Segueixo meravellant-me amb algunes imatges !!!

Volia comentar-la... però... només em venen al cap penjaments, paraulotes, queixes...
Què hi foten aquests al costat d'aquests ?
A qui (....) o en nom de qui (....) hi van, hi són ?

Per què somriu o somriuen ?

En Josep Lluís... té mal d'estomac ? o, se li ha trencat el somriure de tanta claudicació ?

Els capdavanters d'un esat laic (o és litgh o lithg o ligth ?) o ja no som més que macdonals (Mac, dona'ls pel....) o ja no és real ni virtual.

Què ... hi foten aquests aquí amb aquests ?

El món de l'educació.

Eleccions sindicals a “educació” a la tardor de 2010.

En l’anàlisi de les darreres eleccions sindicals (2006), CCOO deia que “un dels elements més preocupants en els resultats electorals és la creixent tendència a l’abstenció” .. i que “els resultats no han estat bons”. (Informa, gener 2007). Aquest sindicat considerava que no havien estat capaços de visualitzar davant del professorat algunes millores que haurien obtingut en els darrers anys. I es preguntava quina és la raó: “un alt nivell de malestar entre el personal docent persisteix malgrat la millora objectiva de les condicions laborals. A CCOO entenem l’avís del professorat i actuarem amb rapidesa” (ídem).
CCOO es qüestionava fins i tot el model de representació, “massa retirat del centre, també s’afegeix a un format de representació que resulta carregós, penalitzador pel professorat, allunyat de la realitat del territori i centres de treball” (ídem).
Davant d’aquesta situació, la davallada davant de la USTEC en les eleccions de 2006, CCOO deia que “tot i sabedors des de el primer dia que el sindicat USTEC desenvolupa l’estratègia d’estar en els dos marges del riu: governant amb el Departament i alhora fent de sindicat d’oposició, hem liderat tots els processos de negociació i hem patit tot el desgast en solitari. (...) Ja n’hi ha prou de sindicats d’oposició que no van més enllà de crear plataformes reivindicatives i processos de negociació per dir no a tot i que siguin els sindicats "responsables" que posin la galta per rebre el desgast i les garrotades quan vinguin mal dades” (ídem).

Aquesta reflexió de CCOO la podríem fer alguns pares ( i algunes organitzacions i associacions de mares i pares d’alumnes), amb matisos, respecte dels sindicats. Algun sindicat dels que convoca mobilitzacions ara, està convençut que “la majoria amplia en el Parlament que aconsegueix Maragall està lluny de ser la realitat del país. (...) Comencen a haver moviments d’AMPA’s que escapen al control d’una direcció de la FAPAC compromesa amb el tripartit”.. (l’esquerda, abril 10).
Apareixen crides sindicals, com mai, a les famílies per a participar i recolzar les seves convocatòries contra “les mesures restrictives del departament d’Educació”. Un altre cop les mares i els pares (i avui avis i avies) ens convertirem en la part carnosa de l’entrepà. D’una banda una administració enfrontada amb el poder dels sindicats i per l’altra uns sindicats, en la legítima lluita per resultar hegemònics en la representació professional, que branden cada vegada més (sobretot quan es dirigeixen a les famílies) conceptes genèrics incontestables en el món de les idees: defensa de l’ensenyament públic i de qualitat, el conseller continua menyspreant el sentiment del professorat i de la resta de la comunitat educativa, per l’increment generalitzat de plantilles, disminució de l’alumnat per aula, reforcem el poder de decisió dels claustres, no al decret d’autonomia i al de direcció dels centres, no a aquest calendari escolar....(Eina sindical d’informació, número 432).
CCOO en un full de convocatòria (abril 2010) diu que “Les famílies també s’han d’implicar en la defensa de l’escola pública”. Afirmació difícil d’interpretar (o de pair) per les mares i pares que he conegut a tot Catalunya, dedicant caps de setmana i nits per aconseguir uns ordinadors per unes aules, per a obtenir una associació de mares i pares participativa, engrescadora i innovadora, que intenti, colze a colze amb la resta de la comunitat educativa....
Els sindicats dels professionals de l’ensenyament tenen tota la legitimitat democràtica per a oposar-se a la política del departament, tant com el departament ha donat raons per fer-se’n mereixedor. I de fer-ho en qualsevol forma. Tanmateix no sembla tant clar que, vistos els textos d’alguns sindicats de després de les darreres eleccions sindicals, gaudeixin de legitimitat d’exercici igualment. Els sindicats de classe haurien de ser prou valents, almenys, en configurar una teoria i un discurs propis per a les seves reivindicacions davant del departament. D’altra manera els costarà explicar que la competència electoral no predomina sobre una determinada concepció de l’educació. Per altra banda seria bo que, des d’aquest discurs, expliquessin clarament a les famílies on són els límits entre les reivindicacions sindicals, professionals (ben legítimes) i les reivindicacions quant a la qualitat de l’educació (no fa molts anys, algun dels sindicats reivindicava l’abolició de l’escola). Aquí és on caldrà entrar en el detall i admetre que les possibilitats són moltes i que no necessariament les reivindicacions han de combregar amb aquelles professionals o sindicals. La suposada i manipulada comunió d’interessos entre professionals de l’educació i famílies, si no s’especifica amb molt detall, és una pura instrumentalització política.

