És l’opi del poble.

Som víctimes d’una nova religió que es pretén pagana. La del culte a la llei, a una llei que justifica els crims més execrables. Aquesta llei permet que l’alcalde d’un poble o bé el president o secretari d’una associació de municipis contracti serveis per a l’ajuntament o per a aquella associació a l’empresa del seu germà o de la seva esposa (empresa virtual sense més infraestructura que un telèfon i una adreça fiscal) que al seu torn contractarà aquells serveis a una empresa de producció (real !), sobre la facturació de la qual hi carregarà el benefici industrial (legal !) per la seva gestió d’intermediària (una trucada de telèfon), cost total que pagaran els ciutadans súbdits d’aquell ajuntament o d’aquella associació de municipis.

La mateixa llei que permet que el president i els directius d’una entitat bancària comarcal (o nacional) s’estableixin un sou que insulta la intel·ligència dels usuaris o súbdits d’aquelles entitats. I que permet que quan els han de fer fora perquè les han enfonsat, i tots en paguem els costos, s’enduguin indemnitzacions que insultarien, si n’hi haguera, a Déu.

La mateixa llei que permet que un govern determinat indulti a policies condemnats per tortures a ciutadans, doncs súbdits, ja que no tenen garantida la protecció dels seus drets.

La mateixa llei que permet en determinats casos modificar els contractes per situacions objectives no contemplades en el moment de la formalització del contracte però que no aplica el mateix criteri als súbdits que no poden pagar la hipoteca perquè la Vitri ha tancat, perquè hi ha empreses que s’han deslocalitzat, perquè l’entitat bancària els va recomanar hipotecar-se pel doble que els calia, perquè.....  Lleis que s’aproven (o no s’anul·len) en els parlaments corresponents.

La nova religió que ha fet Déus el poder i el diner ha crescut emparada en la renúncia feta per l’esquerra als postulats que la varen fer néixer  a principis del segle dinou: a qüestionar el dret a la propietat, dret tant absolut que és preferent a la vida en molts casos (hipotecats assassinats pel sistema capitalista), a combatre el dret absolut a l’herència (quina religió no diu que tots els homes som iguals ?), a impedir la professionalització del compromís públic (això que ara en diem política) de tal manera que hi ha qui, havent estat sempre només en política, arriba a dirigir un parlament o una conselleria o un país.

Ara m’agradaria parlar de la violència legítima, del jesuïta Mariana, dels ludistes anglesos del segle dinou, de la ira de Déu...  Quina llei m’aplicareu per creure que el progrés sempre és violent ?  Quina actitud em recomana la llei davant dels senyors que legalment s’han enriquit (sense haver produït res) fins a extrems i a unes velocitats de ciència ficció ?  Haig de compartir pacíficament amb ells els espais públics ?

(Publicat a El 9 Nou 08/03/2013)

Amb un bon cop de mà d'en Xevi P. he/m escrit:

“Qui vulgui música que se la pagui”, 

diu un regidor del grup Units per Decidir (AUD) al ple municipal

Al ple del 29 de novembre, a l’Esquirol, els regidors havien de donar suport o no una proposta de l’equip de govern per modificar els pressupostos del 2012. Entre les partides que es proposaven modificar n’hi ha una que té per títol “Activitats escolars i Escola de música”, que té pressupostats 27.000 euros i que es proposava d’augmentar excepcionalment de 7.500 euros. L’escola de música és compartida amb l’Ajuntament de Roda de Ter, que n’és el titular, i fins a aquest octubre passat l’Ajuntament de Santa Maria de Corcó – l’Esquirol abonava trimestralment la part de despesa que li corresponia d’acord amb un conveni intermunicipal, que a l’octubre es va revisar perquè el pagament passés a ser mensual per evitar endarreriments. La proposta de modificació de la partida naixia d’aquests endarreriments, i així ho va explicar l’equip de govern, que va assegurar que al pressupost del 2013 la partida es mantindria en 27.000 euros perquè els pagaments estarien actualitzats.

Tot i les explicacions, el regidor d’AUD, Joan Callejón, es va manifestar absolutament contrari no només a la proposta de modificació del pressupost d’aquesta partida, sinó que a més a més va deixar ben clar, puntualitzant que era la seva opinió, que en el moment de crisi que vivim no pensava donar suport a la possibilitat que l’Ajuntament destinés més diners a la música, i que “qui vulgui música que se la pagui”.

