint contra) de quina bandera o senyera ens embolcalli ?. I, si en Carod en representa l’esquerra política, per què se l’ha/n tret de sobre ?
Els darrers anys he anat descobrint un llenguatge nou que mai m’havien ensenyat a l’escola. Llegiu articles d’en Jordi Fàbrega d’aquest any i compareu-los amb els que escrigué en fa una quinzena. Ara ja no es consulta a persones, es consulta el territori. No són els regidors de l’ajuntament de Sant Pere (o Arenys o L’Esquirol, tant li fot !) els qui recolzen la convocatòria possible, des de la societat civil (societat quèeeee ?) a les consultes populars, és “Sant Pere aprova..”. Quina imatge !, sant Pere, que va fer-li botifarra al seu Crist tres cops seguits, votant a favor de recolzar la realització d’una consulta. “Catalunya es desperta” diu en Jordi, no els homes i les dones o els pinsans i caderneres que viuen i treballen, aquells primers, dormen i procreen a Catalunya. Certament la acumulació de títols nobiliaris d’en Jordi, davant de situacions com aquesta, ha d’obligar a una regeneració lingüística considerable. Com dir als companys d’ICV les mateixes paraules que als de Decidim punt cat o als d’EPM o als senyors del govern català per donar-los satisfacció a tots ? Senzill, construïm un vocabulari on desapareixen les persones, els ciutadans republicans i, com diu la Pepa (de 1812), tothom té dret a ser feliç.
En Carod , mentre era a Roma amb el sant pare al coll, vull dir a la canonització del senyor Coll, ha perdut la trona en mans del manaire absolut d’esquerra (que diu en Josep Romeu en el seu bloc, a qui preocupa que els errors no tinguin altra motivació que l’interès personal per damunt de l’interès del país. Que hi ha un interès per damunt dels interessos de les persones, dels interessos personals ?). De cop i volta els d’Esquerra descobreixen que un alcalde d’EPM, precisament, (propers a ICV ?, que volen i dolen) es menja més pàgines de premsa i més portades de telenotícies i de, sobre tot, telediarios que mai ha aconseguit ERC des de l’excursió d’en Carod a veure porno al sud de França. No diguem res dels socialistes catalans, que encara no han tret l’entrellat d’aquesta santíssima trinitat en una sola independència. Si no, que li ho diguin a en Burgaya o a la Núria de Campdevanol.
I la CUP..., la CUP es mostra assenyada, demana calma i prega perquè entre tants pretendents la independència no es quedi soltera per a vestir sants. I procura no encomanar-se de les batusses que balden per enterrar tanta esperança en mans de tants salvadors.
Expliqueu-me, doncs, si els independents (i/o istes), en la independència, seguiran permetent al seu vicepresident anar a retre honors al Vaticà, si els d’ICV seguiran anant a les misses de festa major, si els candidats municipals d’Osona es tornaran a fer una foto de germanor amb el candidat de la PxC, com a les darreres eleccions municipals, si els de Reagrupament seguiran considerant més un club de futbol que la Generalitat, expliqueu-me que no és estranya tanta candidatura per la mateixa il·lusió.... expliqueu-m’ho per ajudar-me a decidir (sense punt cat). I caldran tants delegats territorials, també ?.

Tanmateix regidor de Cabrerès i Progrés a L’Esquirol.
20 d’octubre de 2009.

Publicat el 23 d'octubre a El 9 Nou.

El metallenguatge polític (1)

2009-10-19T17:13:00.006+02:00

El metallenguatge polític. (1)
L’entrevista a Jordi Fàbrega a El Temps, com a paradigma.

Alcalde de l’ajuntament de Sant Pere de Torelló, president d’EPM (Entesa de Progrés Municipal), portaveu de Decidim.cat (plataforma de càrrecs electes per a l’independència) i delegat del govern de la Generalitat a la Catalunya central i, tanmateix, amic meu.

Un país o una nació (per tant un barri, un poble, un edifici...) pot dormir, somniar, despertar-se?. Abstracció ja utilitzada per en Jordi en una article d’ El 9 Nou d’aquest mes (Catalunya es desperta). Es veu que la consulta popular als ciutadans d’Arenys de Munt desperta a Catalunya: l’efecte de la consulta d’Arenys de Munt “penso que té un efecte d’abast profund, de despertar Catalunya”. Catalunya potser estava dormida, com tu suposes, però un munt de catalans estan sempre desperts: et faig una llista els catalans molt desperts? (És cert que semblaria que precisament això fa que els altres semblin adormits, com tots els que, havent de vetllar no varen sentir l’orfeó català; per exemple).
L’efecte Obama. En l’entrevista també es diu que “accedir a la independència nacional és a les mans del poble de Catalunya. Si volem, podem. (És el nostre We can ?). Només falta la voluntat... “. Voluntat que més endavant queda definida com “la voluntat de la gent del poble, però, sempre passa davant de la decisió dels partits polítics”. No em queda gens clar a través de quins mecanismes aquesta voluntat del poble pren cos, substancia i s’expressa... si no és a través de (avui encara) l’expressió política formal que resideix en el sistema democràtic que vivim (o sofrim). Per què ser candidat en les llistes al parlament d’ICV, per exemple?, doncs.
No existeix la ( o una) voluntat de la gent del poble. Hem de trobar alguna manera que les pretensions (interessos) dels ciutadans es vagin satisfent, amb la menor càrrega possible per a la menor part possible....
L’estat espanyol en boca d’en Jordi es personifica. De tal manera que “la concepció de l’estat espanyol..”. Jordi, l’estat és una forma, una manera d’organitzar-se una determinada societat. L’estat espanyol no pot concebre, no pot tenir la concepció... democràtica ni poc democràtica... A l’estat espanyol hi ha un govern, que el formen persones , com passa també a la Generalitat o a l’ajuntament de Sant Pere de Torelló, que en tal que persones sí que poden tenir una concepció democràtica o no de les coses que passen pel món. Però l’estat (l’espanyol o el català que reclames ben legítimament) no té sentiments, ni percepció, ni esperances.... És mort, és fred. No oblidis que la constitució i forma d’aquest estat espanyol també es fruït de la participació, molt indirecte per alguns ciutadans, certament, de catalans.
Dius que l’estat no accepta el dret a l’autodeterminació. L’estat, repeteixo, no accepta, no dona, no prega, no menja ni es desperta i, afortunadament, no procrea. Són persones que estan en les institucions dels estats que mengen, procreen, dormen, es desperten i accepten o no els drets. Els drets no els concedeix mai ningú, es tenen o no es tenen. El dret a la vida no me’l concedeix el meu govern o el meu estat. Una altra qüestió és que des del poder (en acte o en potencia, no ens enganyem) hi hagi persones i institucions als que se’ls en refot el meu dret a la vida.
De veritat creus que el fet que es generi una dinàmica d’impulsar consultes serà la prova i farà evident que “el conflicte català no s’ha resolt” ?. Si existeix el tal conflicte, que no has definit, que anomenes com si fora un lloc comú per a tots els mortals (com Deu, la mort o l’infinit), existeix més enllà dels efectes que pugui portar o no una o moltes consultes a un o a molts ciutadans.

He publicat el meu primer ebook

2009-09-23T12:20:00.007+02:00

Acabo de deixar penjat a http://www.lulu.com/content/e-book/de-la-transiciÃ³-a/7696361 el meu primer ebook, al qual podeu accedir facilment. En aquest ebook he recollit els articles que he anat publicant, des de 1976, a la premsa comarcal, sobretot, en alguna revista llibertària.... Més enllà del meu encert o no pel que fa als seus continguts, la recopilació dels textos pot acostar al lector a una visió subjectiva de la història política dels darrers 30 anys.
He comprovat que en la recerca en aquesta pàgina cal clicar "Buscar en todos los idiomas" si heu triat que busqui Libros i "castells casellas", per exemple.
De totes maneres per accedir més directament al meu text:
- lulu.com/es
- carpeta "comprar"
a) on diu "Buscar" escriure 'pep castells' i on diu "Todos los productos" escollir "Libros"
b) cliqueu sobre requadre blau, on diu"..buscando en todos los idiomas"
c) cliqueu a Buy eBook:€ 3,88
en la propera pantalla podeu descarregar el llibre immediatament o podeu afegir-lo al cabaç d'anar a comprar....

Reflexió...ara...avui...per...?

2009-08-23T19:10:00.003+02:00

Aviat farà dos anys que vaig escriure el text que tot seguit reprodueixo. Després de dos anys... no ha estat ni de bon tros, ni el text ni els fets que el provocaren, cap mena d’estímul per al debat, per a la discussió intel·lectual...

I,tot i havent-hi hagut més fets... no hi ha hagut altres textos ni discussió.
Seguim.... on estàvem ?

Avui el títol hauria de ser Cap discussió al si deCiP.
L’Esquirol, agost de 2009.

