divendres, 27 de desembre del 2013

El dret a decidir (què) i el vot signat.
M’esforço a viure sense deixar-me influir per l’agenda política del país. Potser això fa que em sorprengui extraordinàriament la degeneració intel·lectual que es fa evident en tots els discursos dominants. Que el president del govern d’Espanya es refereixi al campionat del món de futbol a l’estadi on es recorda a Mandela, per la seva mort; que la secretaria del partit que sustenta al govern hagi assolit les màximes expectatives en estupidesa (llevat que es tracti d’una estratègia que a mi se m’escapa) i que els líders de l’anomenada esquerra a Espanya es tornin escolanets de la dreta més rància (terme que s’usa per no caure en la comissió d’un delicte) quan es tracta teològicament de “España”, no hauria de tenir res a veure, no hauria d’aparèixer mai com a justificació intel·ligent (almenys en la teoria, en l’àmbit del coneixement) de misèries semblants en els dirigents de Catalunya. No hauria de servir mai com a justificació de propostes polítiques de cap mena. Tenim la nostra Cospedal i el nostre Rajoy. El nostre o nostres Bárcenas no han d’envejar res als de Castella. I la nostra premsa compleix els seus compromisos polítics amb els seus mentors com ho fan El Mundo i La Razón i El País.
Em sorprèn, provinent d’aquests nostres personatges i d’aquesta nostra premsa, l’acolliment que ha tingut el fum del dret a decidir, sense que hagin aparegut consideracions intel·lectuals que n’hagin intentat esbrinar els fonaments, la oportunitat i els recolzaments jurídics. L’existència de drets deslligada de la seva relació als moments històrics concrets no va més enllà que les virtuts religioses o les constitucionals (pel nostre cas, ara, reivindicades pels “altres”). Només es parla del dret a decidir respecte a sotmetre a decisió una voluntat determinada i quan hi ha una previsible capacitat per a exercir-lo. Jo tinc el dret a decidir sobre l'abolició de la propietat privada però no la capacitat per a que els altres, que també el tenen, l'exerceixin. Més enllà d’aquesta immediatesa, parlar del dret a decidir és com parlar de la bondat de déu davant d’un leprós. O com fa la constitució, garantir un habitatge digne.
Durant anys havia estat convençut que el secret del vot, en relació al sufragi universal, era un cert progrés en una societat civilitzada amb pretensions de democràcia. I ara m’adono que no he vist ningú que qüestioni la perversió dels vots signats i de les llistes d’adscripció política. El govern de la Generalitat va haver de renunciar al seu intent d’elaborar formalment una llista d’adhesions inqüestionables al règim. I ara he vist que algunes entitats socials i polítiques recullen vots signats (nominals, doncs). La relació nominal dels que s’adhereixen al règim (quan jo era petit a casa érem dels de missa, però els altres no eren de missa) estableix per definició la llista (dels tebis) dels que no són afectes al règim.
Alguns vespres, entre això i els fantasmes del ministre de l’interior i del director dels mossos d’esquadra, em costa d’agafar el son.
(Publicat a El 9 Nou el 23 de desembre de 2013)

