dimarts, 23 de novembre del 2010

Estimat Jordi, alcalde


Al meu amic alcalde de Sant Pere de Torelló
Fa uns anys, bastants, un caporal de la guàrdia civil de Torelló va venir a casa (sota el campanar, a cal carter) i em va preguntar on era en una hora determinada del diumenge. Jo havia estat tot el dia a casa. Els meus pares n’eren testimonis. El dilluns vares venir, gairebé a l’hora de plegar, ja, a l’Institut. Els guàrdies civils t’haurien recollit a Sant Pere i a Torelló t’haurien preguntat per la mateixa hora, on eres o què feies. En aquella hora determinada sembla que s’hauria esmicolat la porta de vidre de la caserna de la guàrdia civil de Torelló (segurament quan passava un cotxe massa esverat !).


Ara no fa gaire, a osona.com, t’he vist en una fotografia, assegut al Palau de la música, aplaudint (un xic forçat, crec jo) a l’orador d’esquerra (t’has fixa’t que ja no es diuen republicans?) i he passat llista mentalment a les innombrables fotografies que hem anat teixint al llarg de la nostra vida paral·lela, tu de protagonista i jo d’observador corcó (ara hi visc a L’Esquirol).He recordat els teus anys a l’Institut (jo encara hi pasturo), trenant el teu discurs anticomunista (qui havia de dir que els hereus del PSUC et posarien cotxe oficial ?) que aleshores dirigies contra el que, amb el temps, compartiria reunions de delegats territorials (ell per agricultura) a la Catalunya Central, ara socialista.
Quan l’escalfor per moure’s tant en defensa de la terra (m d t) anava minvant i l’edat et començà a demanar estabilitat, vares compartir espais i enyorances amb els joves d’esquerra (aleshores encara republicana). Vas coincidir amb l’orador que ara aplaudeixes al palau ?. Després dels alts i baixos (el pi, el colom, la vedette de les tertúlies...) d’aquella esquerra et feren témer que no consolidaries mai un espai per implementar els teus... ideals (o celtes o ducados...).
Des d’una saludable proposta independent, municipal, amb en Saura vares aconseguir canviar els cromos d’un notable nombre de vots de l’entesa pel progrés municipal per guanyar-te una cadira a la iniciativa verda.
Fa un parell d’anys, gairebé investit número dos a les llistes dels ecologistes per a les eleccions que ara patim, (a Pasqüetes a La Vola) em vares dir (ja et temies el temporal ?) que si no sortia ningú... potser et caldria tornar-te a presentar per alcalde. Però en Saura s’ha fet policia i gran i a tu la senyera (no li donis voltes, és un drap, una tela, en fan moltes a Xina...), quan ha fet tan vent, t’ha tapat els ulls i t’has allunya’t dels que et volien de segon.
No entenc què t’ha passat ! Tinc la sensació que aquesta munió de partits independentistes que estan en campanya electoral t’han deixa’t en calçotets. Tu, i algun altre, els vas estovar el matalàs, els has planxat els llençols i ara han canviat de mainadera.
Quan te’n has adonat i t’has acostat a fer els goigs de la mare de deu d'esquerra (pal de paller de la independència, em diuen que has dit) ja havien tancat les llistes. I per acabar-ho d’adobar no és gaire probable que et puguin posar gasolina al cotxe oficial passat el 28 de novembre.
Així, doncs, Jordi... em sap greu que els escolans que tu vares guarnir hagin esdevingut cardenals i t’hagin excomunicat. Però, d’altra banda, encara espero que al cap i a la fi resulti bo, uns anys més, per als ciutadans de Sant Pere.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Sindicats i futur.


