La vaga del 29 de març

Que miserables alguns polítics professionals (Mas, Guindos...) i el president de la patronal espanyola, originari de Torelló ell, quan titllen, per a denigrar-ne la seva convocatòria, la vaga del dia 29 de ‘política’. Que el concepte, en boca de polítics professionals, serveixi per a denigrar resultaria còmic si no fos que esdevé un símptoma de la misèria ideològica que ens té amarats.
La vaga, una vaga, és evidentment política, com comprar o no una marca determinada de cotxe, com triar un o altre centre educatiu pel teu fill, com intentar defraudar a hisenda i com casar-se o no només pel civil...
Ara bé, què és això d’una vaga general en el segle XXI ? La vaga dels treballadors d’una empresa (diguem La Canadiense) era la substanciació de l’enfrontament, pel salari o per les condicions de treball, entre els treballadors i els amos, els propietaris, els que obtenien la plusvàlua, vaja. Amos i propietaris amb noms i cognoms, amb família, identificables individualment. La confrontació s’acabava amb la victòria d’uns o dels altres, i sant tornem-hi.
La vaga general, tots els sectors i totes les empreses, necessàriament deu seu una confrontació amb tot el sistema, no només contra una determinada propietat industrial, ni tampoc només contra una determinada legislació específica, potser, dic jo, em sembla....
Em preocupa, de fa uns anys, que estiguem vivint sota la forma de sindicat únic, altra vegada. Sempre veig junts, amb els corresponents logotips fent-los de fons, el caps dels dos sindicats majoritaris. Haurà aconseguit CCOO allò de la unificació sindical que no va aconseguir els anys 70 ?
El to de mestratge, de dirigents entesos, tant diferent d’aquell que feien servir els ‘camacho’ i ‘redondo’ que responia a allò que havien proposat i decidit prèviament els treballadors en allò que se’n deien assemblees de zona... i els tants anys fent-ho...
M’agradava, fa anys, qüestionar el sindicalisme de CCOO i de UGT perquè estaven negociant convenis col·lectius en les grans empreses i jo defensava que la figura mediatitzava la capacitat autoorganitzativa dels treballadors. Mai vaig entendre que la seva majoria de vots en eleccions sindicals els atorgués llocs en els consells d’administració de determinades entitats financeres. Entenia, encara que no compartia, que des de CCOO es defensés un tipus de societat que s’allunyava considerablement del que dibuixava el sindicat socialista, més moderat i molt més possibilista, d’una socialdemocràcia que potser ja anunciava la seva actual desfeta.
Parlant de l’escola, algú feia servir el següent exemple per explicar com ha quedat enrere en el temps. Un metge del segle XIX es perdria en una quiròfan o en un hospital d’avui. Un mestre del segle XIX no trobaria diferències substancials entre les seves aules i les actuals. Doncs bé, jo em temo que els sindicats estan com el mestre. Els instruments, els mètodes només han canviat quan ha estat per a emmotllar-se al sistema.
Segueixen al voltant del repartiment del treball, de les hores de treball en comptes de començar a plantejar, d’entrada, la distribució de la riquesa. Els sindicats han abandonat la capacitat moral, que tingueren, de ser principalment referents d’una possible i diferent forma de vida, amb preeminència de l’individu i de la política sobre les entitats i el mercat, el diner, l’economia.
Benvinguda sigui, doncs, la vaga... però i l’endemà ?

Els avis s’empipen i la ex-regidora en vol treure redits.