divendres, 15 de novembre del 2013

Text de la meva ponència sobre Ètnia,nació i estat, en L’exposició internacional “Anarquisme” que tingué lloc a Barcelona ( a les cotxeres de Sants) entre el 27 de setembre i el 10 d'octubre de l’any 1993.
(Els altres ponents: Luciano Lanza, Javier Sadaba i Frank Harrison)
No crec que hi hagi gaire res de nou a dir, substancialment, sobre el tema que ara ens ocupa. D’altra banda em sembla una discussió, sobretot en aquest marc, quasi teològica, com podria ser-ho una reflexió, des del camp anarquista, sobre la santíssima trinitat. És a dir, jo no tinc una IDEA de la nació, com no tinc una idea de déu. Però és cert que alguns homes i dones sembla que la tenen, per tant tots tenim dret, i alguns el gust, de fotre-hi cullerada.
Espero que al final del discurs o digressió s’entengui una mica el meu escepticisme. Escepticisme perquè crec, com diré després, que al respecte hi ha un substrat emotiu, espiritual (molts cops tergiversat i manipulat per interessos polítics) que dificulta la discussió en el seu sentit més pacífic de confrontació d’idees per arribar només al coneixement.
Dit això sembla evident que haig de deixar clar que el que jo digui és deutor de les idees de molta altra gen. Idees que he anat llegint al llarg del temps o idees que he anat configurant o modificant en discussions en que he participat de contertulià. De gent que es dedica professionalment a pensar i discursejar sobre aquests temes, o bé de gent que per mor d’algunes determinades professions també especulen sobre la qüestió. En aquest últim cas, molts cops interessadament, des de determinades concepcions polítiques i amb l’ interès concret de voler incidir sobre la consciència col·lectiva- Pel que fa als primers, sento un respecte considerable pel gust de pensar i discutir. Quan als segons, es fa difícil de discutir-hi sobre respecte del que es pensa, ja que normalment pretenen imposar el que ells pensen.
L'ètnia serviria per a la determinació dels caràcters o aspectes objectius, diguem que palpables, que constitueixen un poble. D'aquesta idea passem a la de grup ètnic afegint-hi un element subjectiu, espiritual, és a dir, la consciència que tinguin els membres del grup de la seva pròpia individualitat com a tal grup. I també un desig més o menys conscient de pertànyer a aquell grup.
Els nacionalistes, lligant aquest grup ètnic a un territori determinat on viuen la majoria dels seus membres, amb una consciència ètnica desenvolupada, parlen de nació. Hi ha una concepció més moderna de nació, que en el llenguatge vulgar es confon molt sovint amb la d'Estat. Els nacionalistes, independentistes respecte d'un Estat que no consideren seu, reivindiquen evidentment el primer concepte, històric, sociològic de nació. És per això que en el llenguatge oficial dels mitjans de comunicació nacionalistes catalans no es parla mai de la nació espanyola, ni d'Espanya, sinó de l'Estat espanyol, en contraposició a la nació catalana, que realment volen Estat català.
L'Estat és, doncs, la forma jurídica que pren un determinat sistema de poder sobre els habitants d'un determinat territori. Tot i que estrictament l'Estat és només l'estructura de poder i existeix independentment de les nacions i molt sovint contra les nacions. També és evident, però, que no sembla possible un Estat sense un territori on exercir.
Vistes així les coses el concepte d'ètnia no em dóna massa possibilitats d'especulació, sobretot en l'àmbit en què està plantejat aquest discurs. No veig que hi hagi massa possibilitat de discussió pel que fa a la definició. En tot cas em sembla un tema d'estudi per als professionals de l'antropologia. Les utilitzacions que es puguin fer dels caràcters que defineixin una ètnia, en un projecte polític nacionalista, em semblen exagerades i, aquí, fora de lloc. És a dir, l'ètnia seria només una eina per a trobar fonamentacions científiques a la 'nació'. Igualment quan a l'Estat.. Definir l'Estat s'escapa al projecte de qui el consideri un destorb, quan a l'expressió jurídico–política del poder, per a la llibertat individual. Aquesta discussió – prou interessant a nivell acadèmic, jurídic – correspon als estatistes per tal que entre ells estableixin els marges, més o menys grans, d'intervenció que el seu Estat, cada una de les concepcions polítiques de l'Estat, pugui tenir sobre l'individu.
L'Estat és, doncs, en el marc d'aquest debat, només la conseqüència ( o l'aspiració) de l'existència d'un cert nacionalisme. El filòsof Pep Subiròs afirma que “en la base i en els orígens de tota nació i de tot nacionalisme el que hi ha no és una comunitat ètnica o lingüística, o cultural o històrica, ni tant sols tot això a la vegada, sinó una estructura de poder, un poder d'Estat com a realitat o com a projecte.. Els Estats existeixen. El nacionalisme també. Les nacions no existeixen; són existides.. Sense nacionalisme no hi ha Nació.. Tota nació i tot nacionalisme, subjugant els homes als seus propis productes, acab donant més importància a la Nació que als ciutadans...”