Discussió oberta al si de Cabrerès i Progrés.
En el ple del 27 de desembre de 2007 vaig esmentar l’edat mitjana quan em vaig queixar del fet que l’ajuntament lliuri una panera nadalenca a tots els regidors. També, em sembla, vaig fer servir l’expressió miserable respecte de la conducta que imputo als responsables de la decisió de repartir aquesta panera. Per si cal, que sembla que sí, intentaré raonar l’ús d’ambdues expressions. I, més enllà d’intentar aclarir perquè del seu ús, també per encetar, si em voleu seguir, una mica de discussió política entre nosaltres.
Jo entenc que una de les principals aportacions que podem fer a la col·lectivitat és la reivindicació de la política. La política en el seu sentit més clàssic, com exercici de la democràcia que vol dir de la implicació de tots (tots !) en els afers que ens son comuns. Aquest exercici, en aquest sentit, ha anat canviant al llarg de la història. Des de la democràcia grega (que, en els termes que avui fem servir, seria només una teoria de la democràcia) fins a la democràcia representativa d’avui (que, si no ho canviem, només s’exerceix periòdicament, en temps d’eleccions i, a més, per unes elits professionalitzades que cada cop compten menys amb els suposats ciutadans) s’ha passat (en l’edat mitjana i fins gairebé el segle XVIII) per uns períodes en que els executors de les decisions que afectarien a la comunitat, eren sempre senyors feudals o, més tard, rendistes. En les primeres èpoques de la democràcia europea només tenien dret a la participació aquells que disposaven d’una determinada renda, entre altres coses perquè se suposava que només ells eren capaços de comprendre i aprehendre la complexitat dels afers públics. Al nostre ajuntament hi ha alguns regidors (el que va contestar al tema de la panera dient que “era només un detall” per la seva dedicació lliure, voluntària i abnegada...) que segueixen, conscientment o inconscient, vivint aquesta concepció de l’ajuntament. No estan pas disposats a establir-se una dedicació i un sou adequat a aquesta i, per això, sotmetre’s a una responsabilitat. Els seus negocis o assumptes particulars els permeten una flexibilitat temporal i un marge de mobilitat que assumeixen sense ruboritzar-se que la seva dedicació a l’ajuntament s’ha d’acceptar com una actitud altruista (de fet, paternalista, dels que pel seu poder econòmic i posició social poden). És en aquest sentit que crec fermament que predomina, en els que realment són els factòtums de l’actual ajuntament, aquest criteri medieval. Una posició ben particular, i digne de consideració un cop estigui més avençada la legislatura, és la del senyor alcalde. L’acceptació d’una dedicació i sou està clar que respon, en el seu cas, a una situació laboral personal concreta més que no pas a un criteri, en si mateix, diferenciat dels regidors abans esmentats. El seu recurs permanent a reduir-ho tot a una qüestió “tècnica” o “jurídica” segueix essent una manera de reivindicar una complexitat pels afers públics a la que no poden accedir tots els mortals.
Quan a que em sembli miserable l’actitud dels governants que s’atorguen “regals” o “privilegis” (que justifiquen amb la seva dedicació als assumptes dels ciutadans):
Si jo accepto, el primer dia que exerceixi un càrrec públic (regidor) un regal o un privilegi que em concedeix ..... (qui ?), i entenc que me’l concedeix l’alcalde o l’equip de govern i jo sé que ningú els ha autoritzat a disposar de diners dels ciutadans (entre ells jo) estic, de fet, acceptant la primera irregularitat (poseu-hi els adjectius que us agradin més) i, en conseqüència, fent-me còmplice de les petites misèries que es puguin anar produint. Però, si això es produeix quan ja he comunicat una vegada, que no estic disposat a acceptar aquesta mena de privilegis (per escrit i amb registre d’entrada a l’ajuntament), haig d’entendre que qui insisteix ni tan sols va considerar la meva decisió o, pitjor, la va menysprear. La seva és una actitud miserable, que segons el diccionari de la llengua catalana del IEC es correspon a un gasiu moral, a una actitud mesquina que, crec fermament, és la que mostren els regidors que, sense cap mena de remordiment, creuen fermament que el poble els deu una detall per la seva dedicació. Ja és fort que això ho poguessin dir el mateix dia en que tenien damunt la taula centenars de signatures de ciutadans protestant i avisant que no pagarien per la taxa d’escombraries !.
Per a mi tant importants són les actituds morals individuals (o com a representants: delegats, només apoderats) com les grans decisions respecte de la construcció material de l’entorn en que s’hagi de moure el col·lectiu que representem (en aquest cas el municipi).

A la sortida del ple algun company va manifestar els seus dubtes respecte del comportament (sou molt durs en les preguntes, això de la panera és una ridiculesa que sempre podran fer-ho servir com a pallassada, etc. etc.) estratègic en el desenvolupament del ple per part dels tres regidors que representem CIP. Seria bo que els companys que heu assistit als plens ens féssiu comentaris al respecte i ens diguéssiu o proposéssiu formes d’intervenció, maneres de modular els registres de la veu, el to... Mai en sabrem prou !.

L’Esquirol, 30 de desembre de 2007.
Pep Castells Casellas

Escrit d'en Jotes, un bon amic de FaPaC

2009-06-26T10:51:00.002+02:00

divendres, 12 / juny / 2009

Catalunya és una gran escola de gent adormida...
En un país normal amb un espai cívic evolucionat i amb expectatives de futur, la notícia hauria estat un escàndol majúscul i fins i tot hauria estat suficient com per a fer trontollar i fins i tot causar la dimissió dels responsables de la seva administració educativa.Però, és clar, estem parlant de Catalunya i aquest, com molts s'entesten a aconseguir, començant pels qui conformen el seu govern, mai no serà un país normal.Després de la brillant proposta d'establir un nou indicador per a descobrir el grau de coneixements adquirits en materia de llengua (castellana i catalana) i de matemàtiques, d'acord amb el que en principi s'havia convingut com a competències bàsiques o mínim comú exigible; ara hem sabut que el resultat d'aquestes proves ens proporciona la notícia de què un 25 % del nostre alumnat, en acabar la primària, no assoleix aquestes bàsiques competències.Això, per mi no és cap novetat, era fàcilment intuïble i ja ho podiem saber a partir dels resultats de les proves de competències que majoritàriament aquests mateixos infants varen passar fa un parell d'anys quan acabaven el cicle mitjà de primària.Tanmateix, i al mateix moment que el Sr. Ernest Maragall, ens presentava aquests resultats l'home ho ha deixat anar sense cap mena d'esverament i per contra no s'ha sentit cap escarafall ni cap sorollada a la nostra societat. Continuem adormits, sabem que un de cada quatre nens passarà a l'Educació Secundària Obligatòria sense cap garantia d'èxit i tanmateix el deixarem seguir, els mantindrem en la inòpia, sense que ara com ara hàgim vist cap programa o cap mesura destinada a preparar el nostres instituts per parar el cop amb eines i actituds adequades. Tenim un sistema educatiu que, com més va, més fa aigües i en comptes de remoure cel, terra i pressupostos per a començar a arranjar aquesta realitat, continuem abstrets en el cofoïsme i en la propaganda barroera i denigrant, amb notícies sobre les grandeses del consens partidista, -que no social-, a l'entorn de la Llei d'Educació de Catalunya i sobre l'extensió, selectiva i nombrosament ridícula, de la implantació de les TIC i d'un parc d'ordinadors portàtils que seran costejats bàsicament per les famílies.Per no parlar del Batxillerat: que si es pot passar d'un curs a l'altre amb quatre assignatures suspeses, que sí, que es pot cursar en tres anys, i... tot d'un plegat; que no, que no, que ara els jutges diuen que no perquè uns capellans dedicats a l'empresa educativa ho han impugnat, però tornem-hi: que sí, que sí, que ara la Junta Estatal de directors ha dit que sí, i, entre tant sí o no, aquí hem perdut l'oremus gracies als capellans i els jutges, i ara resulta que ja som a juny i que ja ve l'estiu i unes bones vacances, i que la realitat ens explica que ni tan sols els instituts saben que han de fer amb l'alumnat de batxillerat de cara al curs vinent. Un batxillerat diurn, ben diurn sobretot, ignorant qualsevol excusa que justifiqui el manteniment de l'opció de tarda més enllà d'un institut per comarca, -un a Martorell per tot el Baix Llobregat- per als nois i noies que no tenen més remei que mantenir-se treballant per ajudar a tirar endavant la família ara que són més les mares i els pares que es troben ocupats cercant feina...Però res, aquí no passa res i ni tan sols la Federació de Mares i Pares d'Alumnes de Catalunya, qui se suposa defensa una escola i un sistema públic d'educació sense exclosions per a ningú, ha gosat de fer i de llançar als mitjans cap crit d'atenció.Qui dia passa any empeny i a força de generacions d'estudiants perdudes el país se'n ressenteix. La consciència crítica és cada cop més minoritària a mesura que s'estén la ignorància i, en un tres i no res, no patiu, el problema haurà desaparegut: no hi haura prou persones capaces per a reconeixer aquesta situació com un problema, no el sabran interpretar, no l'entendran...Endavant i seguim dormint, disculpeu aquells a qui hagi despertat, no passa res, sempre ens podem girar cap a l'altra banda i seguir dormint.

Un llibre molt bonic de Gioconda Belli

2009-06-19T13:30:00.003+02:00

Us recomano el llibre de Gioconda Belli "El infinito en la palma de la mano".

És una extraordinària narració sobre la sortida del paradís terrenal, una aproximació als conceptes de coneixement i llibertat i sobre la relació de l'especie humana amb la divinitat.

M'ha agradat molt.

Jo ho tinc subratllat... de Giovanni Sartori

2009-05-27T00:20:00.004+02:00

"..perquè, si s'obliga a la gent a participar per força, això és mobilització des de dalt i no participació...Insisteixo: participació és posar-se en marxa per un mateix, no que uns altres et posin en marxa ni que et mobilitzin des de dalt.

..hi ha una igualtat d'oportunitats... en una primera acepció, les oportunitats venen donades per un accés igual. En una segona, venen donades per punts de sortida iguals. En el primer cas es demana el mateix reconeixement per als mateixos mèrits i les mateixes capacitats. Per tant aquesta igualtat promou una meritocràcia: carreres iguals per a capacitats iguals, igualtat d'oportunitats per a arribar a ser desiguals. En el segon cas es demana que s'igualin les condicions de sortida. Així, mentre que la igualtat d'accés eliminia obstacles, la igualtat de punts de sortida exigeix fabricar aquests punts.

.. la meva tesi ha estat que l' "esquerra" és (era o hauria de ser) la política que apel·la a la ètica i que rebutja la injusticia. En les seves intencions de fons i en la seva autenticitat, l'esquerra és altruisme, és fer el bé als altres, mentre que la dreta és egoisme, és atenir-se al bé de cadascú.

(..) Diguem-ho així: si el poder corromp una mica a tothom, a qui més corromp és a l'esquerra quan arriba al poder.

(De "La democracia en 30 lecciones", de Giovanni Sartori;edició a càrrec de Lorenza Foschini. Taurus editorial.)

Carta oberta al senyor alcalde de L'Esquirol

2009-05-06T12:17:00.002+02:00

En la web que a sota us escric hi trobareu els articles de El 9 Nou de Cabrerés i Progrés (20 d'abril) i la resposta de l'alcalde de L'Esquirol (30 d'abril), com també la meva llarga resposta que tot seguit us poso en aquest bloc:

http://web.mac.com/gutigutierrez/Cabreresiprogres/9_Nou.html

Llarga i detallada resposta a la resposta del senyor alcalde (El 9 Nou de 30 d’abril) a l’article del grup de Cabrerès i Progrés d’ El 9 Nou de 20 d’abril.

Senyor alcalde,

Els títols: A una proposta d’obertura (nosaltres dèiem parli’ls en el títol del nostre article) respon amb una afirmació que, subtilment, ens jutge i ens condemna. Es veu, pretén dir el senyor alcalde, que per a nosaltres tot s’hi val.
La sorpresa: diu que ha llegit amb sorpresa.. i sembla ser que es deu a dues qüestions, el to agressiu i les dades que no són sempre certes.
L’agressivitat és una actuació que pretén violentar psíquicament o físicament a un altre. Està lluny de les nostres concepcions esperar res de la violència, sigui física o mental. Qui fa servir paraules agressives (per imputar-nos a nosaltres) és vostè que parla de la destrucció de l’adversari. Per deixar ben clares d’una vegada les coses: sí que crec que vostè no és el millor alcalde possible, sí que crec que en l’assumpció del seu càrrec ha deixat que es confonguin interessos (ben legítims, certament) personals amb l’interès públic. Afirmació que en absolut en qüestiona la legalitat.
Si vostè haguera llegit els butlletins que CiP ha anat editant al llarg d’aquesta legislatura comprovaria el grau de respecte que sempre mantenim cap a les persones i la delicadesa (que no exclou pas ni el rigor ni la contundència) en tractar cada un dels temes. Dic si haguera llegit perquè vostè ens va dir un dia que no llegia mai els butlletins de l’oposició (sembla que donava per suposat que serien ofensius). Hem explicat, des de la nostra perspectiva, evidentment, els fets esdevinguts en les sessions dels plens, entre altres raons perquè no es feia des de l’ajuntament mateix. Sàpiga que algun (només algun, certament) veí, que no ens és afí, ens ha agraït la informació sobre les sessions dels plens que li fem arribar.
Que treballi o no amb entusiasme no aporta res a la qualitat o no de la seva gestió, i queda, en qualsevol cas, en l’àmbit íntim dels seus respectables sentiments. Respecte d’alguns dels membres del seu equip de govern, si existeix aquest entusiasme ho dissimulen molt bé. Estic segur que volen, també, treballar pel progrés del municipi. Una altra qüestió rau en esbrinar si ho aconsegueixen o tot el contrari. Només faltaria !.

