Tot son purins.

Per lligar el raonament de l'article anterior..... llegiu aquest del 3 d'agost de 2007. Tot va de purins........

La planta de purins... com a exemple !

Des de fa uns anys tinc una batalla personal contra... (ben mirat potser només contra mi mateix). Bé, de totes maneres us explicaré els meus neguits en un exemple només: la planta de purins de l'Esquirol. Una flagrant vulneració de les normes urbanístiques, els autors de la qual també són els autors de les normes urbanístiques (i aquest, per a mi, és el delicte més gran), va comportar que un jutge dictés una sentència que obliga l'Ajuntament de l'Esquirol a enderrocar la planta de purins. Els arguments posteriors per defensar la gravetat de la situació que es crearia si es complís la sentència, les corredisses a escapolir-se dels excàrrecs responsables de la Generalitat del moment, els exabruptes contra la justícia espanyola (vaig sentir a El 9 TV un drigent de CiU que feia servir allò de "com diuen els castellans: las sentencias se acatan pero no se cumplen). I dit i fet, aquí la sentència no es compleix i que baixi sant Bakunin i ho vegi ! Els homes de dretes, però molt de dretes, la representació més dura de la caverna i de la Catalunya profunda, han aguantat amb mans i mànigues (i amb totes les escletxes legislatives possibles) el tour de force al senyor jutge. (Calladets els socialistes-esquerra republicans d'iniciativa verda han anat fent la... i la ramoneta).

El primer de novembre, els poderosos poders fàctics, emprenyats perquè la merda de porc ja no els rendeix i els governs no els passen la pasta gansa, tanquen les plantes de purins (17 a la ibèrica, 2 a la ciutat dels sants, vull dir a Osona) i... un silenci sepulcral. Allò que el dret, la justícia, l'estat sobirà, la divisió de poders, etc. no han estat capaços de fer complir ho ha pogut el negoci; i ara què en fem de la merda ?

On són els discursos dels alcaldes serrallonguistes (ara que està tant de moda) preocupats pels seus pobres ramaders ? On són els centenars d'alcaldes que es van solidaritzar amb el de l'Esquirol ? Estaria bé que ara fossin tan valents davant del lliure mercat, davant de la lliure decisió empresarial... com van ser-ho davant de la justícia.

Aquesta és la meva batalla contra mi mateix: no aconsegueixo entendre que manin tant més els poders econòmics i els tècnics que no manen els nostres representants polítics. Els alcaldes cada dia més em semblen els titelles dels arquitectes, dels economistes, dels juristes.. que, al cap i a la fi, cobren de qui té calerons, que ni de bon tros són els alcaldes sempre.

L'article, publicat a El 9 Nou, avui 10 de novembre, és l'expressió d'un malestar, el malestar de la democràcia, de fet el malestat de la democràcia. Si no vigilem la llangonissa ens sortirà a preu d'or: el preu que paguem en comprar-la, el cost de les deixalles que llencem amb el cuot i la pell (incomestibles), el cost de l'ajuda, diuen, que exigeixen els empresaris de les plantes de purins per tractar els purins... i, a L'Esquirol, allò que paguem als advocats per a mantenir viu el procés per evitar el tancament judicial (l'empresarial no l'atura ni déu) de la nostra planta de purins.

Ja fa anys vaig escriure......

http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/nounou7.pdf

Hi trobareu un article on ja es parlava dels antiincineradors de la Vall del Ges. Era l'any 2001 i encara estem amb aquestes cuites. Només ha canviat una cosa, en Jordi ha adquirit un determinat pedigrí, una reputació, mal els pesi a alguns i, potser, en part gràcies a alguns d'aquests mateixos alguns que els pesa.

Mirant per l’espill
Voici le temps des assassins. (Rimbaud.)
Germà meu ! Voldria poder consolar-te, dur-te alguna
esperança,
dir-te que els canons s’han adormit per sempre,
que el plom està somiant valsos,
que totes les bales s’han convertit en papallones
i que la llum no perilla que també la vesteixin
d’uniforme....

Fragment de “Paraula a l’home”. Agustí Bartra.

