A la recerca d'un alcaldable.

Cabrerès i Progrés busca alcaldable a L’Esquirol o comarca.

(Publicat a El 9 Nou el 24 de gener de 2011)
En la reunió quadriennal del grup municipal Cabrerès i Progrés, de L’Esquirol (també conegut en la cartografia oficial com Santa Maria de Corcó) el grapat de ciutadans, molts d’ells d’orígens diversos, de la plana i, fins i tot, alguns de les ciutats del litoral, han acordat inserir un anunci publicitari en les pàgines d’ofertes de treball.
Donades les dificultats habituals per a convèncer algun ciutadà per tal que aspiri a l’alcaldia des d’un grup diferent als d’aquells que fa més de vint anys que manen, amb noms ben diversos, és cert, (alguns a ERC havien estat sota altres paraigües electorals o els que des de Cantonigrós han anat de CiU a la independència i d’aquesta a CiU, això sí votant sempre amb CiU); front a aquesta absència de voluntaris a ser, doncs, candidats, CiP ( que a vegades sembla que vulgui dir ‘Campi qui Pugui’) envia als mitjans de comunicació comarcal el següent anunci per a les pàgines laborals:
Es busca persona major d’edat, de nacionalitat, de moment encara espanyola (pot ser per imperatiu legal), no sembla que tingués massa possibilitat un estranger, llevat que fos molt ric i no és el cas, preferiblement home (les dones encara no tenen èxit electoral a L’Esquirol. Costa canviar concepcions ancestrals!) que vulgui encapçalar la llista de Cabrerès i Progrés (grup municipal que l’esquerra se li suposa, com a la mili se suposava el valor) per a la propera convocatòria a eleccions municipals.
Requisits: tot i no ser indispensable, preferentment amb residencia al municipi. Molta paciència, assumpció de la gran , molt gran!, possibilitat d’estar quatre anys a l’oposició fent l’enze i tenir una estona cada setmana per intentar entendre com pot ser que l’ajuntament d’un poble tant petit, els.... els tingui tant grossos. Ser capaç de rebre informació sobre com es construeixen els rellotges a Suïssa i quan costa importar-los si es pregunta al senyor alcalde o als regidors de CiU quina hora és. Tenir alguna habilitat per poder passejar per Cantonigrós sense que la descentralització municipal esdevingui una boira massa espessa, tant al carrer com al cap del candidat. Però, sobre tot, i potser el més important, no perdre mai el gust de riure.
S’ofereix: si s’obté la confiança de la majoria d’electors (una majoria suficient davant del tripartit que fa anys i panys guanya), una bona consideració social, una feinada a gestionar el dèficit (al cap i a la fi, com en qualsevol administració) i la satisfacció d’inaugurar per la propera festa major el pavelló (que s’acabarà de pagar en 15 o 20 anys). Horari flexible, viatges a la Generalitat i a la Diputació pagats. Un mes de vacances. Un sou de 34.000 euros bruts anuals (a revisar cada any, en funció de la majoria obtinguda), alta a la seguretat social amb la màxima cotització, panera per Nadal i carnet familiar per a la piscina municipal gratuït.

Estimat Jordi, alcalde

Al meu amic alcalde de Sant Pere de Torelló
Fa uns anys, bastants, un caporal de la guàrdia civil de Torelló va venir a casa (sota el campanar, a cal carter) i em va preguntar on era en una hora determinada del diumenge. Jo havia estat tot el dia a casa. Els meus pares n’eren testimonis. El dilluns vares venir, gairebé a l’hora de plegar, ja, a l’Institut. Els guàrdies civils t’haurien recollit a Sant Pere i a Torelló t’haurien preguntat per la mateixa hora, on eres o què feies. En aquella hora determinada sembla que s’hauria esmicolat la porta de vidre de la caserna de la guàrdia civil de Torelló (segurament quan passava un cotxe massa esverat !).

