Aclariments a Àlex Montanyà, regidor. Referits al text (1) que va llegir públicament en el ple municipal del dia 15 de maig, amb el que criticava el meu article de El 9 Nou de l’11 de maig.

 

 

La història pot ser allò que passa. La Història seria la narració d’allò que passa. La història, doncs, és única però la Història és tant diversa com diversos són els ulls que miren aquella història. Jo no pretenc confondre els veïns, és més, pretenc ben poc quan escric: faig un exercici de reflexió i, vanitós que soc, intento compartir-lo amb qui vulgui. Moltes vegades aprenc de les crítiques i respostes. També de les teves.

1)     Potser escric molt malament; del meu text jo no en sé deduir que afirmi, com dius, que ‘el partit es va trencar per conflictes urbanístics’. Jo dic que els conflictes urbanístics alimenten la confrontació, especialment a Cantonigrós, entre els que jo entenc, en abstracte, votants o propers a l’espectre polític de Convergència i Unió. No amago el nom de cap regidor perquè no em refereixo a cap regidor.

2)     Quan t’al·ludeixo com a membre del govern de Convergència i Unió que vota diferent o en contra de propostes del govern no faig cap judici de valor del teu vot, que, a més, i com ja he expressat en algun altre escrit, respecto i comparteixo. Però qualsevol que s’entretingui una mica en aquest joc de la política estarà d’acord amb mi que, en una situació normal, que un membre d’un grup polític (almenys en l’àmbit municipal) voti diferent o en contra és una clara mostra de confrontació. I altra vegada jo no hi faig cap valoració, només constato, com jo ho he viscut, uns fets. Evidentment qualsevol en pot fer una altra interpretació, tan legítima com la meva, però tampoc aquella serà ni veritat ni mentida. La veritat i la mentida es poden predicar dels fets però no de les opinions.

3)     Dius que menteixo quan ‘afirmes que entre el sr. Mas i jo hi ha desavinences personals’. I curiosament segueixes l’escrit dient que ell et nega l’hola i l’adéu. De les converses mantingudes tant amb AUD com amb CiU ( a l’hora d’intentar formar govern) et puc assegurar que se’n dedueix, per a mi, una evidència: la impossibilitat de compartir una taula de negociacions amb el senyor Mas i amb tu. Comprendràs que per decència no entri en els detalls que en aquelles converses em varen portar a la meva conclusió. També és cert que es mostrà molt més reticent a aquella possibilitat el senyor Mas que no pas tu.

4)     Podríem discutir la interpretació que cadascú doni a la paraula militant. Enlloc dic que tu siguis o deixis de ser militant de CiU. Ara bé, que tu has estat quatre anys en un govern de Convergència i Unió, per la seva llista i no pas com a independent, suposo que m’autoritza a considerar-te políticament proper (militant o afí o company...) a CiU. Jo no he escrit que deixies el grup. Però tu saps en quines circumstàncies em (ens vas, a tot el grup de Cabrerès i Progrés, abans de les eleccions) vas comunicar que pretenies encapçalar la llista de Convergència i Unió a les eleccions de 2011. No veig cap mentida en dir que, per tal d’acomplir aquell propòsit busquessis l’empara del partit polític al que volies representar. Tu mateix dius que, ‘a títol personal’ et vas dirigir als governants de CiU.

5)     Quan parlo de purificació, tens raó: d’una manera potser excessivament literària pel cas, em permeto la llicència d’aprofitar un text de l’associació a que em refereixo per, donat que entenc que hi ha considerables coincidències, legítimes, de perspectiva amb l’acció de govern del vostre grup, posar-ho tot en un mateix sac. Penso, i una altra interpretació és ben legítima, que el resultat final és el mateix. Ara afegeixo el tema de ser ben educats: jo en el meu text mai he fet servir una paraula de menysteniment o poca consideració respecte de ningú. Tu, en el teu, que vares llegir en un ple, em dius mentider o que menteixo manta vegades.

