La vaga del 29 de març

Que miserables alguns polítics professionals (Mas, Guindos...) i el president de la patronal espanyola, originari de Torelló ell, quan titllen, per a denigrar-ne la seva convocatòria, la vaga del dia 29 de ‘política’. Que el concepte, en boca de polítics professionals, serveixi per a denigrar resultaria còmic si no fos que esdevé un símptoma de la misèria ideològica que ens té amarats.
La vaga, una vaga, és evidentment política, com comprar o no una marca determinada de cotxe, com triar un o altre centre educatiu pel teu fill, com intentar defraudar a hisenda i com casar-se o no només pel civil...
Ara bé, què és això d’una vaga general en el segle XXI ? La vaga dels treballadors d’una empresa (diguem La Canadiense) era la substanciació de l’enfrontament, pel salari o per les condicions de treball, entre els treballadors i els amos, els propietaris, els que obtenien la plusvàlua, vaja. Amos i propietaris amb noms i cognoms, amb família, identificables individualment. La confrontació s’acabava amb la victòria d’uns o dels altres, i sant tornem-hi.
La vaga general, tots els sectors i totes les empreses, necessàriament deu seu una confrontació amb tot el sistema, no només contra una determinada propietat industrial, ni tampoc només contra una determinada legislació específica, potser, dic jo, em sembla....
Em preocupa, de fa uns anys, que estiguem vivint sota la forma de sindicat únic, altra vegada. Sempre veig junts, amb els corresponents logotips fent-los de fons, el caps dels dos sindicats majoritaris. Haurà aconseguit CCOO allò de la unificació sindical que no va aconseguir els anys 70 ?
El to de mestratge, de dirigents entesos, tant diferent d’aquell que feien servir els ‘camacho’ i ‘redondo’ que responia a allò que havien proposat i decidit prèviament els treballadors en allò que se’n deien assemblees de zona... i els tants anys fent-ho...
M’agradava, fa anys, qüestionar el sindicalisme de CCOO i de UGT perquè estaven negociant convenis col·lectius en les grans empreses i jo defensava que la figura mediatitzava la capacitat autoorganitzativa dels treballadors. Mai vaig entendre que la seva majoria de vots en eleccions sindicals els atorgués llocs en els consells d’administració de determinades entitats financeres. Entenia, encara que no compartia, que des de CCOO es defensés un tipus de societat que s’allunyava considerablement del que dibuixava el sindicat socialista, més moderat i molt més possibilista, d’una socialdemocràcia que potser ja anunciava la seva actual desfeta.
Parlant de l’escola, algú feia servir el següent exemple per explicar com ha quedat enrere en el temps. Un metge del segle XIX es perdria en una quiròfan o en un hospital d’avui. Un mestre del segle XIX no trobaria diferències substancials entre les seves aules i les actuals. Doncs bé, jo em temo que els sindicats estan com el mestre. Els instruments, els mètodes només han canviat quan ha estat per a emmotllar-se al sistema.
Segueixen al voltant del repartiment del treball, de les hores de treball en comptes de començar a plantejar, d’entrada, la distribució de la riquesa. Els sindicats han abandonat la capacitat moral, que tingueren, de ser principalment referents d’una possible i diferent forma de vida, amb preeminència de l’individu i de la política sobre les entitats i el mercat, el diner, l’economia.
Benvinguda sigui, doncs, la vaga... però i l’endemà ?

18 de maig no vaga d'ensenyament

Els sindicats CCOO, USTEC, UGT i ASPEPC tenien convocada pel dia 18 de maig una vaga a l’ensenyament (a tot l’ensenyament públic, diuen o deien en els pamflets de la convocatòria) per reivindicar un ensenyament de qualitat, i per això convidaven explícitament les famílies (a tota la comunitat educativa, segons els pamflets) a recolzar-la.
Es demanava un increment generalitzat de plantilles i disminució dels alumnes per aula. Que no es tanquin batxillerats nocturns, cicles formatius, caeps ni serveis educatius. Es reivindicava una gestió democràtica i participativa, “reforçant el poder de decisió dels claustres”.
Nota meva: que quedi clar, el poder de decisió dels claustres, no dels consells escolars, no de tota la comunitat educativa.
Es mostrava una explícita negativa a acceptar els projectes de decret d’autonomia i de direcció dels centres; així com a la desregularització de les condicions laborals del professorat. I també una contundent crítica i negativa al calendari del curs vinent.
Es demanava un treball estable i de qualitat i es mostrava una queixa al sistema de nomenaments del personal substitut i interí.

“El dia 13 de maig CCOO unilateralment s’adreça públicament a tots els centres per ‘traslladar’ la vaga del 18 al 2 de juny per fer-la coincidir amb la vaga convocada a tot l’estat pel sector públic contra la retallada dels sou dels funcionaris. A la reunió dels 5 sindicats del divendres 14, USTEC, UGT i ASPEPC accepten la decisió ja presa de CCOO. En realitat estem davant la desconvocatòria sense més de la vaga del 18, perquè tothom sap que el contingut de la del 2 és el que és, encara que ens posem darrere una pancarta els funcionaris de l’ensenyament contra Maragall. (....) Però una cosa és això i l’altra és que estem lluitant contra la política del tripartit i en defensa de l’educació pública: cada mobilització té les seves reivindicacions i el seu espai. Prou ens costa explicar a les famílies que la lluita que portem des de fa anys no és només per defensar les nostres condicions de treball sinó també per defensar una escola pública de qualitat” (l’esquerda, maig 10. Declaració de la CGT davant el “trasllat” de la vaga del 18 al 2).

Allò que jo havia pensat dir, doncs, ja ha estat dit. Afegiré que penso que potser les cúpules d’alguns sindicats tenen compromisos polítics a nivell de confederació que els obliguen a prioritzar unes o altres reivindicacions, que em temo que la proximitat de les eleccions sindicals forcen estratègies que van més enllà de plantejaments reivindicatius, ben legítims, respecte de la qualitat de l’educació a casa nostra.