El seu equip de govern no “ha mostrat sempre una voluntat de transparència total..”. Fa pocs dies jo mateix he felicitat al senyor alcalde, i/o als regidors i/o tècnics que hagin fet que a la web de l’ajuntament hi apareguin, finalment !, les actes dels plens del 2008. Espero que sigui capaç d’admetre que la nostra queixa respecte a que no hi fossin, alguna cosa haurà fet per tal que ara sí hi siguin. Suposo que admetrà que vostè i el seu equip no varen permetre que es fes una comissió per a redactar un Reglament de participació ciutadana, que varen rebutjar una proposta de CiP per a formar una comissió de regidors per a gestionar la pàgina web de l’ajuntament, suposo que vostè admetrà que el seu equip de govern no ens va dir res als regidors de l’oposició quan es va editar un butlletí municipal per tal que poguéssim participar-hi, suposo que admetrà que només quan ho va demanar CiP en un ple extraordinari es va parlar amb tots els veïns del tema del clavegueram i suposo que és una evidència que no se’ls ha dit res més, suposo que vostè sabrà que quan he demanat una còpia de l’execució dels pressupostos de 2008 he hagut d’esperar més d’un mes.....
Ja em crec que no tenen res a amagar. Però és seva la frase, en un ple en què parlàvem de coloms, de purins..., dient que “si sabíeu..., si sabéssiu.....”. Això vol dir, senyor alcalde, que hi ha coses que no sabem i que no sap la majoria dels ciutadans. És un criteri tant legítim com un altre el nostre de creure que cal dir-ho tot, tot!, als veïns; també allò que vostè diu que podria ser usat en contra dels interessos de l’ajuntament. D’altra manera, amb aquestes raons d’estat (d’ajuntament) l’autoritat, el poder, sempre disposa d’una part de la informació en forma restrictiva. Deixi que siguin tots els veïns qui decideixi sobre la honestedat o no d’aquells que demanden o reclamen a/o contra l’ajuntament.
Això de que ens convida als regidors de CiP a desplaçar-nos fins a les oficines de l’ajuntament no deu ser ironia, espero. Vostè sap que des del primer dia que varem ser elegits hem estat cada dijous de quarts de set fins a les vuit a les oficines de l’ajuntament, (i que per això alguns veïns ens han demanat de portar els seus problemes a un ple) que alguna vegada (el 2007) ens hem reunit amb vostè, que ho hem fet amb els tècnics, i que ho fem més vegades, a petició seva, amb el senyor regidor d’ensenyament.
Els punts concrets: quan detalla tant exactament i perfecta la normativa urbanística respecte de la sol·licitud de llicències municipals per part d’un regidor, acaba donant-nos la raó. Si tot era tant clar i evident, si és irrellevant la persona, etc. per demanar aquestes llicències, per què es demanen com a regidor? Per què no les va demanar el ciutadà interessat o el seu pare o el seu cosí ?
Jo crec que l’argument justificatiu l’ha descobert vostè a posteriori i per tant, la nostra afirmació que vostè atorgava un privilegi a un regidor no canvia substancialment.
Els polítics no tenen més llibertat d’expressió que la resta d’humans, ni tenen una llibertat d’expressió diferenciada, espero. No cal agafar-se a detalls tan fins i així eludir el centre de la qüestió.
Quant a la primera fase del pavelló. Segur que té raó i que ens hem equivocat en la quantitat inicial. Això canvia el fet que hi ha hagut els augments que nosaltres diem i que s’ha pagat una factura que no constava en la licitació?
Mai hem dit que no fora legal i que no ho hagueren justificat els tècnics... però, senyor alcalde, això canvia que els costos de la primera fase, de moment, han anat a buscar les estrelles (per dir-ho poèticament)?. Això fa que no sigui cert que es va aprovar una augment,de la segona fase, del 67 % ?.
La subcontractació: només quan CiP va insistir per segona o tercera vegada l’ajuntament va reclamar a l’empresa concessionària la comunicació sobre la subcontractació. Relacionar-ho amb la data de publicació del nostre article porta a la confusió o, si vol, és fugir d’estudi. Té raó quan a la llei aplicable, també ens ho va explicar a nosaltres el senyor secretari. Però això tampoc canvia el fet que l’ajuntament no tenia, fins el 26 de març de 2009, una comunicació formal de l’existència de la subcontractació, que sí havia d’existir.

La factura d’un estudi de creació d’un mercat gastronòmic: senyor alcalde, ara ja sabem tots de què es tracta. Nosaltres només dèiem que en el ple vostè no recordava o no sabia què era una factura de més de 7.000 euros i que feia menys de tres mesos que n’havia autoritzat el pagament. Potser és ingenuïtat, però ens va sorprendre que no recordés a què es devia una despesa de tal magnitud i concepte que vostè havia autoritzat. El fet que una cosa estigui o no finançada per una altra administració no deixa de referir-se a diners de tots els contribuents. Ens permetrà que opinem també sobre despeses finançades o subvencionades per altres administracions.
Pel que fa a la celebració dels plens a Sant Martí i a Cantonigrós. L’argument legal que fa servir en el seu article, senyor alcalde, el va descobrir, com nosaltres, el dia del ple darrer quan li varem reclamar el compliment d’un acord de ple adoptat per la majoria de l’equip de govern. Simplement no s’han fet mai aquests plens per què vostès no han volgut o, potser, perquè ni tant sols s’havien adonat que havien aprovat aquesta proposta seva. Al cap i a la fi la seva proposta de fer-los només en casos determinats va néixer per anular la de CiP que els proposava rotatius.
Els pressuposts: Admeti que la gran majoria d’ajuntaments tenen ja aprovats els pressupostos de 2009 (molts ajuntaments abans d’acabar l’any 2008). Les seves explicacions només són fugides endavant. Afirmar que a més de la burocràcia que implica el Fons Estatal d’inversió Local ha endarrerit l’aprovació dels pressupostos generals de 2009 resulta provocador. Deixi’m que faci només ironia, també. Aquesta burocràcia, d’existir, va aparèixer a finals de desembre!. Uns pressupostos que, de fet, haurien d’estar llestos per aprovar a finals de desembre, almenys haurien d’estar en esborrany allà pel mes de novembre!
El dia 24 d’octubre de 2008 vam presentar per escrit una sol·licitud d’informació sobre l’execució del pressupost de l’any 2008. A més de mostrar la nostra predisposició a col·laborar amb l’equip de govern per a l’elaboració dels pressupostos de 2009, demanàvem com afectaria la crisis econòmica i financera als pressupostos de 2009, especialment davant de com estava l’execució del pressupost de 2008 a finals de setembre. La resposta no ens va arribar fins el 10 de desembre i ni es considera la nostra oferta de col·laboració. Estem a maig de 2009 i seguim sense haver vist una esborrany o proposta de pressupostos pel 2009, per tal que tinguem prou temps per a estudiar-los i poder presentar la nostra conformitat o les nostres diferències.
Certament les decisions i, sobretot, les prioritats les estableix l’equip de govern. Cap discussió. Però entendrà que nosaltres qüestionem que les prioritats, els darrers anys, pel que fa a inversions, a L’Esquirol s’hagin establert amb criteris socials. I més enllà de la prioritat existeix una decisió de magnituds i compartirà amb nosaltres que la despesa que haurà representat l’obra del pavelló resulta una mica exagerada respecte a la capacitat econòmica del nostre ajuntament. Però, encara més serà difícil de justificar-ne la definició de les seves funcions. Avui sembla clar que hauria estat més prioritari un camp de futbol (amb les seves instal·lacions adients); de fet deu ser l’únic esport (amb l’excursionisme) organitzat a L’Esquirol i el futbol (o l’excursionisme) no es pot fer en l’edifici plurifuncional. Una altra qüestió està en que vostè participi o no en una campanya de presentar-nos com a enemics del poble perquè no compartim la seva emoció per aquesta obra: (Vostè mateix ens ha dit que l’acabament de la zona esportiva va ser la raó o justificació que entrés a l’ajuntament, a petició del seu predecessor). Quan qüestionem decisions de l’alcaldia ni estem contra el poble ni estem contra la persona física, individual, que sustenta el càrrec. Tinc perfectament destriada la personalitat d’un ciutadà amb nom i cognoms de la de l’alcalde president de l’ajuntament de L’Esquirol.
Em permetrà que davant del repartiment de les propostes d’inversió durant l’any 2008 (i que seguirà el 2009) cregui que hi pesa més l’interès polític de mantenir l’equilibri de l’equip de govern que no pas l’estricte interès municipal que, al meu entendre, no ha de respondre sempre a una repartiment matemàtic de les inversions: la part de L’Esquirol, la part de Sant Martí i la part de Cantonigrós. Crec que en el nostre cas aquest repartiment matemàtic, més o menys proporcional, pot portar-nos en algunes ocasions a veritables injustícies.

I per acabar, senyor alcalde, ens hauria d’agrair que algun cop li diem que ens querellarem o que tempta la prevaricació. Això li permet aparèixer com a víctima d’una conspiració d’aquests desagraïts de l’oposició. Això, i en el to del seu article es veu que en va aprenent molt, li permetrà fer carrera política; al cap i a la fi tant en Jordi Pujol com en Carod Rovira han estat models de considerar que les crítiques a les seves actuacions eren crítiques a Catalunya. Vostè va intentant fer-nos aparèixer com a enemics del poble quan només (i en determinades ocasions només: li recordo que hem votat el 99,99 per cent de les propostes de l’equip de govern a favor) exercim, sense medis i sense la seva complicitat, de representants d’una minoria majoritària dels ciutadans de L’Esquirol.
L’ajuntament de L’Esquirol ha convocat per segona vegada el premi de treballs de recerca de batxillerat que es va constituir a proposta nostre, enguany ha subvencionat parcialment el transport escolar dels alumnes d’ensenyaments no obligatoris (varem col·laborar amb el regidor d’ensenyament en la redacció de les bases), varem col·laborar directament en la convocatòria a les entitats per tal que el regidor d’urbanisme els expliqués la situació del projecte de Can Gall....