6)     En el meu article enlloc diu que CiP se sent impotent per governar. Ho he rellegit i vaig escriure que ‘Cabrerès i Progrés, doncs, impotent per forçar un govern d’unitat..’. CiP va resultar impotent per forçar un govern d’unitat, és cert.

7)     Com que ja t’he dit, i queda expressament manifestat en el títol, només faig uns apunts per a una Història política (ni certa ni falsa, discutible sempre) acabo amb una reflexió respecte del paper que li tocarà en aquesta història (que no sé com explicarà la Història) a Cabrerès i Progrés. De moment els fets sembla que porten a la següent possibilitat: des d’un sector de l’electorat, Cabrerès i Progrés s’ha venut a..(posi els adjectius que vulguis, jo soc respectuós i no vull reproduir els que he sentit) i des d’un altre sector, més proper als teus plantejaments immediats, som porucs, covards, poc atrevits, sense lideratge... Arguments que es repeteixen en el teu text de l’any passat, en el ple que va acomiadar l’anterior secretari, en el text que ara comento i en textos més o menys públics de diverses persones que es defineixen properes al grup municipal que encapçales.

8)     En les referències als plebeus, la propietat, etc. no hi vegis més del que hi ha. Em sembla absolutament legítim que tothom, propietaris i aristòcrates, plebeus i masovers, defensin com millor considerin oportú els seus drets. Això, però, no ha d’impedir que jo proposi unes altres determinades formes de defensar-los que no tenen res a veure amb les que ha consagrat la democràcia burgesa que vivim. Res més.

9)     No em sulfuro perquè els veïns (només alguns, Àlex, ben pocs) hagin votat la llista de la que formo part. (Àlex no ets gaire honest quan em fas dir que els considero uns irresponsables. Això jo no ho he escrit, que tu ho posis a la meva boca pot portar a que algú que no ha llegit el meu article doni per fet que ho he escrit. Lleig, això és lleig). Certament, i no me n’amago, no tinc cap bona consideració del sufragi universal. No he votat mai en cap elecció, només en les dues darreres municipals perquè m’he pogut votar a mi mateix. Jo crec que el vot és una renúncia a la pròpia capacitat de decidir i jo no estic disposat a renunciar-hi, i menys a cedir aquesta responsabilitat a qualsevol. Per tant, en allò que pugui lluitaré per tal que cada vegada aquesta delegació del poder, aquesta renuncia quadriennal, sigui menys important.

Ah!, a mi, de veritat, m’agrada el debat ideològic i la confrontació pacífica d’idees. Ojalà fórem capaços de mantenir-ne més i amb més participants i, encara millor, públicament.

L’Esquirol, 19 de maig de 2012.

Pep Castells Casellas

(1) Volia esperar a l’any de govern per fer un escrit que reflectís el que ha viscut la nostra agrupació electoral AUD, en un govern de coalició amb Cabreres i Progrés. Però els ultims aconteixaments em porten a manifestar-me avui mateix. Ja vaig donar el meu parer de la situaciò politica del govern al mes de desembre passat i em cal tornar a emfatizar la preocupació de AUD envers la coalició amb CIP.

                        Primer, vull donar resposta a l’escrit publicat al 9nou per el sr.Josep Castells (regidor de CIP). Si, Pep, finalment has aconseguit que fem públics alguns detalls de la nostra agosarada posada en escena.

                        Pep, no menteixis ni confonguis mes als veins dels municipi amb la teva retorica moltes vegades il.lustradora però d’altres vegades buida de contingut. Sento de veritat molt d’apreci per tu, perque ens has demostrat molta tenacitat en la tasca compartida de govern, però no et reconec en les afirmacions del teu escrit sobre la historia politica recent del municipi. Si-us-plau, no expliquis la història de  ningú ni de res, ni de AUD sense abans preguntar i documentar-te.