Ara no fa gaire, a osona.com, t’he vist en una fotografia, assegut al Palau de la música, aplaudint (un xic forçat, crec jo) a l’orador d’esquerra (t’has fixa’t que ja no es diuen republicans?) i he passat llista mentalment a les innombrables fotografies que hem anat teixint al llarg de la nostra vida paral·lela, tu de protagonista i jo d’observador corcó (ara hi visc a L’Esquirol).He recordat els teus anys a l’Institut (jo encara hi pasturo), trenant el teu discurs anticomunista (qui havia de dir que els hereus del PSUC et posarien cotxe oficial ?) que aleshores dirigies contra el que, amb el temps, compartiria reunions de delegats territorials (ell per agricultura) a la Catalunya Central, ara socialista.
Quan l’escalfor per moure’s tant en defensa de la terra (m d t) anava minvant i l’edat et començà a demanar estabilitat, vares compartir espais i enyorances amb els joves d’esquerra (aleshores encara republicana). Vas coincidir amb l’orador que ara aplaudeixes al palau ?. Després dels alts i baixos (el pi, el colom, la vedette de les tertúlies...) d’aquella esquerra et feren témer que no consolidaries mai un espai per implementar els teus... ideals (o celtes o ducados...).
Des d’una saludable proposta independent, municipal, amb en Saura vares aconseguir canviar els cromos d’un notable nombre de vots de l’entesa pel progrés municipal per guanyar-te una cadira a la iniciativa verda.
Fa un parell d’anys, gairebé investit número dos a les llistes dels ecologistes per a les eleccions que ara patim, (a Pasqüetes a La Vola) em vares dir (ja et temies el temporal ?) que si no sortia ningú... potser et caldria tornar-te a presentar per alcalde. Però en Saura s’ha fet policia i gran i a tu la senyera (no li donis voltes, és un drap, una tela, en fan moltes a Xina...), quan ha fet tan vent, t’ha tapat els ulls i t’has allunya’t dels que et volien de segon.
No entenc què t’ha passat ! Tinc la sensació que aquesta munió de partits independentistes que estan en campanya electoral t’han deixa’t en calçotets. Tu, i algun altre, els vas estovar el matalàs, els has planxat els llençols i ara han canviat de mainadera.
Quan te’n has adonat i t’has acostat a fer els goigs de la mare de deu d'esquerra (pal de paller de la independència, em diuen que has dit) ja havien tancat les llistes. I per acabar-ho d’adobar no és gaire probable que et puguin posar gasolina al cotxe oficial passat el 28 de novembre.
Així, doncs, Jordi... em sap greu que els escolans que tu vares guarnir hagin esdevingut cardenals i t’hagin excomunicat. Però, d’altra banda, encara espero que al cap i a la fi resulti bo, uns anys més, per als ciutadans de Sant Pere.

Sindicats i futur.

Establir, marcar, definir, condicionar... l’agenda política vol dir crear un espai mediàtic (sobretot) i emocional en el qual s’imposa inevitablement un argument (únic) sobre el que hauria de girar qualsevol anàlisi de la situació o d’una situació concreta. I es força a limitar els arguments a un espai intel·lectual determinat.
Els líders sindicals (i l’aparell) de CCOO i UGT han aconseguit (amb la col·laboració evident del món mediàtic en què vivim) que resulti únic tema de debat, des de fa molts dies, la convocatòria (i resposta a ella) de vaga general pel dimecres 29 de setembre.
I jo ... Els líders sindicals, els aparells dels sindicats CCOO i UGT diuen que tenen uns determinats arguments que justifiquen la convocatòria de vaga general. Arguments el contingut dels quals comparteixo puntualment. Aquests, evidentment, són públics i publicats i els pot conèixer tothom.
Però els aparells sindicals de CCOO i GUT tenen altres arguments que no s’han publicitat, ni explicat, ni... evidentment ! Aquests són, doncs, de lliure interpretació (i hom pot afirmar que són invenció de qui els esmenta).
Quants anys fa que CCOO i UGT (els seus líders) apareixen junts, actuen junts, negocien junts, firmen junts, pacten junts, cedeixen junts.. ?; malgrat que a nivell local, en determinats conflictes o negociacions de convenis, els militants i delegats sindicals d’un i altre sindicat no combreguen en els pactes, ni en les negociacions i molt menys en els acords finals.
Hi ha alguna diferència ideològica, política, entre un i altre sindicat ? Ha desaparegut aquella diferència entre un sindicat socialdemòcrata (a l’estil alemany: gestor) com la UGT i un sindicat més reivindicatiu, revolucionari com podien ser les originals comissions obreres (que no el sindicat CCOO) ?
Respecte dels arguments publicats que justifiquen la vaga, més enllà d’haver-se concretat en un text legal, no són la conseqüència lògica d’una política neoliberal que molts governs socialdemòcrates han anat fent els darrers anys ?
Aquests sindicats, “són els que han signat amb l’administració moltes de les coses de les que em queixo” (com diu la Maria Àngels Casals a El 9 Nou: 27-09-2010). En un comunicat de USTEC-STES IAC (24-09-2010) podeu llegir com s’acusa a CCOO i UGT “del col·laboracionisme practicat per les dues centrals sindicals”; argument, és cert, que no ha evitat que coincidissin en les seves reivindicacions i queixes contra el conseller d’ensenyament durant els darrers mesos. CCOO i UGT estant, encara avui, firmant acords amb les caixes d’estalvis que s’han unit, pels quals hi haurà jubilacions anticipades, en lloc de lluitar per tal que es mantinguin els llocs de treball i el millor servei pels usuaris?
Malgrat resulti poc correcte políticament, des d’una perspectiva d’esquerres, cal dir que els sindicats van mudar la seva identitat a partir dels Pactes de la Moncloa i varen esdevenir importants gestories administratives que gestionen (legítimament) els conflictes individuals de determinats treballadors (amb feina fixa, en grans empreses manufactureres i funcionaris, especialment) i, políticament, representen, més enllà de la legitimitat real que tinguin, a la classe treballadora en la gestió del capitalisme.
A la comarca d’Osona hem vist com es tancaven (o / i es deslocalitzaven) empreses importants deixant al carrer a una munió de treballadors, aquests dos darrers anys. I una vaga general a la comarca ?