He dit 'd'un cert nacionalisme' perquè no comparteixo les expressions absolutes que es refereixen a 'el nacionalisme', com tampoc les que igualment absolutes es refereixen a 'l'anarquisme'. El nacionalisme té una gran càrrega d'espiritualitat i idealisme, una gran càrrega de subjectivitat i s'expressa en diferents individus, com també en diferents col·lectius, de moltes maneres.
* El nacionalisme pot sentir-se com un sentiment difós de la solidaritat de la majoria (o d'una majoria) de membres d'una societat estatalment unificada. Aquest sentiment de solidaritat pot respondre a estímuls ben grollers, si voleu. Podem trobar-lo, fins i tot, en la suposada solidaritat dels espanyols davant de l'ONU quan aquesta es negava a l'ingrés de l'espanya de Franco, o quan es reivindicava Gibraltar. Igualment quan molts catalans es feien una sola persona espiritual amb Jordi Pujol davant l'atac de l'enemic socialista espanyol per l'assumpte de Banca catalana. En aquest cas la confusió entre l'individu i l'entitat nacional es pretenia irrefutable. L'atac a Jordi Pujol era un atac a Catalunya i als catalans.
* El nacionalisme pot resultar d'una voluntat més o menys organitzada d'autogovern davant d'un poder que es considerat estrany o il·legítim. Aquest plantejament comporta evidentment l'aspiració a la constitució d'un nou Estat, d'una nova estructura de poder.
En una revista de difusió reservada (més o menys reservada) un jove d'ERC escriu: “També com a futurs estadistes hem de fomentar la consciència nacional i la recuperació d'un caràcter col·lectiu propi. Cal predicar l'orgull de ser catalans encara que en certs sectors de la població imperi un no donar-se per entès en aquest sentit.. Per a la recuperació plena de la consciència patriòtica de Catalunya cal que el missatge sigui clar, net, rotund i incorruptible, amb la potenciació de la simbologia i els referents mítics que enforteixen el poble català”.1
El jove independentista no s'adona que s'autoproclama definidor ( o, almenys, tresorer) d'una consciència nacional i d'un caràcter col·lectiu, ja que afirma sense embuts que hem de fomentar la consciència nacional i la recuperació d'un caràcter. D'altra banda, això cal fer-ho amb la potenciació de la simbologia i els referents mítics.
Es traspua una funció religiosa del nacionalisme. Aquest nacionalisme defineix des d'abans la pertinença a una col3lectivitat i d'altra banda servirà per a legitimar un poder polític nou. Aquesta funció religiosa troba una fàcil explicació en el cas de Catalunya i també d'Euskadi. És realment impressionant la influència dels seminaris i dels capellans en la formació dels líders nacionalistes en ambdós països. La formació i militància cristiana de Jordi Pujol és ben coneguda. La procedència d'una família tradicional de l'interior de Catalunya del secretari general d'ERC, així com la seva formació religiosa en el seminari de Vic en són també un bon exemple. I les pastorals dels bisbes catalans, sobretot cada 11 de setembre, reivindicant per a Catalunya una independència que ells no són capaços d'exigir del Vaticà, en resulten l'aspecte més exagerat i còmic. Igualment passa en el país basc.
És aquesta funció religiosa, que es pretén transcendental, la que a mi em resulta angoixant. Per una banda perquè em recorda la transcendència que el comunisme atorga al proletariat, condemnat fatalment a l'emancipació. Transcendència que supera a l'individu, l'anorrea difuminant-lo en una tasca històrica, la revolució, més enllà del seu reconeixement com a individu. Exigint la renúncia a la seva especificitat, a la seva individualitat, al seu propi geni. Exactament com la religió em demana la meva submissió al projecte transcendent de guanyar-me el cel. Aquell nacionalisme de què parlem necessita la desaparició de l'individu, de la diversitat, per a la creació unificadora de l'Estat.
Sorprenentment aquest nacionalisme que de cara a l'exterior es justifica reivindicant el dret a la pluralitat, a la diferència, com a grup ètnic, lingüístic i cultural, de cara al seu interior no pot permetre la diversitat, necessàriament ha de ser unificador.
El pas següent serà que la nació ja no s'entendrà com la suma de totes les individualitats, sinó que dins d'aquesta seran realment nacionalistes, és a dir, seran la nació aquells que siguin “patriotes”, que comparteixin un projecte de transformació política i social d'interès nacional.