                        Confons als veins quan afirmes, amagant el nom del regidor, que el partit de CIU es va trencar durant la legislatura anterior per conflictes urbanístics i perque un regidor ho va demostrar públicamente als plens, un servidor, que no va votar com la majoria de CIU i fins i tot va votar en contra de CIU. Pep, la responsabilitat de la gestio pública i no la del partit o els interesos urbanistics es el que vaig defensar en aquelles dues meves votacions als plens corresponents, en tots els altres punts durant 4 anys vaig votar en el mateix sentit que els companys de CIU. Torne-m’hi, faig memòria. Com a regidor d’hisenda i malgrat proposar l’aprovacio de les ordenances fiscals de l’any en curs, em vaig haver d’abstenir per a la seva aprovaciò ja que no vaig rebre despres de 6 mesos d’haver-los demanat uns informes de costos, relatius al servei de recollida de deixalles municipals, res a veure amb problemes interns de partit. I, no vaig votar a favor com tot CIU, sino en contra de la constitució de la EMD (Entitat Municipial Descentralitzada) de Cantonigròs pels motius ja exposats al Ple i a la premsa en el seu moment (dualitat d’administracions, despeses economiques innecessaries, difusio de responsabilitats,…), arguments sembla ser que, ara mateix, mes vius, contrastats i subratllats que mai. Res a veure doncs amb problemes interns de partit, inventats per tu.

                        Menteixes, Castells, quan afirmes que entre el sr.Mas i jo hi ha desavinences personals. En absolut. Tot i que ara em negui “l’hola i l‘adeu”, l’entenc, però continuo creient que es una bellísima persona. Les nostres desavinences son politiques i així li ho vaig manifestar a ell i al grup de CIU semanes abans de les eleccions del 2011. Simplement, el considero un mal polític  per a la gestió dels afers públics del municipi.

                        Tornes a mentir i a confondre als veins quan afirmes que com a militants de CIU que som, deixo el grup i ens presentem a les eleccions com a AUD ( Agrupacio d’electors Units per Decidir). Jo no soc militant de CIU i cap dels integrants de la llista llavors constituida, tampoc!

                        Insisteixes a confondre als veins quan subratlles que buscavem l’empara dels que manen CIU a Osona per a les eleccions del 2011. Donada la mala administració política de CIU al municipi, jo a títol personal vaig anar a buscar respostes als governants de CIU durant la legislatura. Només vaig rebre “copets” a l’espatlla i oferiments de feina. Aquests que em rebien, per pressumptes irregularitats ara son fora de l’escena política. AUD va neixer amb gent de totes les afinitats politiques i apolitiques perque no tenia respostes al mal govern municipal de CIU.

                        Reflexiona, Pep. Consideres que AUD està “purificant” la CIU actual? perque? Que potser ara que esteu al govern veieu que el què hi ha sota cada paper de l’ajuntament es tot allò que denunciaveu vosaltres mentres ereu a l’oposiciò…i ara, no feu res per corregir-ho, i deixeu que AUD, programa electoral en mà, s’en ocupi?

                        Reflexiona mes encara. Et preguntes i et sulfures del perque els veins t’han escollit democraticament a tu, valga’m Déu! per governar, dius que son uns irresponsables, i que son els veins que haurien de governar tots junts?

                        Sorprenent, ara, segons tu, CIP se sent impotent per governar? Per culpa de qui dius? Ara dieu que es per el fangeig entre AUD i CIU que no podeu caminar? Us sentiu impotents per governar per culpa de les administracions superiors que recolzen els ajuntaments convergents, segons vosaltres? i tampoc podeu governar per la manca de secretari a l’inici de la legislatura? per la pressió d’entitats, associacions o veins? Pep, feu-vos un favor, mireu-vos el melic.

                        Primer, deia el sr. Alcalde que per a qualsevol confrontació per temes trascendents municipals amb AUD, possiblement es trencaria la coalició. Despres, també deia a la premsa, que per a qualsevol petit detall es podia desfer la coalició. Aleshores, Pep. Esteu dient al municipi que només es pot governar de la manera que vosaltres voleu?

                        CIP, reflexioneu doncs , i potser veureu que no podeu governar. I rectifica Pep, despres o abans, si ho creus oportu a les afirmacions falses que tan amablement ens regales a tots els veins en el teu escrit públic i gratuït.

