divendres, 28 de maig del 2010

No reduir la despesa, augmentar els ingressos.

No és economia, estúpids, és l’ètica, la moral. (Publicat a El 9 Nou, 28 de maig de 2010)

Les mesures que imposaran els governs, el de l’estat i el de Catalunya, per a intentar eixugar el deute espanyol només serviran per, de moment, aturar-ne el creixement, l’augment. Però el moll de l’os, ni un ni altre govern, pretesament d’esquerres, s’han atrevit a tocar-lo.
Els mediterranis en general som un model, un paradigma de societat hipòcrita, crescuts en una mena de moral religiosa que no condemna el pecat si el compenses amb la confessió i el penediment (fins a la propera, és clar !). Vivim en una societat en la que ni els més miserables condemnen la riquesa insultant dels que més, i tant !, tenen. L’envegem, que és ben diferent.
No tenim un problema d’economia, tenim una absoluta absència de la més senzilla ètica. Tothom sap que a casa nostra és una heroïcitat enganyar a hisenda. Que un ciutadà expliqui amb detall com s’ho ha fet per no declarar una part important dels seus ingressos a hisenda, des de la barra del bar i que l’auditori somrigui, quan no l’aplaudeix, és una escena impensable en un país nòrdic.
Aquest és el nostre problema. Alguns metges, alguns dentistes, alguns llauners i electricistes, el paleta que us ha fet la casa, advocats, arquitectes.. i una munió de càrrecs electes no tributen més enllà de la meitat dels seus ingressos. Molts empresaris i polítics tenen recursos i figures fiscals prou enginyoses per defugir hisenda, legalment !. Recordeu un ministre d’indústria i tecnologia la vivenda del qual era un bé immoble d’una empresa immobiliària... sense altre moviment que el seu altíssim lloguer ?.
Els alcaldes de petits municipis llueixen la seva capacitat i influència política per obtenir recursos de les institucions superiors com si aquests recursos no fossin també originats en la meva contribució tributària. Una bon grup de càrrecs electes obtenen retribucions dels respectius consistoris que defineixen com a indemnitzacions, amb la qual figura jurídica s’estalvien de declarar-los com ingressos a hisenda. A la comarca poden ser, segons els ajuntaments, entre 300 i 600 euros mensuals.
El sistema de beques i ajuts a l’estudi, les concessions de les quals depenen bàsicament de les rendes declarades, es converteix en una sac de les més miserables mesquineses i una perruquera o un botiguer amb segona residència a l’Escala i un 4x4 de 40.000 euros aconsegueix una ajuda de 130 euros per a llibres i material didàctic. (I tanmateix hi ha qui només veu la immigració, més fèrtil, com a disfunció en el sistema de beques).
No li donem més voltes, els que ens manen n’han après tant, i nosaltres som tant xais, que ens han convençut que això de l’esquerra i la dreta, això dels rics i els pobres ja no toca, no existeix. Ni els mateixos cristians catòlics gosen repetir allò de que és més difícil que un ric entri al regne del cel que un camell passi per l’ull d’una agulla.
Com que les paraules també les controlen els que manen, sembla que no es pugui dir (només se’ls permet, si ho diuen baixet, als científics) que els progressos històrics sempre han comportat violència. Si la violència que representa la contumàcia governamental en no atrevir-se, de veritat, amb qui no participa degudament amb els seus ingressos a la caixa de tots, persisteix, està legitimant la violència per defensar-nos.
Espanya és el país de la OCDE on el capital paga el tipus més baix i també és el país amb un frau fiscal més elevat.

