El metallenguatge polític (i 2)

Amics meus independentistes...
M’haureu d’explicar aquest mapa tant nou que se’ns ha dibuixat després de la riuada d’Arenys. (Quants cotxes cap a mar !). Jo, més nihilista ja que no pas escèptic, que fa temps que no crec en les guitarres elèctriques ni espero res dels estats ni menys dels seus governs, no entenc que en Colom (que va milletar els deutes del pi) sigui avui la veu independentista dels del peix al cove. Si Esquerra (ara ja fa temps que no es diu republicana) és independentista, expliqueu-me per què Carretero n’ha sortit esperitat. Per plantar un altre pi, més cap a la dreta, preferint agarbonar-se amb la dreta de sempre que no pas amb l’esquerra, que sempre sembla espanyolista? Li és més fàcil parlar, més enllà de l’esquerra i la dreta, de sentiments patriòtics que no pas de rics o pobres, de qui són els rics i qui són els pobres, de qui mana i qui creu més enllà ( o molt sovint contra) de quina bandera o senyera ens embolcalli ?. I, si en Carod en representa l’esquerra política, per què se l’ha/n tret de sobre ?
Els darrers anys he anat descobrint un llenguatge nou que mai m’havien ensenyat a l’escola. Llegiu articles d’en Jordi Fàbrega d’aquest any i compareu-los amb els que escrigué en fa una quinzena. Ara ja no es consulta a persones, es consulta el territori. No són els regidors de l’ajuntament de Sant Pere (o Arenys o L’Esquirol, tant li fot !) els qui recolzen la convocatòria possible, des de la societat civil (societat quèeeee ?) a les consultes populars, és “Sant Pere aprova..”. Quina imatge !, sant Pere, que va fer-li botifarra al seu Crist tres cops seguits, votant a favor de recolzar la realització d’una consulta. “Catalunya es desperta” diu en Jordi, no els homes i les dones o els pinsans i caderneres que viuen i treballen, aquells primers, dormen i procreen a Catalunya. Certament la acumulació de títols nobiliaris d’en Jordi, davant de situacions com aquesta, ha d’obligar a una regeneració lingüística considerable. Com dir als companys d’ICV les mateixes paraules que als de Decidim punt cat o als d’EPM o als senyors del govern català per donar-los satisfacció a tots ? Senzill, construïm un vocabulari on desapareixen les persones, els ciutadans republicans i, com diu la Pepa (de 1812), tothom té dret a ser feliç.
En Carod , mentre era a Roma amb el sant pare al coll, vull dir a la canonització del senyor Coll, ha perdut la trona en mans del manaire absolut d’esquerra (que diu en Josep Romeu en el seu bloc, a qui preocupa que els errors no tinguin altra motivació que l’interès personal per damunt de l’interès del país. Que hi ha un interès per damunt dels interessos de les persones, dels interessos personals ?). De cop i volta els d’Esquerra descobreixen que un alcalde d’EPM, precisament, (propers a ICV ?, que volen i dolen) es menja més pàgines de premsa i més portades de telenotícies i de, sobre tot, telediarios que mai ha aconseguit ERC des de l’excursió d’en Carod a veure porno al sud de França. No diguem res dels socialistes catalans, que encara no han tret l’entrellat d’aquesta santíssima trinitat en una sola independència. Si no, que li ho diguin a en Burgaya o a la Núria de Campdevanol.
I la CUP..., la CUP es mostra assenyada, demana calma i prega perquè entre tants pretendents la independència no es quedi soltera per a vestir sants. I procura no encomanar-se de les batusses que balden per enterrar tanta esperança en mans de tants salvadors.
Expliqueu-me, doncs, si els independents (i/o istes), en la independència, seguiran permetent al seu vicepresident anar a retre honors al Vaticà, si els d’ICV seguiran anant a les misses de festa major, si els candidats municipals d’Osona es tornaran a fer una foto de germanor amb el candidat de la PxC, com a les darreres eleccions municipals, si els de Reagrupament seguiran considerant més un club de futbol que la Generalitat, expliqueu-me que no és estranya tanta candidatura per la mateixa il·lusió.... expliqueu-m’ho per ajudar-me a decidir (sense punt cat). I caldran tants delegats territorials, també ?.