Hi ha una estranya afecció a fer ramats dels grups de persones. Una vulgarització de conceptes com identitat, multiculturalismes, culturismes, fets diferencials, etc., ha portat a que cada dia m’hagi d’empassar que “les dones” no acceptaran, o bé que “els homosexuals” estan disposats, o fins i tot que “els polítics” o que “els immigrants” o els “grocs” o....
Com si això foren classes que identifiquessin a grups concrets i uniformes de persones !. Maleït el moment en què el personal ha deixat d’entendre, usar i potenciar el concepte de ciutadania. Això de les identitats ja em comença a carregar la meva identitat. Què és això dels avis empipats?
Aquesta estúpida idea d’ajuntar a tots els que tenen en comú només l’edat, o només el sexe, o només les preferències pictòriques o gastronòmiques o sexuals ens porta a que la senyora Assumpta Rodrigo (carta en El 9 Nou, 21 d’octubre de 2011) afirmi sense cap mena de rubor que s’ha de “manifestar el reconeixement de tots envers la gent gran. Gent que amb el seu esforç i treball han contribuït al progrés de poble i de la societat en general”.
Va, home va!. Aquesta home petitet de Vic que vol foragitar tots els negres i moros i homosexuals de Catalunya, també es farà gran. Això (ser gran) el farà mereixedor del nostre reconeixement?.
Tots els avis (tots el que tenen més d’una determinada edat), només per això, comparteixen la mateixa opinió respecte de com han contribuït al progrés del poble els seus coetanis ? No hi ha cap avi que pensi que algun altre avi més aviat va frenar i entorpir el progrés del poble ?
La festa dels avis que tants ajuntaments organitzen, com es defineix?. Són els avis que s’organitzen la seva festa i l’ajuntament, si cal, aporta diners per a subvencionar-la?. O bé, l’ajuntament, és a dir tots i cada un dels contribuents del municipi, paga tota la despesa ? És equitatiu que l’ajuntament pagui un àpat extraordinari (el darrer any a L’Esquirol la festa es va enduu 6.000 euros) a avis que gaudeixen d’una renda, guanyada amb el seu esforç i dedicació al progrés del poble, evidentment !, que supera en set vegades la dels seus veïns ?
Va, home va ! La festa dels avis és en molts pobles el “tites tites” d’en Jordi Pujol !. L’obi on s’alimenten els vots i les complicitats polítiques.
La ex-regidora encara s’atreveix a recriminar-me (per la part que em toca) “manca de sensibilitat envers els més grans, per la manca de consideració amb què ha actuat amb un col·lectiu que mereix respecte i afecte”. Llegeixo això de la manca de sensibilitat i m’adono que ahir, en un ple, el regidor Ventura Bagaria , d’ERC, també em va recriminar el mateix, que no tenia sensibilitat per Sant Martí Sescorts. Li vaig demanar com es mesurava i va callar... “no tinc res més a dir”. La senyora ex-regidora, podria explicar en una altra carta al director del 9 la seva participació en la confecció dels pressupostos municipals dels darrers 12 anys (els que ha estat al govern municipal) i detallar-nos, per al nostre aprenentatge, cada una de les partides en les que s’evidencia la seva sensibilitat, cada una de les innovacions normatives, pràctiques o millores que han deixat petja de la seva sensibilitat i que han contribuït al progrés del poble i la societat en general.

(A cop calent, el divendres 21 d’octubre de 2011).

Publicat a El 9 Nou, 24 d'octubre de 2011.

Diuen al fòrum.... que a L'Esquirol....

Puc assegurar que Cabrerès i Progrés explicarà públicament l’acord amb l’Agrupació Units per Decidir per a la formació d’un govern que garanteixi l’estabilitat municipal els propers quatre anys.
Des del dia 11 de juny en que es va substanciar l’acord fins encara avui, el fòrum dels pobles de la web osona.com ha anat publicant una munió de sol·licituds (i / o exigències) d’explicació del mal anomenat pacte. A mi pacte em sona molt pretensiós, prefereixo parlar d’acord, em sembla més humà i més proper.
El dia 13 de juny la LAURA es refereix al “pacte contranatura” perquè ens comprometria “amb conservadors i amb interessos personals claríssims”. I només s’explicaria perquè Cabrerès i progrés hauria renunciat als “principis d’esquerra”.
En una línia semblant, en PAU reprodueix un text, el mateix dia, de la NÚRIA. I el dia 14 en TONI ens vol fer veure que hauríem pactat amb els representants de “grans propietaris immobiliaris”.
Doncs, ...
La natura, que jo sàpiga, no fa pactes, ni arriba a acords. Segons alguns científics, a la natura regeix la llei del més fort, de la selecció de les espècies. Jo, personalment, prefereixo la crítica de Kropotkin expressada en el seu llibre “L’ajuda mútua” on planteja, com a naturista, la importància de la cooperació com a factor clau en l’evolució, si és el cas, en paral·lel a la competència.
Quan a la qualificació de les persones en categories (conservadors, d’esquerres... ) sóc de la opinió que, d’entrada, per a la gestió municipal, de L’Esquirol, no són prou significatives com per a determinar-ne la capacitat o no, la legitimitat o no (que, en qualsevol cas la dona el sufragi universal). D’altra banda, el discurs ideològic que podríem construir per intentar posar-nos d’acord respecte de qui és o deixa de ser conservador o d’esquerres, supera a bastament l’espai d’aquesta intervenció.
I pel que fa als interessos que cadascú pugui tenir (també en tinc jo d’interessos personals claríssims, i espero que en tinguin la resta de regidors) no hi ha res a dir llevat que, en sí mateixos, siguin contraris o incompatibles amb l’exercici del dret a la representació política que tenen, avui encara, tots els ciutadans de L’Esquirol.
En un extraordinari exemple de democràcia (permeteu-me l’acudit, jo la qualificaria d’orgànica) alguns dels que demanant explicació de l’acord ja han avençat la seva qualificació negativa, obvien sense que els pugin els colors a la cara, els resultats electorals. Sembla ser que no importen tres-cents vots (20%) de tres-cents ciutadans si han servit per elegir a persones determinades... a les que he “qualificat” i “classificat” prèviament.
La nit del 22 de maig jo vaig entendre que, en termes generals, una tercera part dels ciutadans preferia que CiU governés, una tercera part preferia que ho fes CiP i una tercera part preferia que ho fes AUD i una minoria (tant respectable a nivell de cada un dels seus votants com les altres llistes) preferia que ho fes IC-ERC.
Per això CiP va proposar un govern d’unitat. Com que CiU i AUD ens varen mostrar la seva posició contrària a aquesta possibilitat, varem decidir que no deixaríem (en un acte de purisme infantil) que l’ajuntament resultés ingovernable durant els quatre anys. Tothom pot valorar al seu plaer aquesta decisió. I l'explicació de la negativa dels altres grups correspon, només, als altres grups.
Varem parlar, i sobre tot escoltar, primer amb les persones representants dels votants de CiU. Després varem parlar i escoltar a les persones representants d’AUD.
A la taula, doncs, érem persones que intercanviàvem idees i propostes sobre com entenem la gestió municipal. Un criteri fonamental que, jo personalment, vaig suggerir (i van compartir) als meus companys va ser el de no pressuposar res més enllà del què es parlava i de no fer cas, per res, als cants de sirena que poguessin venir i intentar condicionar (sense arguments) aquelles converses.
Dono per fet que, sempre, la resta de persones van estar en aquelles converses amb la mateixa predisposició que jo.
Equivocats o no, l’exposició i la concordança (respecte de la concepció de què ha de ser l’ajuntament, de com ha de funcionar, de com hem d’afrontar els propers quatre anys) de les propostes d’AUD amb les nostres (mireu-vos els programes sobre els que, en principi, han votat els electors), d’una banda i la perspectiva de cohesió i disposició i capacitat davant del treball que ens espera de les persones que formaríem els equips de les regidories, ens varem decidir, finalment, (divendres cap al tard) a formar govern amb les persones representants d’AUD.

