27 de febrer. Extraordinari ple extraordinari a l'ajuntament de L'Esquirol.

Quan entrem a la sala de plens un veí està parlant, acaloradament, amb l'alcalde. El veí diu haver estat amenaçat i està exigint empara de l'autoritat local. L'amenaça l'hauria provocat la seva activitat professional (assessorament a l'arquitecte municipal acomiadat) que hauria despertat les ires de membres de l'Associació Amics del Cabrerès. Diu que no pensa deixar començar el ple si no obté una resposta. L'alcalde es troba descol·locat i encarrega al secretari que truqui els mossos d'esquadra.

El veí es calma i lliura 'oficialment', demanant al secretari que ho faci constar, el que diu que és una còpia de la querella criminal presentada contra el suposat amenaçador. Diu que no impedirà el funcionament ordinari del ple i que, si fos el cas que es presentés el suposat amenaçador, ell no prendria cap actitud. Apareixen els mossos d'esquadra i l'alcalde els diu que de moment no cal la seva intervenció, que si poden estar encara una estona amatents per si de cas...

I comença el ple.

Després d'una correcció d'ordre, la numeració dels punts de l'ordre del dia hauria oblidat el punt que es va posar en el darrer ple per forçar la convocatòria de la consulta.

El primer punt de l'ordre del dia, una moció, pretén posicionar el ple en el sentit de recolzar els tràmits per a derogar la Llei 27/2013 que afecta a l'autonomia de l'administració local.

Cabrerès i Progrés demana que abans del pronunciament dels grups l'alcalde respongui a una pregunta:

- L'equip de govern ens proposa que recolzem els tràmits que calgui fer per exigir la derogació de la llei 27/2013. Si ho fem, l'alcalde ens pot dir que no faran ús de les prerrogatives que la Llei concedeix als equips de govern ?

Es crea un silenci estrany, els regidors de l'equip de govern es miren, no entenen la pregunta. Els ho expliquem: en un punt determinat de la Llei que es proposa que es derogui diu que les Juntes de Govern Local, l'equip de govern, podrà aprovar els pressupostos prorrogats malgrat el ple no els hi hagi aprovat. Per tant la pregunta es concreta en que l'alcalde ens digui si, en el cas que no li aprovem els pressupostos (punt següent del ple), farà ús o no de la llei que considerem que s'ha de derogar.

Dubtes. La senyora Alba Molas ens dona una lliçó de dret, diu que les lleis s'han de complir, diu que només recolzem o no una plataforma creada per CCOO i UGT i alguns partits.. que s'han de complir les lleis... Li insistim que el punt concret de la llei el que parlem no obliga a, sinó que permet que.

L'alcalde, més sibil·lí, diu que no pot contestar perquè encara no hem votat si aprovem o no els pressupostos, que si no s'aprovessin... en tornaríem a parlar i que.. però no respon la pregunta.

Cabrerès i Progrés demana al secretari que consti en acta la nostra observació i reflexió. L'alcalde sotmet a votació la moció que es aprovada per unanimitat dels assistents.

Segon punt de l'ordre del dia: Aprovació si s'escau de la proposta de pressupostos per a l'exercici de 2014.

L'alcalde recorda que ja es va reunir la setmana passada amb els grups de l'oposició. No hi ha hagut cap modificació sobre allò que s'havia parlat. Explica puntualment algunes de les decisions que poden represntar novetat respecte d'anys anteriors: la proposta de la seva dedicació al 100% a l'ajuntament, amb el corresponent augment de retribució....

Havíem presentat una sèrie de preguntes per escrit i l'alcalde ens respon:

Ca La Salut a Sant Martí Sescorts: Es treballa sobre un parell de projectes de 2008 realitzats per l'arquitecte senyor Rierola. Que hi haurà una considerable assignació degut a la compensació que li correspondrà a PATEL en la urbanització de la zona i que es destinarà a finançar Ca La Salut, import que encara no es pot concretar, que serà un centre cívic, que es farà la primera planta, que ja es veurà si pisos de protecció oficial o no.

Ajuts a entitats Cantonigrós.

Havíem preguntat per l'augment considerable a aquesta partida i se'ns havia dit que compensava un 'oblit' d'anys anteriors. L'alcalde i el senyor Callejón no entenen, diuen, perquè s'insisteix en demanar factures per justificar aquest augment, li exigeixen a l'anterior alcalde que digui si havíem demanat nosaltres factures, etc. Etc.

Escola de música El Faristol: informació sobre la previsió dels ajuts institucionals que es preveuen.

L'alcalde, misteriós, diu que han descobert que costa molt mantenir l'Escola de Música, que no pot precisar ara mateix quan, que tenen una reunió amb ajuntament de Roda.. que és molt difícil però que hi trobarà solució.

Crisi econòmica: hi ha alguna mesura concreta, específica per ajudar a fer front a aquesta crisi a famílies i veïns en més mala situació econòmica i social ?

Només preteníem que l'alcalde ens digués si hi havia partides concretes, actuacions concretes, a més de la rebaixa en despesa per deixalles, per exemple, per a fer front a la crisi econòmica general en què vivim. Però la seva intervenció va ser una acusació de com hauríem gestionat nosaltres el tema. Que no tindria sentit haver fet una previsió pressupostària de més de dos milions i no haver-la executat. Tot seguit enumera una munió de qüestions que han descobert problemàtiques i explica com les han anat gestionant, etc. Etc.

Caldera de biomassa. No hi ha novetats , com ja ens varen dir no hi ha cap previsió perquè suposen que pel temps que el 2014 estarà en funcionament no afectarà el pressupost i que pel 2015 es tindrà informació suficient per a les previsions.

Com està el tema de l’acomiadament de l’arquitecte tècnic ? S'han reunit amb ell, ell presenta demanada, aquesta té un defecte de forma, es recondueix, ara no tenen comunicació amb l'arquitecte tècnic...