Tanmateix regidor de Cabrerès i Progrés a L’Esquirol.
20 d’octubre de 2009.

Publicat el 23 d'octubre a El 9 Nou.

El metallenguatge polític (1)

El metallenguatge polític. (1)
L’entrevista a Jordi Fàbrega a El Temps, com a paradigma.

Alcalde de l’ajuntament de Sant Pere de Torelló, president d’EPM (Entesa de Progrés Municipal), portaveu de Decidim.cat (plataforma de càrrecs electes per a l’independència) i delegat del govern de la Generalitat a la Catalunya central i, tanmateix, amic meu.

Un país o una nació (per tant un barri, un poble, un edifici...) pot dormir, somniar, despertar-se?. Abstracció ja utilitzada per en Jordi en una article d’ El 9 Nou d’aquest mes (Catalunya es desperta). Es veu que la consulta popular als ciutadans d’Arenys de Munt desperta a Catalunya: l’efecte de la consulta d’Arenys de Munt “penso que té un efecte d’abast profund, de despertar Catalunya”. Catalunya potser estava dormida, com tu suposes, però un munt de catalans estan sempre desperts: et faig una llista els catalans molt desperts? (És cert que semblaria que precisament això fa que els altres semblin adormits, com tots els que, havent de vetllar no varen sentir l’orfeó català; per exemple).
L’efecte Obama. En l’entrevista també es diu que “accedir a la independència nacional és a les mans del poble de Catalunya. Si volem, podem. (És el nostre We can ?). Només falta la voluntat... “. Voluntat que més endavant queda definida com “la voluntat de la gent del poble, però, sempre passa davant de la decisió dels partits polítics”. No em queda gens clar a través de quins mecanismes aquesta voluntat del poble pren cos, substancia i s’expressa... si no és a través de (avui encara) l’expressió política formal que resideix en el sistema democràtic que vivim (o sofrim). Per què ser candidat en les llistes al parlament d’ICV, per exemple?, doncs.
No existeix la ( o una) voluntat de la gent del poble. Hem de trobar alguna manera que les pretensions (interessos) dels ciutadans es vagin satisfent, amb la menor càrrega possible per a la menor part possible....
L’estat espanyol en boca d’en Jordi es personifica. De tal manera que “la concepció de l’estat espanyol..”. Jordi, l’estat és una forma, una manera d’organitzar-se una determinada societat. L’estat espanyol no pot concebre, no pot tenir la concepció... democràtica ni poc democràtica... A l’estat espanyol hi ha un govern, que el formen persones , com passa també a la Generalitat o a l’ajuntament de Sant Pere de Torelló, que en tal que persones sí que poden tenir una concepció democràtica o no de les coses que passen pel món. Però l’estat (l’espanyol o el català que reclames ben legítimament) no té sentiments, ni percepció, ni esperances.... És mort, és fred. No oblidis que la constitució i forma d’aquest estat espanyol també es fruït de la participació, molt indirecte per alguns ciutadans, certament, de catalans.
Dius que l’estat no accepta el dret a l’autodeterminació. L’estat, repeteixo, no accepta, no dona, no prega, no menja ni es desperta i, afortunadament, no procrea. Són persones que estan en les institucions dels estats que mengen, procreen, dormen, es desperten i accepten o no els drets. Els drets no els concedeix mai ningú, es tenen o no es tenen. El dret a la vida no me’l concedeix el meu govern o el meu estat. Una altra qüestió és que des del poder (en acte o en potencia, no ens enganyem) hi hagi persones i institucions als que se’ls en refot el meu dret a la vida.
De veritat creus que el fet que es generi una dinàmica d’impulsar consultes serà la prova i farà evident que “el conflicte català no s’ha resolt” ?. Si existeix el tal conflicte, que no has definit, que anomenes com si fora un lloc comú per a tots els mortals (com Deu, la mort o l’infinit), existeix més enllà dels efectes que pugui portar o no una o moltes consultes a un o a molts ciutadans.