Establir, marcar, definir, condicionar... l’agenda política vol dir crear un espai mediàtic (sobretot) i emocional en el qual s’imposa inevitablement un argument (únic) sobre el que hauria de girar qualsevol anàlisi de la situació o d’una situació concreta. I es força a limitar els arguments a un espai intel·lectual determinat.
Els líders sindicals (i l’aparell) de CCOO i UGT han aconseguit (amb la col·laboració evident del món mediàtic en què vivim) que resulti únic tema de debat, des de fa molts dies, la convocatòria (i resposta a ella) de vaga general pel dimecres 29 de setembre.
I jo ... Els líders sindicals, els aparells dels sindicats CCOO i UGT diuen que tenen uns determinats arguments que justifiquen la convocatòria de vaga general. Arguments el contingut dels quals comparteixo puntualment. Aquests, evidentment, són públics i publicats i els pot conèixer tothom.
Però els aparells sindicals de CCOO i GUT tenen altres arguments que no s’han publicitat, ni explicat, ni... evidentment ! Aquests són, doncs, de lliure interpretació (i hom pot afirmar que són invenció de qui els esmenta).
Quants anys fa que CCOO i UGT (els seus líders) apareixen junts, actuen junts, negocien junts, firmen junts, pacten junts, cedeixen junts.. ?; malgrat que a nivell local, en determinats conflictes o negociacions de convenis, els militants i delegats sindicals d’un i altre sindicat no combreguen en els pactes, ni en les negociacions i molt menys en els acords finals.
Hi ha alguna diferència ideològica, política, entre un i altre sindicat ? Ha desaparegut aquella diferència entre un sindicat socialdemòcrata (a l’estil alemany: gestor) com la UGT i un sindicat més reivindicatiu, revolucionari com podien ser les originals comissions obreres (que no el sindicat CCOO) ?
Respecte dels arguments publicats que justifiquen la vaga, més enllà d’haver-se concretat en un text legal, no són la conseqüència lògica d’una política neoliberal que molts governs socialdemòcrates han anat fent els darrers anys ?
Aquests sindicats, “són els que han signat amb l’administració moltes de les coses de les que em queixo” (com diu la Maria Àngels Casals a El 9 Nou: 27-09-2010). En un comunicat de USTEC-STES IAC (24-09-2010) podeu llegir com s’acusa a CCOO i UGT “del col·laboracionisme practicat per les dues centrals sindicals”; argument, és cert, que no ha evitat que coincidissin en les seves reivindicacions i queixes contra el conseller d’ensenyament durant els darrers mesos. CCOO i UGT estant, encara avui, firmant acords amb les caixes d’estalvis que s’han unit, pels quals hi haurà jubilacions anticipades, en lloc de lluitar per tal que es mantinguin els llocs de treball i el millor servei pels usuaris?
Malgrat resulti poc correcte políticament, des d’una perspectiva d’esquerres, cal dir que els sindicats van mudar la seva identitat a partir dels Pactes de la Moncloa i varen esdevenir importants gestories administratives que gestionen (legítimament) els conflictes individuals de determinats treballadors (amb feina fixa, en grans empreses manufactureres i funcionaris, especialment) i, políticament, representen, més enllà de la legitimitat real que tinguin, a la classe treballadora en la gestió del capitalisme.
A la comarca d’Osona hem vist com es tancaven (o / i es deslocalitzaven) empreses importants deixant al carrer a una munió de treballadors, aquests dos darrers anys. I una vaga general a la comarca ?

Ningú ha explicat com es recuperaran els diners dels ciutadans que han estat “cedits” a les entitats financeres europees per treure-les de la seva crisi. No queda clar de cap manera que una retallada en determinades despeses socials garanteixi o faciliti una recuperació econòmica a curt o mitjà termini. Però encara és menys clar que el mateix concepte de recuperació econòmica serveixi per explicar les expectatives de tots els ciutadans. La recuperació econòmica que jo espero no té res a veure amb la recuperació econòmica que garantirà encara més control sobre l’economia i la política de les grans empreses. No hi ha cap perspectiva que algú qüestioni seriosament la propietat privada, que des d’alguna organització (partits o sindicats) es proposi seriosament modificar els sistemes impositius a favor de les classes populars. Davant dels increments desmesurats (sobre tot comparant-ho amb la disminució real del poder de compra dels salaris, a Europa en general i a Catalunya en particular) dels beneficis empresarials, una vaga limitada en el temps, un dia, té algun significat ?
No faré vaga el dia 29 perquè soc un individualista empedreït i perquè no m’agrada que m’escriguin a la meva agenda.