Preguntem que ens confirmin que el Tribunal Social de Granollers ha acceptat, finalment, la demanda i que hi ha prevista la sessió de judici pel gener de 2015.

El secretari ho confirma. L'alcalde ens diu que la darrera proposta per a la liquidació feta a l'arquitecte tècnic pel seu acomiadament voltaria els 35.000.- euros.

Cabrerès i Progrés tornem agafar la paraula per tractar específicament el capítol de personal dels pressupostos.

El senyor alcalde reparteix un full, a mà i evidentment redactat amb urgència (sembla com si esperessin la nostra intervenció) on es detalla i es compara la retribució proposada dels càrrecs electes amb les retribucions anteriors de 'exercici 2013.

La nostra intervenció, que deixem per escrit al secretari:

Una petita observació matemàtica, suposo: sumant avantprojecte surten 518.155,38 i si sumem la plantilla que consta en l’expedient surten 514.273,21

1. APLAUDIR LA CORRECCIÓ DE LES PARTIDES QUE ES DESTINAVEN (ERRÒNIAMENT, TAMBÉ EN LA NOSTRA ÈPCA AL GOVERN) A PLUS DE PRODUCTIVITAT. Ara bé, com que el resultat efectiu per al empleats no varia, les preguntes són:

• La resta que queda en la partida 920 15000 Complement de productivitat (3.584 euros) com es distribueix, queda assignada a salaris cada mes o, realment, queda pendent per a distribuir en funció de la productivitat real dels empleats a finals d’any ? (L'alcalde diu que això s'ha modificat i que queda en 1.000 euros i escaig)
• Aquesta modificació comporta alguna afectació a la part corresponent d’impostos (IRPF) o a Seguretat Social pels empleats i per a l’ajuntament ? (Contesta el secretari dient-nos que no hi ha efectes en les retirbucions finals dels empleats)

2. Les retribucions als càrrecs electes. No fem cap pregunta, només llegim com ho entenem, per si fos els cas que ens equivoquem en la lectura:

Comparació de tres partides del pressupost de 2013 amb les corresponents de 2014:

Econòmica	Programa	Nom	2013	2014
10000	920	Retribucions càrrecs electes	24785.-	53.600
23000	912	Dietes càrrecs electes	993.-	4,000-
23300	912	Indemnitzacions membres corporació	7637.-	-
			33.415.-	57.600.-

La mateixa comparació per cada càrrec i només per a l’assignació de sou o salari:

	2013	2014
Alcalde	12.792.-	32.000.-
Regidor	4.560.-	7.200.-
Regidor	4.560.-	7.200.-
Regidor	---------	7.200.-
	21.912.-	53.600.-

Els sous de la brigada municipal, el 2008 eren de 24.701, 22.308 i 22.308 i pel 2014 la previsió és de 24.277, 21.887 i 21.887. El Tècnic de Promoció Econòmica manté el sou des de 2009.

En l’apartat 8 del text que fou el pacte per a la formació de govern municipal a l’esquirol, de 10 de juny de 2011 es diu que per “Dedicació i retribucions: el conjunt de les retribucions corresponents als càrrecs electes serà com a màxim del 80% de la suma de retribucions actuals. Totes les dedicacions retribuïdes que s’acordin seran a temps parcial”. Hi ha la firma del senyor alcalde.

Hi ha capítols en els pressupostos que poden indicar, en funció de les previsions que un govern o altre hi facin, poca diferència programàtica o ideològica. Molts cops pot quedar, fins i tot en una apreciació tècnica o d’oportunitat. Hi ha capítols que tenen un determinat caire social que indiquen més específicament la concepció del món que té un equip o un altre, que mostren una determinada concepció de les relacions socials.

En les converses que varem mantenir amb AUD, el 2011, semblava clar que, pel cas de L’esquirol, les retribucions dels càrrecs electes havien superat allò que enteníem suficient i raonable. Fins el punt que la quantitat que l’anterior alcalde s’havia assignat era (com es proposa també ara) superior a la que l’Associació Catalana de Municipis recomana per a aquests que no superen els 5.000 habitants.

La firma per part del senyor alcalde del punt 8 del pacte abans esmentat, semblava que respondria a una concepció personal. Ara sembla que, en aquell moment, no era més que un posicionament estratègic per a la configuració d’un govern que un dia li havia de donar l’alcaldia.

La nostra opinió és que, en les circumstàncies actuals, davant de les circumstàncies personals i professionals dels empleats de l’ajuntament i de les dels càrrecs electes, la proposta d’un augment en les retribucions d’aquests, en concret de l’equip de govern, és, almenys, immoral. L’apropiació de la institució per a la carrera personal i la satisfacció personal no mereix cap mena de respecte. I que quedi clar que la nostra postura segueix sent que hi ha d’haver una retribució ajustada per als càrrecs electes per tal de garantir l’accés de tots els veïns, independentment de la seva situació social i econòmica i de la seva pertinença o no a famílies benestants. Quan la legislació estatal i la legislació autonòmica han imposat considerables retallades a tots aquells que tenen un sou públic, resulta insultant la proposta de determinats càrrecs electes d’augmentar la despesa que correspon als seus llocs de destinació en un, almenys, 50%.

Més enllà dels raonaments que hagin justificat ( o no) les partides pressupostàries de les que hem anat demanant explicació, més enllà d’una voluntat originària de voler col·laborar amb el funcionament ordenat i ordinari de l’ajuntament, no podem participar, ni tan sols per silenci, en aquest exabrupte que representa la proposta de retribucions per a l’equip de govern.

NO recolzem, doncs, el projecte de pressupostos per a 2014 que ha presentat l’equip de govern.