Ningú ha explicat com es recuperaran els diners dels ciutadans que han estat “cedits” a les entitats financeres europees per treure-les de la seva crisi. No queda clar de cap manera que una retallada en determinades despeses socials garanteixi o faciliti una recuperació econòmica a curt o mitjà termini. Però encara és menys clar que el mateix concepte de recuperació econòmica serveixi per explicar les expectatives de tots els ciutadans. La recuperació econòmica que jo espero no té res a veure amb la recuperació econòmica que garantirà encara més control sobre l’economia i la política de les grans empreses. No hi ha cap perspectiva que algú qüestioni seriosament la propietat privada, que des d’alguna organització (partits o sindicats) es proposi seriosament modificar els sistemes impositius a favor de les classes populars. Davant dels increments desmesurats (sobre tot comparant-ho amb la disminució real del poder de compra dels salaris, a Europa en general i a Catalunya en particular) dels beneficis empresarials, una vaga limitada en el temps, un dia, té algun significat ?
No faré vaga el dia 29 perquè soc un individualista empedreït i perquè no m’agrada que m’escriguin a la meva agenda.

Us recomano la lectura dels articles de Vicenç Navarro que no avalen pas el meu discurs:
http://www.vnavarro.org/

Publicat a El 9 Nou l'11 de juny

El mocador de la princesa.

Un regidor de Vic va encetar la turmenta. Aviat s’hi han afegit alguns que temen perdre vots davant de la Plataforma per Catalunya. I així els socialistes i convergents a Lleida ja han alçat l’estendard. Una socialista de Tarragona diu que demanarà al senat que prohibeixi, per llei, determinats elements de vestimenta que porten, sembla, algunes dones, musulmanes sobretot i algunes monges catòliques. Fins fa quatre dies també les nostres iaies. I, per si no compleix, ja ha sortit la senyora Camacho que mantindrà la flama encesa.

Raons que al·leguen:la protecció de la dignitat de la dona. Si és així se suposa que queden excloses les iaies i les monges: ningú les obligaria a portar el zefiro, el vel o el mocador. Queden, doncs, només les dones musulmanes com a objectiu d’aquesta pretesa legislació.
En les declaracions i manifestos dels promotors es proposa que la prohibició sigui per a llocs públics (un camp de futbol, com el del Barça, és un lloc públic a aquests efectes? I el pati d’una escola concertada ? ). Si aquest és el criteri, com lliga això amb la protecció de la dignitat de la dona ?. Només es protegeix en els espais públics? Si la raó és la dignitat de la dona, s’hauria de prohibir arreu. L’estat i cada un de nosaltres hem de garantir la dignitat de qualsevol dona, fins i tot en el seu llit.