He publicat el meu primer ebook

Acabo de deixar penjat a http://www.lulu.com/content/e-book/de-la-transició-a/7696361 el meu primer ebook, al qual podeu accedir facilment. En aquest ebook he recollit els articles que he anat publicant, des de 1976, a la premsa comarcal, sobretot, en alguna revista llibertària.... Més enllà del meu encert o no pel que fa als seus continguts, la recopilació dels textos pot acostar al lector a una visió subjectiva de la història política dels darrers 30 anys.
He comprovat que en la recerca en aquesta pàgina cal clicar "Buscar en todos los idiomas" si heu triat que busqui Libros i "castells casellas", per exemple.
De totes maneres per accedir més directament al meu text:
- lulu.com/es
- carpeta "comprar"
a) on diu "Buscar" escriure 'pep castells' i on diu "Todos los productos" escollir "Libros"
b) cliqueu sobre requadre blau, on diu"..buscando en todos los idiomas"
c) cliqueu a Buy eBook:€ 3,88
en la propera pantalla podeu descarregar el llibre immediatament o podeu afegir-lo al cabaç d'anar a comprar....

Reflexió...ara...avui...per...?

Aviat farà dos anys que vaig escriure el text que tot seguit reprodueixo. Després de dos anys... no ha estat ni de bon tros, ni el text ni els fets que el provocaren, cap mena d’estímul per al debat, per a la discussió intel·lectual...

I,tot i havent-hi hagut més fets... no hi ha hagut altres textos ni discussió.
Seguim.... on estàvem ?

Avui el títol hauria de ser Cap discussió al si deCiP.
L’Esquirol, agost de 2009.



Discussió oberta al si de Cabrerès i Progrés.
En el ple del 27 de desembre de 2007 vaig esmentar l’edat mitjana quan em vaig queixar del fet que l’ajuntament lliuri una panera nadalenca a tots els regidors. També, em sembla, vaig fer servir l’expressió miserable respecte de la conducta que imputo als responsables de la decisió de repartir aquesta panera. Per si cal, que sembla que sí, intentaré raonar l’ús d’ambdues expressions. I, més enllà d’intentar aclarir perquè del seu ús, també per encetar, si em voleu seguir, una mica de discussió política entre nosaltres.
Jo entenc que una de les principals aportacions que podem fer a la col·lectivitat és la reivindicació de la política. La política en el seu sentit més clàssic, com exercici de la democràcia que vol dir de la implicació de tots (tots !) en els afers que ens son comuns. Aquest exercici, en aquest sentit, ha anat canviant al llarg de la història. Des de la democràcia grega (que, en els termes que avui fem servir, seria només una teoria de la democràcia) fins a la democràcia representativa d’avui (que, si no ho canviem, només s’exerceix periòdicament, en temps d’eleccions i, a més, per unes elits professionalitzades que cada cop compten menys amb els suposats ciutadans) s’ha passat (en l’edat mitjana i fins gairebé el segle XVIII) per uns períodes en que els executors de les decisions que afectarien a la comunitat, eren sempre senyors feudals o, més tard, rendistes. En les primeres èpoques de la democràcia europea només tenien dret a la participació aquells que disposaven d’una determinada renda, entre altres coses perquè se suposava que només ells eren capaços de comprendre i aprehendre la complexitat dels afers públics. Al nostre ajuntament hi ha alguns regidors (el que va contestar al tema de la panera dient que “era només un detall” per la seva dedicació lliure, voluntària i abnegada...) que segueixen, conscientment o inconscient, vivint aquesta concepció de l’ajuntament. No estan pas disposats a establir-se una dedicació i un sou adequat a aquesta i, per això, sotmetre’s a una responsabilitat. Els seus negocis o assumptes particulars els permeten una flexibilitat temporal i un marge de mobilitat que assumeixen sense ruboritzar-se que la seva dedicació a l’ajuntament s’ha d’acceptar com una actitud altruista (de fet, paternalista, dels que pel seu poder econòmic i posició social poden). És en aquest sentit que crec fermament que predomina, en els que realment són els factòtums de l’actual ajuntament, aquest criteri medieval. Una posició ben particular, i digne de consideració un cop estigui més avençada la legislatura, és la del senyor alcalde. L’acceptació d’una dedicació i sou està clar que respon, en el seu cas, a una situació laboral personal concreta més que no pas a un criteri, en si mateix, diferenciat dels regidors abans esmentats. El seu recurs permanent a reduir-ho tot a una qüestió “tècnica” o “jurídica” segueix essent una manera de reivindicar una complexitat pels afers públics a la que no poden accedir tots els mortals.
Quan a que em sembli miserable l’actitud dels governants que s’atorguen “regals” o “privilegis” (que justifiquen amb la seva dedicació als assumptes dels ciutadans):
Si jo accepto, el primer dia que exerceixi un càrrec públic (regidor) un regal o un privilegi que em concedeix ..... (qui ?), i entenc que me’l concedeix l’alcalde o l’equip de govern i jo sé que ningú els ha autoritzat a disposar de diners dels ciutadans (entre ells jo) estic, de fet, acceptant la primera irregularitat (poseu-hi els adjectius que us agradin més) i, en conseqüència, fent-me còmplice de les petites misèries que es puguin anar produint. Però, si això es produeix quan ja he comunicat una vegada, que no estic disposat a acceptar aquesta mena de privilegis (per escrit i amb registre d’entrada a l’ajuntament), haig d’entendre que qui insisteix ni tan sols va considerar la meva decisió o, pitjor, la va menysprear. La seva és una actitud miserable, que segons el diccionari de la llengua catalana del IEC es correspon a un gasiu moral, a una actitud mesquina que, crec fermament, és la que mostren els regidors que, sense cap mena de remordiment, creuen fermament que el poble els deu una detall per la seva dedicació. Ja és fort que això ho poguessin dir el mateix dia en que tenien damunt la taula centenars de signatures de ciutadans protestant i avisant que no pagarien per la taxa d’escombraries !.
Per a mi tant importants són les actituds morals individuals (o com a representants: delegats, només apoderats) com les grans decisions respecte de la construcció material de l’entorn en que s’hagi de moure el col·lectiu que representem (en aquest cas el municipi).