Intervenció de Convergència i Unió. Després de queixar-se pel poc temps per a preparar aquest ple, per les formes de negociació plantejades per l'equip de govern i de dir que s'havien trobat amb la sorpresa d'aquest augment tan considerable de les retribucions dels càrrecs electes no podien recolzar els pressupostos. Insisteixen en que és aquesta raó, que els dol ja que coincideixen fonamentalment amb la resta dels capítols pressupostaris.

El senyor alcalde pren la paraula per retreure'ls no haver-se llegit la proposta, els retreu que s'haurien presentat a la reunió amb l'equip de govern sense haver treballat la proposta, intervé el senyor Callejón comparant la rapidesa amb que ells han preparat les respostes a CiP amb la no preocupació de CiU pels pressupostos. L'alcalde fa un discurs, molt típic, de considerar que no aprovar els seus pressupostos mostra que no tenim en consideració el bé del poble, fa una llarga relació de situacions que ha anat arreglant, de problemes que es van resolent, de les activitats que duen a terme, de la seva incansable recerca de subvencions, de les seves hores de dedicació, de l'atenció als ciutadans, de la reunió amb les entitats... i un llarg etcètera d'auto lloances. I aprofita per dir que quan es treballa s'obtenen resultats i que per a l'obtenció d'aquest resultats amb aquest treball s'ha de considerar la corresponent retribució.

Hipòtesis per a l'Ajuntament de L'Esquirol

Quan estudiava, uns excel·lents professors de teoria política, m’explicaren la distinció entre legalitat i legitimitat. Ara descobreixo que cada dia resulta més hegemònica la legalitat que la legitimitat, i jo donava per fet que la legitimitat, evident, era la pàtina que donava llustre a la legalitat.

Però a casa nostra, ara a L’Esquirol, comprovo com des de la legalitat a l’equip de govern se li’n fot la legitimitat sense que ni tant sols es posin vermells: decideixen, sense cap raó ni justificació, no publicar al bloc per al canvi de nom del municipi un text (sobre el contingut del qual parlen amb els promotors); quan Cabrerès i Progrés els pregunta perquè han justificat el conveni de 28.000 euros amb el tècnic acomiadat en, entre altres, el pagament dels mesos d’agost dels darrers anys (en que no hi havia prestació de serveis per part del tècnic) la resposta versa sobre el bé del poble, el sexe dels àngels i el comportament positiu que espera dels regidors de Cabrerès i Progrés.

- Quina hora és ?

 - Som dilluns.

- Doncs, baixo a la propera.

Acaba l’ordre del dia del ple i un veí demana la paraula (com s’ha vingut fent sempre) i el senyor alcalde li diu NO, sense més explicacions i s’aixeca i fot el camp !.

La meva hipòtesis respecte d’allò que em sembla que està passant:

• Des d’AUD (escissió de Convergència i Unió), durant la primera part d’aquesta legislatura es va alimentar la fera de l’ACC (Amics del Cabrerès i Collsacabra) perquè resultava el braç armat d’allò que pretenia (encara pretén ?) restaurar la legalitat, la honestedat, la bellesa i la perfecció en l’àmbit de l’administració local a L’Esquirol. I, sobretot, recuperar les enormes despeses indegudes i retornar-ne el seu import a les arques municipals. Però ara, el senyor alcalde no respon a aquelles expectatives i si en un temps ja deia que ell no podia aturar a l’ACC... certament ara, a més, tem que l’ACC no li passi per sobre i no els deixa parlar en públic en el ple municipal. I ara l’alcalde , amb Convergència i Unió, acorda en el ple no presentar demanda contra les presumptes irregularitats la publicació de les quals per part d’ACC tan aplaudia.
• Convergència i Unió va intentar per tots els mètodes que CiP no deixéssim l’alcaldia en mans dels seu enemic (l’actual senyor alcalde). Ens pronosticaven un terrabastall importantíssim amb l’arribada del nou alcalde i ens asseguraren que no li donarien ni el bon dia, i li negarien el pa i la sal. Redéu !, quanta paraula en va ! Li han fet ben planer el camí per a deixar-nos a nosaltres a la cuneta. De tota la bateria de “la torna” que preparaven... res de res ! De fet, és el que toca. El govern de Cabrerès i Progrés ha estat una anomalia històrica a L’Esquirol.
• UN PACTE DE QUIETUD i silenci PER PREPARAR LES PROPERES MUNICIPALS, PER SI NO SOM ENCARA INDEPENDENTS (de què ? o de qui ?): Convergència i Unió, a Osona, acreditarà el senyor alcalde actual per a encapçalar la llista de CiU el 2015. El cap de llista de Convergència i Unió actual acata la instrucció de la direcció del partit a canvi del compromís de l’actual alcalde de no promoure cap iniciativa judicial contra cap membre de CiU (com queda palès en la votació i anterior representació teatral per part d’uns i altres del darrer ple municipal). I les restes de l’ACC es queden com dos quixots contra els molins de vent que, sense legitimitat de cap mena, exploten la legalitat que tenen.
• I ERC a L’Esquirol ? Ah !, com sempre en l’equidistància... de tot!. Com en el govern de la Generalitat, recolzant el govern però cobrant com oposició ?. No, a L’Esquirol, callant i cobrant de la tinença d’alcaldia ! I esperant bonança pel 2015... sense mullar-se els baixos...
• I Cabrerès i Progrés ? Ah ! Intentant ser més entrepà que hamburguesa en mig d’aquesta trepa i buscant (- se) una identitat.

El dret a decidir (què) i el vot signat.