dilluns, 17 de maig del 2010

18 de maig no vaga d'ensenyament

Els sindicats CCOO, USTEC, UGT i ASPEPC tenien convocada pel dia 18 de maig una vaga a l’ensenyament (a tot l’ensenyament públic, diuen o deien en els pamflets de la convocatòria) per reivindicar un ensenyament de qualitat, i per això convidaven explícitament les famílies (a tota la comunitat educativa, segons els pamflets) a recolzar-la.
Es demanava un increment generalitzat de plantilles i disminució dels alumnes per aula. Que no es tanquin batxillerats nocturns, cicles formatius, caeps ni serveis educatius. Es reivindicava una gestió democràtica i participativa, “reforçant el poder de decisió dels claustres”.
Nota meva: que quedi clar, el poder de decisió dels claustres, no dels consells escolars, no de tota la comunitat educativa.
Es mostrava una explícita negativa a acceptar els projectes de decret d’autonomia i de direcció dels centres; així com a la desregularització de les condicions laborals del professorat. I també una contundent crítica i negativa al calendari del curs vinent.
Es demanava un treball estable i de qualitat i es mostrava una queixa al sistema de nomenaments del personal substitut i interí.

“El dia 13 de maig CCOO unilateralment s’adreça públicament a tots els centres per ‘traslladar’ la vaga del 18 al 2 de juny per fer-la coincidir amb la vaga convocada a tot l’estat pel sector públic contra la retallada dels sou dels funcionaris. A la reunió dels 5 sindicats del divendres 14, USTEC, UGT i ASPEPC accepten la decisió ja presa de CCOO. En realitat estem davant la desconvocatòria sense més de la vaga del 18, perquè tothom sap que el contingut de la del 2 és el que és, encara que ens posem darrere una pancarta els funcionaris de l’ensenyament contra Maragall. (....) Però una cosa és això i l’altra és que estem lluitant contra la política del tripartit i en defensa de l’educació pública: cada mobilització té les seves reivindicacions i el seu espai. Prou ens costa explicar a les famílies que la lluita que portem des de fa anys no és només per defensar les nostres condicions de treball sinó també per defensar una escola pública de qualitat” (l’esquerda, maig 10. Declaració de la CGT davant el “trasllat” de la vaga del 18 al 2).

Allò que jo havia pensat dir, doncs, ja ha estat dit. Afegiré que penso que potser les cúpules d’alguns sindicats tenen compromisos polítics a nivell de confederació que els obliguen a prioritzar unes o altres reivindicacions, que em temo que la proximitat de les eleccions sindicals forcen estratègies que van més enllà de plantejaments reivindicatius, ben legítims, respecte de la qualitat de l’educació a casa nostra.

dilluns, 26 d’abril del 2010

Segueixo meravellant-me amb algunes imatges !!!


Volia comentar-la... però... només em venen al cap penjaments, paraulotes, queixes...
Què hi foten aquests al costat d'aquests ?
A qui (....) o en nom de qui (....) hi van, hi són ?
Per què somriu o somriuen ?
En Josep Lluís... té mal d'estomac ? o, se li ha trencat el somriure de tanta claudicació ?
Els capdavanters d'un esat laic (o és litgh o lithg o ligth ?) o ja no som més que macdonals (Mac, dona'ls pel....) o ja no és real ni virtual.
Què ... hi foten aquests aquí amb aquests ?

divendres, 16 d’abril del 2010

El món de l'educació.

Eleccions sindicals a “educació” a la tardor de 2010.

En l’anàlisi de les darreres eleccions sindicals (2006), CCOO deia que “un dels elements més preocupants en els resultats electorals és la creixent tendència a l’abstenció” .. i que “els resultats no han estat bons”. (Informa, gener 2007). Aquest sindicat considerava que no havien estat capaços de visualitzar davant del professorat algunes millores que haurien obtingut en els darrers anys. I es preguntava quina és la raó: “un alt nivell de malestar entre el personal docent persisteix malgrat la millora objectiva de les condicions laborals. A CCOO entenem l’avís del professorat i actuarem amb rapidesa” (ídem).
CCOO es qüestionava fins i tot el model de representació, “massa retirat del centre, també s’afegeix a un format de representació que resulta carregós, penalitzador pel professorat, allunyat de la realitat del territori i centres de treball” (ídem).
Davant d’aquesta situació, la davallada davant de la USTEC en les eleccions de 2006, CCOO deia que “tot i sabedors des de el primer dia que el sindicat USTEC desenvolupa l’estratègia d’estar en els dos marges del riu: governant amb el Departament i alhora fent de sindicat d’oposició, hem liderat tots els processos de negociació i hem patit tot el desgast en solitari. (...) Ja n’hi ha prou de sindicats d’oposició que no van més enllà de crear plataformes reivindicatives i processos de negociació per dir no a tot i que siguin els sindicats "responsables" que posin la galta per rebre el desgast i les garrotades quan vinguin mal dades” (ídem).