Quanta misèria senyores i senyors ! i, sobretot, quina por !. Fan por aquests senyors polítics que van opinant públicament amb la mateixa frescor que opinen els tertulians i els desvagats en les altres tertúlies de bar o de cantonada.

Por que no té res a veure amb mocadors o zèfirs o sotanes. Em fa por aquesta tranquil·litat amb que, com en el cas de la llei de partits polítics, es fan lleis específiques per a casos concrets, contra les més elementals normes de teoria jurídica. Amb aquella llei es va penalitzar a una formació política determinada, a l’esquerra abertzale. Amb la pretensió actual, no sé exactament per quina raó, sinó és la pura estratègia electoral per a disputar un grapat de vots a partits adversaris, es proposa fer una llei per a un grup concret i determinat de ciutadanes: les dones musulmanes.

Tinc por perquè hem tornat tan enrere respecte dels drets individuals i col·lectius que encara no hem arribat al concepte de ciutadania de la revolució francesa. I perquè la majoria som incapaços davant del desastre. Perquè la massa, la multitud, diguin el que diguin els que s’omplen la boca amb “la societat civil”, no s’hi rebel·la, quan no ho aplaudeix. I m’entristeix que hi consentin per igual gairebé tots els partits de l’arc parlamentari català !.

Pot entendre’s exigible el compliment d’una llei que estableixi uns mínims de identificació de les persones per a garantir la seguretat pública. Però per això no cal legislar sobre un mocador o uns mitjons o uns calçotets concrets. Evitar la identificació pot ser punible, es faci amb una mitja al cap o amb una burka o amb un passamuntanyes. Socialment ningú qüestiona que per parlar i entendre’ns exigim que l’interlocutor s’identifiqui. Hi ha normes, i si no que es facin, que estableixen la necessitat d’identificació en les relacions públiques. Una legislació específica per a una indumentària específica, per sí mateixa, es contradiu amb els més elementals principis dels drets individuals.

Article a Utopia (Portugal) sobre Lluís Andrés Edo

La revista semestral, amb número 27-28, de l'any 2009 que s'edita a Portugal amb el títol d'Utopia ha publicat alguns articles sobre anarquistes catalans, morts aquest any passat. Entre aquests articles hi ha el que em demanaren sobre Lluís Andrés Edo.

El podeu llegir a la meva web

http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/lae1.jpg

http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/lae2.jpg

http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/lae3.jpg

http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/lae4.jpg

A la mateixa revista hi ha una altre article sobre en Lluís Andrés Edo, firmat per la Doris Ensinger. I també un article sobre Abel Paz (Diego Camacho).

No reduir la despesa, augmentar els ingressos.

No és economia, estúpids, és l’ètica, la moral. (Publicat a El 9 Nou, 28 de maig de 2010)