                        I per ultim Pep, perque dius que et consideres tan plebeu i perdedor? per no portar cap “Can” davant del teu cognom? o per no haver tingut històriques propietats o industria al municipi?… que potser no ets propietari de casa teva, del teu vehicle, o del teu lloc de treball? renega doncs, primer de les teves propietats i llavors dona veu i exemple. Jo t’apreciare mes encara. 

(Extracte del text en que es refereix al meu article).

Apunts per a una història política del municipi de Santa Maria de Corcó (I).

La vida de cadascú és lenta, però al seu costat la vida dels pobles encara ho és molt més. Per això tinc la sensació que avui vivim encara amb les petjades lentes de la història de cada municipi, de fa anys i anys, marcades en el llom del nostre comportament col·lectiu.

Sempre he cregut que sempre mana la dreta, i quan he tingut alguna proximitat a això que se’n diu manar, sempre he intentat que aquest poder es difuminés entre tots i cada un dels seus titulars reals. Avui, per exemple, esforçant-me en intentar que al meu poble hi hagi un consell ciutadà, la representació dels diferents col·lectius que conformen això que, no sé perquè, se n’ha dit la societat civil (ni que n’hi haguera una de militar !). Segurament algú sabrà llegir que el que pretenc és tornar el poder a les mans dels que mai l’haurien d’haver cedit, ni a mi !. I en conseqüència, sostreure’l de les institucions democràtiques actuals.

Al meu poble, mort el dictador, un intent de ‘modernització’ dels que menys s’havien compromès amb el règim anterior fou aplacat sense contemplacions. M’expliquen que gairebé s’arribà a les mans. Diuen que si per noms i normes. Ve d’aquells dies la mort civil i política d’alguns i la reconstrucció orgànica dels altres. Mai més els passaria a les elits del municipi (els propietaris històrics i els que n’han esdevingut i els petits industrials, una mena d’aristocràcia en retrocés)  una badada com aquella. Anys més tard, quan una agrupació mal anomenada IPMO haguera pogut governar (per la majoria de vots obtinguts) les elits varen enterrar la seva destral de guerra interna i sempre més, amb diferents equilibris, serien a la casa de la vila, i encara hi són.

 Però això només duraria fins a les darreries de la legislatura 2007-2011. La confrontació de les elits (sempre sota Convergència i Unió, encara que es diguessin Independents per Cantoni o similars) torna a escena. Una part, especialment a Cantonigrós, es veu crescuda per una allau de ciutadans afectats i perjudicats pels conflictes urbanístics d’aquell nucli. Semblaria que, a més, enfrontats amb uns altres que, diuen, se n’haurien beneficiat. L’equilibri dins el partit es trenca, doncs, i apareix la dissidència, fins i tot públicament (plens en que un regidor de CiU no vota amb la majoria o, fins i tot en contra). La confrontació política, malauradament, s’alimenta també de desavinences personals i per a les eleccions de 2011 els caps visibles (senyors Mas i Montanyà) dels dos corrents van a demanar l’empara dels que manen a Convergència i Unió.

Així les coses, com que la direcció de CiU no atén els raonaments dels seus militants dissidents, aquests decideixen presentar-se a les eleccions amb una agrupació electoral de nova creació. Encetada la legislatura, una associació d’amics del Collsacabra declara la guerra (justa i en nom i benefici del poble, és clar!) als seus enemics,  del propi partit que els ha repudiat i aprofita que la gorga no passa per Campdevànol per pressionar tant com es pugui a qualsevol altre grup que s’acosti a l’alcaldia.

Cabrerès i Progrés, doncs, impotent per forçar un govern d’unitat, està submergit, intentant no ofegar-s’hi, en una pantà format pel fang d’una CiU a l’oposició i l’aigua ‘purificadora’ de la CiU que governa, que s’ha compromès a purificar la democràcia a L’Esquirol i a Osona, almenys !, i a defensar ‘el patrimoni i l’honestedat en la gestió pública’. (Evidentment això no els obliga pas a ser ben educats en les seves manifestacions públiques).