En Puig s'alimenta per repartir

Els polícies catalans tornen a actuar sota les ordres divines. En felip s'alimenta del cos i de la sang de Crist. Les ordres que dicti a partir d'ara, doncs, portaran l'estigma de la consagració.

Els indignats de la plaça Catalunya ja poden dir que consagrades que són les hòsties dels mossos d'esquadra, la polícia catalana a les ordres de la dreta més conservadora que ens podia tocar.

Quina enyorança d'aquells grisos... !

A la recerca d'un alcaldable.

Cabrerès i Progrés busca alcaldable a L’Esquirol o comarca.

(Publicat a El 9 Nou el 24 de gener de 2011)
En la reunió quadriennal del grup municipal Cabrerès i Progrés, de L’Esquirol (també conegut en la cartografia oficial com Santa Maria de Corcó) el grapat de ciutadans, molts d’ells d’orígens diversos, de la plana i, fins i tot, alguns de les ciutats del litoral, han acordat inserir un anunci publicitari en les pàgines d’ofertes de treball.
Donades les dificultats habituals per a convèncer algun ciutadà per tal que aspiri a l’alcaldia des d’un grup diferent als d’aquells que fa més de vint anys que manen, amb noms ben diversos, és cert, (alguns a ERC havien estat sota altres paraigües electorals o els que des de Cantonigrós han anat de CiU a la independència i d’aquesta a CiU, això sí votant sempre amb CiU); front a aquesta absència de voluntaris a ser, doncs, candidats, CiP ( que a vegades sembla que vulgui dir ‘Campi qui Pugui’) envia als mitjans de comunicació comarcal el següent anunci per a les pàgines laborals:
Es busca persona major d’edat, de nacionalitat, de moment encara espanyola (pot ser per imperatiu legal), no sembla que tingués massa possibilitat un estranger, llevat que fos molt ric i no és el cas, preferiblement home (les dones encara no tenen èxit electoral a L’Esquirol. Costa canviar concepcions ancestrals!) que vulgui encapçalar la llista de Cabrerès i Progrés (grup municipal que l’esquerra se li suposa, com a la mili se suposava el valor) per a la propera convocatòria a eleccions municipals.
Requisits: tot i no ser indispensable, preferentment amb residencia al municipi. Molta paciència, assumpció de la gran , molt gran!, possibilitat d’estar quatre anys a l’oposició fent l’enze i tenir una estona cada setmana per intentar entendre com pot ser que l’ajuntament d’un poble tant petit, els.... els tingui tant grossos. Ser capaç de rebre informació sobre com es construeixen els rellotges a Suïssa i quan costa importar-los si es pregunta al senyor alcalde o als regidors de CiU quina hora és. Tenir alguna habilitat per poder passejar per Cantonigrós sense que la descentralització municipal esdevingui una boira massa espessa, tant al carrer com al cap del candidat. Però, sobre tot, i potser el més important, no perdre mai el gust de riure.
S’ofereix: si s’obté la confiança de la majoria d’electors (una majoria suficient davant del tripartit que fa anys i panys guanya), una bona consideració social, una feinada a gestionar el dèficit (al cap i a la fi, com en qualsevol administració) i la satisfacció d’inaugurar per la propera festa major el pavelló (que s’acabarà de pagar en 15 o 20 anys). Horari flexible, viatges a la Generalitat i a la Diputació pagats. Un mes de vacances. Un sou de 34.000 euros bruts anuals (a revisar cada any, en funció de la majoria obtinguda), alta a la seguretat social amb la màxima cotització, panera per Nadal i carnet familiar per a la piscina municipal gratuït.