I en aquest últim criteri és on naixerà, respecte a mi, la dissidència. Si l'interès nacional rau en la recuperació i potenciació d'un caràcter col·lectiu ja definit, propi, jo hauré de dir que no existeix cap caràcter col·lectiu pur, propi, ni en el temps ni en un espai determinable.
El caràcter que es reivindica (el cas del Mil·lenari de Catalunya, que, per cert, el que realment representa és el Mil·lenari d'una Catalunya cristiana) està format, diuen, per una cultura comuna, i una llengua, i un sistema jurídic també comuns i, sobretot, ancestrals i únics.
D'entrada el terme ancestral és suficientment flexible perquè s'adapti en cada moment al gust del promotor. Sembla, d'altra banda, difícil d'amagar un evident mestissatge pel que fa a la cultura i també a la llengua. Els científics lingüístics poden dedicar-se a elaborar un gran diccionari (en qualsevol llengua) que reculli els termes, les paraules, frases fetes i expressions que tenen, en cada una de les llengües, menys de cent anys d'existència o reconeixement.
Quan al sistema jurídic resulta evident, potser més que en qualsevol altre camp, que d'una banda les influències foranies i de l'altra l'evolució del sistema de mercat i de les relacions jurídiques noves, hi són sempre i a més constantment. Però els nostres nacionalistes, místics, ens exigiran una professió de fe.
D'entrada perquè tenim davant un enemic. El nacionalisme sempre es defineix respecte a “els altres”. ( No sé si en el demà independent de Catalunya l'Estat català serà l'opressor de la cultura aranesa, que reivindicarà també la seva independència. I també Osona, farta de la imposició lingüística del barcelonès – el xava- tan groller comparat amb la puresa de la nostra parla vigatana).
A més a més perquè desemparats d'altres transcendències, sense doctrines salvadores, cal buscar una referència col·lectiva històrica, mirant enrere, en una existència ideal que es va perdre, per a la formació d'una recuperada unitat nacional.
* El nacionalisme pot presentar-se, encara, d'una manera cínica. Em refereixo a una concepció del nacionalisme com una simple eina o estratègia electoral. El cas més clar és el de Convergència i Unió, la coalició governant a Catalunya des de les primeres eleccions i gairebé igualment en tots els ajuntaments de la Catalunya profunda.
Sota aquest criteri nacionalista CiU ha aconseguit acollir a molts sectors d'altres procedències i militàncies polítiques. CiU ha farcit de quadres del PSUC l'aparell de la seva administració i ha recuperat a infinitat d'antics alcaldes franquistes, fins el punt que en absència de Pujol, ha exercit com a màxim representant de la Generalitat un antic franquista que llueix haver vetllat el cadàver del dictador.
Aquesta estratègia ha fet que el pujolisme s'acostés moltes vegades, quan pretenia un matrimoni a la italiana, al PSUC, potser per apartar Tarradellas. La revista del PSUC, Nous Horitzons, el 1977 publicava: “Des d'un punt de vista de l'esquerra s'ha de reconèixer que el pujolisme aporta a la societat catalana elements constructius... el pujolisme i l'esquerra socialista i comunista tenen una tasca comuna important a fer en el camí de la reconstrucció del país”.
* I en aquest ventall de nacionalismes parlaré encara del nacionalisme d'alguns anarquistes. Reconec que al respecte em trobo amb una certa incapacitat de saber lligar allò que entenc o comprenc amb allò que crec que es diu.
Des d'un cert independentisme anarquista s'acusa a l'anarquisme no independentista de plantejar el tema nacional sota els esquemes estatistes que s volen rebatre. Es diu que els anarquistes estan imbuïts de la concepció espanyolista perquè reivindiquen la confederació dels pobles d'Espanya, o d'una concepció imperialista espanyolista si reivindiquen la federació ibèrica. Afegeixen a la crítica la utilització gairebé exclusiva (diuen) del castellà en la premsa i actes anarquistes o anarcosindicalistes que es fan a Catalunya, com a mostra més clara, encara, de com la idea d'Espanya com Estat territorial hauria posseït els anarquistes o anarcosindicalistes no independentistes.
Evidentment aquesta crítica es pot assumir referida a un determinat anarquisme, millor dit, a determinades persones o grups. També és cert que l'argument de la llengua s'utilitza perquè es parteix d'una concepció ètnic-lingüística (però sobretot lingüística= per a definir la nació que s'ha d'alliberar. Aquesta concepció només se sostindria si realment la llengua (i per tant el criteri lingüístic cultural) gaudís d'una existència pura i eterna. (Quan es va deixar de parlar llat´?. Va ser un dia concret ?). I, per altra banda, si es pogués donar per irrefutable que existeix una cultura catalana, també definida des d'abans, des de sempre, impermeable als esdeveniments històrics i socials.