L’embolcall d’un farcell
empresona estels.
Darrera banderes,
sota símbols d’orgull
s’emporten la claror
que prenem a la nit.
Arquitectes d’odi,
en la sang de l’altre
busquen, assassins,
la pròpia existència.
Tu i jo, impotents,
ensems covards,
hem de prémer el botó
per anar paint
silencis còmplices.
________________

No poder dir al meu fill
que jo, almenys,
he estat diferent.
Ni poder mostrar-li
quina petita gesta
és obra meva
contra la barbàrie.
I callar, i rosegar rosaris
informatius. Demanar,
un cop, de tant en tant,
una mica més alt
els nostres salaris.
__________________

Hem anat marcant els rengles de l’horta,
a queixalades el ferro de l’arada torneja
la terra, aireja l’humus profund.

Em pregunto, però, per la llavor.
Un cop sembrat el blat ja no ens pertany;
els vents incontrolables, les tempestes d’estiu,
la gelada, aquesta pluja persistent i informal
esdevindran, lluny de la voluntat del sembrador,
els artífex del pa que demà rosegarem.

Qui li posarà les regnes al cavall
desbocat de les passions ?
On trobarem llavors els signes de la raó ?
_________________________________

Em llepa les nafres
de tants anys d’oblit.
És un maleït animal
que em corca l’anima.
Un dia rera l’altre
em va recordant la mort.
El veig al cinema,
a la pantalla del televisor
i en la premsa quotidiana.
L’oblit s’entortolliga
a les meves cames
i em llepa les nafres
silencioses de tant oblit.
________________________

Els entrebancs
a cada pas
em tornen
agra l’esperança
i voldria vendre
a cap preu
les darreres llesques
d’aquest pa eixut
que se m’asseca
a les mans.
Els vells noms
dels antics amics
es confonen
en els títols de crèdit
dels noticiaris.
___________________________


Només hem arriscat el nom
sense arriscar l’herència.
Hem construït castells
sense les ombres
dels núvols.
I, ara, quan un sol
eixorc ens bat el rostre
busquem a les fosques
el gran llibre dels signes.
El príncep ens convida
a taula, vençuts,
despullats dels gestos
que ens farciren
de greix tantes batalles.
__________________________

Varem dibuixar-nos
il·lusions en els rostres
i esdevinguérem herois.
Les utopies em deien camins
que ens conduïren
al silenci. No hem vençut.
Tornen als trons
els forjadors de realitat
i s’escarrassen
per reeixir en el circ
i a la televisió. Monstres
de la ignorància
decideixen lleis i normes
per tornar el ramat
al corral daurat.
_______________________


Esparracàvem senyeres
per escapolir-nos
de quatre barres
que ens cosien l’esperança,
ens feien petita la pàtria
i negaven la utopia.

No espero res, ben res
dels símbols
si no hi ha blat
a les sitges.

No espero res dels déus
que fan inevitables els mites.
Només el ribot
i les eines per tornejar-me
un nom, el meu.
_____________________

Ella n’ha dibuixat
les formes i el color.
L’ha fet créixer
en mig de la taula
i n’encarrega la cura
als seus esclaus.
És damunt la taula
i periòdicament
s’empassa caps cots
dels meus veïns
engendrant instruments
de poder.
Un cop i un altre
tornen i hi tornen
a deixar delegació
en una eterna il·lusió
de canvis i vida.
Ella, la mort, l’urna.
________________________

M’esforçaré a callar.
Negar ?, ja, per què?
Provaré
de fer-me el taüt,
de construir-me
l’eternitat.
És endebades
que un altre cop
us reuniu
amb el rei.
El príncep ja fa dies
que ha malmès
els títols.
No hi ha res mes
que un estrany enginy
per dominar els mots.
Com no hi ha déu,
no hi ha esperança !
_______________________

Hem anat oblidant les víctimes
que us han conformat el matalàs
on ara us rebolqueu amb or.
Però no sou conscients
de com els sanglots dels ferits
posen música mortuòria
als vostres projectes caducs.
Conduint grans màquines rodades
aneu dibuixant la vostra identitat,
una imatge virtual contra el mirall,
una narració sense guió,
uns versos sense ritme, erms.
Dels coixins van sortint
els corbs i les colobres
que han de fer-nos el segell.
Els torners esgoten les hores
per acabar-vos els poms
del vostre taüt de cristall.
______________________________

Què hi quedarà en les teves mans
dels plors que ahir lluïes ?
On són ara els sanglots
que expressen angoixes ?
On han anat a parar
els renecs contra la barbàrie ?