Potser els de Cabrerès i Progrés hem de recordar que quan les dinasties es barallen (com en la guerra de successió de 1701-1714) els plebeus, els que no som propietaris, els que no tenim un ‘can’ davant del nostre cognom, tenim les de perdre. I actuar en conseqüència. Jo, si demà hi ha més ciutadans que neguin la delegació del seu poder als polítics i, des de les seves associacions i organitzacions municipals intervenen en la distribució dels recursos i de les càrregues socials, somriuré sorneguerament

 (Publicat a El 9 Nou, l’11 de maig de 2012.)

Encara, i recordant.., sobre el 29 - M

Cap a l'any 1980 vaig escriure l'article que va publicar El Mundo Diario, de Barcelona, i que adjunto...

La vaga del 29 de març

Que miserables alguns polítics professionals (Mas, Guindos...) i el president de la patronal espanyola, originari de Torelló ell, quan titllen, per a denigrar-ne la seva convocatòria, la vaga del dia 29 de ‘política’. Que el concepte, en boca de polítics professionals, serveixi per a denigrar resultaria còmic si no fos que esdevé un símptoma de la misèria ideològica que ens té amarats.
La vaga, una vaga, és evidentment política, com comprar o no una marca determinada de cotxe, com triar un o altre centre educatiu pel teu fill, com intentar defraudar a hisenda i com casar-se o no només pel civil...
Ara bé, què és això d’una vaga general en el segle XXI ? La vaga dels treballadors d’una empresa (diguem La Canadiense) era la substanciació de l’enfrontament, pel salari o per les condicions de treball, entre els treballadors i els amos, els propietaris, els que obtenien la plusvàlua, vaja. Amos i propietaris amb noms i cognoms, amb família, identificables individualment. La confrontació s’acabava amb la victòria d’uns o dels altres, i sant tornem-hi.
La vaga general, tots els sectors i totes les empreses, necessàriament deu seu una confrontació amb tot el sistema, no només contra una determinada propietat industrial, ni tampoc només contra una determinada legislació específica, potser, dic jo, em sembla....
Em preocupa, de fa uns anys, que estiguem vivint sota la forma de sindicat únic, altra vegada. Sempre veig junts, amb els corresponents logotips fent-los de fons, el caps dels dos sindicats majoritaris. Haurà aconseguit CCOO allò de la unificació sindical que no va aconseguir els anys 70 ?
El to de mestratge, de dirigents entesos, tant diferent d’aquell que feien servir els ‘camacho’ i ‘redondo’ que responia a allò que havien proposat i decidit prèviament els treballadors en allò que se’n deien assemblees de zona... i els tants anys fent-ho...
M’agradava, fa anys, qüestionar el sindicalisme de CCOO i de UGT perquè estaven negociant convenis col·lectius en les grans empreses i jo defensava que la figura mediatitzava la capacitat autoorganitzativa dels treballadors. Mai vaig entendre que la seva majoria de vots en eleccions sindicals els atorgués llocs en els consells d’administració de determinades entitats financeres. Entenia, encara que no compartia, que des de CCOO es defensés un tipus de societat que s’allunyava considerablement del que dibuixava el sindicat socialista, més moderat i molt més possibilista, d’una socialdemocràcia que potser ja anunciava la seva actual desfeta.
Parlant de l’escola, algú feia servir el següent exemple per explicar com ha quedat enrere en el temps. Un metge del segle XIX es perdria en una quiròfan o en un hospital d’avui. Un mestre del segle XIX no trobaria diferències substancials entre les seves aules i les actuals. Doncs bé, jo em temo que els sindicats estan com el mestre. Els instruments, els mètodes només han canviat quan ha estat per a emmotllar-se al sistema.
Segueixen al voltant del repartiment del treball, de les hores de treball en comptes de començar a plantejar, d’entrada, la distribució de la riquesa. Els sindicats han abandonat la capacitat moral, que tingueren, de ser principalment referents d’una possible i diferent forma de vida, amb preeminència de l’individu i de la política sobre les entitats i el mercat, el diner, l’economia.
Benvinguda sigui, doncs, la vaga... però i l’endemà ?

Els avis s’empipen i la ex-regidora en vol treure redits.