A la sortida del ple algun company va manifestar els seus dubtes respecte del comportament (sou molt durs en les preguntes, això de la panera és una ridiculesa que sempre podran fer-ho servir com a pallassada, etc. etc.) estratègic en el desenvolupament del ple per part dels tres regidors que representem CIP. Seria bo que els companys que heu assistit als plens ens féssiu comentaris al respecte i ens diguéssiu o proposéssiu formes d’intervenció, maneres de modular els registres de la veu, el to... Mai en sabrem prou !.

L’Esquirol, 30 de desembre de 2007.
Pep Castells Casellas

Escrit d'en Jotes, un bon amic de FaPaC

divendres, 12 / juny / 2009

Catalunya és una gran escola de gent adormida...
En un país normal amb un espai cívic evolucionat i amb expectatives de futur, la notícia hauria estat un escàndol majúscul i fins i tot hauria estat suficient com per a fer trontollar i fins i tot causar la dimissió dels responsables de la seva administració educativa.Però, és clar, estem parlant de Catalunya i aquest, com molts s'entesten a aconseguir, començant pels qui conformen el seu govern, mai no serà un país normal.Després de la brillant proposta d'establir un nou indicador per a descobrir el grau de coneixements adquirits en materia de llengua (castellana i catalana) i de matemàtiques, d'acord amb el que en principi s'havia convingut com a competències bàsiques o mínim comú exigible; ara hem sabut que el resultat d'aquestes proves ens proporciona la notícia de què un 25 % del nostre alumnat, en acabar la primària, no assoleix aquestes bàsiques competències.Això, per mi no és cap novetat, era fàcilment intuïble i ja ho podiem saber a partir dels resultats de les proves de competències que majoritàriament aquests mateixos infants varen passar fa un parell d'anys quan acabaven el cicle mitjà de primària.Tanmateix, i al mateix moment que el Sr. Ernest Maragall, ens presentava aquests resultats l'home ho ha deixat anar sense cap mena d'esverament i per contra no s'ha sentit cap escarafall ni cap sorollada a la nostra societat. Continuem adormits, sabem que un de cada quatre nens passarà a l'Educació Secundària Obligatòria sense cap garantia d'èxit i tanmateix el deixarem seguir, els mantindrem en la inòpia, sense que ara com ara hàgim vist cap programa o cap mesura destinada a preparar el nostres instituts per parar el cop amb eines i actituds adequades. Tenim un sistema educatiu que, com més va, més fa aigües i en comptes de remoure cel, terra i pressupostos per a començar a arranjar aquesta realitat, continuem abstrets en el cofoïsme i en la propaganda barroera i denigrant, amb notícies sobre les grandeses del consens partidista, -que no social-, a l'entorn de la Llei d'Educació de Catalunya i sobre l'extensió, selectiva i nombrosament ridícula, de la implantació de les TIC i d'un parc d'ordinadors portàtils que seran costejats bàsicament per les famílies.Per no parlar del Batxillerat: que si es pot passar d'un curs a l'altre amb quatre assignatures suspeses, que sí, que es pot cursar en tres anys, i... tot d'un plegat; que no, que no, que ara els jutges diuen que no perquè uns capellans dedicats a l'empresa educativa ho han impugnat, però tornem-hi: que sí, que sí, que ara la Junta