El felicito per l’article, és una bona mostra de la política (que vostè no vol fer, segons diu, però fa. Al cap i a la fi l’home és per se polític) que avui domina des de l’esquerra fins a la dreta més retrograda: carregar als ciutadans de tecnicismes (això ho han justificat els tècnics, la gran burocràcia, els tècnics ho aconsellen, d’això nosaltres no hi entenem però els tècnics han dit....) i rebatre als dissidents amb tones de suposada informació. Tristament es tracta del triomf de l’economicisme i el tecnicisme contra/sobre la política, que al mateix temps l’aniquila i la desacredita. En això, tampoc, L’Esquirol no és diferent de la majoria dels organismes i institucions “democràtics”. I això, cada dia més, aparta els ciutadans de la gestió dels interessos col·lectius.

Com ha pogut comprovar El 9 Nou tampoc és neutre respecte de la confrontació: el nostre article va sortir publicat un dilluns i la seva resposta un dijous/divendres, davant d’un llarg cap de setmana (la difusió és, almenys, el doble que la de l’edició del dilluns).

Sense cap mena d’acritud,
El sis de maig de dos mil nou.

2009-05-04T11:48:00.003+02:00

El dia 1 de maig ha mort la mare, als 90 anys complerts el darrer agost.

Un text polític de l'any passat.

2009-04-24T09:48:00.005+02:00

http://www.lesquirol.cat/assets/files/reprovacio.pdf

En aquesta pàgina que és auí a sobre podeu llegir-hi un text literari-polític presentat, sense éxit, al ple de l'ajuntament de L'Esquirol, el setembre passat, intentant reprovar la política de "partcipació" del senyor alcalde.

Ha mort l'Abel Paz

2009-04-16T12:27:00.005+02:00

Vaig conèixer l'Abel Paz ja fa molts anys, quan sopàvem junts als bars del carrer Hospital. Ell em va ensenyar com abans de la CNT hi va haver una regional de la internacional dels treballadors a Catalunya, d'ell vaig sentir a parlar per primer cop d'alguns personatges de 1936 de la comarca d'Osona, a casa seva vaig fullejar (més que llegir) innombrables llibres sobre el moviment obrer i sobre la primera internacional.

Vaig compartir taula moltes vegades amb ell als Tastavins, a Gràcia... Em treia de pollaguera el seu tarannà.... Els darrers anys vaig deixar de veure'l, quan ja vaig deixar de viure a Barcelona. Durant un parell d'anys, encara, em va deixar una habitació al seu pis, al carrer Verdi, on anava un o dos cops per setmana. Recordaré sempre les llargues hores de xerrameca amb ell, al costat d'un got de vi negre, de qualitat sense estridències, per no dir-ni dolent... Tossut, marrà com ningú, mai va afluixar respecte de la seva crítica constant al món que ens tocava de viure. Ell ens recriminava als més joves la nostra integració, la nostra acceptació del sistema...

Un altre referent en el món llibertari que se'n va..... Rellegiré en memòria seva els seu escrits mai publicats que em va donar....

2009-02-25T12:24:00.004+01:00

El dia 15, al tanatori de Barcelona, durant el comiat a Lluís Andrés Edo, una noia va llegir els versos de Léo Ferré que ara transcric al meu bloc, en homenatge al meu amic Lluís. Des de qualsevol buscador electrònic podeu trobar notícies al respecte.

A la foto, ja fa uns quants anys, amb un altre gran amic, amb els que he compartit moltes bones estones de la meva vida.

Léo Ferré
Les anarchistes

Y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent
La plupart Espagnols allez savoir pourquoi
Faut croire qu'en Espagne on ne les comprend pas
Les anarchistes
Ils ont tout ramassé
Des beignes et des pavés
Ils ont gueulé si fort
Qu'ils peuv'nt gueuler encore
Ils ont le cœur devant
Et leurs rêves au mitan
Et puis l'âme toute rongée
Par des foutues idées
Y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent
La plupart fils de rien ou bien fils de si peu
Qu'on ne les voit jamais que lorsqu'on a peur d'eux
Les anarchistes
Ils sont morts cent dix fois
Pour que dalle et pour quoi ?
Avec l'amour au poing
Sur la table ou sur rien
Avec l'air entêté
Qui fait le sang versé
Ils ont frappé si fort
Qu'ils peuvent frapper encor
Y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent
Et s'il faut commencer par les coups d'pied au cul
Faudrait pas oublier qu'ça descend dans la rue
Les anarchistesIls ont un drapeau noir
En berne sur l'Espoir
Et la mélancolie
Pour traîner dans la vie
Des couteaux pour trancher
Le pain de l'Amitié
Et des armes rouillées
Pour ne pas oublier
Qu'y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent
Et qu'ils se tiennent bien le bras dessus bras dessous
Joyeux, et c'est pour ça qu'ils sont toujours debout
Les anarchistes

Encara que de 2005... que actual !!!

2009-02-18T18:37:00.002+01:00

Si cliqueu sobre la imatge la podreu veure amb més detall.

Un partit de futbol a l'aquarel·la.

2009-02-04T08:48:00.001+01:00

La crisi i els aturats: qui paga els plats trencats?

2009-01-29T09:01:00.000+01:00

Aquest dies de tanta crisi he recuperat dels meus arxius aquest article que La Marxa de Catalunya va publicar el 30 d’abril de 1993.

Més aturats: encara és possible la utopia.

Tothom s’escabella, tots amb el crit al cel: Ja són més de 3.000.000 els aturats ! Però jo penso: que bé !, encara és possible la utopia. La utopia de principis de segle que els sindicalistes i polítics volen amagar-nos, que reivindicava l’abolició del treball. Que volen amagar-nos perquè no saben què fer-ne, perquè els qüestiona la seva pròpia existència i perquè no gosen reconèixer que aquesta victòria no és del proletariat, sinó del “maleït” sistema. La utopia per la qual “lluitava” la classe treballadora era l’abolició del treball. Ja és aquí. La qüestió, però, que es planteja, és que cal saber què fer amb la riquesa que això representa per l’home. L’única riquesa tangible, el temps. L’augment del nombre d’aturats va paral·lel a l’augment de la productivitat: les màquines, la nova tecnologia, fan la feina dels homes. Es pot vèncer la maledicció de l’expulsió del paradís. Així, doncs, la qüestió només rau en saber com utilitzar el temps lliure, per una banda, i com distribuir el producte, la riquesa, que és més i amb menys treball, per l’altra. O bé ho soluciona el sistema (amb vídeos, jocs d’atzar, partits polítics..) o bé, i aquí descobrirem la misèria ideològica de “l’esquerra”, nosaltres som capaços d’aprofitar com bojos, apassionats, amb plaer i creativitat el temps lliure. Com diu Peter Glotz: “La possibilitat històrica que se’ns ofereix no s’havia presentat mai a la humanitat...”

Article publicat a El 9 Nou. 2-1-2009

2009-01-03T10:58:00.000+01:00

L'article que publica el diari d'Osona, el dia 2 de gener, estava escrit abans que, el dia 21 de desembre, al Pla d'Aiats, em sorprengués desagradablement un infart. Avui, ja a casa i amb molta delicadessa torno a remanar l'enginyeria informàtica i afegeixo a aquesta introducció l'article esmentat.

El 2009 encara seguirem amb el mateix ajuntament a L’Esquirol.

Malgrat alguns teòrics interessats la transició al nostre país només va canviar a favor dels de sempre i en la gestió dels ajuntaments resulta evident. Els ajuntaments només han canviat en un sentit, escenifiquen una tesi falsa: no hi ha dretes ni esquerres. Però el que és evident és que en els ajuntaments només hi ha representada, sempre, la dreta; és a dir els servidors dels que sempre han manat, els poderosos, siguin terratinents, industrials, grans financers, gestors intel·lectuals...

A la comarca en tenim uns exemples ben clars. Governs municipals formats per pactes o coalicions antinaturals són persistents. Si les adscripcions formals, declarades, dels regidors fossin certes i responguessin a continguts ideològics reals ( i per tant contradictòries !) no hi hauria manera d’explicar que el PSC a Vic combregui de la maneta de CiU (ala cristiana!) en el mateix obi, si no volem pensar en interessos personals i corporatius. A Roda el PSC ha pogut governar amb ERC i amb CiU amb la mateixa facilitat que jo em canvio els calçotets. L’ajuntament de Sant Pere (sense oposició !, no hi ha dreta a Sant Pere?. No fotem riure... I tant que n’hi ha !) no fa pas res que no haguera fet l’anterior alcalde. És més, algunes de les coses les va començar ell. Però el seu populisme desenfrenat, la confusió entre la seva persona i el càrrec i les animalades a que el varen portar els seus enemics de CiU, varen fer que els interessos reals, econòmics, els poders fàctics del municipi s’estimessin més una determinada estabilitat, i no sortir tant a la premsa, encara que fos amb un grup municipal adscrit a l’esquerra. (Les adscripcions, un cop més, fan que allò virtual sembli real).

A L’Esquirol estem en aquest camí. En una o dues legislatures més els mateixos poders que recolzen avui a CiU hauran d’acceptar i estimularan (al cap i a la fi el poder real ni té color ni té sentiments) una altra manera de gestionar els seus interessos, que és el que fan els consistoris.

Això no implicarà pas que es facin substancialment coses diferents. Allò que canvia és que aquells que manen ( i alguns tècnics, a diferents nivells, comparteixen el poder o l’assessoren) consideraran més útil als seus interessos un ajuntament més ordenat, menys publicitat. Només cal esperar que, lentament, per mor de la confusió entre la seva persona i el càrrec, l’absoluta jerarquia i direcció del cap de llista de CiU arribi a comprometre una mica més la pròpia personalitat dels grups que el recolzen, d’una banda, i la de les persones que formen el seu grup municipal. D’aquí mateix pot sorgir el seu substitut, més jove políticament i menys compromès amb la trajectòria del govern que dura ja vint anys.

Cada cop més sovint el preu polític que algun regidor de Sant Martí i el regidor de Cantonigrós han de pagar, pel seu compromís amb l’actual govern, els retratarà més davant del seu electorat. Els regidors novells de CiU i d’Independents -ERC encara no han (com els de CiP) ensenyat les dents, llevat que algun d’ells (més jove que els altres) no vulgui, com deia Freud, matar el pare. Per a la resta de regidors de CiU, els canvis que es puguin produir només afectarien les seves situacions personals; suposar-los més transcendència política seria provocar la intel·ligència.

Esperar que els canvis es produeixin per exercici de la democràcia, en les urnes només, és ingenu. La democràcia representativa que vivim no té virtuts. Al cap i a la fi alguns voten a CiU només perquè aquests són del poble, dels nostres (seus). De la mateixa manera alguns no voten a CiP només perquè no els agrada l’uniforme dels seus candidats, o candidata.

Des de la finestra del meu estudi....