Això va obligar el cap de llista d’AUD a fer un esforç intel·lectual considerable per justificar el seu “no” a la proposta de modificació del pressupost d’aquesta partida, argumentant que no podien donar-hi suport sense haver consultat prèviament el detall exacte del nombre d’alumnes de l’escola de música matriculats a l’Esquirol i sense conèixer el contingut del conveni intermunicipal sobre l’escola de música.

Les concepcions i les idees sobre què és o ha de ser una societat oberta, democràtica i social també es fan evidents en els discursos apassionats del debat polític.

El regidor d’AUD no va semblar tenir en compte o donar importància al fet que l’Ajuntament de Santa Maria de Corcó - l’Esquirol també destina importantíssimes quantitats a l’esport municipal en forma de manteniment dels espais on es realitzen i pagant la llum, la calefacció i l’aigua calenta de les instal·lacions, a més de les corresponents aportacions econòmiques anuals als equips de futbol; que des de fa anys també dóna suport en ajudes econòmiques, en infraestructures i en recursos humans a la pedalada Cabrerès BTT (que només dura un cap de setmana), o que col·labora amb el transport dels alumnes de l’escola per fer un trimestre de natació en horari escolar, i amb l’AMPA per fer l’activitat extraescolar també de natació.

A més a més, convindria no oblidar que l’Ajuntament paga la part del cost de la llar d’infants de l’Esquirol que no queda coberta pels usuaris i per les ajudes de la Generalitat i la Diputació. La llar d’infants municipal forma part del projecte educatiu del municipi, i és membre del Consell Escolar Municipal que la regidoria de Participació de l’equip de govern actual va crear a finals del 2011. L’equip de govern té tota la voluntat de mantenir aquest servei, que considera essencial, tot i no formar part del sistema d’ensenyament obligatori, però el nombre d’usuaris ha disminuït aquests últims anys fins a arribar als 21 infants d’aquest curs, i durant el curs 2011-2012 va representar per al municipi un cost d’uns 35.000 euros.

L’Escola de Música El Faristol també forma part del projecte educatiu del municipi des de la seva creació l’any 2004, i, igual que la llar d’infants, és membre del Consell Escolar Municipal. La seva activitat no es limita a les hores de docència amb els alumnes, sinó que també participa en la vida cultural del municipi amb concerts i xarangues al llarg de l’any, sovint en col·laboració amb altres entitats municipals com la coral Loreley, el CDAC, l’escola de primària, la Veu de Sescorts (amb un concert per la festa major de Sant Martí), etc. L’Escola de Música té un total de 139 alumnes matriculats, dels quals 47 són del municipi de Santa Maria de Corcó – l’Esquirol.

¿Per on voldrà seguir el senyor regidor quan ens hàgim carregat l’escola de música?

Ahir, al ple ordinari de l'ajuntament, el grup municipal IC-ERC va presentar una proposta d'aprovació d'una moció sobre la independència de Catalunya i per a declarar el municipi territori català lliure. Abans d'entrar en la votació vaig demanar al representant del grup promotor que retirés la proposta de moció, en els següents termes, que constaran en l'acta del ple:

Abans no es posi en consideració del ple proposo al promotor de la moció la següent reflexió:

-         ens proposeu que, en representació dels nostres suposats representats, ens manifestem respecte d’una situació extraordinària, potser fins i tot històrica, quan en menys de quinze dies cada un dels nostres suposats representats podrà expressar la seva voluntat directament.

-         entenc, donada aquesta circumstància, que seria un acte d’arrogància per part nostre atorgar-nos, per a aquest tema concret, la capacitat d’interpretar la voluntat d’aquells.

-         el dia 25 de novembre tots i cada un dels ciutadans de Catalunya, també els del nostre municipi, podrem manifestar-nos directament i individualment, respecte de la independència de Catalunya i dels camins que, en un o altre sentit, hagi de prendre el parlament que surti elegit.

Per tant demano al representant del grup municipal Independents del Collsacabra - ERC que consideri la presentació de la moció i que vulgui retirar-la.

