El dia 15, al tanatori de Barcelona, durant el comiat a Lluís Andrés Edo, una noia va llegir els versos de Léo Ferré que ara transcric al meu bloc, en homenatge al meu amic Lluís. Des de qualsevol buscador electrònic podeu trobar notícies al respecte.

A la foto, ja fa uns quants anys, amb un altre gran amic, amb els que he compartit moltes bones estones de la meva vida.

Léo Ferré
Les anarchistes

Y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent
La plupart Espagnols allez savoir pourquoi
Faut croire qu'en Espagne on ne les comprend pas
Les anarchistes
Ils ont tout ramassé
Des beignes et des pavés
Ils ont gueulé si fort
Qu'ils peuv'nt gueuler encore
Ils ont le cœur devant
Et leurs rêves au mitan
Et puis l'âme toute rongée
Par des foutues idées
Y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent
La plupart fils de rien ou bien fils de si peu
Qu'on ne les voit jamais que lorsqu'on a peur d'eux
Les anarchistes
Ils sont morts cent dix fois
Pour que dalle et pour quoi ?
Avec l'amour au poing
Sur la table ou sur rien
Avec l'air entêté
Qui fait le sang versé
Ils ont frappé si fort
Qu'ils peuvent frapper encor
Y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent
Et s'il faut commencer par les coups d'pied au cul
Faudrait pas oublier qu'ça descend dans la rue
Les anarchistesIls ont un drapeau noir
En berne sur l'Espoir
Et la mélancolie
Pour traîner dans la vie
Des couteaux pour trancher
Le pain de l'Amitié
Et des armes rouillées
Pour ne pas oublier
Qu'y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent
Et qu'ils se tiennent bien le bras dessus bras dessous
Joyeux, et c'est pour ça qu'ils sont toujours debout
Les anarchistes

Encara que de 2005... que actual !!!

Si cliqueu sobre la imatge la podreu veure amb més detall.

Un partit de futbol a l'aquarel·la.

La crisi i els aturats: qui paga els plats trencats?

Aquest dies de tanta crisi he recuperat dels meus arxius aquest article que La Marxa de Catalunya va publicar el 30 d’abril de 1993.

Més aturats: encara és possible la utopia.

Tothom s’escabella, tots amb el crit al cel: Ja són més de 3.000.000 els aturats ! Però jo penso: que bé !, encara és possible la utopia. La utopia de principis de segle que els sindicalistes i polítics volen amagar-nos, que reivindicava l’abolició del treball. Que volen amagar-nos perquè no saben què fer-ne, perquè els qüestiona la seva pròpia existència i perquè no gosen reconèixer que aquesta victòria no és del proletariat, sinó del “maleït” sistema. La utopia per la qual “lluitava” la classe treballadora era l’abolició del treball. Ja és aquí. La qüestió, però, que es planteja, és que cal saber què fer amb la riquesa que això representa per l’home. L’única riquesa tangible, el temps. L’augment del nombre d’aturats va paral·lel a l’augment de la productivitat: les màquines, la nova tecnologia, fan la feina dels homes. Es pot vèncer la maledicció de l’expulsió del paradís. Així, doncs, la qüestió només rau en saber com utilitzar el temps lliure, per una banda, i com distribuir el producte, la riquesa, que és més i amb menys treball, per l’altra. O bé ho soluciona el sistema (amb vídeos, jocs d’atzar, partits polítics..) o bé, i aquí descobrirem la misèria ideològica de “l’esquerra”, nosaltres som capaços d’aprofitar com bojos, apassionats, amb plaer i creativitat el temps lliure. Com diu Peter Glotz: “La possibilitat històrica que se’ns ofereix no s’havia presentat mai a la humanitat...”

Article publicat a El 9 Nou. 2-1-2009

L'article que publica el diari d'Osona, el dia 2 de gener, estava escrit abans que, el dia 21 de desembre, al Pla d'Aiats, em sorprengués desagradablement un infart. Avui, ja a casa i amb molta delicadessa torno a remanar l'enginyeria informàtica i afegeixo a aquesta introducció l'article esmentat.

El 2009 encara seguirem amb el mateix ajuntament a L’Esquirol.

Malgrat alguns teòrics interessats la transició al nostre país només va canviar a favor dels de sempre i en la gestió dels ajuntaments resulta evident. Els ajuntaments només han canviat en un sentit, escenifiquen una tesi falsa: no hi ha dretes ni esquerres. Però el que és evident és que en els ajuntaments només hi ha representada, sempre, la dreta; és a dir els servidors dels que sempre han manat, els poderosos, siguin terratinents, industrials, grans financers, gestors intel·lectuals...