2008-12-12T20:33:00.000+01:00

Des de la finestra del meu estudi.... aquesta boira que he fotografiat...

Més enllà d'aquesta imatge més o menys malencònica... no tot son flors i violes!

Hi ha una certa remor.. una mena d'amagar-se d'allò que ens va passant, uns silencis vergonyosos, una absoluta incapacitat per donar a cada cosa el seu nom i em ve a la memòria Espriu, si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra... per retornar-vos el nom de cada cosa...........

Per Jean-Marc Rouillan

2008-12-11T09:54:00.000+01:00

Jean-Marc Rouillan veut tourner la page sans la déchirer

Le mensuel CQFD met en ligne la pétition initiée par Les mots en marche demandant la libération de Jann-Marc Rouillan, qui fut notre envoyé spécial au pénitencier de janvier 2004 à décembre 2007. Bien que fans inconditionnels de sa prose carcérale, nous le préférons dehors que dedans !
Les mots en marcheJean-Marc Rouillan est à nouveau en prison. Il a rompu le silence pour annoncer qu’il tournait la page de son passé et commenter – brièvement – l’interdiction qui lui est faite de parler d’une stratégie révolutionnaire jugée il y a 22 ans aujourd’hui. L’État a répondu en révoquant sa semi-liberté.
Par cette « Affaire Rouillan », l’État réaffirme aujourd’hui sa volonté de s’attaquer à la liberté de parole. Les interprétations crapuleuses de l’interview accordée à L’Express, attisées par certains médias et soutenues par le tribunal d’application des peines, veulent museler et punir l’expression politique de l’écrivain qu’est Jean-Marc Rouillan. Sa réincarcération « préventive » nous le prouve.Nous considérons que les conditions de la remise en détention de Jean-Marc Rouillan sont une atteinte au droit de libre expression.Nous affirmons que Jean-Marc Rouillan n’a pas dérogé aux contraintes qui régissent le régime de semi-liberté accordé en décembre 2007.Nous affirmons également notre révolte face à cette décision qui relève de l’acharnement et de la volonté de faire taire Jean-Marc Rouillan. Lui aujourd’hui et nous demain.Nous réclamons donc la libération sans condition de Jean-Marc Rouillan.

Educació i famílies

2008-11-24T09:02:00.000+01:00

Consells escolars dels centres i Llei d'Educació de Catalunya.

Cartell de convocatòria de la concentració pel proper 30 de novembre davant del Parlament de Catalunya: http://www.fapac.net/files/file/wgarcia/Panflets/CARTELL%2030N.pdf

La FaPaC denuncia l'incompliment dels compromisos respecte als Consells Escolars:

http://www.fapac.net/node/3592

2008-11-21T12:48:00.000+01:00

Reflexió penjada a la web de la FaPaC.

La participació es retroalimenta.....
Si una entitat, els dirigents d'una entitat o associació, han anat construïnt o deixat que es vagi construint una forma de treballar que no convida, ni de bon tros, a la participació no poden esperar, després, que els associats participin. Si el ciutadà o, pel nostre cas, el soci o sòcia de l'AMPA va assumint, per la inèrcia, que les seves opinions, les seves propostes i suggeriments.. no són canalitzades per l'equip directiu, per la Junta en el nostre cas, cada cop més anirà deixant d'acostar-se a l'entitat i cada vegada més renunciarà més facilment al seu dret de participació.
Ahir vaig estar en l'assemblea de l'AMPA de l'Institut dels meus fills. En soc membre des del curs 2007/2008. Deu fer 10 mesos vaig dirigir una carta al president de l'AMPA sol·licitant que la Junta de l'AMPA sotmetés a consideració dels socis una proposta de reflexió respecte de perquè l'AMPA estava federada en una o altra federació d'ampes de Catalunya. En el text exposava les meves raons per a proposar un canvi de sentit, o almenys un reflexió, en la línia de federació de l'ampa, de l'ies on estudien els meus fills. Per què estem en una federació determinada ?
Primera sorpresa: mai m'havién contestat la meva carta. I, tot i així, no apareix en l'ordre del dia la meva proposta per tal que se sotmeti a consideració de tots els socis (els que assisteixin a l'assemblea, és clar, que són pocs, és trist). Penso que, potser, els membres de la Junta que son a la taula treuran el tema en el punt de "precs i preguntes". Doncs, no. No ho entenc, jo crec que és important el tema, si més no pel sol fet de reflexionar respecte de qui som, de què fem i de perquè ho fem i de la rellevància que la resposta a cada una d'aquestes preguntes pot tenir en ser d'una o altra federació.
Segona sorpresa: finalment em decideixo a demanar la paraula. Exposo que havia sol·licitat que es proposés opinar als socis respecte d'una proposta meva. El president s'excusa, m'hauria d'haver avisat que la Junta ja n'havia parlat i havíen resolt que no calia plantejar el tema. Que sempre hem estat federats així, que tant ens fa una federació com l'altre, que pel que hi fem federats tant li fa... una o altra...
Jo exposo que és transcendent la implicació amb la federació (amb la que sigui, en principi) perquè hi ha temes (ara la LEC, fa dies la vaga, el problema de les vacunes, les beques de menjador, la...) que van més enllà de l'estricte àmbit del centre. Resposta de membres de la Junta: només faltaria haver de dedicar més hores.. no creuen que hi hagi ningú disposat a...

Callo, arronso les espatlles i.. un cop més.. no em sento satisfet de totes les companyies que em toquen.. i m'entristeix...

Bé, sorprenentment el president de la Junta s'havia mostrat crític amb la poca participació de les famílies en el procés de renovació de membres de la Junta de l'AMPA. Com pretenem que les famílies participin si no ens han dit res respecte del procés de renovació del Consell escolar ? I la Junta no ha convocat una petita trobada amb les famílies per parlar (o fer una xerrada) sobre la LEC ?... Segueixo ?.....

La limitació de les perspectives d'algunes Juntes només dins els límits del propi centre, condueixn a la creació d'una dependència ( o almenys a una percepció en aquest sentit per part d'algunes famílies) de les direccions dels centres que caldria evitar. Les ampes hauríen de mostrar ben clarament una posició política ben definida que, encara que coincideixi amb la de la majoria de les direccions, aparegui ben clarament identificadora dels interessos de les famílies. ( En l'àmbit nacional, la FaPaC s'haurà d'anar plantejan la mateixa qüestió respecte d'algunes aliances, o de la conformació d'algunes aliances estratègiques: mireu si no el darrer comunicat de la USTEC explicant perquè no convoquen a manifestar-se el dia 30).

Cada cop més els assumptes de l'educació (formació i instrucció) dels nostres fills supera els petits límits del centre o de la localitat. Només unes Juntes d'AMPA militants poden fer canviar la percepció de que l'AMPA és una gestoria especialitzada.
Com que els meus fills, doncs, estudien en un centre l'ampa del qual no està federada amb fapac, el proper mes de març, en l'Asemblea anual, hauré d'abandonar els meus compromisos amb la Junta de Catalunya de FaPaC. Aleshores intentaré fer un darrer article, de comiat, fent un petit exercici per explicar la meva tasca com a membre de la Junta de Catalunya durant aquests tres o quatre adrrers anys.

Tot son purins.

2008-11-16T20:20:00.000+01:00

Per lligar el raonament de l'article anterior..... llegiu aquest del 3 d'agost de 2007. Tot va de purins........

La planta de purins... com a exemple !

2008-11-10T09:47:00.000+01:00

Des de fa uns anys tinc una batalla personal contra... (ben mirat potser només contra mi mateix). Bé, de totes maneres us explicaré els meus neguits en un exemple només: la planta de purins de l'Esquirol. Una flagrant vulneració de les normes urbanístiques, els autors de la qual també són els autors de les normes urbanístiques (i aquest, per a mi, és el delicte més gran), va comportar que un jutge dictés una sentència que obliga l'Ajuntament de l'Esquirol a enderrocar la planta de purins. Els arguments posteriors per defensar la gravetat de la situació que es crearia si es complís la sentència, les corredisses a escapolir-se dels excàrrecs responsables de la Generalitat del moment, els exabruptes contra la justícia espanyola (vaig sentir a El 9 TV un drigent de CiU que feia servir allò de "com diuen els castellans: las sentencias se acatan pero no se cumplen). I dit i fet, aquí la sentència no es compleix i que baixi sant Bakunin i ho vegi ! Els homes de dretes, però molt de dretes, la representació més dura de la caverna i de la Catalunya profunda, han aguantat amb mans i mànigues (i amb totes les escletxes legislatives possibles) el tour de force al senyor jutge. (Calladets els socialistes-esquerra republicans d'iniciativa verda han anat fent la... i la ramoneta).

El primer de novembre, els poderosos poders fàctics, emprenyats perquè la merda de porc ja no els rendeix i els governs no els passen la pasta gansa, tanquen les plantes de purins (17 a la ibèrica, 2 a la ciutat dels sants, vull dir a Osona) i... un silenci sepulcral. Allò que el dret, la justícia, l'estat sobirà, la divisió de poders, etc. no han estat capaços de fer complir ho ha pogut el negoci; i ara què en fem de la merda ?

On són els discursos dels alcaldes serrallonguistes (ara que està tant de moda) preocupats pels seus pobres ramaders ? On són els centenars d'alcaldes que es van solidaritzar amb el de l'Esquirol ? Estaria bé que ara fossin tan valents davant del lliure mercat, davant de la lliure decisió empresarial... com van ser-ho davant de la justícia.

Aquesta és la meva batalla contra mi mateix: no aconsegueixo entendre que manin tant més els poders econòmics i els tècnics que no manen els nostres representants polítics. Els alcaldes cada dia més em semblen els titelles dels arquitectes, dels economistes, dels juristes.. que, al cap i a la fi, cobren de qui té calerons, que ni de bon tros són els alcaldes sempre.

L'article, publicat a El 9 Nou, avui 10 de novembre, és l'expressió d'un malestar, el malestar de la democràcia, de fet el malestat de la democràcia. Si no vigilem la llangonissa ens sortirà a preu d'or: el preu que paguem en comprar-la, el cost de les deixalles que llencem amb el cuot i la pell (incomestibles), el cost de l'ajuda, diuen, que exigeixen els empresaris de les plantes de purins per tractar els purins... i, a L'Esquirol, allò que paguem als advocats per a mantenir viu el procés per evitar el tancament judicial (l'empresarial no l'atura ni déu) de la nostra planta de purins.

Ja fa anys vaig escriure......

2008-11-03T17:00:00.000+01:00

http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/nounou7.pdf

Hi trobareu un article on ja es parlava dels antiincineradors de la Vall del Ges. Era l'any 2001 i encara estem amb aquestes cuites. Només ha canviat una cosa, en Jordi ha adquirit un determinat pedigrí, una reputació, mal els pesi a alguns i, potser, en part gràcies a alguns d'aquests mateixos alguns que els pesa.