El representant del grup no va considerar, ni discutir, la meva intervenció i no va retirar la proposta. En el moment de la votació, doncs, jo vaig intervenir en els següents temes, com constarà en l'acta:

 

Els regidors aprovem, o no, una moció en la representació que tenim de part dels ciutadans perquè ells, individualment no tenen un mecanisme per a manifestar la seva voluntat al respecte. És el que s’anomena democràcia representativa.

 El cas és que la moció que presenta avui el grup municipal d’independents del Collsacabra proposa una sèrie de resolucions o declaracions sobre les quals, de fet, cada ciutadà de Catalunya pot manifestar-se directament en el termini de quinze dies, en el marc de la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya.

Per això considero que no haig d’atorgar-me, en aquesta qüestió, cap representativitat ja que els ciutadans a qui suposadament represento podran expressar directament la seva voluntat al respecte el proper dia 25, sense cap mena d’intermediació.

Per això no recolzo que l’ajuntament de L’Esquirol es manifesti, sigui en el sentit que sigui, sobre una qüestió tant viva actualment, sobre la qual els ciutadans estan cridats a manifestar-se directament, si volen, el proper dia 25 de novembre.

Apunts per a una història política de Santa Maria de Corcó. (III).

El govern de Cabrerès i Progrés, una anomalia històrica. (*)

Si llegim els resultats electorals municipals de maig de 2011 i coneixem una mica la història política dels darrers anys del municipi, i si hem viscut l’ambient de la administració municipal els darrers set o vuit anys, no podem concloure d’altra manera que acceptant que el govern minoritari de Cabrerès i Progrés és una absoluta anomalia història i política.

Aquesta anomalia és conseqüència per una banda, i sobretot, de les discrepàncies entre els sectors de dretes respecte de les prioritats de govern que els haurien d’unir; i, per una altra banda, de la indefinició de la suposada esquerra, una indefinició i una manca d’identitat que és present a tot Europa des de fa anys. La socialdemocràcia s’ha desdibuixat engolida per l’acceptació d’un capitalisme que l’ha superat i per la incapacitat política dels seus dirigents de superar els nacionalismes dels estats europeus fins a arribar a una veritable i efectiva Europa Unida; i també perquè, a nivell més proper, tots estem atrapats per una hipoteca o una altra i ja no creiem en revolucions o bé ens fan por.

Els vots de Convergència i Unió, els vots de l’Agrupació Units per Decidir i els vots d’Independents Collsacabra – ERC (com abans els dels Independents de Cantonigròs) no presenten cap diferència entre ells respecte del que entenen per  política i respecte del que els ciutadans que els emeten entenen i esperen de la gestió política del municipi.

Han estat confrontacions puntuals —importants per a cada individu o grup afectat, però intranscendents pel que fa a una concepció de la política municipal— les que ens han portat a l’escenari que vivim. Si no hagueren existit diferències puntuals, o no s’hagueren manifestat públicament i orgànicament, el cos social que representa la suma de les tres organitzacions polítiques esmentades hauria superat amb escreix, com ha estat sempre, al que pot representar Cabrerès i Progrés.

Aquesta concepció que els és comuna es defineix per l’acceptació de l‘hegemonia de la tradició (de classe, religiosa i cultural) sobre una possible i moderna organització i ordenació (que comporta com a conseqüència més transparència) de la gestió municipal. Els representants polítics de la majoria han actuat sempre com a representants de diferents interessos concrets, bé directament o bé a través d’alguna instrumentalització dels càrrecs polítics (CiU instaura la dedicació exclusiva de l’alcalde, que esdevé el gestor d’aquells interessos).