Respecte a ambdues qüestions només apuntar una reflexió que ja s'ha fet en altres àmbits: les obres literàries, per exemple, escrites per catalans en castellà, integren el corpus, la substància de la cultura catalana? (De quina cultura són Cioran o Joyce o Beckett o Nabokov ?). Els termes lingüístics que s'han anat incorporant a la parla catalana arran de les grans migracions dels anys 30, 50 i 70, formen part de la substància de la cultura catalana ?
Però, encara més, totes les formes d'expressió noves, incorporades al llenguatge habitual, vulgar, i també a l'acadèmic, provinents de l'anglès, sobretot en l'àmbit esportiu, artístic i tecnològic, formen part de la llengua catalana? ( La mateixa pregunta es pot fer respecte de la llengua castellana o de la francesa).
I, després, ajuntant els dos interrogants, és més opressora o colonitzadora, la penetració del castellà que la de l'anglès ?. O, per què es parla del castellà (d'independitzar-nos d'Espanya) i no tant d'independitzar-nos de Gran Bretanya?
( La mateixa pregunta es pot fer a aquells que s'oposen a que els nascuts a Catalunya aprenguin en català i en canvi troben ben acceptable menjar hamburger, beure seven hup, fer footing, fer zapping...)
És evident que hi ha unes raons històriques que fan diferent la recepció d'ambdues colonitzacions culturals. És evident que en la primera es donen una sèrie de circumstàncies afegides (persecució política de la llengua i la cultura catalanes després de 1939, obligatorietat administrativa del castellà..) que no es donen en el cas de la influència dels barbarismes anglesos.
Penso que entre nosaltres (en un debat aliè a les estructures de poder que es donen en la societat) el conflicte es crea per ignorància. Ignorància cultivada, és cert, en raons socioeconòmiques i polítiques. Ignorància que li va bé al poder, al poder establert (avui l'Estat espanyol) o al futur Estat dels independentistes. Aquesta ignorància comporta desconeixement i el desconeixement comporta (perquè crea fonamentalismes) conflicte. Hi ha un desconeixement absolut de 'l'altre' i de les circumstàncies que l'altre fa servir per argumentar absolutament la seva postura. Aquest desconeixement està produït (potser cada vegada menys) per raons socioeconòmiques. El desconeixement, durant anys, de l'existència d'una diferència cultural, lingüística (sempre variable, en permanent transformació) estava produït en la immigració per una situació economico-social potenciada per un sistema polític determinat.
També és cert que un cert victimisme, emotiu, en la descripció de la situació posterior a la guerra civil, ha comportat que des de postures nacionalistes catalanes s'ajudés a crear fora de Catalunya una imatge irreal. El secretari d'ERC en una entrevista (Cambio 16) confessa que “els meus pares sempre varen parlar en català, tota la vida”. Aquesta afirmació que pretén expressar una actitud de resistència, publicada a Madrid, per a molta gent pot fer suposar que el català no es parlava gairebé enlloc.
Una altra qüestió és la relació opressiva, en l'administració, en l'ensenyament, etc. Contra el català.
Es creà, més o menys conscientment, una ridícula imatge que feia aparèixer en simbiosi o com a sinònims proletari – immigrant i burgés – català. Imatge a la que també va col·laborar l'obrerisme dominant en l'anarcosindicalisme.
Aquest binomis resulten, avui és ben evident, estúpids. Però és cert que durant molts anys han creat, també en el món llibertari, tota una forma malaltissa de relació. És en aquest aspecte, en el de la relació individual i no des de plantejaments orgànics, que cal afrontar la discussió respecte de la llengua. I aquest tema s'escapa avui al marc d'aquest debat.
El problema de la llengua jo no el tinc al voltant d'una taula, en un àpat, amb un grup d'amics o companys, usin o tinguin la llengua que tinguin o vulguin. El desig general de comunicació, l'interès pel que s'ha de dir més que no pas per les expressions que es diuen, comporta la construcció d'un nou llenguatge (un mitjà – conveni entre individus) útil i eficaç.
En resum, ètnia i estat són dues paraules que expressen evidències més o menys irrefutables, sobre les quals no hi ha cap discussió fora de l'estrictament acadèmica. Independentment de que interessos polítics determinats pretenguin una utilització determinada, dirigida, de l'acceptació social que de cada una d'elles se'n faci.
La nació és una creació abstracte del nacionalisme i aquest és fruit, avui més que mai, de l'absència d'alternatives que s'ha creat en el suposat “final de la història”. Els anarquistes, de moment, tampoc hem sabut respondre al repte.
(Ponència publicada en castellà en el llibre Anarquisme:Exposició Internacional. Editat a l'octubre de 1994 per la Fundació d'Estudis Llibertaris, L'Ateneu Enciclopèdic Popular i l'Ateneu Llibertari “Poble Sec”. Imprès per Queimada. ISBN: 84-605-1122-7)
1 Jordi Fàbrega Colomer.