Estatal de directors ha dit que sí, i, entre tant sí o no, aquí hem perdut l'oremus gracies als capellans i els jutges, i ara resulta que ja som a juny i que ja ve l'estiu i unes bones vacances, i que la realitat ens explica que ni tan sols els instituts saben que han de fer amb l'alumnat de batxillerat de cara al curs vinent. Un batxillerat diurn, ben diurn sobretot, ignorant qualsevol excusa que justifiqui el manteniment de l'opció de tarda més enllà d'un institut per comarca, -un a Martorell per tot el Baix Llobregat- per als nois i noies que no tenen més remei que mantenir-se treballant per ajudar a tirar endavant la família ara que són més les mares i els pares que es troben ocupats cercant feina...Però res, aquí no passa res i ni tan sols la Federació de Mares i Pares d'Alumnes de Catalunya, qui se suposa defensa una escola i un sistema públic d'educació sense exclosions per a ningú, ha gosat de fer i de llançar als mitjans cap crit d'atenció.Qui dia passa any empeny i a força de generacions d'estudiants perdudes el país se'n ressenteix. La consciència crítica és cada cop més minoritària a mesura que s'estén la ignorància i, en un tres i no res, no patiu, el problema haurà desaparegut: no hi haura prou persones capaces per a reconeixer aquesta situació com un problema, no el sabran interpretar, no l'entendran...Endavant i seguim dormint, disculpeu aquells a qui hagi despertat, no passa res, sempre ens podem girar cap a l'altra banda i seguir dormint.

Un llibre molt bonic de Gioconda Belli

Us recomano el llibre de Gioconda Belli "El infinito en la palma de la mano".

És una extraordinària narració sobre la sortida del paradís terrenal, una aproximació als conceptes de coneixement i llibertat i sobre la relació de l'especie humana amb la divinitat.

M'ha agradat molt.

Jo ho tinc subratllat... de Giovanni Sartori

"..perquè, si s'obliga a la gent a participar per força, això és mobilització des de dalt i no participació...Insisteixo: participació és posar-se en marxa per un mateix, no que uns altres et posin en marxa ni que et mobilitzin des de dalt.

..hi ha una igualtat d'oportunitats... en una primera acepció, les oportunitats venen donades per un accés igual. En una segona, venen donades per punts de sortida iguals. En el primer cas es demana el mateix reconeixement per als mateixos mèrits i les mateixes capacitats. Per tant aquesta igualtat promou una meritocràcia: carreres iguals per a capacitats iguals, igualtat d'oportunitats per a arribar a ser desiguals. En el segon cas es demana que s'igualin les condicions de sortida. Així, mentre que la igualtat d'accés eliminia obstacles, la igualtat de punts de sortida exigeix fabricar aquests punts.

.. la meva tesi ha estat que l' "esquerra" és (era o hauria de ser) la política que apel·la a la ètica i que rebutja la injusticia. En les seves intencions de fons i en la seva autenticitat, l'esquerra és altruisme, és fer el bé als altres, mentre que la dreta és egoisme, és atenir-se al bé de cadascú.

(..) Diguem-ho així: si el poder corromp una mica a tothom, a qui més corromp és a l'esquerra quan arriba al poder.

(De "La democracia en 30 lecciones", de Giovanni Sartori;edició a càrrec de Lorenza Foschini. Taurus editorial.)