Aquesta reflexió de CCOO la podríem fer alguns pares ( i algunes organitzacions i associacions de mares i pares d’alumnes), amb matisos, respecte dels sindicats. Algun sindicat dels que convoca mobilitzacions ara, està convençut que “la majoria amplia en el Parlament que aconsegueix Maragall està lluny de ser la realitat del país. (...) Comencen a haver moviments d’AMPA’s que escapen al control d’una direcció de la FAPAC compromesa amb el tripartit”.. (l’esquerda, abril 10).
Apareixen crides sindicals, com mai, a les famílies per a participar i recolzar les seves convocatòries contra “les mesures restrictives del departament d’Educació”. Un altre cop les mares i els pares (i avui avis i avies) ens convertirem en la part carnosa de l’entrepà. D’una banda una administració enfrontada amb el poder dels sindicats i per l’altra uns sindicats, en la legítima lluita per resultar hegemònics en la representació professional, que branden cada vegada més (sobretot quan es dirigeixen a les famílies) conceptes genèrics incontestables en el món de les idees: defensa de l’ensenyament públic i de qualitat, el conseller continua menyspreant el sentiment del professorat i de la resta de la comunitat educativa, per l’increment generalitzat de plantilles, disminució de l’alumnat per aula, reforcem el poder de decisió dels claustres, no al decret d’autonomia i al de direcció dels centres, no a aquest calendari escolar....(Eina sindical d’informació, número 432).
CCOO en un full de convocatòria (abril 2010) diu que “Les famílies també s’han d’implicar en la defensa de l’escola pública”. Afirmació difícil d’interpretar (o de pair) per les mares i pares que he conegut a tot Catalunya, dedicant caps de setmana i nits per aconseguir uns ordinadors per unes aules, per a obtenir una associació de mares i pares participativa, engrescadora i innovadora, que intenti, colze a colze amb la resta de la comunitat educativa....
Els sindicats dels professionals de l’ensenyament tenen tota la legitimitat democràtica per a oposar-se a la política del departament, tant com el departament ha donat raons per fer-se’n mereixedor. I de fer-ho en qualsevol forma. Tanmateix no sembla tant clar que, vistos els textos d’alguns sindicats de després de les darreres eleccions sindicals, gaudeixin de legitimitat d’exercici igualment. Els sindicats de classe haurien de ser prou valents, almenys, en configurar una teoria i un discurs propis per a les seves reivindicacions davant del departament. D’altra manera els costarà explicar que la competència electoral no predomina sobre una determinada concepció de l’educació. Per altra banda seria bo que, des d’aquest discurs, expliquessin clarament a les famílies on són els límits entre les reivindicacions sindicals, professionals (ben legítimes) i les reivindicacions quant a la qualitat de l’educació (no fa molts anys, algun dels sindicats reivindicava l’abolició de l’escola). Aquí és on caldrà entrar en el detall i admetre que les possibilitats són moltes i que no necessariament les reivindicacions han de combregar amb aquelles professionals o sindicals. La suposada i manipulada comunió d’interessos entre professionals de l’educació i famílies, si no s’especifica amb molt detall, és una pura instrumentalització política.