dimecres, 11 de setembre del 2013

11 de setembre de 2013. 

Dos quarts de dotze. Torno caminant cap a casa; he anat a buscar els diaris, El País i l’Ara, que porto amb la mà esquerra. A la dreta el bastó que feia servir la mare els darrers anys de la seva vida m’ajuda a foragitar els nombrosos gossos que hi ha en les cases del meu carrer, si surten del seu espai reservat.
Veig venir en direcció contrària, va cap al centre del poble, una senyora (no en sé el nom) que em saluda habitualment, que a vegades m’ ha preguntat com va això de l’ Aula Oberta....
-          No està bé que no vagis a veure la sortida dels autocars... Castells ! Castells ! Castells !...
He quedat astorat. Es veu que a les dotze la gent del poble va a la plaça a acomiadar els ocupants dels autocars..  Em venen al cap les repetides imatges, de les pel·lícules, d’una munió de mares, fills i filles i invàlids acomiadant els soldats que van a les guerres, que onegen banderes, que criden contra els adversaris o enemics, que tenen “la raó”, que es fan, avui, “un lloc en la història”.  Recordo un text de facebook d’un conegut de Sant Martí Sescorts d’aquesta setmana: “Mil gràcies a tots els valents que lluiten per la independència d’aquest país, vinguin de on vinguin.”
Rellegeixo mentalment un post del bloc de J. Boada que titula “M’ofego. Desconnecto fins que la febre sobiranista amaini”; l’article de Puigverd a La Vanguàrdia (9-9-2013) , Tres notes als marges de la Via on diu: “Apassionats, els uns volen la independència; els altres, glacials, l’imperi de la llei. És temerari ficar-se, aquests dies, enmig d’aquests dos corrents. Però uns i altres..”
Llegeixo a l’Ara d’avui que “la independència només té sentit si no reprodueix les perversions actuals de la democràcia” (Josep Ramoneda) i a El País en Guillem Martínez em recorda  “...quan l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va regalar al Govern la gestió d’un procés que va néixer a la quinta forca del Govern, en referèndums municipals que mai van tenir la simpatia de cap Govern..”
Arribant a casa... pensava que havia estat un gran avenç que per a matricular els alumnes als centres escolars no se’ls pogués demanar que es manifestessin (la família) sobre les seves opcions religioses  (o polítiques). I em sento trist perquè em sembla que em trobo coaccionat a manifestar-me, a respondre a una calendari en el que jo ni ho tinc dies assignats. És com si algú o molts no entenguessin que mai m’he manifestat respecte de preferències futbolístiques. I tanmateix hi ha milions de ciutadans que ho fan dia sí i dia no.
Em sento trist i pessimista perquè em toca viure una època històrica miserable, una societat “líquida” que no té altre definició que la “incertesa”. Una societat en la que malauradament els interessos, gustos, desigs i compromisos individuals es troben pressionats, de fet, a la obvietat quan no a la negació per a sotmetre’s a grans interessos col·lectius (banderes, pàtries, nacions, estats..). Fa molts anys, el que avui és alcalde de Sant Pere de Torelló va escriure: “Com a futurs estadistes hem de fomentar la consciència nacional i la recuperació d’un caràcter col·lectiu propi. S’ha de predicar l’orgull de ser catalans encara que en certs sectors de la població domini un no adonar-se’n. Per a la recuperació plena de la consciència patriòtica de Catalunya és necessari que el missatge sigui clar, net, rotund i incorruptible, amb la potenciació de la simbologia i els referents mítics que enforteixen el poble català”.
El 1993, en una trobada anarquista a Barcelona, essent ponent en el debat Ètnia, nació, estat, vaig dir la frase: “Aquell nacionalisme de què parlem, necessita la desaparició de l’individu, de la diversitat, per a la creació unificadora de l’Estat”. Doncs bé, si es busca a internet es troba aquesta frase citada en diferents revistes, blocs  i fulletons (sempre sense contextualitzar), tant d’extrema dreta espanyola com de nacionalistes o independentistes o anarquistes.

Una societat líquida i tèrbola !

divendres, 7 de juny del 2013

divendres, 3 de maig del 2013



Ja només falta que ens donin.. feina.
L’empresa Axilone, multinacional del sector del metall, ha hagut d’escollir entre beneficiar-se d’una legislació laboral molt feble (a la India o a Mèxic o al sud-est asiàtic) amb una mà d’obra poc qualificada o estalviar-se els impostos corresponents municipals i comptar amb una mà d’obra, en principi, millor qualificada. Ha escollit una mà d’obra més qualificada acompanyada d’uns estalvis econòmics de 790.000 euros. No nego que la decisió hagi de resultar difícil de prendre. Set mesos, diu la noticia que els ha costat posar-se d’acord, ells i el senyor alcalde.
L’alcalde de Sant Pere ha aconseguit que, diuen, es prevegi la creació de prop d’un centenar de llocs de treball, però sobretot, segons les notícia, que “moltes de les incorporacions es cobriran amb veïns”. Primer els de casa. L’alcalde els hauria ofert unes bonificacions de les que la noticia no en diu la justificació legal prevista en els pressupostos municipals.
L’ajuntament ha hagut de preocupar-se per “buscar un terreny per ubicar-hi la nova planta”, és a dir, ha exercit d’empresa immobiliària, els bonificarà la llicència d’obres en un 90%, els descomptarà un 50% en l’ impost d’activitats econòmiques, els bonificarà el consum d’aigua i el consum de calefacció municipal. A més, subvencionarà la formació dels treballadors aturats per facilitar la seva incorporació a la plantilla. Aquestes condicions no resulten una competència política (i fiscal), deslleial, amb qualsevol dels municipis de la comarca ?  Quantes empreses podran, ara, collar els ajuntaments que les acullen amb l’amenaça d’anar-se’n a Sant Pere ?  Si no hi ha impostos... qui manté les obres públiques ?, i els serveis municipals ?..... Com ens fan les companyies de telefonia mòbil, Axilone ha de complir un període de permanència ?
Felicitats per a aquells que amb tot això obtinguin un lloc de treball.
No puc evitar comprovar com ens tenen agafats pels... misteris de la santíssima trinitat, els capitalistes. Qui s’atreviria, en la crisi que estem sofrint, a qüestionar la preocupació per la classe obrera (la seva) que ha mostrat l’alcalde de Sant Pere de Torelló ?. Qui farà bandera, ara, amb la crisi que patim, dels drets universals, si els que ens voten són només els de casa ?  Qui no tindria vergonya, ara, amb la crisi que suportem, de reivindicar el dret a la igualtat d’oportunitats entre tots els éssers humans ?  Qui serà el miserable que, davant d’aquesta gran noticia pel poble de Sant Pere, voldrà teoritzar sobre el divideix-los i els guanyaràs ?
A mi ja em tremolen les neurones i ja em considero culpable per no haver sentit una gran satisfacció en llegir la notícia i per només sentir-me trist i pessimista comprovant com ens han derrotat, els maleïts capitalistes i els seus gestors. I comprovar com ens haurem d’arrossegar si no som capaços de tallar ... cadenes.
Publicat a El 9 Nou, 3 de maig de 2013.