Vivim en plena expansió
i ens fan més tous els crèdits.
No ens manquen els peixos
ni tampoc les sandàlies
però no hi ha profetes,
només predicadors virtuals.
_____________________________

Vénen com gossos famolencs
a buscar-nos les deixalles.
No sentiu com s’escapoleixen
els doctors i llicenciats,
els alcaldes i notaris,
els jutges i capellans ?
Venen a tornar-nos païda
la darrera collita
que vàrem cuinar
quan no ens corresponia.
Vénen del sud, sempre,
sempre en vénen
d’enllà dels nostres rius.
Duen els ulls entelats
i les sabates foradades,
fan mala cara, miren trist
i entre les mans
se’ls fa pols l’enyorança.
________________________

Ens tocarà a nosaltres
refer els solcs,
a nosaltres subalterns
sempre cap cots
davant els mestres.
Quan l’arada
esventra la terra
el blat perdut crida els ocells.
Vénen lentament
senglars i guilles
a l’àpat públic.
Voteu, voteu, voteu
que a les urnes
i a la televisió
prediquen futur !
_______________________

Hem trencat el mirall
per provar de materialitzar
el miratge. No hi ha res
al darrera, no hi ha res.
No són vidres a la sang,
ni els teus peus caminant,
ni hem perdut identitat.
Només és el no res,
un silenci angoixant
que ens mastega l’ànima,
només aquesta terra eixuta
sense somnis, sense esperança,
prenyada de mites
en continua conxorxa
amb els déus, els amos
i els pensadors, esforçats
en deixar-nos prenyats
de mil·lenaris.
____________________________

Hauré de guardar
pels meus fills
els retalls dels diaris.
Els que volen manar
no paren d’enderrocar
monuments dels que manaren
i dels que manen
i aviat no quedarà rastre
de l’assassinat,
de la humiliació, de la por,
del genocidi, de la mort
que hem viscut.
Què quedarà a les parets
i a les cantonades
per recordar-los
tants segles de misèria ?
______________________________

M’han cruixit les mans
quan el diari
s’ha tornat sang
i nens esventrats,
dones prenyades mortes,
joguines de porcellana
engrunada i nines
sense ulls
s’han quedat enganxades
a la meva pell.
I el meu cos crema
del napalm del silenci
i els sanglots
em tornen sang
la saliva.

Ja ningú ens dirà res,
perquè som morts,
de complicitat i silencis.
______________________________

Em suren cucs
entre les ungles
i es tornen
patges dels genets
apocalíptics.
Si sabessis, filla,
com mastego
angoixes i por
i com m’avergonyeix
el meu nom,
la meva identitat,
el meu currículum
patriòtic, heroic,
contra aquesta sang
que ens amaneix
el pa de cada dia !
No hi ha morts
que no siguin
víctimes meves !
____________________________

Els que moren
inútilment
i els assassins
que hem escollit,
masteguen
sense vergonya
el nom d’un déu.
Quina nafra
serà déu
si els empara !
_____________________________


Pretenen vestir-nos
a ratlles, uniformes
i que ulls clucs
combreguem el seu paradís.
Ens volen vendre
la moto sense rodes
i empastifen els taüts
amb propaganda.
Són ells (i el meu silenci)
que converteixen
les rialles en escarafalls,
ells, migrats d’idees,
que només coneixen
rendes i beneficis,
que s’amanyaguen
el sexe poruc,
impotent,
amb banderes i pàtries.
______________________________

Aquests ulls negres
que miren enllà
buscant respostes
a interrogants esmorteïts...
- I l’infinit, pare ?
- És dins els teus ulls.

Què els diré
a l’Helena i a l’Òscar
del nostre benestar
quan ens preguntin
per aquests ulls
negres, avui buits,
que miren el cel
prenyat d’enginys
que els van reduint
de mica en mica
el seu legítim infinit ?
__________________________

L’Helena, pare,
ha esgarrapat el cel,
em diu l’Òscar.
I tu, fill meu ?
Jo persegueixo gols
en un camp
eixut, sense portes.
Empaito àrbitres
vestits de negre,
camuflats de festa,
que xiulen i xiulen
flautes sense buidar,
i s’inflen i s’inflen
fins que esdevenen
monarques triangulars,
senyors de la guerra.
______________________


Ens hem tornat
animals de sínia.
L’aviram, més lliure,
es menja el gra
i nosaltres els proveïm
d’aigua.
Som afortunats
per què acotant
així el cap
ens lliurem de la raó.
Només els bous
estant més sotmesos !.
______________________