De la majoria d’inversions públiques dels darrers anys es pot discutir, almenys, la seva necessitat, la seva urgència i les seves dimensions: una llar d’infants capaç d’atendre el triple dels usuaris que té realment; pavelló d’esports que consumeix uns 600 euros mensuals d’electricitat (amb un cost superior de construcció als tres milions d’euros); instal·lació de plaques solars per escalfar aigua; un accés al poble per Quatre Camins amb un cost (almenys 45 milions de les antigues pessetes per 600 metres d’asfalt) que no es justifica en absolut pel benefici que realment comporta; més de 60.000 euros subvencionats per una administració superior per arranjar el Camí de Sant Jaume; etc. Una altra qüestió és saber a quins sectors dels municipi han aportat beneficis aquestes actuacions, si és el cas. I des d’aquesta mateixa concepció de redistribució dels recursos municipals es pot considerar el criteri (cultiu de clientelisme, al meu entendre) que justificaria la distribució de les mal anomenades subvencions: bonificacions en algunes taxes només sobre un criteri d’edat (als majors de seixanta anys independentment de les seves rendes en la taxa de recollida d’escombraries, però no a les famílies nombroses o als aturats, per exemple); concessions de facto sobre l’ús i la gestió d’espais municipals a entitats municipals sense cap mena de formalització legal ni control posterior; pagament de despeses festives, sopars i àpats commemoratius per agrair unes vegades la col·laboració de ciutadans en activitats públiques i unes altres assumint el cost d’“autohomenatges” de determinats col·lectius; assumpció de l’organització d’esdeveniments que havien estat anys i anys particulars (d’allò que se’n diu la societat civil) i als quals ara l’Ajuntament aporta la part de dèficit; en definitiva, formes que porten a una acceptada confusió entre allò que és públic i allò que no ho és tant.

Una de les divergències de la dreta, notable pels efectes que ha produït en la política municipal d’aquesta legislatura, està en la interpretació d’alguns acords de govern sobre urbanisme. L’opinió d’alguns particulars que haurien impugnat concessions de llicències o decisions urbanístiques sobre la legítima (però no sé si ètica i moral) implicació privada d’un regidor de l’Ajuntament en la urbanització d’una zona de Cantonigròs ha estat l’esperó que ha formalitzat i evidenciat l’enfrontament entre dos sectors diferents de la mateixa dreta municipal. La relació entre un sector de la dreta (el que hauria donat suport a AUD) i uns quants contenciosos de caràcter urbanístic que s’han presentat és un fet inqüestionable. En aquest sentit s’ha d’entendre el sentiment popular que relaciona la creació d’una determinada associació amb el sector dissident de la dreta municipal del govern anterior.

Que al municipi hi ha (fent servir una expressió clàssica) una majoria molt majoritària de ciutadans de dretes és un fet inqüestionable. És per això que crec que el govern actual és una anomalia històrica i política, i és per això que crec que els responsables d’aquesta anomalia s’han de buscar a la dreta. Esperar que sigui Cabrerès i Progrés qui solucioni el divorci de la dreta és pur cinisme o absoluta ignorància.

 

(*) Publicat a El 9 Nou el 2 de novembre de 2012, amb el títol de  El govern de Cabrerès i Progrés, una anomalia històrica.

Govern minoritari o govern utilitari ?

Discutir sobre el fet que per a l'ús d'instal·lacions o espais municipals s'hagi d'establir una taxa, un criteri; i que quant i com es cobra o no, no pot dependre de la bona voluntat i apreciació comercial d'un o uns ciutadans, sinó que ho ha d'establir, decidir i fixar el ple de l'ajuntament, em sembla, com vaig intentar explicar en l'article anterior (sembla que sense gaire éxit) un debat superat ja fa més d'un segle. Evidentment, respecto profundament a CiU i a qui comparteixi el seu criteri, quan manifesta una opinió contrària. Cap problema.

Governar només tres regidors, en sí mateix, sense més consideracions, no és diferent de governanr amb 10 o amb 11. 

La lògica democràtica (ben poc assenyada avui en dia, per cert !) diu que hauria de governar la llista més votada, llevat que les altres aconsegueixin una majoria suficient.

He mantingut que no em sentia legitimat governant només amb tres regidors. Després de les converses, diferents dies després del juliol, amb els regidors de Convergència i Unió, avui em considero tant legitimat, almenys, com ho poden estar els regidors de Convergència i Unió quan governin.

La responsabilitat que pugui tenir Cabrerès i Progrés en l'existència d'un govern minoritari és, com a mínim, la mateixa que té Convergència i Unió ( i si voleu la mateixa que té AUD). I correspon a Convergència i Unió explicar perquè no conforma una majoria necessària: negociant més flexiblement la proposta de Cabrerès i Progrés o menjant-se les diferències personals amb AUD i formalitzant una moció de censura al govern minoritari actual.

Un ple extraordinari, extraordinari !!!!