M’esforço a viure sense deixar-me influir per l’agenda política del país. Potser això fa que em sorprengui extraordinàriament la degeneració intel·lectual que es fa evident en tots els discursos dominants. Que el president del govern d’Espanya es refereixi al campionat del món de futbol a l’estadi on es recorda a Mandela, per la seva mort; que la secretaria del partit que sustenta al govern hagi assolit les màximes expectatives en estupidesa (llevat que es tracti d’una estratègia que a mi se m’escapa) i que els líders de l’anomenada esquerra a Espanya es tornin escolanets de la dreta més rància (terme que s’usa per no caure en la comissió d’un delicte) quan es tracta teològicament de “España”, no hauria de tenir res a veure, no hauria d’aparèixer mai com a justificació intel·ligent (almenys en la teoria, en l’àmbit del coneixement) de misèries semblants en els dirigents de Catalunya. No hauria de servir mai com a justificació de propostes polítiques de cap mena. Tenim la nostra Cospedal i el nostre Rajoy. El nostre o nostres Bárcenas no han d’envejar res als de Castella. I la nostra premsa compleix els seus compromisos polítics amb els seus mentors com ho fan El Mundo i La Razón i El País.

Em sorprèn, provinent d’aquests nostres personatges i d’aquesta nostra premsa, l’acolliment que ha tingut el fum del dret a decidir, sense que hagin aparegut consideracions intel·lectuals que n’hagin intentat esbrinar els fonaments, la oportunitat i els recolzaments jurídics. L’existència de drets deslligada de la seva relació als moments històrics concrets no va més enllà que les virtuts religioses o les constitucionals (pel nostre cas, ara, reivindicades pels “altres”). Només es parla del dret a decidir respecte a sotmetre a decisió una voluntat determinada i quan hi ha una previsible capacitat per a exercir-lo. Jo tinc el dret a decidir sobre l'abolició de la propietat privada però no la capacitat per a que els altres, que també el tenen, l'exerceixin. Més enllà d’aquesta immediatesa, parlar del dret a decidir és com parlar de la bondat de déu davant d’un leprós. O com fa la constitució, garantir un habitatge digne.

Durant anys havia estat convençut que el secret del vot, en relació al sufragi universal, era un cert progrés en una societat civilitzada amb pretensions de democràcia. I ara m’adono que no he vist ningú que qüestioni la perversió dels vots signats i de les llistes d’adscripció política. El govern de la Generalitat va haver de renunciar al seu intent d’elaborar formalment una llista d’adhesions inqüestionables al règim. I ara he vist que algunes entitats socials i polítiques recullen vots signats (nominals, doncs). La relació nominal dels que s’adhereixen al règim (quan jo era petit a casa érem dels de missa, però els altres no eren de missa) estableix per definició la llista (dels tebis) dels que no són afectes al règim.

Alguns vespres, entre això i els fantasmes del ministre de l’interior i del director dels mossos d’esquadra, em costa d’agafar el son.
(Publicat a El 9 Nou el 23 de desembre de 2013)

Text de la meva ponència sobre Ètnia,nació i estat, en L’exposició internacional “Anarquisme” que tingué lloc a Barcelona ( a les cotxeres de Sants) entre el 27 de setembre i el 10 d'octubre de l’any 1993.

(Els altres ponents: Luciano Lanza, Javier Sadaba i Frank Harrison)

No crec que hi hagi gaire res de nou a dir, substancialment, sobre el tema que ara ens ocupa. D’altra banda em sembla una discussió, sobretot en aquest marc, quasi teològica, com podria ser-ho una reflexió, des del camp anarquista, sobre la santíssima trinitat. És a dir, jo no tinc una IDEA de la nació, com no tinc una idea de déu. Però és cert que alguns homes i dones sembla que la tenen, per tant tots tenim dret, i alguns el gust, de fotre-hi cullerada.

Espero que al final del discurs o digressió s’entengui una mica el meu escepticisme. Escepticisme perquè crec, com diré després, que al respecte hi ha un substrat emotiu, espiritual (molts cops tergiversat i manipulat per interessos polítics) que dificulta la discussió en el seu sentit més pacífic de confrontació d’idees per arribar només al coneixement.

Dit això sembla evident que haig de deixar clar que el que jo digui és deutor de les idees de molta altra gen. Idees que he anat llegint al llarg del temps o idees que he anat configurant o modificant en discussions en que he participat de contertulià. De gent que es dedica professionalment a pensar i discursejar sobre aquests temes, o bé de gent que per mor d’algunes determinades professions també especulen sobre la qüestió. En aquest últim cas, molts cops interessadament, des de determinades concepcions polítiques i amb l’ interès concret de voler incidir sobre la consciència col·lectiva- Pel que fa als primers, sento un respecte considerable pel gust de pensar i discutir. Quan als segons, es fa difícil de discutir-hi sobre respecte del que es pensa, ja que normalment pretenen imposar el que ells pensen.

L'ètnia serviria per a la determinació dels caràcters o aspectes objectius, diguem que palpables, que constitueixen un poble. D'aquesta idea passem a la de grup ètnic afegint-hi un element subjectiu, espiritual, és a dir, la consciència que tinguin els membres del grup de la seva pròpia individualitat com a tal grup. I també un desig més o menys conscient de pertànyer a aquell grup.

Els nacionalistes, lligant aquest grup ètnic a un territori determinat on viuen la majoria dels seus membres, amb una consciència ètnica desenvolupada, parlen de nació. Hi ha una concepció més moderna de nació, que en el llenguatge vulgar es confon molt sovint amb la d'Estat. Els nacionalistes, independentistes respecte d'un Estat que no consideren seu, reivindiquen evidentment el primer concepte, històric, sociològic de nació. És per això que en el llenguatge oficial dels mitjans de comunicació nacionalistes catalans no es parla mai de la nació espanyola, ni d'Espanya, sinó de l'Estat espanyol, en contraposició a la nació catalana, que realment volen Estat català.

