El metallenguatge polític. (1)
L’entrevista a Jordi Fàbrega a El Temps, com a paradigma.
Alcalde de l’ajuntament de Sant Pere de Torelló, president d’EPM (Entesa de Progrés Municipal), portaveu de Decidim.cat (plataforma de càrrecs electes per a l’independència) i delegat del govern de la Generalitat a la Catalunya central i, tanmateix, amic meu.
Un país o una nació (per tant un barri, un poble, un edifici...) pot dormir, somniar, despertar-se?. Abstracció ja utilitzada per en Jordi en una article d’ El 9 Nou d’aquest mes (Catalunya es desperta). Es veu que la consulta popular als ciutadans d’Arenys de Munt desperta a Catalunya: l’efecte de la consulta d’Arenys de Munt “penso que té un efecte d’abast profund, de despertar Catalunya”. Catalunya potser estava dormida, com tu suposes, però un munt de catalans estan sempre desperts: et faig una llista els catalans molt desperts? (És cert que semblaria que precisament això fa que els altres semblin adormits, com tots els que, havent de vetllar no varen sentir l’orfeó català; per exemple).
L’efecte Obama. En l’entrevista també es diu que “accedir a la independència nacional és a les mans del poble de Catalunya. Si volem, podem. (És el nostre We can ?). Només falta la voluntat... “. Voluntat que més endavant queda definida com “la voluntat de la gent del poble, però, sempre passa davant de la decisió dels partits polítics”. No em queda gens clar a través de quins mecanismes aquesta voluntat del poble pren cos, substancia i s’expressa... si no és a través de (avui encara) l’expressió política formal que resideix en el sistema democràtic que vivim (o sofrim). Per què ser candidat en les llistes al parlament d’ICV, per exemple?, doncs.
No existeix la ( o una) voluntat de la gent del poble. Hem de trobar alguna manera que les pretensions (interessos) dels ciutadans es vagin satisfent, amb la menor càrrega possible per a la menor part possible....
L’estat espanyol en boca d’en Jordi es personifica. De tal manera que “la concepció de l’estat espanyol..”. Jordi, l’estat és una forma, una manera d’organitzar-se una determinada societat. L’estat espanyol no pot concebre, no pot tenir la concepció... democràtica ni poc democràtica... A l’estat espanyol hi ha un govern, que el formen persones , com passa també a la Generalitat o a l’ajuntament de Sant Pere de Torelló, que en tal que persones sí que poden tenir una concepció democràtica o no de les coses que passen pel món. Però l’estat (l’espanyol o el català que reclames ben legítimament) no té sentiments, ni percepció, ni esperances.... És mort, és fred. No oblidis que la constitució i forma d’aquest estat espanyol també es fruït de la participació, molt indirecte per alguns ciutadans, certament, de catalans.
Dius que l’estat no accepta el dret a l’autodeterminació. L’estat, repeteixo, no accepta, no dona, no prega, no menja ni es desperta i, afortunadament, no procrea. Són persones que estan en les institucions dels estats que mengen, procreen, dormen, es desperten i accepten o no els drets. Els drets no els concedeix mai ningú, es tenen o no es tenen. El dret a la vida no me’l concedeix el meu govern o el meu estat. Una altra qüestió és que des del poder (en acte o en potencia, no ens enganyem) hi hagi persones i institucions als que se’ls en refot el meu dret a la vida.
De veritat creus que el fet que es generi una dinàmica d’impulsar consultes serà la prova i farà evident que “el conflicte català no s’ha resolt” ?. Si existeix el tal conflicte, que no has definit, que anomenes com si fora un lloc comú per a tots els mortals (com Deu, la mort o l’infinit), existeix més enllà dels efectes que pugui portar o no una o moltes consultes a un o a molts ciutadans.
L’entrevista a Jordi Fàbrega a El Temps, com a paradigma.