Dijous, 18 d’octubre, ple extraordinari a l’ajuntament de L’Esquirol. Extraordinari, per què? Legalment per què és un ple convocat fora dels dies establerts formalment per a la celebració dels plens ordinaris (un cada dos mesos, la primera quinzena del mes). Però el segon extraordinari, amb admiracions, correspon als estímuls emotius i intel·lectuals que vaig experimentar en el debat que s’hi va produir.

Convergència i Unió i ERC varen votar en contra de la proposta d’aprovació inicial de modificació de les ordenances fiscals per a l’any 2013. Per tant, la proposta del govern va resultar rebutjada.

La discussió principal va tenir per objecte la proposta que feia el govern de creació d’una taxa per a l’ús dels espais esportius municipals. Des de l’oposició es va centrar el debat en el camp de futbol municipal de Cantonigrós i la Unió Esportiva de Cantonigrós.

Argument de l’equip de govern: si el camp de futbol es cedeix, a canvi d’un preu (com hem descobert casualment), a grups i persones alienes a qualsevol entitat del municipi, és exigible que el ple n’aprovi una taxa. Aquest acte administratiu cobreix jurídicament i justifica aquell cobrament i constata la titularitat de l’espai i instal·lacions municipals davant de tercers interessats.

Convergència i Unió diu no entendre perquè s’ha de posar una taxa. Els membres de la Unió Esportiva de Cantonigrós han de poder cobrar un “lloguer” ja que hi han,  i hi esmercen moltes hores per al manteniment, pinten les ratlles del camp quan hi ha partit, tenen cura de la gespa... etc. etc.

Des del govern es diu un i altre cop que la creació de la taxa no implica, per si mateix, cap modificació respecte de les aportacions que l’ajuntament faci a l’entitat esportiva de Cantonigrós. I es recorda que l’ajuntament també participa en el manteniment i funcionament d’aquestes instal·lacions.

En aquest debat s’hi amaga, doncs, una altra qüestió. L’ajuntament hauria comunicat a la U E Cantonigrós, quan varem assabentar-nos que cobraven, pel seu compte, per la cessió del camp, que la meitat d’aquest import es descomptaria, per a l’exercici de 2012, de l’aportació de l’ajuntament a l’entitat. La lectura del regidor d’AUD, ex regidor d’esports, és que l’ajuntament els ha tret aquest import del que estableix el pressupost. La lectura del regidor de participació és que, donat que en l’elaboració dels pressupostos de 2012, l’ajuntament no comptava amb la informació que la UE Cantonigrós (per tant l’ajuntament) tenia uns ingressos per a cessió de les instal·lacions, la realitat és al revés. L’ajuntament ha de comptar com ingressos l’import total que s’hagi cobrat per cedir les instal·lacions esportives municipals. I la UE Cantonigrós ha rebut, de fet, exactament l’import que s’havia pressupostat. És més que probable, com diu l’ex-regidor d’esports, que segurament la UE Cantonigrós havia previst (pel seu compte) uns ingressos que no constaven en els pressupostos municipals.

Què em fa considerar tant extraordinari aquest ple ?

1)     El posicionament de l’exregidor d’esports (que és de Cantonigrós) que resultà ahir en el ple absolutament contrari, respecte de com s’haurien de tractar temes com el que és objecte d’aquest debat, al que , al meu entendre, havia mantingut el temps que va formar part de l’equip de govern. Alguns detalls del funcionament i activitats del que té a veure amb l’ús de les instal·lacions del camp de futbol de Cantonigrós les conec per explicacions seves en reunions de la Junta de Govern. Aleshores la seva exigència de control al respecte era considerablement rigorosa, i compartida per mi. En el ple de dijous, legítimament, es va convertir en un defensor extraordinari dels interessos de la U. E. de Cantonigrós.

