No és economia, estúpids, és l’ètica, la moral. (Publicat a El 9 Nou, 28 de maig de 2010)
Les mesures que imposaran els governs, el de l’estat i el de Catalunya, per a intentar eixugar el deute espanyol només serviran per, de moment, aturar-ne el creixement, l’augment. Però el moll de l’os, ni un ni altre govern, pretesament d’esquerres, s’han atrevit a tocar-lo.
Els mediterranis en general som un model, un paradigma de societat hipòcrita, crescuts en una mena de moral religiosa que no condemna el pecat si el compenses amb la confessió i el penediment (fins a la propera, és clar !). Vivim en una societat en la que ni els més miserables condemnen la riquesa insultant dels que més, i tant !, tenen. L’envegem, que és ben diferent.
No tenim un problema d’economia, tenim una absoluta absència de la més senzilla ètica. Tothom sap que a casa nostra és una heroïcitat enganyar a hisenda. Que un ciutadà expliqui amb detall com s’ho ha fet per no declarar una part important dels seus ingressos a hisenda, des de la barra del bar i que l’auditori somrigui, quan no l’aplaudeix, és una escena impensable en un país nòrdic.
Aquest és el nostre problema. Alguns metges, alguns dentistes, alguns llauners i electricistes, el paleta que us ha fet la casa, advocats, arquitectes.. i una munió de càrrecs electes no tributen més enllà de la meitat dels seus ingressos. Molts empresaris i polítics tenen recursos i figures fiscals prou enginyoses per defugir hisenda, legalment !. Recordeu un ministre d’indústria i tecnologia la vivenda del qual era un bé immoble d’una empresa immobiliària... sense altre moviment que el seu altíssim lloguer ?.
Els alcaldes de petits municipis llueixen la seva capacitat i influència política per obtenir recursos de les institucions superiors com si aquests recursos no fossin també originats en la meva contribució tributària. Una bon grup de càrrecs electes obtenen retribucions dels respectius consistoris que defineixen com a indemnitzacions, amb la qual figura jurídica s’estalvien de declarar-los com ingressos a hisenda. A la comarca poden ser, segons els ajuntaments, entre 300 i 600 euros mensuals.
El sistema de beques i ajuts a l’estudi, les concessions de les quals depenen bàsicament de les rendes declarades, es converteix en una sac de les més miserables mesquineses i una perruquera o un botiguer amb segona residència a l’Escala i un 4x4 de 40.000 euros aconsegueix una ajuda de 130 euros per a llibres i material didàctic. (I tanmateix hi ha qui només veu la immigració, més fèrtil, com a disfunció en el sistema de beques).
No li donem més voltes, els que ens manen n’han après tant, i nosaltres som tant xais, que ens han convençut que això de l’esquerra i la dreta, això dels rics i els pobres ja no toca, no existeix. Ni els mateixos cristians catòlics gosen repetir allò de que és més difícil que un ric entri al regne del cel que un camell passi per l’ull d’una agulla.
Com que les paraules també les controlen els que manen, sembla que no es pugui dir (només se’ls permet, si ho diuen baixet, als científics) que els progressos històrics sempre han comportat violència. Si la violència que representa la contumàcia governamental en no atrevir-se, de veritat, amb qui no participa degudament amb els seus ingressos a la caixa de tots, persisteix, està legitimant la violència per defensar-nos.
Espanya és el país de la OCDE on el capital paga el tipus més baix i també és el país amb un frau fiscal més elevat.
Les mesures que imposaran els governs, el de l’estat i el de Catalunya, per a intentar eixugar el deute espanyol només serviran per, de moment, aturar-ne el creixement, l’augment. Però el moll de l’os, ni un ni altre govern, pretesament d’esquerres, s’han atrevit a tocar-lo.
Els mediterranis en general som un model, un paradigma de societat hipòcrita, crescuts en una mena de moral religiosa que no condemna el pecat si el compenses amb la confessió i el penediment (fins a la propera, és clar !). Vivim en una societat en la que ni els més miserables condemnen la riquesa insultant dels que més, i tant !, tenen. L’envegem, que és ben diferent.
No tenim un problema d’economia, tenim una absoluta absència de la més senzilla ètica. Tothom sap que a casa nostra és una heroïcitat enganyar a hisenda. Que un ciutadà expliqui amb detall com s’ho ha fet per no declarar una part important dels seus ingressos a hisenda, des de la barra del bar i que l’auditori somrigui, quan no l’aplaudeix, és una escena impensable en un país nòrdic.
Aquest és el nostre problema. Alguns metges, alguns dentistes, alguns llauners i electricistes, el paleta que us ha fet la casa, advocats, arquitectes.. i una munió de càrrecs electes no tributen més enllà de la meitat dels seus ingressos. Molts empresaris i polítics tenen recursos i figures fiscals prou enginyoses per defugir hisenda, legalment !. Recordeu un ministre d’indústria i tecnologia la vivenda del qual era un bé immoble d’una empresa immobiliària... sense altre moviment que el seu altíssim lloguer ?.
Els alcaldes de petits municipis llueixen la seva capacitat i influència política per obtenir recursos de les institucions superiors com si aquests recursos no fossin també originats en la meva contribució tributària. Una bon grup de càrrecs electes obtenen retribucions dels respectius consistoris que defineixen com a indemnitzacions, amb la qual figura jurídica s’estalvien de declarar-los com ingressos a hisenda. A la comarca poden ser, segons els ajuntaments, entre 300 i 600 euros mensuals.
El sistema de beques i ajuts a l’estudi, les concessions de les quals depenen bàsicament de les rendes declarades, es converteix en una sac de les més miserables mesquineses i una perruquera o un botiguer amb segona residència a l’Escala i un 4x4 de 40.000 euros aconsegueix una ajuda de 130 euros per a llibres i material didàctic. (I tanmateix hi ha qui només veu la immigració, més fèrtil, com a disfunció en el sistema de beques).
No li donem més voltes, els que ens manen n’han après tant, i nosaltres som tant xais, que ens han convençut que això de l’esquerra i la dreta, això dels rics i els pobres ja no toca, no existeix. Ni els mateixos cristians catòlics gosen repetir allò de que és més difícil que un ric entri al regne del cel que un camell passi per l’ull d’una agulla.
Com que les paraules també les controlen els que manen, sembla que no es pugui dir (només se’ls permet, si ho diuen baixet, als científics) que els progressos històrics sempre han comportat violència. Si la violència que representa la contumàcia governamental en no atrevir-se, de veritat, amb qui no participa degudament amb els seus ingressos a la caixa de tots, persisteix, està legitimant la violència per defensar-nos.
Espanya és el país de la OCDE on el capital paga el tipus més baix i també és el país amb un frau fiscal més elevat.