Alcalde de l’ajuntament de Sant Pere de Torelló, president d’EPM (Entesa de Progrés Municipal), portaveu de Decidim.cat (plataforma de càrrecs electes per a l’independència) i delegat del govern de la Generalitat a la Catalunya central i, tanmateix, amic meu.
Un país o una nació (per tant un barri, un poble, un edifici...) pot dormir, somniar, despertar-se?. Abstracció ja utilitzada per en Jordi en una article d’ El 9 Nou d’aquest mes (Catalunya es desperta). Es veu que la consulta popular als ciutadans d’Arenys de Munt desperta a Catalunya: l’efecte de la consulta d’Arenys de Munt “penso que té un efecte d’abast profund, de despertar Catalunya”. Catalunya potser estava dormida, com tu suposes, però un munt de catalans estan sempre desperts: et faig una llista els catalans molt desperts? (És cert que semblaria que precisament això fa que els altres semblin adormits, com tots els que, havent de vetllar no varen sentir l’orfeó català; per exemple).
L’efecte Obama. En l’entrevista també es diu que “accedir a la independència nacional és a les mans del poble de Catalunya. Si volem, podem. (És el nostre We can ?). Només falta la voluntat... “. Voluntat que més endavant queda definida com “la voluntat de la gent del poble, però, sempre passa davant de la decisió dels partits polítics”. No em queda gens clar a través de quins mecanismes aquesta voluntat del poble pren cos, substancia i s’expressa... si no és a través de (avui encara) l’expressió política formal que resideix en el sistema democràtic que vivim (o sofrim). Per què ser candidat en les llistes al parlament d’ICV, per exemple?, doncs.
No existeix la ( o una) voluntat de la gent del poble. Hem de trobar alguna manera que les pretensions (interessos) dels ciutadans es vagin satisfent, amb la menor càrrega possible per a la menor part possible....
L’estat espanyol en boca d’en Jordi es personifica. De tal manera que “la concepció de l’estat espanyol..”. Jordi, l’estat és una forma, una manera d’organitzar-se una determinada societat. L’estat espanyol no pot concebre, no pot tenir la concepció... democràtica ni poc democràtica... A l’estat espanyol hi ha un govern, que el formen persones , com passa també a la Generalitat o a l’ajuntament de Sant Pere de Torelló, que en tal que persones sí que poden tenir una concepció democràtica o no de les coses que passen pel món. Però l’estat (l’espanyol o el català que reclames ben legítimament) no té sentiments, ni percepció, ni esperances.... És mort, és fred. No oblidis que la constitució i forma d’aquest estat espanyol també es fruït de la participació, molt indirecte per alguns ciutadans, certament, de catalans.
Dius que l’estat no accepta el dret a l’autodeterminació. L’estat, repeteixo, no accepta, no dona, no prega, no menja ni es desperta i, afortunadament, no procrea. Són persones que estan en les institucions dels estats que mengen, procreen, dormen, es desperten i accepten o no els drets. Els drets no els concedeix mai ningú, es tenen o no es tenen. El dret a la vida no me’l concedeix el meu govern o el meu estat. Una altra qüestió és que des del poder (en acte o en potencia, no ens enganyem) hi hagi persones i institucions als que se’ls en refot el meu dret a la vida.
De veritat creus que el fet que es generi una dinàmica d’impulsar consultes serà la prova i farà evident que “el conflicte català no s’ha resolt” ?. Si existeix el tal conflicte, que no has definit, que anomenes com si fora un lloc comú per a tots els mortals (com Deu, la mort o l’infinit), existeix més enllà dels efectes que pugui portar o no una o moltes consultes a un o a molts ciutadans.
1 comentari:
Excel·lent reflexió, Pep.
El problema és que totes les pureses i minoritzacions que s'esgrimeixen des del no-Estat, s'esvaeixen quan l'Estat és té, es somnia, es descriu o -llavors pla!- es té a tocar...
cuida't!
pep
Publica un comentari a l'entrada