Nota: les negretes són meves.

Un amic que se n'ha anat: José María Nunes

Els darres anys.. deu ser per l'edat ? he anat comentant, explicant la fugida d'uns, com han marxat uns altres... Tots aquests amics...han deixat una petjada en la meva vida i cap va ser mai....
A Nunes li diuen "cineasta exoerimental" i "llibertari audiovisual" i diuen d'ell que volia innovar, que no volia el cinema espanyol venut (adocenado, en castellà) de les pantalles comercials i que assumia que això el duia a viure en una certa marginalitat. I és en aquesta marginalitat, de les rambles dels anys 70, en sopars llibertaris als voltants del barri xino, amb l'autor del Durruti més conegut, amb en Lluís Andrés i l'Artajo, i els germans Aisa i la Imma i els manobres i paletes del sindicat de la construcció de la CNT, on ens varem conéixer. Ell sempre deia que no era pas anarquista, que no se'n sentia pas capaç !, amb un to provocador que el definia.
Va participar en els sopars que a finals dels noranta feiem a La Rectoria d'Orís una colla de marginals o marginats (amb algun caleró, això sí), com va participar-hi en Ramon Barnils, joves historiadors sobre la guerra civil quan varem recordar-la en el 60 aniversari., els directors d'un documental sobre Delgado i Granados que les televisions catalanes i espanyoles no volien emetre... També va xerrar a Vic convidat pel Forum de Debats.
En un d'aquells sopars tant ben guarnits per en Pep Palau en Nunes se li va dirigir i li va dir: - No tens un plat de llenties i una mica de vi de Jumilla ? A mi no m'omplen aquestes mariconades !
Era carinyosament irreverent, una part dels seus sentiments arribaven als altres a través de les seves mans, dels seus gestos, dels seus crits blasfems...
Salut allà on siguis Nunes !
(La imatge la he piratejat del diari Público del 24 de març de 2010).

Segueixo comentant fotografies.

Dies enrera vaig comentar una foto d'El 9 Nou on un grup de dones (només dones) exercien de responsables de l'educació dels fills. Em preguntava on eren els homes.

Avui he trobat aquesta fotografia a osona.com d'una reunió d'un grup polític independentista, a Vic. Segur que no celebraven pas el dia de la dona. Jo he aconseguit comptar-ne tres o quatre de dones.

Si no és problema d'horari, ni és problema de... només n'han de tenir cura els homes de la independència de Catalunya ?

... dimissió !