dilluns, 18 de març del 2013



Més apunts per a una història política del municipi de L'Esquirol.

Porto sis anys i escaig com a regidor de l’ajuntament de L’Esquirol. En els meus quatre anys a l’oposició (2007-2011) mai el regidor d’Hisenda ens va cridar (malgrat me’n queixés més duna vegada) per parlar de l’esborrany o de la proposta que feien dels pressupostos anuals. El coneixement que teníem de quina proposta hauríem de considerar aprovar o no es produïa dos dies abans del ple en que calia votar aquells pressupostos.
Enguany he exercit de regidor d’hisenda i a finals de 2012 vaig fer arribar a tots els regidors un primer esborrany de pressupostos que havíem preparat des del govern municipal. També varem convocar una audiència pública per a tractar d’aquesta proposta. Proposta que havien rebut també totes les entitats i associacions municipals. Abans no varem convocar el ple, ordinari, del 12 de març jo sol o acompanyat amb els altres membres del govern municipal, ens hem reunit amb Convergència quatre vespres, unes 8 hores almenys de reunió. Arrel d’aquestes reunions, perquè tenien raó en els errors o oblits que havia tingut, varem anar modificant la proposta. Mai vaig tenir la sensació que acabéssim una reunió amb cap mena de disconformitat, sobre els pressupostos, amb el cap de llista de CiU, ni amb cap dels seus regidors.
Amb AUD, amb qui les reunions hauran tingut un temps global menor de dedicació, en tres reunions hem anat modificant partides, moltes, d’acord amb les propostes que ens feien els regidors d’AUD . Malgrat que en l’argumentació per part d’AUD per a proposar-nos (si no exigir-nos) les rectificacions o modificacions jo hi trobo una evident justificació de les nostres diferències (fonamentals en la concepció de què ha de ser la redistribució dels recursos municipals), donada la seva importància real quantitativa, no varem posar en cap cas cap impediment a deixar aquelles partides tal com proposà AUD. En totes les trobades queda evidentment un molt considerable malestar en els regidors d’AUD, jo crec que personal en alguns casos, per la situació en què es troben. Suposo que ells dirien “la situació en que els hem posat”. He dit, ben clar, modificació de partides concretes, mai una discussió de fons, mai un debat global de continguts, de perspectiva... Suposo que el seu cap de llista, algun dia, assumirà que la situació en què es troba té més a veure amb la sostenibilitat i volatilitat social de la seva llista que no pas amb la incompatibilitat personal (evident) dels seus regidors amb els de Cabrerès i Progrés. Però, també és cert que quan això passi ja no tindrà més valor que el que li vulguin donar els historiadors.
Amb IC-ERC s’ha produït una situació absolutament sorprenent. El regidor no ha fet ni un gest tímid per a poder parlar, negociar, discutir... sobre la nostra proposta i en canvi en el ple va aprofitar per fer un discurs al·lucinant sobre la seva indignació per la nostra (del govern municipal) insensibilitat o poca sensibilitat envers el nucli de Sant Martí. Com que això de la nostra poca sensibilitat... ja ho ha emprat en altres plens i com que ERC viu considerablement de les interpretacions que sobre la sensibilitat faci cadascú... El regidor havia quedat en trucar per parlar dels pressupostos. El varem trucar en més d’una ocasió. Finalment va quedar amb mi un dia a les tres de la tarda. Va dir-me que no havia llegit cap dels esborranys que havia rebut. Li vaig donar la darrera versió. Va dir que se l’estudiaria. Mai més, fins el ple, va obrir la boca.
Vistes com queden les coses la meva impressió per al ple era que AUD ens castigaria o ens faria pagar el nostre criteri de prescindir d’ells en el govern abstenint-se en la votació. Això es podria justificar com un no impedir l’aprovació dels pressupostos per a no perjudicar al poble i al mateix temps deixava clara la postura contra Cabrerès. També és cert que saben de la nostra voluntat de complir amb el canvi d’alcaldia, si no hi haguera una nova majoria, i això els portarà a tancar aquests pressupostos. I així, en el torn de paraules, quan ja s’havia aprovat el pressupost, AUD va deixar ben clar que no coincidia amb tot el pressupost.