Estimat Jordi, alcalde

Al meu amic alcalde de Sant Pere de Torelló
Fa uns anys, bastants, un caporal de la guàrdia civil de Torelló va venir a casa (sota el campanar, a cal carter) i em va preguntar on era en una hora determinada del diumenge. Jo havia estat tot el dia a casa. Els meus pares n’eren testimonis. El dilluns vares venir, gairebé a l’hora de plegar, ja, a l’Institut. Els guàrdies civils t’haurien recollit a Sant Pere i a Torelló t’haurien preguntat per la mateixa hora, on eres o què feies. En aquella hora determinada sembla que s’hauria esmicolat la porta de vidre de la caserna de la guàrdia civil de Torelló (segurament quan passava un cotxe massa esverat !).

Ara no fa gaire, a osona.com, t’he vist en una fotografia, assegut al Palau de la música, aplaudint (un xic forçat, crec jo) a l’orador d’esquerra (t’has fixa’t que ja no es diuen republicans?) i he passat llista mentalment a les innombrables fotografies que hem anat teixint al llarg de la nostra vida paral·lela, tu de protagonista i jo d’observador corcó (ara hi visc a L’Esquirol).He recordat els teus anys a l’Institut (jo encara hi pasturo), trenant el teu discurs anticomunista (qui havia de dir que els hereus del PSUC et posarien cotxe oficial ?) que aleshores dirigies contra el que, amb el temps, compartiria reunions de delegats territorials (ell per agricultura) a la Catalunya Central, ara socialista.
Quan l’escalfor per moure’s tant en defensa de la terra (m d t) anava minvant i l’edat et començà a demanar estabilitat, vares compartir espais i enyorances amb els joves d’esquerra (aleshores encara republicana). Vas coincidir amb l’orador que ara aplaudeixes al palau ?. Després dels alts i baixos (el pi, el colom, la vedette de les tertúlies...) d’aquella esquerra et feren témer que no consolidaries mai un espai per implementar els teus... ideals (o celtes o ducados...).
Des d’una saludable proposta independent, municipal, amb en Saura vares aconseguir canviar els cromos d’un notable nombre de vots de l’entesa pel progrés municipal per guanyar-te una cadira a la iniciativa verda.
Fa un parell d’anys, gairebé investit número dos a les llistes dels ecologistes per a les eleccions que ara patim, (a Pasqüetes a La Vola) em vares dir (ja et temies el temporal ?) que si no sortia ningú... potser et caldria tornar-te a presentar per alcalde. Però en Saura s’ha fet policia i gran i a tu la senyera (no li donis voltes, és un drap, una tela, en fan moltes a Xina...), quan ha fet tan vent, t’ha tapat els ulls i t’has allunya’t dels que et volien de segon.
No entenc què t’ha passat ! Tinc la sensació que aquesta munió de partits independentistes que estan en campanya electoral t’han deixa’t en calçotets. Tu, i algun altre, els vas estovar el matalàs, els has planxat els llençols i ara han canviat de mainadera.
Quan te’n has adonat i t’has acostat a fer els goigs de la mare de deu d'esquerra (pal de paller de la independència, em diuen que has dit) ja havien tancat les llistes. I per acabar-ho d’adobar no és gaire probable que et puguin posar gasolina al cotxe oficial passat el 28 de novembre.
Així, doncs, Jordi... em sap greu que els escolans que tu vares guarnir hagin esdevingut cardenals i t’hagin excomunicat. Però, d’altra banda, encara espero que al cap i a la fi resulti bo, uns anys més, per als ciutadans de Sant Pere.