Deformada, corrompuda i manipulada la nostra societat ha convertit una actitud que fou identificadora d’un corrent del pensament en una mena de categoria per a justificar la misèria ideològica.
Els anarquistes, per això es diuen així, estan contra l’estat i, conseqüentment, contra tots els seus governs, contra aquesta forma de concentració del poder que, sobre tot, prové de la renúncia de cada individu a la seva responsabilitat, delegant, per períodes determinats, la seva voluntat i l’exercici dels seus drets i aspiracions i ambicions i il•lusions en unes persones que han esdevingut gestors permanents d’aquesta renúncia i per tant de la seva misèria.
I això succeeix en l’àmbit de la política institucionalitzada i en el del món laboral. Líders sindicals dels grans sindicats del país porten anys i anys sense fer una jornada laboral, exactament com alguns dels representants polítics que porten anys i anys sense haver de competir en un mercat capitalista al que creuen regular (però mai qüestionen).
I a vegades, només per a la seva competència política que només té transcendència en el seu món virtual, però del que patim les conseqüències, s’esbatussen i uns es mostren com els grans enemics del govern (que no de l’estat) i organitzen manifestacions i actes públics (en diuen mobilitzacions) per a comprovar i veure, sobretot, quina ascendència tenen sobre els seus representats. I això esdevé de tal manera evident que passada la turmenta les organitzacions sindicals agraeixen la participació en la mobilització i la secretària del mateix sindicat després de donar moltes gràcies envia als receptors una abraçada. (1)
Cada vegada més em semblen comparables l’oposició (la política i la sindical) i els tubs d’escapament dels vehicles a motor. Sense aquest tub el sistema (vull dir, el motor) explotaria.

(1) Vegeu la carta de la secretària de CCOO ensenyament del 17 de març de 2010.

Crisi....? Revolució !

Les dades dels beneficis de les entitats financeres, els sous i complements (per jubilació, per stock options..) dels seus executius, els sous doblats quan no multiplicats d'alguns càrrecs institucionals, el que cobren els mantenidors i analfabets de la televisió escombraries, els imports dels fitxatges d'esportistes d'elit,... davant de la informació de Càritas que constata que a Catalunya ja hi ha (ja són !) 100.000 famílies que no poden assumir, fer front a les mínimes despeses ordinàries perquè cap dels seus membres té cap mena d'ingrés (ni sou, ni pensió de l'atur, ni ajut de 400 euros zapateros, ni renda d'inserció mínima...).

Avui al Parlamento español (Congreso de los Diputados) s'han esbatussat políticament per mostrar davant les càmeres de televisió qui diu millor que té (que no tenen !) un pla contra la crisi.

Jo els n'ofereixo un: primer, i per respectar la constitució, que llegeixin detalladament la sentència del Tribunal Constitucional de 1983 sobre l'expropiació de RUMASA. El TC fa (encara eren molt joves !) una extraordinària interpretació del dret constitucional a la propietat privada que, diu el TC, no és un dret absolut i que ha de fer-se combregar amb l'interès social, general.

Segon, recolzant-se, doncs, amb una jurisprudència que hauria d'haver estat doctrina més estudiada i, sobretot, practicada, procedir a l'expropiació de la riquesa que aquells (tots i cada un) han acumulat i resditribuir-la de tal manera que el teixit productiu (com els agrada de parlar als de CiU) torni a sentir córrer per les seves artèries el crèdit, la inversió, el pagament de les administracions sempre tant tardà, etc.

D'altra manera, potser algun dia fins i tot els més creients recordaran com un franciscà o un jesuita, ja fa segles, va justificar des de l'ortodoxia cristiana, per a determinades circumstàncies, el magnicidi.

Nota o afegitó: En els pressupostos generals de l'estat de 2008, es contempla que CCOO va rebre 6.446.508,18 euros, UGT 6.092.257,09 euros més 1.024.820 i 1.199.337 respectivament pel concepte de participants a òrgans consultius. El total de que van disposar els nombrosos sindicats va pujar a 20.397.948 euros.

L'educació és una cosa de dones ?... encara ?

Comentari a una fotografia.

Fer un text literari (?) a partir d'una fotografia publicada en la premsa ho he copiat d'un mitjà de comunicació de caire o àmbit geogràfic més, com dir-ho ?, ampla que el de la nostra comarca. Intentaré anar-ho fent sovint, he trobat un seguit de fotografies que, com diuen que deia aquell, xerren pels descosits.

Aquesta la publica El 9 Nou. Hi són els representants ( o representantes ?) de les famílies que reclamen més places escolars a Roda de Ter. D'entrada aplaudir les mares en qüestió per no haver-se quedat només en la conversa de cafè o de la d'entrada d'escola.

El comentari però...

Només hi ha dones representant a les famílies que reclamen una segona línia, més places públiques ?