L'Estat és, doncs, la forma jurídica que pren un determinat sistema de poder sobre els habitants d'un determinat territori. Tot i que estrictament l'Estat és només l'estructura de poder i existeix independentment de les nacions i molt sovint contra les nacions. També és evident, però, que no sembla possible un Estat sense un territori on exercir.

Vistes així les coses el concepte d'ètnia no em dóna massa possibilitats d'especulació, sobretot en l'àmbit en què està plantejat aquest discurs. No veig que hi hagi massa possibilitat de discussió pel que fa a la definició. En tot cas em sembla un tema d'estudi per als professionals de l'antropologia. Les utilitzacions que es puguin fer dels caràcters que defineixin una ètnia, en un projecte polític nacionalista, em semblen exagerades i, aquí, fora de lloc. És a dir, l'ètnia seria només una eina per a trobar fonamentacions científiques a la 'nació'. Igualment quan a l'Estat.. Definir l'Estat s'escapa al projecte de qui el consideri un destorb, quan a l'expressió jurídico–política del poder, per a la llibertat individual. Aquesta discussió – prou interessant a nivell acadèmic, jurídic – correspon als estatistes per tal que entre ells estableixin els marges, més o menys grans, d'intervenció que el seu Estat, cada una de les concepcions polítiques de l'Estat, pugui tenir sobre l'individu.

L'Estat és, doncs, en el marc d'aquest debat, només la conseqüència ( o l'aspiració) de l'existència d'un cert nacionalisme. El filòsof Pep Subiròs afirma que “en la base i en els orígens de tota nació i de tot nacionalisme el que hi ha no és una comunitat ètnica o lingüística, o cultural o històrica, ni tant sols tot això a la vegada, sinó una estructura de poder, un poder d'Estat com a realitat o com a projecte.. Els Estats existeixen. El nacionalisme també. Les nacions no existeixen; són existides.. Sense nacionalisme no hi ha Nació.. Tota nació i tot nacionalisme, subjugant els homes als seus propis productes, acab donant més importància a la Nació que als ciutadans...”

He dit 'd'un cert nacionalisme' perquè no comparteixo les expressions absolutes que es refereixen a 'el nacionalisme', com tampoc les que igualment absolutes es refereixen a 'l'anarquisme'. El nacionalisme té una gran càrrega d'espiritualitat i idealisme, una gran càrrega de subjectivitat i s'expressa en diferents individus, com també en diferents col·lectius, de moltes maneres.

* El nacionalisme pot sentir-se com un sentiment difós de la solidaritat de la majoria (o d'una majoria) de membres d'una societat estatalment unificada. Aquest sentiment de solidaritat pot respondre a estímuls ben grollers, si voleu. Podem trobar-lo, fins i tot, en la suposada solidaritat dels espanyols davant de l'ONU quan aquesta es negava a l'ingrés de l'espanya de Franco, o quan es reivindicava Gibraltar. Igualment quan molts catalans es feien una sola persona espiritual amb Jordi Pujol davant l'atac de l'enemic socialista espanyol per l'assumpte de Banca catalana. En aquest cas la confusió entre l'individu i l'entitat nacional es pretenia irrefutable. L'atac a Jordi Pujol era un atac a Catalunya i als catalans.

* El nacionalisme pot resultar d'una voluntat més o menys organitzada d'autogovern davant d'un poder que es considerat estrany o il·legítim. Aquest plantejament comporta evidentment l'aspiració a la constitució d'un nou Estat, d'una nova estructura de poder.

En una revista de difusió reservada (més o menys reservada) un jove d'ERC escriu: “També com a futurs estadistes hem de fomentar la consciència nacional i la recuperació d'un caràcter col·lectiu propi. Cal predicar l'orgull de ser catalans encara que en certs sectors de la població imperi un no donar-se per entès en aquest sentit.. Per a la recuperació plena de la consciència patriòtica de Catalunya cal que el missatge sigui clar, net, rotund i incorruptible, amb la potenciació de la simbologia i els referents mítics que enforteixen el poble català”.¹

El jove independentista no s'adona que s'autoproclama definidor ( o, almenys, tresorer) d'una consciència nacional i d'un caràcter col·lectiu, ja que afirma sense embuts que hem de fomentar la consciència nacional i la recuperació d'un caràcter. D'altra banda, això cal fer-ho amb la potenciació de la simbologia i els referents mítics.

Es traspua una funció religiosa del nacionalisme. Aquest nacionalisme defineix des d'abans la pertinença a una col3lectivitat i d'altra banda servirà per a legitimar un poder polític nou. Aquesta funció religiosa troba una fàcil explicació en el cas de Catalunya i també d'Euskadi. És realment impressionant la influència dels seminaris i dels capellans en la formació dels líders nacionalistes en ambdós països. La formació i militància cristiana de Jordi Pujol és ben coneguda. La procedència d'una família tradicional de l'interior de Catalunya del secretari general d'ERC, així com la seva formació religiosa en el seminari de Vic en són també un bon exemple. I les pastorals dels bisbes catalans, sobretot cada 11 de setembre, reivindicant per a Catalunya una independència que ells no són capaços d'exigir del Vaticà, en resulten l'aspecte més exagerat i còmic. Igualment passa en el país basc.

És aquesta funció religiosa, que es pretén transcendental, la que a mi em resulta angoixant. Per una banda perquè em recorda la transcendència que el comunisme atorga al proletariat, condemnat fatalment a l'emancipació. Transcendència que supera a l'individu, l'anorrea difuminant-lo en una tasca històrica, la revolució, més enllà del seu reconeixement com a individu. Exigint la renúncia a la seva especificitat, a la seva individualitat, al seu propi geni. Exactament com la religió em demana la meva submissió al projecte transcendent de guanyar-me el cel. Aquell nacionalisme de què parlem necessita la desaparició de l'individu, de la diversitat, per a la creació unificadora de l'Estat.