Hi ha una estranya afecció a fer ramats dels grups de persones. Una vulgarització de conceptes com identitat, multiculturalismes, culturismes, fets diferencials, etc., ha portat a que cada dia m’hagi d’empassar que “les dones” no acceptaran, o bé que “els homosexuals” estan disposats, o fins i tot que “els polítics” o que “els immigrants” o els “grocs” o....
Com si això foren classes que identifiquessin a grups concrets i uniformes de persones !. Maleït el moment en què el personal ha deixat d’entendre, usar i potenciar el concepte de ciutadania. Això de les identitats ja em comença a carregar la meva identitat. Què és això dels avis empipats?
Aquesta estúpida idea d’ajuntar a tots els que tenen en comú només l’edat, o només el sexe, o només les preferències pictòriques o gastronòmiques o sexuals ens porta a que la senyora Assumpta Rodrigo (carta en El 9 Nou, 21 d’octubre de 2011) afirmi sense cap mena de rubor que s’ha de “manifestar el reconeixement de tots envers la gent gran. Gent que amb el seu esforç i treball han contribuït al progrés de poble i de la societat en general”.
Va, home va!. Aquesta home petitet de Vic que vol foragitar tots els negres i moros i homosexuals de Catalunya, també es farà gran. Això (ser gran) el farà mereixedor del nostre reconeixement?.
Tots els avis (tots el que tenen més d’una determinada edat), només per això, comparteixen la mateixa opinió respecte de com han contribuït al progrés del poble els seus coetanis ? No hi ha cap avi que pensi que algun altre avi més aviat va frenar i entorpir el progrés del poble ?
La festa dels avis que tants ajuntaments organitzen, com es defineix?. Són els avis que s’organitzen la seva festa i l’ajuntament, si cal, aporta diners per a subvencionar-la?. O bé, l’ajuntament, és a dir tots i cada un dels contribuents del municipi, paga tota la despesa ? És equitatiu que l’ajuntament pagui un àpat extraordinari (el darrer any a L’Esquirol la festa es va enduu 6.000 euros) a avis que gaudeixen d’una renda, guanyada amb el seu esforç i dedicació al progrés del poble, evidentment !, que supera en set vegades la dels seus veïns ?
Va, home va ! La festa dels avis és en molts pobles el “tites tites” d’en Jordi Pujol !. L’obi on s’alimenten els vots i les complicitats polítiques.
La ex-regidora encara s’atreveix a recriminar-me (per la part que em toca) “manca de sensibilitat envers els més grans, per la manca de consideració amb què ha actuat amb un col·lectiu que mereix respecte i afecte”. Llegeixo això de la manca de sensibilitat i m’adono que ahir, en un ple, el regidor Ventura Bagaria , d’ERC, també em va recriminar el mateix, que no tenia sensibilitat per Sant Martí Sescorts. Li vaig demanar com es mesurava i va callar... “no tinc res més a dir”. La senyora ex-regidora, podria explicar en una altra carta al director del 9 la seva participació en la confecció dels pressupostos municipals dels darrers 12 anys (els que ha estat al govern municipal) i detallar-nos, per al nostre aprenentatge, cada una de les partides en les que s’evidencia la seva sensibilitat, cada una de les innovacions normatives, pràctiques o millores que han deixat petja de la seva sensibilitat i que han contribuït al progrés del poble i la societat en general.

(A cop calent, el divendres 21 d’octubre de 2011).

Publicat a El 9 Nou, 24 d'octubre de 2011.

Diuen al fòrum.... que a L'Esquirol....