He esgarrapat els mapes,
he trinxat els regles
i els compassos que fan fronteres.
He anat vora del riu,
hi he abocat llàgrimes
de colors i les restes dels mapes.
Riu avall, nens iraquians
reconstrueixen els seus cossos
amb paperetes de colors,
amb bocins cartogràfics
d’un gran mapa
que ens han passat els reis
de fa ja temps.
Riu avall em diuen
que ja no serveix per a res
amagar les fronteres
que vaig aprendre a escola.
Riu avall em demanen
cadàvers, mapes nous.
________________________________

S’acaben els crits,
fils de lluna
van omplint
de dibuixos i xarxes
els camins dels estels.
Hi ha penjolls
de sucre en els núvols
i darrera les esglésies
hi ha conxorxes
contra tots els déus.

He vist al televisor
un nen sense braços,
un home trist
i una dona orgullosa.
Eren víctimes
del meu desconeixement,
objectius col·laterals
de la meva ignorància.
_____________________________


Qui us pot trobar el somriure
si no sabeu on dibuixar-vos el rostre ?
On seran les vostres mans, de sang,
quan tornin els nens de l’amagatall ?
Quines cançons prepararan el son
a aquests nadons que hem perdut
en els minuts de silenci
de tantes places de tants pobles ?
Quines de les vostres festes
democràtiques tornaran la rialla
a aquests vailets que pilotegen
caps tallats arran de coll ?
Quina pau sobre tanta por ?.
_________________________________

El silenci dels volcans
ens amaga la imatge
d’aquells assassins
de dalt dels tancs.
Esmaperdut, el cap
dóna instruccions a crits,
sense solta ni volta,
a una munió de soldats
vells, corcats, infants,
de fet, envellits de mort,
de por i bogeria.

Quin és el camí del sol ?
On és la llum d’esperança,
una mica de claror
contra tanta misèria ?
_____________________________


Arreu es venen records
d’un món que hauria de venir.
Auguren una quietud
que se sembla molt
a la dels taüts, els cementiris.
Tornen, badocs, els sacerdots
a encomanar-nos als deus
guerrers, als senyors de la veritat.
I al capvespre, trist,
acarono els coixins
sota el meu cap, humits
de llàgrimes sense sentit.
Empaito els somnis,
els ninots sense cos ni forma
que a les fosques em recorden
la meva consistència,
la meva identificació amb l’espècie,
amb l’ésser humà.
_____________________________________

Qui sap demà
què ens portarà la marea ?
Què n’heu tret
de tant sacrifici ?
Quins salaris
justifiquen tants camps erms ?
Vindran, amb les marees,
els nous déus ?
Heretaran, els nostres fills,
la terra ?

I s’apaga, lentament
però inexorable,
el llamp dels teus ulls.
L’alè ja només és fum
i sents cruixir l’ànima.
Com t’aferres a la utopia
perquè no has viscut el somni !.

__________________________
__________________________

Molts cops he trobat,
on el vent es perd entre la sorra,
noms i ombres, lleugers rastres,
testimonis i signes sentimentals,
reglaments d’enamorat,
gargots infantils
que esgarrapen un nom.

Una munió de gestos
afalagats pels vicis rituals,
per les normes escrites,
gaudeixen, a casa nostra,
del privilegi reial dels doctes
i acadèmics, llustrats científics,
dòcils servidors de l’ordre,
al marge dels sentiments
que ens podrien fer poble.

Potser esperar
permet, encara, viure.


No demano res,
només que el desig
que ara tinc
no es perdi amb els anys
ni en la por dels altres.

No demano res,
només que el plaer
no s’esmunyi del meu cos
com un peix de la mà
abans que la raó m’abandoni.

No demano res,
només que el gust de viure
no se’m perdi
en els taüts dels companys

o, en tot cas,
que el meu sigui
el primer taüt.

No demano gaire,
només que un somriure
amistós em sigui fidel
malgrat el meu gest
de gos tossut, de nen malcriat,

de fill de sotana
esglésies i inquisició.

O només endinsar-me
en el somni,
esdevenir refugi de cansats
i descobrir-me heroi
i descobrir-me heroi.

O només potser anihilar-me
i desdibuixar-me,
fer-me ombra i ventada,
crim i cansament
i egoisme i irracionalitat.

O només mirar
i mirar-te i posseir-te
sense tu
i esdevenir
contra els déus divinitat
i contra el sexe
carn.