2008-11-03T10:36:00.000+01:00

Mirant per l’espill
Voici le temps des assassins. (Rimbaud.)
Germà meu ! Voldria poder consolar-te, dur-te alguna
esperança,
dir-te que els canons s’han adormit per sempre,
que el plom està somiant valsos,
que totes les bales s’han convertit en papallones
i que la llum no perilla que també la vesteixin
d’uniforme....

Fragment de “Paraula a l’home”. Agustí Bartra.

L’embolcall d’un farcell
empresona estels.
Darrera banderes,
sota símbols d’orgull
s’emporten la claror
que prenem a la nit.
Arquitectes d’odi,
en la sang de l’altre
busquen, assassins,
la pròpia existència.
Tu i jo, impotents,
ensems covards,
hem de prémer el botó
per anar paint
silencis còmplices.
________________

No poder dir al meu fill
que jo, almenys,
he estat diferent.
Ni poder mostrar-li
quina petita gesta
és obra meva
contra la barbàrie.
I callar, i rosegar rosaris
informatius. Demanar,
un cop, de tant en tant,
una mica més alt
els nostres salaris.
__________________

Hem anat marcant els rengles de l’horta,
a queixalades el ferro de l’arada torneja
la terra, aireja l’humus profund.

Em pregunto, però, per la llavor.
Un cop sembrat el blat ja no ens pertany;
els vents incontrolables, les tempestes d’estiu,
la gelada, aquesta pluja persistent i informal
esdevindran, lluny de la voluntat del sembrador,
els artífex del pa que demà rosegarem.

Qui li posarà les regnes al cavall
desbocat de les passions ?
On trobarem llavors els signes de la raó ?
_________________________________

Em llepa les nafres
de tants anys d’oblit.
És un maleït animal
que em corca l’anima.
Un dia rera l’altre
em va recordant la mort.
El veig al cinema,
a la pantalla del televisor
i en la premsa quotidiana.
L’oblit s’entortolliga
a les meves cames
i em llepa les nafres
silencioses de tant oblit.
________________________

Els entrebancs
a cada pas
em tornen
agra l’esperança
i voldria vendre
a cap preu
les darreres llesques
d’aquest pa eixut
que se m’asseca
a les mans.
Els vells noms
dels antics amics
es confonen
en els títols de crèdit
dels noticiaris.
___________________________

Només hem arriscat el nom
sense arriscar l’herència.
Hem construït castells
sense les ombres
dels núvols.
I, ara, quan un sol
eixorc ens bat el rostre
busquem a les fosques
el gran llibre dels signes.
El príncep ens convida
a taula, vençuts,
despullats dels gestos
que ens farciren
de greix tantes batalles.
__________________________

Varem dibuixar-nos
il·lusions en els rostres
i esdevinguérem herois.
Les utopies em deien camins
que ens conduïren
al silenci. No hem vençut.
Tornen als trons
els forjadors de realitat
i s’escarrassen
per reeixir en el circ
i a la televisió. Monstres
de la ignorància
decideixen lleis i normes
per tornar el ramat
al corral daurat.
_______________________

Esparracàvem senyeres
per escapolir-nos
de quatre barres
que ens cosien l’esperança,
ens feien petita la pàtria
i negaven la utopia.

No espero res, ben res
dels símbols
si no hi ha blat
a les sitges.

No espero res dels déus
que fan inevitables els mites.
Només el ribot
i les eines per tornejar-me
un nom, el meu.
_____________________

Ella n’ha dibuixat
les formes i el color.
L’ha fet créixer
en mig de la taula
i n’encarrega la cura
als seus esclaus.
És damunt la taula
i periòdicament
s’empassa caps cots
dels meus veïns
engendrant instruments
de poder.
Un cop i un altre
tornen i hi tornen
a deixar delegació
en una eterna il·lusió
de canvis i vida.
Ella, la mort, l’urna.
________________________

M’esforçaré a callar.
Negar ?, ja, per què?
Provaré
de fer-me el taüt,
de construir-me
l’eternitat.
És endebades
que un altre cop
us reuniu
amb el rei.
El príncep ja fa dies
que ha malmès
els títols.
No hi ha res mes
que un estrany enginy
per dominar els mots.
Com no hi ha déu,
no hi ha esperança !
_______________________

Hem anat oblidant les víctimes
que us han conformat el matalàs
on ara us rebolqueu amb or.
Però no sou conscients
de com els sanglots dels ferits
posen música mortuòria
als vostres projectes caducs.
Conduint grans màquines rodades
aneu dibuixant la vostra identitat,
una imatge virtual contra el mirall,
una narració sense guió,
uns versos sense ritme, erms.
Dels coixins van sortint
els corbs i les colobres
que han de fer-nos el segell.
Els torners esgoten les hores
per acabar-vos els poms
del vostre taüt de cristall.
______________________________

Què hi quedarà en les teves mans
dels plors que ahir lluïes ?
On són ara els sanglots
que expressen angoixes ?
On han anat a parar
els renecs contra la barbàrie ?

Vivim en plena expansió
i ens fan més tous els crèdits.
No ens manquen els peixos
ni tampoc les sandàlies
però no hi ha profetes,
només predicadors virtuals.
_____________________________

Vénen com gossos famolencs
a buscar-nos les deixalles.
No sentiu com s’escapoleixen
els doctors i llicenciats,
els alcaldes i notaris,
els jutges i capellans ?
Venen a tornar-nos païda
la darrera collita
que vàrem cuinar
quan no ens corresponia.
Vénen del sud, sempre,
sempre en vénen
d’enllà dels nostres rius.
Duen els ulls entelats
i les sabates foradades,
fan mala cara, miren trist
i entre les mans
se’ls fa pols l’enyorança.
________________________

Ens tocarà a nosaltres
refer els solcs,
a nosaltres subalterns
sempre cap cots
davant els mestres.
Quan l’arada
esventra la terra
el blat perdut crida els ocells.
Vénen lentament
senglars i guilles
a l’àpat públic.
Voteu, voteu, voteu
que a les urnes
i a la televisió
prediquen futur !
_______________________

Hem trencat el mirall
per provar de materialitzar
el miratge. No hi ha res
al darrera, no hi ha res.
No són vidres a la sang,
ni els teus peus caminant,
ni hem perdut identitat.
Només és el no res,
un silenci angoixant
que ens mastega l’ànima,
només aquesta terra eixuta
sense somnis, sense esperança,
prenyada de mites
en continua conxorxa
amb els déus, els amos
i els pensadors, esforçats
en deixar-nos prenyats
de mil·lenaris.
____________________________

Hauré de guardar
pels meus fills
els retalls dels diaris.
Els que volen manar
no paren d’enderrocar
monuments dels que manaren
i dels que manen
i aviat no quedarà rastre
de l’assassinat,
de la humiliació, de la por,
del genocidi, de la mort
que hem viscut.
Què quedarà a les parets
i a les cantonades
per recordar-los
tants segles de misèria ?
______________________________

M’han cruixit les mans
quan el diari
s’ha tornat sang
i nens esventrats,
dones prenyades mortes,
joguines de porcellana
engrunada i nines
sense ulls
s’han quedat enganxades
a la meva pell.
I el meu cos crema
del napalm del silenci
i els sanglots
em tornen sang
la saliva.

Ja ningú ens dirà res,
perquè som morts,
de complicitat i silencis.
______________________________

Em suren cucs
entre les ungles
i es tornen
patges dels genets
apocalíptics.
Si sabessis, filla,
com mastego
angoixes i por
i com m’avergonyeix
el meu nom,
la meva identitat,
el meu currículum
patriòtic, heroic,
contra aquesta sang
que ens amaneix
el pa de cada dia !
No hi ha morts
que no siguin
víctimes meves !
____________________________

Els que moren
inútilment
i els assassins
que hem escollit,
masteguen
sense vergonya
el nom d’un déu.
Quina nafra
serà déu
si els empara !
_____________________________

Pretenen vestir-nos
a ratlles, uniformes
i que ulls clucs
combreguem el seu paradís.
Ens volen vendre
la moto sense rodes
i empastifen els taüts
amb propaganda.
Són ells (i el meu silenci)
que converteixen
les rialles en escarafalls,
ells, migrats d’idees,
que només coneixen
rendes i beneficis,
que s’amanyaguen
el sexe poruc,
impotent,
amb banderes i pàtries.
______________________________

Aquests ulls negres
que miren enllà
buscant respostes
a interrogants esmorteïts...
- I l’infinit, pare ?
- És dins els teus ulls.

Què els diré
a l’Helena i a l’Òscar
del nostre benestar
quan ens preguntin
per aquests ulls
negres, avui buits,
que miren el cel
prenyat d’enginys
que els van reduint
de mica en mica
el seu legítim infinit ?
__________________________

L’Helena, pare,
ha esgarrapat el cel,
em diu l’Òscar.
I tu, fill meu ?
Jo persegueixo gols
en un camp
eixut, sense portes.
Empaito àrbitres
vestits de negre,
camuflats de festa,
que xiulen i xiulen
flautes sense buidar,
i s’inflen i s’inflen
fins que esdevenen
monarques triangulars,
senyors de la guerra.
______________________

Ens hem tornat
animals de sínia.
L’aviram, més lliure,
es menja el gra
i nosaltres els proveïm
d’aigua.
Som afortunats
per què acotant
així el cap
ens lliurem de la raó.
Només els bous
estant més sotmesos !.
______________________

He esgarrapat els mapes,
he trinxat els regles
i els compassos que fan fronteres.
He anat vora del riu,
hi he abocat llàgrimes
de colors i les restes dels mapes.
Riu avall, nens iraquians
reconstrueixen els seus cossos
amb paperetes de colors,
amb bocins cartogràfics
d’un gran mapa
que ens han passat els reis
de fa ja temps.
Riu avall em diuen
que ja no serveix per a res
amagar les fronteres
que vaig aprendre a escola.
Riu avall em demanen
cadàvers, mapes nous.
________________________________

S’acaben els crits,
fils de lluna
van omplint
de dibuixos i xarxes
els camins dels estels.
Hi ha penjolls
de sucre en els núvols
i darrera les esglésies
hi ha conxorxes
contra tots els déus.

He vist al televisor
un nen sense braços,
un home trist
i una dona orgullosa.
Eren víctimes
del meu desconeixement,
objectius col·laterals
de la meva ignorància.
_____________________________

Qui us pot trobar el somriure
si no sabeu on dibuixar-vos el rostre ?
On seran les vostres mans, de sang,
quan tornin els nens de l’amagatall ?
Quines cançons prepararan el son
a aquests nadons que hem perdut
en els minuts de silenci
de tantes places de tants pobles ?
Quines de les vostres festes
democràtiques tornaran la rialla
a aquests vailets que pilotegen
caps tallats arran de coll ?
Quina pau sobre tanta por ?.
_________________________________

El silenci dels volcans
ens amaga la imatge
d’aquells assassins
de dalt dels tancs.
Esmaperdut, el cap
dóna instruccions a crits,
sense solta ni volta,
a una munió de soldats
vells, corcats, infants,
de fet, envellits de mort,
de por i bogeria.