Sorprenentment aquest nacionalisme que de cara a l'exterior es justifica reivindicant el dret a la pluralitat, a la diferència, com a grup ètnic, lingüístic i cultural, de cara al seu interior no pot permetre la diversitat, necessàriament ha de ser unificador.

El pas següent serà que la nació ja no s'entendrà com la suma de totes les individualitats, sinó que dins d'aquesta seran realment nacionalistes, és a dir, seran la nació aquells que siguin “patriotes”, que comparteixin un projecte de transformació política i social d'interès nacional.

I en aquest últim criteri és on naixerà, respecte a mi, la dissidència. Si l'interès nacional rau en la recuperació i potenciació d'un caràcter col·lectiu ja definit, propi, jo hauré de dir que no existeix cap caràcter col·lectiu pur, propi, ni en el temps ni en un espai determinable.

El caràcter que es reivindica (el cas del Mil·lenari de Catalunya, que, per cert, el que realment representa és el Mil·lenari d'una Catalunya cristiana) està format, diuen, per una cultura comuna, i una llengua, i un sistema jurídic també comuns i, sobretot, ancestrals i únics.

D'entrada el terme ancestral és suficientment flexible perquè s'adapti en cada moment al gust del promotor. Sembla, d'altra banda, difícil d'amagar un evident mestissatge pel que fa a la cultura i també a la llengua. Els científics lingüístics poden dedicar-se a elaborar un gran diccionari (en qualsevol llengua) que reculli els termes, les paraules, frases fetes i expressions que tenen, en cada una de les llengües, menys de cent anys d'existència o reconeixement.

Quan al sistema jurídic resulta evident, potser més que en qualsevol altre camp, que d'una banda les influències foranies i de l'altra l'evolució del sistema de mercat i de les relacions jurídiques noves, hi són sempre i a més constantment. Però els nostres nacionalistes, místics, ens exigiran una professió de fe.

D'entrada perquè tenim davant un enemic. El nacionalisme sempre es defineix respecte a “els altres”. ( No sé si en el demà independent de Catalunya l'Estat català serà l'opressor de la cultura aranesa, que reivindicarà també la seva independència. I també Osona, farta de la imposició lingüística del barcelonès – el xava- tan groller comparat amb la puresa de la nostra parla vigatana).

A més a més perquè desemparats d'altres transcendències, sense doctrines salvadores, cal buscar una referència col·lectiva històrica, mirant enrere, en una existència ideal que es va perdre, per a la formació d'una recuperada unitat nacional.

* El nacionalisme pot presentar-se, encara, d'una manera cínica. Em refereixo a una concepció del nacionalisme com una simple eina o estratègia electoral. El cas més clar és el de Convergència i Unió, la coalició governant a Catalunya des de les primeres eleccions i gairebé igualment en tots els ajuntaments de la Catalunya profunda.

Sota aquest criteri nacionalista CiU ha aconseguit acollir a molts sectors d'altres procedències i militàncies polítiques. CiU ha farcit de quadres del PSUC l'aparell de la seva administració i ha recuperat a infinitat d'antics alcaldes franquistes, fins el punt que en absència de Pujol, ha exercit com a màxim representant de la Generalitat un antic franquista que llueix haver vetllat el cadàver del dictador.

Aquesta estratègia ha fet que el pujolisme s'acostés moltes vegades, quan pretenia un matrimoni a la italiana, al PSUC, potser per apartar Tarradellas. La revista del PSUC, Nous Horitzons, el 1977 publicava: “Des d'un punt de vista de l'esquerra s'ha de reconèixer que el pujolisme aporta a la societat catalana elements constructius... el pujolisme i l'esquerra socialista i comunista tenen una tasca comuna important a fer en el camí de la reconstrucció del país”.

* I en aquest ventall de nacionalismes parlaré encara del nacionalisme d'alguns anarquistes. Reconec que al respecte em trobo amb una certa incapacitat de saber lligar allò que entenc o comprenc amb allò que crec que es diu.

Des d'un cert independentisme anarquista s'acusa a l'anarquisme no independentista de plantejar el tema nacional sota els esquemes estatistes que s volen rebatre. Es diu que els anarquistes estan imbuïts de la concepció espanyolista perquè reivindiquen la confederació dels pobles d'Espanya, o d'una concepció imperialista espanyolista si reivindiquen la federació ibèrica. Afegeixen a la crítica la utilització gairebé exclusiva (diuen) del castellà en la premsa i actes anarquistes o anarcosindicalistes que es fan a Catalunya, com a mostra més clara, encara, de com la idea d'Espanya com Estat territorial hauria posseït els anarquistes o anarcosindicalistes no independentistes.

Evidentment aquesta crítica es pot assumir referida a un determinat anarquisme, millor dit, a determinades persones o grups. També és cert que l'argument de la llengua s'utilitza perquè es parteix d'una concepció ètnic-lingüística (però sobretot lingüística= per a definir la nació que s'ha d'alliberar. Aquesta concepció només se sostindria si realment la llengua (i per tant el criteri lingüístic cultural) gaudís d'una existència pura i eterna. (Quan es va deixar de parlar llat´?. Va ser un dia concret ?). I, per altra banda, si es pogués donar per irrefutable que existeix una cultura catalana, també definida des d'abans, des de sempre, impermeable als esdeveniments històrics i socials.

Respecte a ambdues qüestions només apuntar una reflexió que ja s'ha fet en altres àmbits: les obres literàries, per exemple, escrites per catalans en castellà, integren el corpus, la substància de la cultura catalana? (De quina cultura són Cioran o Joyce o Beckett o Nabokov ?). Els termes lingüístics que s'han anat incorporant a la parla catalana arran de les grans migracions dels anys 30, 50 i 70, formen part de la substància de la cultura catalana ?