Nota: les negretes són meves.

dijous, 25 de març del 2010

Un amic que se n'ha anat: José María Nunes


Els darres anys.. deu ser per l'edat ? he anat comentant, explicant la fugida d'uns, com han marxat uns altres... Tots aquests amics...han deixat una petjada en la meva vida i cap va ser mai....
A Nunes li diuen "cineasta exoerimental" i "llibertari audiovisual" i diuen d'ell que volia innovar, que no volia el cinema espanyol venut (adocenado, en castellà) de les pantalles comercials i que assumia que això el duia a viure en una certa marginalitat. I és en aquesta marginalitat, de les rambles dels anys 70, en sopars llibertaris als voltants del barri xino, amb l'autor del Durruti més conegut, amb en Lluís Andrés i l'Artajo, i els germans Aisa i la Imma i els manobres i paletes del sindicat de la construcció de la CNT, on ens varem conéixer. Ell sempre deia que no era pas anarquista, que no se'n sentia pas capaç !, amb un to provocador que el definia.
Va participar en els sopars que a finals dels noranta feiem a La Rectoria d'Orís una colla de marginals o marginats (amb algun caleró, això sí), com va participar-hi en Ramon Barnils, joves historiadors sobre la guerra civil quan varem recordar-la en el 60 aniversari., els directors d'un documental sobre Delgado i Granados que les televisions catalanes i espanyoles no volien emetre... També va xerrar a Vic convidat pel Forum de Debats.
En un d'aquells sopars tant ben guarnits per en Pep Palau en Nunes se li va dirigir i li va dir: - No tens un plat de llenties i una mica de vi de Jumilla ? A mi no m'omplen aquestes mariconades !
Era carinyosament irreverent, una part dels seus sentiments arribaven als altres a través de les seves mans, dels seus gestos, dels seus crits blasfems...
Salut allà on siguis Nunes !
(La imatge la he piratejat del diari Público del 24 de març de 2010).

divendres, 19 de març del 2010

Segueixo comentant fotografies.

Dies enrera vaig comentar una foto d'El 9 Nou on un grup de dones (només dones) exercien de responsables de l'educació dels fills. Em preguntava on eren els homes.
Avui he trobat aquesta fotografia a osona.com d'una reunió d'un grup polític independentista, a Vic. Segur que no celebraven pas el dia de la dona. Jo he aconseguit comptar-ne tres o quatre de dones.
Si no és problema d'horari, ni és problema de... només n'han de tenir cura els homes de la independència de Catalunya ?

dijous, 18 de març del 2010

... dimissió !

Deformada, corrompuda i manipulada la nostra societat ha convertit una actitud que fou identificadora d’un corrent del pensament en una mena de categoria per a justificar la misèria ideològica.
Els anarquistes, per això es diuen així, estan contra l’estat i, conseqüentment, contra tots els seus governs, contra aquesta forma de concentració del poder que, sobre tot, prové de la renúncia de cada individu a la seva responsabilitat, delegant, per períodes determinats, la seva voluntat i l’exercici dels seus drets i aspiracions i ambicions i il•lusions en unes persones que han esdevingut gestors permanents d’aquesta renúncia i per tant de la seva misèria.
I això succeeix en l’àmbit de la política institucionalitzada i en el del món laboral. Líders sindicals dels grans sindicats del país porten anys i anys sense fer una jornada laboral, exactament com alguns dels representants polítics que porten anys i anys sense haver de competir en un mercat capitalista al que creuen regular (però mai qüestionen).
I a vegades, només per a la seva competència política que només té transcendència en el seu món virtual, però del que patim les conseqüències, s’esbatussen i uns es mostren com els grans enemics del govern (que no de l’estat) i organitzen manifestacions i actes públics (en diuen mobilitzacions) per a comprovar i veure, sobretot, quina ascendència tenen sobre els seus representats. I això esdevé de tal manera evident que passada la turmenta les organitzacions sindicals agraeixen la participació en la mobilització i la secretària del mateix sindicat després de donar moltes gràcies envia als receptors una abraçada. (1)
Cada vegada més em semblen comparables l’oposició (la política i la sindical) i els tubs d’escapament dels vehicles a motor. Sense aquest tub el sistema (vull dir, el motor) explotaria.
(1) Vegeu la carta de la secretària de CCOO ensenyament del 17 de març de 2010.

Seguidors