Quin és el camí del sol ?
On és la llum d’esperança,
una mica de claror
contra tanta misèria ?
_____________________________

Arreu es venen records
d’un món que hauria de venir.
Auguren una quietud
que se sembla molt
a la dels taüts, els cementiris.
Tornen, badocs, els sacerdots
a encomanar-nos als deus
guerrers, als senyors de la veritat.
I al capvespre, trist,
acarono els coixins
sota el meu cap, humits
de llàgrimes sense sentit.
Empaito els somnis,
els ninots sense cos ni forma
que a les fosques em recorden
la meva consistència,
la meva identificació amb l’espècie,
amb l’ésser humà.
_____________________________________

Qui sap demà
què ens portarà la marea ?
Què n’heu tret
de tant sacrifici ?
Quins salaris
justifiquen tants camps erms ?
Vindran, amb les marees,
els nous déus ?
Heretaran, els nostres fills,
la terra ?

I s’apaga, lentament
però inexorable,
el llamp dels teus ulls.
L’alè ja només és fum
i sents cruixir l’ànima.
Com t’aferres a la utopia
perquè no has viscut el somni !.

__________________________
__________________________

2008-10-27T16:43:00.000+01:00

Molts cops he trobat,
on el vent es perd entre la sorra,
noms i ombres, lleugers rastres,
testimonis i signes sentimentals,
reglaments d’enamorat,
gargots infantils
que esgarrapen un nom.

Una munió de gestos
afalagats pels vicis rituals,
per les normes escrites,
gaudeixen, a casa nostra,
del privilegi reial dels doctes
i acadèmics, llustrats científics,
dòcils servidors de l’ordre,
al marge dels sentiments
que ens podrien fer poble.

Potser esperar
permet, encara, viure.

No demano res,
només que el desig
que ara tinc
no es perdi amb els anys
ni en la por dels altres.

No demano res,
només que el plaer
no s’esmunyi del meu cos
com un peix de la mà
abans que la raó m’abandoni.

No demano res,
només que el gust de viure
no se’m perdi
en els taüts dels companys

o, en tot cas,
que el meu sigui
el primer taüt.

No demano gaire,
només que un somriure
amistós em sigui fidel
malgrat el meu gest
de gos tossut, de nen malcriat,

de fill de sotana
esglésies i inquisició.

O només endinsar-me
en el somni,
esdevenir refugi de cansats
i descobrir-me heroi
i descobrir-me heroi.

O només potser anihilar-me
i desdibuixar-me,
fer-me ombra i ventada,
crim i cansament
i egoisme i irracionalitat.

O només mirar
i mirar-te i posseir-te
sense tu
i esdevenir
contra els déus divinitat
i contra el sexe
carn.

Es pot fer un poema
només perquè sí.
Es pot, perquè sí,
fer un poema només.
I només perquè sí
mereix viures aquesta vida.
Perquè sí, per la voluntat
d’un mateix
contra la filosofia.

Esclaus de l’ortodòxia,
la gran mare culta
que no és mai adulta

escrivim la mica de vergonya
que ens toca viure.

Els mots els ha engolit l’embut.
No hi podem fer massa nosaltres.

Sabem riure, és clar,
malgrat que hem begut
les potingues dels altres.

Fabra tremola a la tomba
i esgarrapa en el taüt
manifestos que no va escriure.
Sintaxi !
Et canto, verb !
l’agilitat i la força

i rondino,
adjectiu, la teva esclavitud
de papallona festiva.

Esgoto l’alè
per donar-te un rostre,
adverbi.
I tremolo per l’orgull
del substantiu
en fer-se, si pot, acte.

Quan descobreixes
el ridícul que representa
el teu paper de pallasso
mesurat i controlat,

quan descobreixes
el poc enginy
que té la força bruta
i, al mateix temps,
sens tanta necessitat de violència,

quan s’esqueixen
doloridament les imatges
en la teva ment
ennuvolada per la por
i esbojarrada pel desig,

quan sents tanta solitud
en mig dels homes
i només el tremolor de les mans
és alguna expressió,

no has temut
gosar aixecar-te
la tapadora dels mots i les idees ?

Segueixo essent fidel
al meu paper de pallasso.
Això és un circ
i quan jo hi he vingut
la comèdia
era ja començada.

No m’ha estat possible
escollir el paper.

Sigui obra dels déus,
de l’atzar o d’un cop d’aire
etern,
em correspon
aquest joc irònic
de justificar altres ineptituds,
d’exagerar, com el pallasso,
les meves misèries.

El públic, just, en el seu lloc
riu fàcilment.

I què !
De totes maneres
el silenci
és sempre més culpable
que aquest meu gest
que jutges errat.

És, només, violentament
que es fa l’amor
i es guanya llibertat.

Només la sang
és font de llibertat.

Acotar el cap,
dubtar, pactar,
pensar-s’ho...
això és traïció.

Només els crits
i només al carrer.

Al mascle.

Panxa content,
somrius
les formals idees
de l’amo

i després,
de nit a casa
i al llit
et sents senyor.

Erres en buscar,
i en temo que conscientment,
sempre
fora de tu
el teu enemic.

És massa còmode
plorar
i amanyagar-se el sexe.

Si vols vèncer
et calen la soledat
i l’orgull de fer-te fort.

Tu quoque filli mii ? ( o com es digui) Carta al meu amic Jordi Fabrega

2008-10-16T18:12:00.000+02:00

Cada dia que passa veig més clar fins a quin punt em vaig equivocar.
Jordi, jo soc incapaç d'assumir la capacitat de "representació" i espectacle que us cal en la vostra professió. Ara recordo com, quan erem, sobre tot jo, molt més joves parlavem de la grandesa i capacitat de seducció de l'espectacle religiós... i ara... mira a quantes mises et toca anar... Els del teu costat ... , què vols que et digui... em dol per tu....
Aquesta festa que heu fet avui uns quants amics, els que participeu d'aquesta elit que té tanta capacitat de camuflatge, a què venia ? L'alcalde de Roda hauria de negociar, segurament, alguna subvenció amb el conseller, els senyors que venien del Consell comarcal..., no crec que fos només la gana per fer un tastet a peu dret... Una dotzena d'alts càrrecs (el cost social, posat en euros per les hores que hi heu dedicat) s'han de reunir al mig d'una carretera, a prop de la planta de purins, a prop de can Patel que sembla cap Canyaveral... ? No tenieu un lloc millor ?, que no fora tant ofensiu pel personal ... us calia la presencia dels subdits o només la de la premsa ?
Qui n'ha estat l'amfitrió, qui ho pagarà tot això ?

De les meves lectures

2008-10-03T19:56:00.000+02:00

La majoria dels polítics no estan interessats en la veritat sinó en el poder i en conservar aquest poder, encara que per aconseguir-ho hagin de mantenir al poble en la ignorància: això que ens envolta és una enorme teranyina de mentides. (Harold Pinter, 2005 quan va rebre le Nobel de literatura).

Ho he llegit en el llibre, que us recomano, "El desgobierno de lo público" d'Alejandro Nieto i l'editorial Ariel.

L'etern retorn

2008-09-26T19:32:00.000+02:00

Quan era molt jovenet sentia a dir que una de les coses més dolentes dels comunistes (que eren com el diable !), especialment a la Unió soviètica consistia en la destrucció de la família. Allà els nens no pertanyien a un pare i una mare... eren de l'Estat.... Quan ja vaig ser més gran, i treballant a una gran empresa de Barcelona, vaig descobrir que hi havia molts treballadors que no veien (si no era quan ja dormien, al llit) els seus fills en tota la setmana. Entre les hores de feina i les hores d'arribar a la feina i de tornar a casa... els nens ja eren a dormir. Però, aixó sí, el capitalisme no els prenia els fills als seus treballadors.

Els neoliberals, els liberals, sempre han estat defensant que l'Estat no ha d'immiscuir-se en els afers econòmics de les empreses, del món mercantil, del món dels negocis... que a veure si acabarem essent tots comunistes. Però, renoi... ara hi ha una crisi (la seva crisi, malgrat ens la facin pagar a tots) i tothom espera que el senyor Estat... Quan la crisi afecta els bancs i les grans asseguradores parlem de una crisi que afecta... i quan la crisi la sofreixen milers i milers de éssers humans que no saben ni què menjar... com n'hem de dir ?, quin estat invertirà els milions que ara tants governs i bancs centrals....

Maleïst siguin !

Em sembla que va ser Octavio Paz que va dir: S'ha acabat el comunisme, el marxisme.... però les preguntes a les que pretenia donar resposta.. encara estant per respondre.

Intervenció en el Ple de l'ajuntament. 25/09/2008

2008-09-26T08:40:00.000+02:00

L'equip de govern de l'ajuntament de L'Esquirol proposa deixar sense efecte un acord d'un ple anterior (que se'ls havia escapat, per ignorancia) que hauria d'haver portat a la constitució d'una comissió per a preparar (i posteriorment sotmetre a aprovació del ple) la redacció d'un Reglament de Participació Ciutadana.

Cabrerès i Progrés, vista l'actitud de l'alcaldia respecte de la possible participació, tant dels membres de l'oposició com dels ciutadans, en general, en els afers de la vida municipal havíem presentat una proposta de reprvació de l'alcalde. En el A. P. 61 del ple del 25 de setembre, doncs, s'havia de votar aquesta reprovació. Jo vaig intervenir per explicar-ne el fonament i justificació en els següents termes:

A.P. 61.- Proposta de reprovació de l’actitud de l’alcalde de L’Esquirol.

El grup municipal Cabrerès i Progrés proposa al Ple de l’ajuntament de l’Esquirol reprovar el seu alcalde, senyor Josep Mas i Falgueras , en base a la següent argumentació i consistent en l’aprovació del text que segueix:

El Ple de l’ajuntament de L’Esquirol, del dia 25 de setembre de 2008, reprova al senyor alcalde per la incoherència entre les seves afirmacions en el ple del dia 19 de juny respecte de la proposta de crear una comissió de seguiment de la web de l’ajuntament i els fets constatats que contradiuen aquells arguments, i que detallem en la següent argumentació.