A la comarca en tenim uns exemples ben clars. Governs municipals formats per pactes o coalicions antinaturals són persistents. Si les adscripcions formals, declarades, dels regidors fossin certes i responguessin a continguts ideològics reals ( i per tant contradictòries !) no hi hauria manera d’explicar que el PSC a Vic combregui de la maneta de CiU (ala cristiana!) en el mateix obi, si no volem pensar en interessos personals i corporatius. A Roda el PSC ha pogut governar amb ERC i amb CiU amb la mateixa facilitat que jo em canvio els calçotets. L’ajuntament de Sant Pere (sense oposició !, no hi ha dreta a Sant Pere?. No fotem riure... I tant que n’hi ha !) no fa pas res que no haguera fet l’anterior alcalde. És més, algunes de les coses les va començar ell. Però el seu populisme desenfrenat, la confusió entre la seva persona i el càrrec i les animalades a que el varen portar els seus enemics de CiU, varen fer que els interessos reals, econòmics, els poders fàctics del municipi s’estimessin més una determinada estabilitat, i no sortir tant a la premsa, encara que fos amb un grup municipal adscrit a l’esquerra. (Les adscripcions, un cop més, fan que allò virtual sembli real).

A L’Esquirol estem en aquest camí. En una o dues legislatures més els mateixos poders que recolzen avui a CiU hauran d’acceptar i estimularan (al cap i a la fi el poder real ni té color ni té sentiments) una altra manera de gestionar els seus interessos, que és el que fan els consistoris.

Això no implicarà pas que es facin substancialment coses diferents. Allò que canvia és que aquells que manen ( i alguns tècnics, a diferents nivells, comparteixen el poder o l’assessoren) consideraran més útil als seus interessos un ajuntament més ordenat, menys publicitat. Només cal esperar que, lentament, per mor de la confusió entre la seva persona i el càrrec, l’absoluta jerarquia i direcció del cap de llista de CiU arribi a comprometre una mica més la pròpia personalitat dels grups que el recolzen, d’una banda, i la de les persones que formen el seu grup municipal. D’aquí mateix pot sorgir el seu substitut, més jove políticament i menys compromès amb la trajectòria del govern que dura ja vint anys.

Cada cop més sovint el preu polític que algun regidor de Sant Martí i el regidor de Cantonigrós han de pagar, pel seu compromís amb l’actual govern, els retratarà més davant del seu electorat. Els regidors novells de CiU i d’Independents -ERC encara no han (com els de CiP) ensenyat les dents, llevat que algun d’ells (més jove que els altres) no vulgui, com deia Freud, matar el pare. Per a la resta de regidors de CiU, els canvis que es puguin produir només afectarien les seves situacions personals; suposar-los més transcendència política seria provocar la intel·ligència.

Esperar que els canvis es produeixin per exercici de la democràcia, en les urnes només, és ingenu. La democràcia representativa que vivim no té virtuts. Al cap i a la fi alguns voten a CiU només perquè aquests són del poble, dels nostres (seus). De la mateixa manera alguns no voten a CiP només perquè no els agrada l’uniforme dels seus candidats, o candidata.

Des de la finestra del meu estudi....

Des de la finestra del meu estudi.... aquesta boira que he fotografiat...

Més enllà d'aquesta imatge més o menys malencònica... no tot son flors i violes!

Hi ha una certa remor.. una mena d'amagar-se d'allò que ens va passant, uns silencis vergonyosos, una absoluta incapacitat per donar a cada cosa el seu nom i em ve a la memòria Espriu, si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra... per retornar-vos el nom de cada cosa...........

Per Jean-Marc Rouillan

Jean-Marc Rouillan veut tourner la page sans la déchirer

Le mensuel CQFD met en ligne la pétition initiée par Les mots en marche demandant la libération de Jann-Marc Rouillan, qui fut notre envoyé spécial au pénitencier de janvier 2004 à décembre 2007. Bien que fans inconditionnels de sa prose carcérale, nous le préférons dehors que dedans !
Les mots en marcheJean-Marc Rouillan est à nouveau en prison. Il a rompu le silence pour annoncer qu’il tournait la page de son passé et commenter – brièvement – l’interdiction qui lui est faite de parler d’une stratégie révolutionnaire jugée il y a 22 ans aujourd’hui. L’État a répondu en révoquant sa semi-liberté.
Par cette « Affaire Rouillan », l’État réaffirme aujourd’hui sa volonté de s’attaquer à la liberté de parole. Les interprétations crapuleuses de l’interview accordée à L’Express, attisées par certains médias et soutenues par le tribunal d’application des peines, veulent museler et punir l’expression politique de l’écrivain qu’est Jean-Marc Rouillan. Sa réincarcération « préventive » nous le prouve.Nous considérons que les conditions de la remise en détention de Jean-Marc Rouillan sont une atteinte au droit de libre expression.Nous affirmons que Jean-Marc Rouillan n’a pas dérogé aux contraintes qui régissent le régime de semi-liberté accordé en décembre 2007.Nous affirmons également notre révolte face à cette décision qui relève de l’acharnement et de la volonté de faire taire Jean-Marc Rouillan. Lui aujourd’hui et nous demain.Nous réclamons donc la libération sans condition de Jean-Marc Rouillan.