Us recomano la lectura dels articles de Vicenç Navarro que no avalen pas el meu discurs:
http://www.vnavarro.org/

diumenge, 13 de juny del 2010

Publicat a El 9 Nou l'11 de juny

El mocador de la princesa.

Un regidor de Vic va encetar la turmenta. Aviat s’hi han afegit alguns que temen perdre vots davant de la Plataforma per Catalunya. I així els socialistes i convergents a Lleida ja han alçat l’estendard. Una socialista de Tarragona diu que demanarà al senat que prohibeixi, per llei, determinats elements de vestimenta que porten, sembla, algunes dones, musulmanes sobretot i algunes monges catòliques. Fins fa quatre dies també les nostres iaies. I, per si no compleix, ja ha sortit la senyora Camacho que mantindrà la flama encesa.

Raons que al·leguen:la protecció de la dignitat de la dona. Si és així se suposa que queden excloses les iaies i les monges: ningú les obligaria a portar el zefiro, el vel o el mocador. Queden, doncs, només les dones musulmanes com a objectiu d’aquesta pretesa legislació.
En les declaracions i manifestos dels promotors es proposa que la prohibició sigui per a llocs públics (un camp de futbol, com el del Barça, és un lloc públic a aquests efectes? I el pati d’una escola concertada ? ). Si aquest és el criteri, com lliga això amb la protecció de la dignitat de la dona ?. Només es protegeix en els espais públics? Si la raó és la dignitat de la dona, s’hauria de prohibir arreu. L’estat i cada un de nosaltres hem de garantir la dignitat de qualsevol dona, fins i tot en el seu llit.

Quanta misèria senyores i senyors ! i, sobretot, quina por !. Fan por aquests senyors polítics que van opinant públicament amb la mateixa frescor que opinen els tertulians i els desvagats en les altres tertúlies de bar o de cantonada.

Por que no té res a veure amb mocadors o zèfirs o sotanes. Em fa por aquesta tranquil·litat amb que, com en el cas de la llei de partits polítics, es fan lleis específiques per a casos concrets, contra les més elementals normes de teoria jurídica. Amb aquella llei es va penalitzar a una formació política determinada, a l’esquerra abertzale. Amb la pretensió actual, no sé exactament per quina raó, sinó és la pura estratègia electoral per a disputar un grapat de vots a partits adversaris, es proposa fer una llei per a un grup concret i determinat de ciutadanes: les dones musulmanes.

Tinc por perquè hem tornat tan enrere respecte dels drets individuals i col·lectius que encara no hem arribat al concepte de ciutadania de la revolució francesa. I perquè la majoria som incapaços davant del desastre. Perquè la massa, la multitud, diguin el que diguin els que s’omplen la boca amb “la societat civil”, no s’hi rebel·la, quan no ho aplaudeix. I m’entristeix que hi consentin per igual gairebé tots els partits de l’arc parlamentari català !.

Pot entendre’s exigible el compliment d’una llei que estableixi uns mínims de identificació de les persones per a garantir la seguretat pública. Però per això no cal legislar sobre un mocador o uns mitjons o uns calçotets concrets. Evitar la identificació pot ser punible, es faci amb una mitja al cap o amb una burka o amb un passamuntanyes. Socialment ningú qüestiona que per parlar i entendre’ns exigim que l’interlocutor s’identifiqui. Hi ha normes, i si no que es facin, que estableixen la necessitat d’identificació en les relacions públiques. Una legislació específica per a una indumentària específica, per sí mateixa, es contradiu amb els més elementals principis dels drets individuals.

dijous, 10 de juny del 2010

Article a Utopia (Portugal) sobre Lluís Andrés Edo



La revista semestral, amb número 27-28, de l'any 2009 que s'edita a Portugal amb el títol d'Utopia ha publicat alguns articles sobre anarquistes catalans, morts aquest any passat. Entre aquests articles hi ha el que em demanaren sobre Lluís Andrés Edo.
El podeu llegir a la meva web
A la mateixa revista hi ha una altre article sobre en Lluís Andrés Edo, firmat per la Doris Ensinger. I també un article sobre Abel Paz (Diego Camacho).

divendres, 28 de maig del 2010

No reduir la despesa, augmentar els ingressos.