Però, encara més, totes les formes d'expressió noves, incorporades al llenguatge habitual, vulgar, i també a l'acadèmic, provinents de l'anglès, sobretot en l'àmbit esportiu, artístic i tecnològic, formen part de la llengua catalana? ( La mateixa pregunta es pot fer respecte de la llengua castellana o de la francesa).

I, després, ajuntant els dos interrogants, és més opressora o colonitzadora, la penetració del castellà que la de l'anglès ?. O, per què es parla del castellà (d'independitzar-nos d'Espanya) i no tant d'independitzar-nos de Gran Bretanya?

( La mateixa pregunta es pot fer a aquells que s'oposen a que els nascuts a Catalunya aprenguin en català i en canvi troben ben acceptable menjar hamburger, beure seven hup, fer footing, fer zapping...)

És evident que hi ha unes raons històriques que fan diferent la recepció d'ambdues colonitzacions culturals. És evident que en la primera es donen una sèrie de circumstàncies afegides (persecució política de la llengua i la cultura catalanes després de 1939, obligatorietat administrativa del castellà..) que no es donen en el cas de la influència dels barbarismes anglesos.

Penso que entre nosaltres (en un debat aliè a les estructures de poder que es donen en la societat) el conflicte es crea per ignorància. Ignorància cultivada, és cert, en raons socioeconòmiques i polítiques. Ignorància que li va bé al poder, al poder establert (avui l'Estat espanyol) o al futur Estat dels independentistes. Aquesta ignorància comporta desconeixement i el desconeixement comporta (perquè crea fonamentalismes) conflicte. Hi ha un desconeixement absolut de 'l'altre' i de les circumstàncies que l'altre fa servir per argumentar absolutament la seva postura. Aquest desconeixement està produït (potser cada vegada menys) per raons socioeconòmiques. El desconeixement, durant anys, de l'existència d'una diferència cultural, lingüística (sempre variable, en permanent transformació) estava produït en la immigració per una situació economico-social potenciada per un sistema polític determinat.

També és cert que un cert victimisme, emotiu, en la descripció de la situació posterior a la guerra civil, ha comportat que des de postures nacionalistes catalanes s'ajudés a crear fora de Catalunya una imatge irreal. El secretari d'ERC en una entrevista (Cambio 16) confessa que “els meus pares sempre varen parlar en català, tota la vida”. Aquesta afirmació que pretén expressar una actitud de resistència, publicada a Madrid, per a molta gent pot fer suposar que el català no es parlava gairebé enlloc.

Una altra qüestió és la relació opressiva, en l'administració, en l'ensenyament, etc. Contra el català.

Es creà, més o menys conscientment, una ridícula imatge que feia aparèixer en simbiosi o com a sinònims proletari – immigrant i burgés – català. Imatge a la que també va col·laborar l'obrerisme dominant en l'anarcosindicalisme.

Aquest binomis resulten, avui és ben evident, estúpids. Però és cert que durant molts anys han creat, també en el món llibertari, tota una forma malaltissa de relació. És en aquest aspecte, en el de la relació individual i no des de plantejaments orgànics, que cal afrontar la discussió respecte de la llengua. I aquest tema s'escapa avui al marc d'aquest debat.

El problema de la llengua jo no el tinc al voltant d'una taula, en un àpat, amb un grup d'amics o companys, usin o tinguin la llengua que tinguin o vulguin. El desig general de comunicació, l'interès pel que s'ha de dir més que no pas per les expressions que es diuen, comporta la construcció d'un nou llenguatge (un mitjà – conveni entre individus) útil i eficaç.

En resum, ètnia i estat són dues paraules que expressen evidències més o menys irrefutables, sobre les quals no hi ha cap discussió fora de l'estrictament acadèmica. Independentment de que interessos polítics determinats pretenguin una utilització determinada, dirigida, de l'acceptació social que de cada una d'elles se'n faci.

La nació és una creació abstracte del nacionalisme i aquest és fruit, avui més que mai, de l'absència d'alternatives que s'ha creat en el suposat “final de la història”. Els anarquistes, de moment, tampoc hem sabut respondre al repte.

(Ponència publicada en castellà en el llibre Anarquisme:Exposició Internacional. Editat a l'octubre de 1994 per la Fundació d'Estudis Llibertaris, L'Ateneu Enciclopèdic Popular i l'Ateneu Llibertari “Poble Sec”. Imprès per Queimada. ISBN: 84-605-1122-7)

1 Jordi Fàbrega Colomer.

11 de setembre de 2013. 

Dos quarts de dotze. Torno caminant cap a casa; he anat a buscar els diaris, El País i l’Ara, que porto amb la mà esquerra. A la dreta el bastó que feia servir la mare els darrers anys de la seva vida m’ajuda a foragitar els nombrosos gossos que hi ha en les cases del meu carrer, si surten del seu espai reservat.

Veig venir en direcció contrària, va cap al centre del poble, una senyora (no en sé el nom) que em saluda habitualment, que a vegades m’ ha preguntat com va això de l’ Aula Oberta....

-          No està bé que no vagis a veure la sortida dels autocars... Castells ! Castells ! Castells !...

He quedat astorat. Es veu que a les dotze la gent del poble va a la plaça a acomiadar els ocupants dels autocars..  Em venen al cap les repetides imatges, de les pel·lícules, d’una munió de mares, fills i filles i invàlids acomiadant els soldats que van a les guerres, que onegen banderes, que criden contra els adversaris o enemics, que tenen “la raó”, que es fan, avui, “un lloc en la història”.  Recordo un text de facebook d’un conegut de Sant Martí Sescorts d’aquesta setmana: “Mil gràcies a tots els valents que lluiten per la independència d’aquest país, vinguin de on vinguin.”