Senyor alcalde, senyors regidors,
soc de natural massa impetuós i això m’ha portat més d’un disgust i a haver d’afrontar situacions que no s’haurien produït si haguera meditat més tranquil·lament les meves decisions. Possiblement intentar, com faig ara, justificar la proposta de reprovació de l’alcalde en sigui una d’aquestes. Bé és cert que la resolució del punt anterior més aviat confirma les meves hipòtesis, com també és cert que ratificades o no, serveixen, de fet, per ben poc.
Si me’n puc estar , aquest és l’últim cop que em dirigeixo al ple en termes que no siguin de pur tràmit. A partir d’avui faré com la majoria de regidors: consentiré, m’abstindré si es tracta d’alguna gestió que afecti interessos personals o familiars, potser alguna vegada votaré en contra, al cap i a la fi estic a l’oposició i cap més vegada haureu de suportar els meus pesats monòlegs.
És per això, per aquesta mena de comiat, que us demano un xic de comprensió i tolerància per l’extensió del meu discurs d’avui. Preneu-lo, doncs, com un comiat.
Malgrat la meva edat, encara tinc més d’un cop algunes espurnes d’esperança en l’espècie humana i això fa que m’arrisqui, un cop i un altre, a participar en els jocs que la nostra societat s’ha volgut donar. Mai he tingut cap fe extraordinària en això que diuen democràcia, més aviat he intentat explicar com ha esdevingut un instrument de dominació.
Si que crec en el dret innat que té qualsevol ésser humà a participar, a esdevenir protagonista, en els assumptes que afectin la seva vida. És per això que la meva implicació en la vida pública no es limita i és molt anterior a la meva activitat municipal. I si bé crec que la delegació de la pròpia responsabilitat en partits polítics, diputats i governants, més enllà del meu carrer, és una pura claudicació que em convertiria en súbdit modern, fins fa pocs dies encara creia que en l’àmbit municipal hi cabia o hi havia un marge aprofitable de democràcia directa o deliberativa.
A l’any 2006 el senyor alcalde també ho creia, ja que deia que “la democràcia necessita col·laboració i participació” en El 9 Nou del 17 de març.
Ingenu de mi, per això proposàvem l’elaboració d’un Reglament de participació ciutadana. Reglament que, entre altres coses, podia permetre que representants de les 20 i escaig associacions que apareixen a la web de l’ajuntament, poguessin compartir criteris i opinions per a col·laborar amb els regidors corresponents, un cop o dos a l’any, en la distribució, per exemple, de les partides pressupostàries destinades a entitats i associacions. O que, un grup de ciutadans poguessin opinar, un temps abans que es presentés al ple, sobre els pressupostos de cada any; o que un número determinat de ciutadans poguessin proposar, més enllà del que delimiti la llei municipal un tema per a l’ordre del dia d’un ple ordinari. O que es regulés la participació dels veïns en el torn obert de paraules en els plens ordinaris.
Ha quedat clar que m’equivocava i que, desgraciadament, una altra vegada els fets confirmen que només es transforma la societat violentament. Perquè també és violència l’aprofitament repetit i constant, quan no la promoció i estímul, del desencís de la majoria de ciutadans. I només des de la mateixa perspectiva s’albira, potser, alguna resposta.
Alguns membres d’aquest consistori, si hi posessin atenció i ho volguessin entendre, d’aquí a uns anys podran comprovar com no sols no han facilitat la implicació de ciutadans i ciutadanes en els afers municipals, sinó que hauran estat partícips i protagonistes de la cremada, en el sentit més literal del terme, d’un pilot de joves i de no tant joves que algun cop han intentat implicar la seva vida personal en la gestió municipal. Podríem fer una llarga llista d’ex regidors d’aquest ajuntament que s’han apartat, com gats escaldats, d’aquesta institució. La tribú ha pogut més que el parlament.
La disposició a participar depèn molt de la percepció per part dels ciutadans de la importància que s’atorgui a la seva veu. Si les institucions prescindeixen de la seva participació, és normal que no participi. Aquell que sap que no l’escolten, finalment no s’esforça ja en parlar. Durant l’any 2008 el meu grup només ha votat contra la quarantena i escaig de proposicions de l’equip de govern, dos cops. L’equip de govern ha rebutjat, fins i tot de males maneres, les dues úniques propostes que ha fet Cabrerès i Progrés. Cap d’aquestes dues propostes comporta afectació pressupostària, i sí que totes dues intentaven obrir les portes de l’ajuntament a tota la ciutadania.
La proposta d’avui no té cap més finalitat, malgrat altres lectures esbiaixades, que intentar una mica de reflexió als membres de l’equip de govern. I, d’altra banda, tornar a preguntar quina por o què els porta a rebutjar reglamentar la participació dels ciutadans que ho vulguin en els assumptes municipals ?
Els votants d’ERC, senyor Castells Famada i senyor Ventura Bagaria, els varen delegar absolutament la seva sobirania individual de tal manera que cap d’ells, o cap entitat en la que participin, té cap interès en poder, per exemple, conèixer, debatre, opinar... sobre els pressupostos municipals abans no se sotmetin a aprovació del ple ? Quina sigla, la E d’esquerra o la R de republicans, no els deixa recolzar aquella proposta ?
El senyor Codina, després de dir al senyor alcalde que “estic i estem cansats de l’engany continuat.... amb falses expectatives i excuses... ha arribat el moment de dir PROU... “ etc. no creu que hauria d’haver recolzat una proposta que volia acostar la veu dels veïns a les decisions polítiques del consistori ? En un, ara improbable, reglament de participació també hi cabia programar formules per a la negociació oberta de la configuració de la entitat municipal descentralitzada que vostè diu pretendre obtenir per al nucli de Cantonigrós.
No seran aquestes situacions un model claríssim d’aquesta política que el senyor alcalde diu que no vol fer ?
El senyor alcalde diu que no vol fer política. És una frase buida i el senyor alcalde hi hauria de reflexionar. Establir prioritats de despesa, en la gestió pública és fer política. Resulta maquiavèl·lica la contraposició entre no fer política i fer coses pel poble com l’exposa el senyor alcalde, en la mateixa entrevista a la premsa comarcal. La seguretat social a Espanya es va instaurar sota governs de Franco. Milers de ciutadans beuen aigua subministrada des dels pantans de Franco. Les primeres autopistes, a Europa, es varen construir sota el govern nacionalsocialista. Quan afirma que vol fer coses pel poble, després de dir que no fa política, hem d’entendre que suposa que els que fem política no volem coses pel poble ?

Contra la proposta de crear una comissió per al seguiment de la web de l’ajuntament formada per tots els grups municipals, el senyor alcalde va adduir, entre altres raons, voler evitar la politització de la web.
Ara bé, el senyor alcalde hauria d’explicar que (i com) no és polititzar la web la següent situació:
- en el ple del dia 22 de juliol es varen aprovar i discutir diferents temes i/o qüestions. La web de l’ajuntament només recull l’aprovació de propostes, evidentment afavorides per l’equip de govern que han de constar, és cert que legalment, com a anuncis. Ara bé, no consta cap més noticia d’aquell ple. No consta l’aprovació, per exemple, de l’acceptació de dos recursos de reposició de dos veïns; no consta que un vei va preguntar sobre la possible (o no) incompatibilitat de l’enginyer municipal per a la redacció del projecte de Ca la Salut o que CiP va presentar, per escrit i exigint que constés en acta, una dura queixa contra el senyor alcalde per no haver donat compliment a una resolució aprovada per un ple anterior... És a dir, la web de l’ajuntament, doncs, només mostra la cara neta de la gestió municipal. Es nega la evidencia que aquesta cara, hi ha matins, abans de pentinar-se, no fa tant goig; però també és la cara de l’ajuntament !
Tanmateix, el senyor alcalde, en el mateix article esmentat abans (17 de març de 2006) escrivia: “Un tercer projecte és el nou web de l’ajuntament. Volem explicar el que fem, els nostres projectes i facilitar els tràmits administratius i la intercomunicació. (...) Només des del coneixement detallat del que es fa, es pot generar un debat racional i assenyat i alhora fomentar la participació amb suggeriments i propostes concretes que ens arribin dels ciutadans”.
Admeto que la pàgina web està considerablement ben configurada i que ha millorat considerablement des de fa uns quants anys. Però segueix mostrant només una cara; i a l’ajuntament, com al municipi, i afortunadament, hi ha moltes més cares.
- per altra banda, l’equip de govern ha distribuït “El butlletí de Sta. M. de Corcó – L’Esquirol”, que ve signat per “Ajuntament de l’Esquirol”. Si el butlletí és municipal, és a dir, de tot l’ajuntament, com és que CiP no va ser informat abans i no se li va oferir participar en la seva edició?
- Si és un butlletí de l’equip de govern només, qui n’ha pagat el disseny, l’edició i la distribució? Quant ha costat? Quantes hores de funcionaris de l’ajuntament?
- Si és municipal, com és que és un fulletó propagandístic, electoralista, sense la més mínima autocrítica? Com és que no s’hi diu res de les relacions entre el grup Independents de Cantonigrós i Convergència i Unió?, com és que no diu res de les desavinences, segons apareix a la premsa, entre CiU i Independents de Cantonigrós respecte de l’Entitat Municipal Descentralitzada ?
Com és que no es diu res dels costos per a l’ajuntament del contenciós de la planta de purins?, com és que no es diu res del retard i les causes, en les obres de l’edifici plurifuncional?, com és que no es diu res del canvi substancial que representa la dedicació exclusiva del senyor alcalde a les tasques municipals, sense que haguera constat en el programa electoral...?, com és que no es diu res de quants contenciosos administratius afronta el consistori?, o no es diu res del tema de Pinsos Casadesús, quan un bon nombre de veïns s’han manifestat de diverses maneres al respecte? Com és que no dóna cap explicació dels elevats augments de les taxes de recollida d’escombraries i de subministrament d’aigua, quan diversos veïns van manifestar el seu malestar per un augment tan significatiu i reiterat els darrers anys? Com és que, després d’haver reunit un bon grup de veïns pel tema de Can Gall, el butlletí diu que “volem engrescar molta gent en el projecte per eixamplar nous horitzons vitals...” i que “..volem aconseguir la implicació de tothom per recuperar part de la vida social que hem perdut...”?; com és que no s’hi diu que un tribunal obliga a l’ajuntament a revisar un ple de 2004?; com és que no s’hi diu res d’un ple extraordinari sobre el tema del clavegueram?, i molt menys sobre allò que al respecte s’hagi fet després? Com és que no hi apareix cap article explicant i argumentant els pressupostos per al 2008, ni cap quadre o taula resum dels mateixos?...
No deia el senyor alcalde que “només des del coneixement detallat es pot generar un debat racional i fomentar la participació” ? (El 9 Nou de 17 de març de 2006).
No es diu res perquè respon a una concepció de la política populista, paternalista, que promociona i estimula la desafecció política. El ciutadà cada cop coneix menys que es cou a l’ajuntament i en conseqüència cada cop hi té menys interès: calla, paga i aplaudeix o remuga.
Això no és fer política ? És en referència a aquesta política que proposem una moció de reprovació al senyor alcalde, més ben dit, a la política que sí fa el senyor alcalde.

L’Esquirol, 25 de setembre de 2008
Josep Castells Casellas

Article a El 9 Nou

2008-07-28T11:10:00.001+02:00

He penjat a la meva web personal el darrer article publicat a El 9 Nou, el 25 de juliol de 2008.

Inici

2008-07-24T09:59:00.000+02:00

Us informo de la creació del meu bloc personal. També podeu trobar les meves opinions a http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/index.htm.