No és economia, estúpids, és l’ètica, la moral. (Publicat a El 9 Nou, 28 de maig de 2010)

Les mesures que imposaran els governs, el de l’estat i el de Catalunya, per a intentar eixugar el deute espanyol només serviran per, de moment, aturar-ne el creixement, l’augment. Però el moll de l’os, ni un ni altre govern, pretesament d’esquerres, s’han atrevit a tocar-lo.
Els mediterranis en general som un model, un paradigma de societat hipòcrita, crescuts en una mena de moral religiosa que no condemna el pecat si el compenses amb la confessió i el penediment (fins a la propera, és clar !). Vivim en una societat en la que ni els més miserables condemnen la riquesa insultant dels que més, i tant !, tenen. L’envegem, que és ben diferent.
No tenim un problema d’economia, tenim una absoluta absència de la més senzilla ètica. Tothom sap que a casa nostra és una heroïcitat enganyar a hisenda. Que un ciutadà expliqui amb detall com s’ho ha fet per no declarar una part important dels seus ingressos a hisenda, des de la barra del bar i que l’auditori somrigui, quan no l’aplaudeix, és una escena impensable en un país nòrdic.
Aquest és el nostre problema. Alguns metges, alguns dentistes, alguns llauners i electricistes, el paleta que us ha fet la casa, advocats, arquitectes.. i una munió de càrrecs electes no tributen més enllà de la meitat dels seus ingressos. Molts empresaris i polítics tenen recursos i figures fiscals prou enginyoses per defugir hisenda, legalment !. Recordeu un ministre d’indústria i tecnologia la vivenda del qual era un bé immoble d’una empresa immobiliària... sense altre moviment que el seu altíssim lloguer ?.
Els alcaldes de petits municipis llueixen la seva capacitat i influència política per obtenir recursos de les institucions superiors com si aquests recursos no fossin també originats en la meva contribució tributària. Una bon grup de càrrecs electes obtenen retribucions dels respectius consistoris que defineixen com a indemnitzacions, amb la qual figura jurídica s’estalvien de declarar-los com ingressos a hisenda. A la comarca poden ser, segons els ajuntaments, entre 300 i 600 euros mensuals.
El sistema de beques i ajuts a l’estudi, les concessions de les quals depenen bàsicament de les rendes declarades, es converteix en una sac de les més miserables mesquineses i una perruquera o un botiguer amb segona residència a l’Escala i un 4x4 de 40.000 euros aconsegueix una ajuda de 130 euros per a llibres i material didàctic. (I tanmateix hi ha qui només veu la immigració, més fèrtil, com a disfunció en el sistema de beques).
No li donem més voltes, els que ens manen n’han après tant, i nosaltres som tant xais, que ens han convençut que això de l’esquerra i la dreta, això dels rics i els pobres ja no toca, no existeix. Ni els mateixos cristians catòlics gosen repetir allò de que és més difícil que un ric entri al regne del cel que un camell passi per l’ull d’una agulla.
Com que les paraules també les controlen els que manen, sembla que no es pugui dir (només se’ls permet, si ho diuen baixet, als científics) que els progressos històrics sempre han comportat violència. Si la violència que representa la contumàcia governamental en no atrevir-se, de veritat, amb qui no participa degudament amb els seus ingressos a la caixa de tots, persisteix, està legitimant la violència per defensar-nos.
Espanya és el país de la OCDE on el capital paga el tipus més baix i també és el país amb un frau fiscal més elevat.