Puc assegurar que Cabrerès i Progrés explicarà públicament l’acord amb l’Agrupació Units per Decidir per a la formació d’un govern que garanteixi l’estabilitat municipal els propers quatre anys.
Des del dia 11 de juny en que es va substanciar l’acord fins encara avui, el fòrum dels pobles de la web osona.com ha anat publicant una munió de sol·licituds (i / o exigències) d’explicació del mal anomenat pacte. A mi pacte em sona molt pretensiós, prefereixo parlar d’acord, em sembla més humà i més proper.
El dia 13 de juny la LAURA es refereix al “pacte contranatura” perquè ens comprometria “amb conservadors i amb interessos personals claríssims”. I només s’explicaria perquè Cabrerès i progrés hauria renunciat als “principis d’esquerra”.
En una línia semblant, en PAU reprodueix un text, el mateix dia, de la NÚRIA. I el dia 14 en TONI ens vol fer veure que hauríem pactat amb els representants de “grans propietaris immobiliaris”.
Doncs, ...
La natura, que jo sàpiga, no fa pactes, ni arriba a acords. Segons alguns científics, a la natura regeix la llei del més fort, de la selecció de les espècies. Jo, personalment, prefereixo la crítica de Kropotkin expressada en el seu llibre “L’ajuda mútua” on planteja, com a naturista, la importància de la cooperació com a factor clau en l’evolució, si és el cas, en paral·lel a la competència.
Quan a la qualificació de les persones en categories (conservadors, d’esquerres... ) sóc de la opinió que, d’entrada, per a la gestió municipal, de L’Esquirol, no són prou significatives com per a determinar-ne la capacitat o no, la legitimitat o no (que, en qualsevol cas la dona el sufragi universal). D’altra banda, el discurs ideològic que podríem construir per intentar posar-nos d’acord respecte de qui és o deixa de ser conservador o d’esquerres, supera a bastament l’espai d’aquesta intervenció.
I pel que fa als interessos que cadascú pugui tenir (també en tinc jo d’interessos personals claríssims, i espero que en tinguin la resta de regidors) no hi ha res a dir llevat que, en sí mateixos, siguin contraris o incompatibles amb l’exercici del dret a la representació política que tenen, avui encara, tots els ciutadans de L’Esquirol.
En un extraordinari exemple de democràcia (permeteu-me l’acudit, jo la qualificaria d’orgànica) alguns dels que demanant explicació de l’acord ja han avençat la seva qualificació negativa, obvien sense que els pugin els colors a la cara, els resultats electorals. Sembla ser que no importen tres-cents vots (20%) de tres-cents ciutadans si han servit per elegir a persones determinades... a les que he “qualificat” i “classificat” prèviament.
La nit del 22 de maig jo vaig entendre que, en termes generals, una tercera part dels ciutadans preferia que CiU governés, una tercera part preferia que ho fes CiP i una tercera part preferia que ho fes AUD i una minoria (tant respectable a nivell de cada un dels seus votants com les altres llistes) preferia que ho fes IC-ERC.
Per això CiP va proposar un govern d’unitat. Com que CiU i AUD ens varen mostrar la seva posició contrària a aquesta possibilitat, varem decidir que no deixaríem (en un acte de purisme infantil) que l’ajuntament resultés ingovernable durant els quatre anys. Tothom pot valorar al seu plaer aquesta decisió. I l'explicació de la negativa dels altres grups correspon, només, als altres grups.
Varem parlar, i sobre tot escoltar, primer amb les persones representants dels votants de CiU. Després varem parlar i escoltar a les persones representants d’AUD.
A la taula, doncs, érem persones que intercanviàvem idees i propostes sobre com entenem la gestió municipal. Un criteri fonamental que, jo personalment, vaig suggerir (i van compartir) als meus companys va ser el de no pressuposar res més enllà del què es parlava i de no fer cas, per res, als cants de sirena que poguessin venir i intentar condicionar (sense arguments) aquelles converses.
Dono per fet que, sempre, la resta de persones van estar en aquelles converses amb la mateixa predisposició que jo.
Equivocats o no, l’exposició i la concordança (respecte de la concepció de què ha de ser l’ajuntament, de com ha de funcionar, de com hem d’afrontar els propers quatre anys) de les propostes d’AUD amb les nostres (mireu-vos els programes sobre els que, en principi, han votat els electors), d’una banda i la perspectiva de cohesió i disposició i capacitat davant del treball que ens espera de les persones que formaríem els equips de les regidories, ens varem decidir, finalment, (divendres cap al tard) a formar govern amb les persones representants d’AUD.