Es pot fer un poema
només perquè sí.
Es pot, perquè sí,
fer un poema només.
I només perquè sí
mereix viures aquesta vida.
Perquè sí, per la voluntat
d’un mateix
contra la filosofia.


Esclaus de l’ortodòxia,
la gran mare culta
que no és mai adulta

escrivim la mica de vergonya
que ens toca viure.

Els mots els ha engolit l’embut.
No hi podem fer massa nosaltres.

Sabem riure, és clar,
malgrat que hem begut
les potingues dels altres.

Fabra tremola a la tomba
i esgarrapa en el taüt
manifestos que no va escriure.
Sintaxi !
Et canto, verb !
l’agilitat i la força

i rondino,
adjectiu, la teva esclavitud
de papallona festiva.

Esgoto l’alè
per donar-te un rostre,
adverbi.
I tremolo per l’orgull
del substantiu
en fer-se, si pot, acte.

Quan descobreixes
el ridícul que representa
el teu paper de pallasso
mesurat i controlat,

quan descobreixes
el poc enginy
que té la força bruta
i, al mateix temps,
sens tanta necessitat de violència,

quan s’esqueixen
doloridament les imatges
en la teva ment
ennuvolada per la por
i esbojarrada pel desig,

quan sents tanta solitud
en mig dels homes
i només el tremolor de les mans
és alguna expressió,

no has temut
gosar aixecar-te
la tapadora dels mots i les idees ?

Segueixo essent fidel
al meu paper de pallasso.
Això és un circ
i quan jo hi he vingut
la comèdia
era ja començada.

No m’ha estat possible
escollir el paper.

Sigui obra dels déus,
de l’atzar o d’un cop d’aire
etern,
em correspon
aquest joc irònic
de justificar altres ineptituds,
d’exagerar, com el pallasso,
les meves misèries.

El públic, just, en el seu lloc
riu fàcilment.

I què !
De totes maneres
el silenci
és sempre més culpable
que aquest meu gest
que jutges errat.

És, només, violentament
que es fa l’amor
i es guanya llibertat.

Només la sang
és font de llibertat.

Acotar el cap,
dubtar, pactar,
pensar-s’ho...
això és traïció.

Només els crits
i només al carrer.

Al mascle.

Panxa content,
somrius
les formals idees
de l’amo

i després,
de nit a casa
i al llit
et sents senyor.

Erres en buscar,
i en temo que conscientment,
sempre
fora de tu
el teu enemic.

És massa còmode
plorar
i amanyagar-se el sexe.

Si vols vèncer
et calen la soledat
i l’orgull de fer-te fort.

Tu quoque filli mii ? ( o com es digui) Carta al meu amic Jordi Fabrega

Cada dia que passa veig més clar fins a quin punt em vaig equivocar.
Jordi, jo soc incapaç d'assumir la capacitat de "representació" i espectacle que us cal en la vostra professió. Ara recordo com, quan erem, sobre tot jo, molt més joves parlavem de la grandesa i capacitat de seducció de l'espectacle religiós... i ara... mira a quantes mises et toca anar... Els del teu costat ... , què vols que et digui... em dol per tu....
Aquesta festa que heu fet avui uns quants amics, els que participeu d'aquesta elit que té tanta capacitat de camuflatge, a què venia ? L'alcalde de Roda hauria de negociar, segurament, alguna subvenció amb el conseller, els senyors que venien del Consell comarcal..., no crec que fos només la gana per fer un tastet a peu dret... Una dotzena d'alts càrrecs (el cost social, posat en euros per les hores que hi heu dedicat) s'han de reunir al mig d'una carretera, a prop de la planta de purins, a prop de can Patel que sembla cap Canyaveral... ? No tenieu un lloc millor ?, que no fora tant ofensiu pel personal ... us calia la presencia dels subdits o només la de la premsa ?
Qui n'ha estat l'amfitrió, qui ho pagarà tot això ?

De les meves lectures

La majoria dels polítics no estan interessats en la veritat sinó en el poder i en conservar aquest poder, encara que per aconseguir-ho hagin de mantenir al poble en la ignorància: això que ens envolta és una enorme teranyina de mentides. (Harold Pinter, 2005 quan va rebre le Nobel de literatura).

Ho he llegit en el llibre, que us recomano, "El desgobierno de lo público" d'Alejandro Nieto i l'editorial Ariel.