dilluns, 17 de maig del 2010

18 de maig no vaga d'ensenyament

Els sindicats CCOO, USTEC, UGT i ASPEPC tenien convocada pel dia 18 de maig una vaga a l’ensenyament (a tot l’ensenyament públic, diuen o deien en els pamflets de la convocatòria) per reivindicar un ensenyament de qualitat, i per això convidaven explícitament les famílies (a tota la comunitat educativa, segons els pamflets) a recolzar-la.
Es demanava un increment generalitzat de plantilles i disminució dels alumnes per aula. Que no es tanquin batxillerats nocturns, cicles formatius, caeps ni serveis educatius. Es reivindicava una gestió democràtica i participativa, “reforçant el poder de decisió dels claustres”.
Nota meva: que quedi clar, el poder de decisió dels claustres, no dels consells escolars, no de tota la comunitat educativa.
Es mostrava una explícita negativa a acceptar els projectes de decret d’autonomia i de direcció dels centres; així com a la desregularització de les condicions laborals del professorat. I també una contundent crítica i negativa al calendari del curs vinent.
Es demanava un treball estable i de qualitat i es mostrava una queixa al sistema de nomenaments del personal substitut i interí.

“El dia 13 de maig CCOO unilateralment s’adreça públicament a tots els centres per ‘traslladar’ la vaga del 18 al 2 de juny per fer-la coincidir amb la vaga convocada a tot l’estat pel sector públic contra la retallada dels sou dels funcionaris. A la reunió dels 5 sindicats del divendres 14, USTEC, UGT i ASPEPC accepten la decisió ja presa de CCOO. En realitat estem davant la desconvocatòria sense més de la vaga del 18, perquè tothom sap que el contingut de la del 2 és el que és, encara que ens posem darrere una pancarta els funcionaris de l’ensenyament contra Maragall. (....) Però una cosa és això i l’altra és que estem lluitant contra la política del tripartit i en defensa de l’educació pública: cada mobilització té les seves reivindicacions i el seu espai. Prou ens costa explicar a les famílies que la lluita que portem des de fa anys no és només per defensar les nostres condicions de treball sinó també per defensar una escola pública de qualitat” (l’esquerda, maig 10. Declaració de la CGT davant el “trasllat” de la vaga del 18 al 2).

Allò que jo havia pensat dir, doncs, ja ha estat dit. Afegiré que penso que potser les cúpules d’alguns sindicats tenen compromisos polítics a nivell de confederació que els obliguen a prioritzar unes o altres reivindicacions, que em temo que la proximitat de les eleccions sindicals forcen estratègies que van més enllà de plantejaments reivindicatius, ben legítims, respecte de la qualitat de l’educació a casa nostra.

dilluns, 26 d’abril del 2010

Segueixo meravellant-me amb algunes imatges !!!


Volia comentar-la... però... només em venen al cap penjaments, paraulotes, queixes...
Què hi foten aquests al costat d'aquests ?
A qui (....) o en nom de qui (....) hi van, hi són ?
Per què somriu o somriuen ?
En Josep Lluís... té mal d'estomac ? o, se li ha trencat el somriure de tanta claudicació ?
Els capdavanters d'un esat laic (o és litgh o lithg o ligth ?) o ja no som més que macdonals (Mac, dona'ls pel....) o ja no és real ni virtual.
Què ... hi foten aquests aquí amb aquests ?

divendres, 16 d’abril del 2010

El món de l'educació.

Eleccions sindicals a “educació” a la tardor de 2010.