Rellegeixo mentalment un post del bloc de J. Boada que titula “M’ofego. Desconnecto fins que la febre sobiranista amaini”; l’article de Puigverd a La Vanguàrdia (9-9-2013) , Tres notes als marges de la Via on diu: “Apassionats, els uns volen la independència; els altres, glacials, l’imperi de la llei. És temerari ficar-se, aquests dies, enmig d’aquests dos corrents. Però uns i altres..”

Llegeixo a l’Ara d’avui que “la independència només té sentit si no reprodueix les perversions actuals de la democràcia” (Josep Ramoneda) i a El País en Guillem Martínez em recorda  “...quan l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va regalar al Govern la gestió d’un procés que va néixer a la quinta forca del Govern, en referèndums municipals que mai van tenir la simpatia de cap Govern..”

Arribant a casa... pensava que havia estat un gran avenç que per a matricular els alumnes als centres escolars no se’ls pogués demanar que es manifestessin (la família) sobre les seves opcions religioses  (o polítiques). I em sento trist perquè em sembla que em trobo coaccionat a manifestar-me, a respondre a una calendari en el que jo ni ho tinc dies assignats. És com si algú o molts no entenguessin que mai m’he manifestat respecte de preferències futbolístiques. I tanmateix hi ha milions de ciutadans que ho fan dia sí i dia no.

Em sento trist i pessimista perquè em toca viure una època històrica miserable, una societat “líquida” que no té altre definició que la “incertesa”. Una societat en la que malauradament els interessos, gustos, desigs i compromisos individuals es troben pressionats, de fet, a la obvietat quan no a la negació per a sotmetre’s a grans interessos col·lectius (banderes, pàtries, nacions, estats..). Fa molts anys, el que avui és alcalde de Sant Pere de Torelló va escriure: “Com a futurs estadistes hem de fomentar la consciència nacional i la recuperació d’un caràcter col·lectiu propi. S’ha de predicar l’orgull de ser catalans encara que en certs sectors de la població domini un no adonar-se’n. Per a la recuperació plena de la consciència patriòtica de Catalunya és necessari que el missatge sigui clar, net, rotund i incorruptible, amb la potenciació de la simbologia i els referents mítics que enforteixen el poble català”.

El 1993, en una trobada anarquista a Barcelona, essent ponent en el debat Ètnia, nació, estat, vaig dir la frase: “Aquell nacionalisme de què parlem, necessita la desaparició de l’individu, de la diversitat, per a la creació unificadora de l’Estat”. Doncs bé, si es busca a internet es troba aquesta frase citada en diferents revistes, blocs  i fulletons (sempre sense contextualitzar), tant d’extrema dreta espanyola com de nacionalistes o independentistes o anarquistes.

Una societat líquida i tèrbola !

Ja només falta que ens donin.. feina.

L’empresa Axilone, multinacional del sector del metall, ha hagut d’escollir entre beneficiar-se d’una legislació laboral molt feble (a la India o a Mèxic o al sud-est asiàtic) amb una mà d’obra poc qualificada o estalviar-se els impostos corresponents municipals i comptar amb una mà d’obra, en principi, millor qualificada. Ha escollit una mà d’obra més qualificada acompanyada d’uns estalvis econòmics de 790.000 euros. No nego que la decisió hagi de resultar difícil de prendre. Set mesos, diu la noticia que els ha costat posar-se d’acord, ells i el senyor alcalde.

L’alcalde de Sant Pere ha aconseguit que, diuen, es prevegi la creació de prop d’un centenar de llocs de treball, però sobretot, segons les notícia, que “moltes de les incorporacions es cobriran amb veïns”. Primer els de casa. L’alcalde els hauria ofert unes bonificacions de les que la noticia no en diu la justificació legal prevista en els pressupostos municipals.

L’ajuntament ha hagut de preocupar-se per “buscar un terreny per ubicar-hi la nova planta”, és a dir, ha exercit d’empresa immobiliària, els bonificarà la llicència d’obres en un 90%, els descomptarà un 50% en l’ impost d’activitats econòmiques, els bonificarà el consum d’aigua i el consum de calefacció municipal. A més, subvencionarà la formació dels treballadors aturats per facilitar la seva incorporació a la plantilla. Aquestes condicions no resulten una competència política (i fiscal), deslleial, amb qualsevol dels municipis de la comarca ?  Quantes empreses podran, ara, collar els ajuntaments que les acullen amb l’amenaça d’anar-se’n a Sant Pere ?  Si no hi ha impostos... qui manté les obres públiques ?, i els serveis municipals ?..... Com ens fan les companyies de telefonia mòbil, Axilone ha de complir un període de permanència ?

Felicitats per a aquells que amb tot això obtinguin un lloc de treball.

No puc evitar comprovar com ens tenen agafats pels... misteris de la santíssima trinitat, els capitalistes. Qui s’atreviria, en la crisi que estem sofrint, a qüestionar la preocupació per la classe obrera (la seva) que ha mostrat l’alcalde de Sant Pere de Torelló ?. Qui farà bandera, ara, amb la crisi que patim, dels drets universals, si els que ens voten són només els de casa ?  Qui no tindria vergonya, ara, amb la crisi que suportem, de reivindicar el dret a la igualtat d’oportunitats entre tots els éssers humans ?  Qui serà el miserable que, davant d’aquesta gran noticia pel poble de Sant Pere, voldrà teoritzar sobre el divideix-los i els guanyaràs ?

A mi ja em tremolen les neurones i ja em considero culpable per no haver sentit una gran satisfacció en llegir la notícia i per només sentir-me trist i pessimista comprovant com ens han derrotat, els maleïts capitalistes i els seus gestors. I comprovar com ens haurem d’arrossegar si no som capaços de tallar ... cadenes.

Publicat a El 9 Nou, 3 de maig de 2013.