Convergència i Unió mai ha acceptat la postura rigorosa de CiP amb els temes judicials i de reclamacions patrimonials. I entenc que personalment representi una llosa considerable. D’altra banda l’anunci per part nostre de complir, si no hi hagués una altra majoria, amb el compromís de cedir l’alcaldia a AUD també els neguitejà. Però no sé si mai varen arribar a entendre que, això també, era una mà estesa a una possible nova majoria, amb ells, si eren capaços de superar algunes qüestions, al meu entendre, massa personals. L‘equip de govern hem treballat amb un text per a proposar, un cop aprovessin els pressupostos, una nova majoria a Convergència i Unió. Però ha arribat el 12 de març i el cap de llista de CiU no assisteix al ple, els tres regidors de CiU voten en contra dels pressupostos, en una clara negació del treball desenvolupat, també per part seva, durant hores i hores en quatre dies de reunions. Incomprensible. Aquella possibilitat de tornar-nos a veure per parlar de possibles majories s’ha esvaït.
Potser haurem d’admetre que Convergència i Unió mai ha volgut pactar amb CiP (i ho entenc) i només ens han volgut utilitzar, un i altre i no sé si uns i altres, per a la seva particular batussa, per a la seva reconstrucció d’interessos. Ara ja no cal intermediari i sembla que van col·locant la representació directa d’aquells interessos. La dreta assumeix que no ha d’avergonyir-se de la seva identitat i no amagarà el rostre. Són el que són, sense ambiguïtats.
La guerra a l’interior de Convergència i Unió ha viscut una nova batalla, hi haurà renovació, preparen la candidatura de 2015 amb un nou cap de llista, vell convergent de fet sinó de dret. Uns i altres tornaran a usar l’expressió “pel bé del poble ?”. El cap de llista defenestrat ens donarà, alguna explicació ?

divendres, 8 de març del 2013



És l’opi del poble.
Som víctimes d’una nova religió que es pretén pagana. La del culte a la llei, a una llei que justifica els crims més execrables. Aquesta llei permet que l’alcalde d’un poble o bé el president o secretari d’una associació de municipis contracti serveis per a l’ajuntament o per a aquella associació a l’empresa del seu germà o de la seva esposa (empresa virtual sense més infraestructura que un telèfon i una adreça fiscal) que al seu torn contractarà aquells serveis a una empresa de producció (real !), sobre la facturació de la qual hi carregarà el benefici industrial (legal !) per la seva gestió d’intermediària (una trucada de telèfon), cost total que pagaran els ciutadans súbdits d’aquell ajuntament o d’aquella associació de municipis.
La mateixa llei que permet que el president i els directius d’una entitat bancària comarcal (o nacional) s’estableixin un sou que insulta la intel·ligència dels usuaris o súbdits d’aquelles entitats. I que permet que quan els han de fer fora perquè les han enfonsat, i tots en paguem els costos, s’enduguin indemnitzacions que insultarien, si n’hi haguera, a Déu.
La mateixa llei que permet que un govern determinat indulti a policies condemnats per tortures a ciutadans, doncs súbdits, ja que no tenen garantida la protecció dels seus drets.
La mateixa llei que permet en determinats casos modificar els contractes per situacions objectives no contemplades en el moment de la formalització del contracte però que no aplica el mateix criteri als súbdits que no poden pagar la hipoteca perquè la Vitri ha tancat, perquè hi ha empreses que s’han deslocalitzat, perquè l’entitat bancària els va recomanar hipotecar-se pel doble que els calia, perquè.....  Lleis que s’aproven (o no s’anul·len) en els parlaments corresponents.
La nova religió que ha fet Déus el poder i el diner ha crescut emparada en la renúncia feta per l’esquerra als postulats que la varen fer néixer  a principis del segle dinou: a qüestionar el dret a la propietat, dret tant absolut que és preferent a la vida en molts casos (hipotecats assassinats pel sistema capitalista), a combatre el dret absolut a l’herència (quina religió no diu que tots els homes som iguals ?), a impedir la professionalització del compromís públic (això que ara en diem política) de tal manera que hi ha qui, havent estat sempre només en política, arriba a dirigir un parlament o una conselleria o un país.
Ara m’agradaria parlar de la violència legítima, del jesuïta Mariana, dels ludistes anglesos del segle dinou, de la ira de Déu...  Quina llei m’aplicareu per creure que el progrés sempre és violent ?  Quina actitud em recomana la llei davant dels senyors que legalment s’han enriquit (sense haver produït res) fins a extrems i a unes velocitats de ciència ficció ?  Haig de compartir pacíficament amb ells els espais públics ?
(Publicat a El 9 Nou 08/03/2013)

Seguidors