Les mesures que imposaran els governs, el de l’estat i el de Catalunya, per a intentar eixugar el deute espanyol només serviran per, de moment, aturar-ne el creixement, l’augment. Però el moll de l’os, ni un ni altre govern, pretesament d’esquerres, s’han atrevit a tocar-lo.
Els mediterranis en general som un model, un paradigma de societat hipòcrita, crescuts en una mena de moral religiosa que no condemna el pecat si el compenses amb la confessió i el penediment (fins a la propera, és clar !). Vivim en una societat en la que ni els més miserables condemnen la riquesa insultant dels que més, i tant !, tenen. L’envegem, que és ben diferent.
No tenim un problema d’economia, tenim una absoluta absència de la més senzilla ètica. Tothom sap que a casa nostra és una heroïcitat enganyar a hisenda. Que un ciutadà expliqui amb detall com s’ho ha fet per no declarar una part important dels seus ingressos a hisenda, des de la barra del bar i que l’auditori somrigui, quan no l’aplaudeix, és una escena impensable en un país nòrdic.
Aquest és el nostre problema. Alguns metges, alguns dentistes, alguns llauners i electricistes, el paleta que us ha fet la casa, advocats, arquitectes.. i una munió de càrrecs electes no tributen més enllà de la meitat dels seus ingressos. Molts empresaris i polítics tenen recursos i figures fiscals prou enginyoses per defugir hisenda, legalment !. Recordeu un ministre d’indústria i tecnologia la vivenda del qual era un bé immoble d’una empresa immobiliària... sense altre moviment que el seu altíssim lloguer ?.
Els alcaldes de petits municipis llueixen la seva capacitat i influència política per obtenir recursos de les institucions superiors com si aquests recursos no fossin també originats en la meva contribució tributària. Una bon grup de càrrecs electes obtenen retribucions dels respectius consistoris que defineixen com a indemnitzacions, amb la qual figura jurídica s’estalvien de declarar-los com ingressos a hisenda. A la comarca poden ser, segons els ajuntaments, entre 300 i 600 euros mensuals.
El sistema de beques i ajuts a l’estudi, les concessions de les quals depenen bàsicament de les rendes declarades, es converteix en una sac de les més miserables mesquineses i una perruquera o un botiguer amb segona residència a l’Escala i un 4x4 de 40.000 euros aconsegueix una ajuda de 130 euros per a llibres i material didàctic. (I tanmateix hi ha qui només veu la immigració, més fèrtil, com a disfunció en el sistema de beques).
No li donem més voltes, els que ens manen n’han après tant, i nosaltres som tant xais, que ens han convençut que això de l’esquerra i la dreta, això dels rics i els pobres ja no toca, no existeix. Ni els mateixos cristians catòlics gosen repetir allò de que és més difícil que un ric entri al regne del cel que un camell passi per l’ull d’una agulla.
Com que les paraules també les controlen els que manen, sembla que no es pugui dir (només se’ls permet, si ho diuen baixet, als científics) que els progressos històrics sempre han comportat violència. Si la violència que representa la contumàcia governamental en no atrevir-se, de veritat, amb qui no participa degudament amb els seus ingressos a la caixa de tots, persisteix, està legitimant la violència per defensar-nos.
Espanya és el país de la OCDE on el capital paga el tipus més baix i també és el país amb un frau fiscal més elevat.

18 de maig no vaga d'ensenyament

Els sindicats CCOO, USTEC, UGT i ASPEPC tenien convocada pel dia 18 de maig una vaga a l’ensenyament (a tot l’ensenyament públic, diuen o deien en els pamflets de la convocatòria) per reivindicar un ensenyament de qualitat, i per això convidaven explícitament les famílies (a tota la comunitat educativa, segons els pamflets) a recolzar-la.
Es demanava un increment generalitzat de plantilles i disminució dels alumnes per aula. Que no es tanquin batxillerats nocturns, cicles formatius, caeps ni serveis educatius. Es reivindicava una gestió democràtica i participativa, “reforçant el poder de decisió dels claustres”.
Nota meva: que quedi clar, el poder de decisió dels claustres, no dels consells escolars, no de tota la comunitat educativa.
Es mostrava una explícita negativa a acceptar els projectes de decret d’autonomia i de direcció dels centres; així com a la desregularització de les condicions laborals del professorat. I també una contundent crítica i negativa al calendari del curs vinent.
Es demanava un treball estable i de qualitat i es mostrava una queixa al sistema de nomenaments del personal substitut i interí.

“El dia 13 de maig CCOO unilateralment s’adreça públicament a tots els centres per ‘traslladar’ la vaga del 18 al 2 de juny per fer-la coincidir amb la vaga convocada a tot l’estat pel sector públic contra la retallada dels sou dels funcionaris. A la reunió dels 5 sindicats del divendres 14, USTEC, UGT i ASPEPC accepten la decisió ja presa de CCOO. En realitat estem davant la desconvocatòria sense més de la vaga del 18, perquè tothom sap que el contingut de la del 2 és el que és, encara que ens posem darrere una pancarta els funcionaris de l’ensenyament contra Maragall. (....) Però una cosa és això i l’altra és que estem lluitant contra la política del tripartit i en defensa de l’educació pública: cada mobilització té les seves reivindicacions i el seu espai. Prou ens costa explicar a les famílies que la lluita que portem des de fa anys no és només per defensar les nostres condicions de treball sinó també per defensar una escola pública de qualitat” (l’esquerda, maig 10. Declaració de la CGT davant el “trasllat” de la vaga del 18 al 2).

Allò que jo havia pensat dir, doncs, ja ha estat dit. Afegiré que penso que potser les cúpules d’alguns sindicats tenen compromisos polítics a nivell de confederació que els obliguen a prioritzar unes o altres reivindicacions, que em temo que la proximitat de les eleccions sindicals forcen estratègies que van més enllà de plantejaments reivindicatius, ben legítims, respecte de la qualitat de l’educació a casa nostra.