2)     Convergència i Unió utilitzà arguments tant populars (per a mi, populistes) que em vaig sentir com en una mena de màquina del temps. Es tractava, gairebé fa riure!, de defensar  la funció de legalitzar, registrar, ordenar i redistribuir els recursos de l’ajuntament (dels veïns del municipi) d’una forma moderna, d’acord amb un estat de dret, social i democràtic. Pel cas, crear una institució tant simple com una taxa. com proposava el govern municipal. Davant d’això, en una posició que sembla anterior a la època de constitució dels estats moderns, Convergència i Unió defensà aferrissadament l’estatus quo vigent. Donat que hi ha uns ciutadans que dediquen voluntàriament un esforç.. etc. etc., no creem més traves administratives.. que cobrin per la cessió dels espais municipals, que al cap i a la fi... si els controleu tant vindran a donar-vos la clau i aleshores serà l’ajuntament qui se n’haurà de fer càrrec.... etc. etc. És la defensa dels regnes de taifa. Regnes de taifa, en plural, perquè n’hi altres més que el que és objecte d’aquest debat. És l’esforç per mantenir espais de poder aïllats del control democràtic del ple de l’ajuntament, el representant legal de la voluntat dels veïns.

El ple d’ahir em va semblar extraordinari per això, perquè crec que em vaig trobar en un debat que es va produir ja fa més d’un segle.

Apunts per a una història política del municipi de Santa Maria de Corcó: Identitats. (II).

Deia (11-05) que “vivim encara amb les petjades lentes de la història de cada municipi, de fa anys i anys, marcades en el llom del nostre comportament”. Hi ha institucions que, des de les seves visions cosmogòniques que, contra la raó, pretenen eludir les angoixes vitals, creen identitats molt fortes, més enllà dels rituals tribals que les sustentin. Mireu si no com una monja, amb hàbits inclosos, pot enllumenar les esquerres catalanes.

En el mar de crítiques que AUD (“...per aportar una visió innovadora i moderna (!) de la gestió municipal”, com diu Àlex Montanyà el 20-07) dirigeix a l’alcalde, n’hi ha una especialment extraordinària, des del meu punt de vista. Per qui la redacta, pel temps en que es redacta, en un temps de reivindicació d’identitats, i perquè mostra una determinada concepció de la política, que jo no comparteixo. L’autor del butlletí d’AUD es vanta que “finalment es va poder rectificar a temps i es va convidar el mossèn, que va acompanyar la comitiva i va beneir les instal·lacions, i alhora es va poder acomplir el desig dels veïns”. L’alcalde, molt més tolerant que jo, va cedir a la pressió i estalviar un espectacle als convidats. Jo, més arrauxat, haguera anat per l’altra vorera.

Més enllà de la veracitat en la concreció i detall dels fets previs, que em resulta indiferent, em sembla digne de reflexió el següent:

Es dona per evident que beneir (en ple segle XXI !) des d’una determinada concepció religiosa l’edifici del pavelló acompleix el desig dels veïns. Cap necessitat d’explicar quins veïns, quants veïns, perquè un rictus i no un altre...

La reivindicació a favor de la intervenció, en un acte social de la “institució eclesiàstica del poble” ens mostra com algunes identitats representen més una identificació (en negatiu, respecte dels ‘altres’) que no pas una identificació positiva d’afirmació. No s’omplen  pas més, precisament, els actes d’aquesta institució eclesiàstica del poble que els esdeveniments esportius de l’AE Corcó, per exemple.

Es mostra ( “acomplir el desig dels veïns”), d’una banda, un capacitat de conèixer el desig dels veïns extraordinària, que comparteix amb els populismes la idea que els escollits (encara que sigui a les urnes) saben quins són els desitjos del poble. Els polítics, si són honrats i honestos, no estan al servei del poble, de qualsevol poble. Hom té una concepció de la organització social i política. Si troba qui la comparteix i la sotmet a consideració dels ciutadans, i la hi aproven, pot gestionar. Al contrari, adaptar el meu programa electoral (la meva concepció de la política) a allò que vol el poble és el que fan els partits polítics, tots engrescats en trobar l’eix central, on satisfacin més número de votants, malgrat això representi renunciar a la república (els comunistes els anys 70, l’esquerra de Catalunya quan perdia la r), al socialisme o marxisme (els socialistes de Felipe González), a la nacionalització de la banca, a l’abolició de la propietat privada....

En aquests moments d’identitats, només serem homes lliures, que no territoris lliures, Jordi!, quan no hi hagi identitats subliminals que es pretenen consubstancials al poble català, al desig dels veïns.

Publicat a El 9 Nou, 11 d'octubre de 2012 sota el títol de Santa Maria de Corcó i les identitats