En l’anàlisi de les darreres eleccions sindicals (2006), CCOO deia que “un dels elements més preocupants en els resultats electorals és la creixent tendència a l’abstenció” .. i que “els resultats no han estat bons”. (Informa, gener 2007). Aquest sindicat considerava que no havien estat capaços de visualitzar davant del professorat algunes millores que haurien obtingut en els darrers anys. I es preguntava quina és la raó: “un alt nivell de malestar entre el personal docent persisteix malgrat la millora objectiva de les condicions laborals. A CCOO entenem l’avís del professorat i actuarem amb rapidesa” (ídem).
CCOO es qüestionava fins i tot el model de representació, “massa retirat del centre, també s’afegeix a un format de representació que resulta carregós, penalitzador pel professorat, allunyat de la realitat del territori i centres de treball” (ídem).
Davant d’aquesta situació, la davallada davant de la USTEC en les eleccions de 2006, CCOO deia que “tot i sabedors des de el primer dia que el sindicat USTEC desenvolupa l’estratègia d’estar en els dos marges del riu: governant amb el Departament i alhora fent de sindicat d’oposició, hem liderat tots els processos de negociació i hem patit tot el desgast en solitari. (...) Ja n’hi ha prou de sindicats d’oposició que no van més enllà de crear plataformes reivindicatives i processos de negociació per dir no a tot i que siguin els sindicats "responsables" que posin la galta per rebre el desgast i les garrotades quan vinguin mal dades” (ídem).

Aquesta reflexió de CCOO la podríem fer alguns pares ( i algunes organitzacions i associacions de mares i pares d’alumnes), amb matisos, respecte dels sindicats. Algun sindicat dels que convoca mobilitzacions ara, està convençut que “la majoria amplia en el Parlament que aconsegueix Maragall està lluny de ser la realitat del país. (...) Comencen a haver moviments d’AMPA’s que escapen al control d’una direcció de la FAPAC compromesa amb el tripartit”.. (l’esquerda, abril 10).
Apareixen crides sindicals, com mai, a les famílies per a participar i recolzar les seves convocatòries contra “les mesures restrictives del departament d’Educació”. Un altre cop les mares i els pares (i avui avis i avies) ens convertirem en la part carnosa de l’entrepà. D’una banda una administració enfrontada amb el poder dels sindicats i per l’altra uns sindicats, en la legítima lluita per resultar hegemònics en la representació professional, que branden cada vegada més (sobretot quan es dirigeixen a les famílies) conceptes genèrics incontestables en el món de les idees: defensa de l’ensenyament públic i de qualitat, el conseller continua menyspreant el sentiment del professorat i de la resta de la comunitat educativa, per l’increment generalitzat de plantilles, disminució de l’alumnat per aula, reforcem el poder de decisió dels claustres, no al decret d’autonomia i al de direcció dels centres, no a aquest calendari escolar....(Eina sindical d’informació, número 432).
CCOO en un full de convocatòria (abril 2010) diu que “Les famílies també s’han d’implicar en la defensa de l’escola pública”. Afirmació difícil d’interpretar (o de pair) per les mares i pares que he conegut a tot Catalunya, dedicant caps de setmana i nits per aconseguir uns ordinadors per unes aules, per a obtenir una associació de mares i pares participativa, engrescadora i innovadora, que intenti, colze a colze amb la resta de la comunitat educativa....
Els sindicats dels professionals de l’ensenyament tenen tota la legitimitat democràtica per a oposar-se a la política del departament, tant com el departament ha donat raons per fer-se’n mereixedor. I de fer-ho en qualsevol forma. Tanmateix no sembla tant clar que, vistos els textos d’alguns sindicats de després de les darreres eleccions sindicals, gaudeixin de legitimitat d’exercici igualment. Els sindicats de classe haurien de ser prou valents, almenys, en configurar una teoria i un discurs propis per a les seves reivindicacions davant del departament. D’altra manera els costarà explicar que la competència electoral no predomina sobre una determinada concepció de l’educació. Per altra banda seria bo que, des d’aquest discurs, expliquessin clarament a les famílies on són els límits entre les reivindicacions sindicals, professionals (ben legítimes) i les reivindicacions quant a la qualitat de l’educació (no fa molts anys, algun dels sindicats reivindicava l’abolició de l’escola). Aquí és on caldrà entrar en el detall i admetre que les possibilitats són moltes i que no necessariament les reivindicacions han de combregar amb aquelles professionals o sindicals. La suposada i manipulada comunió d’interessos entre professionals de l’educació i famílies, si no s’especifica amb molt detall, és una pura instrumentalització política.

Nota: les negretes són meves.

dijous, 25 de març del 2010

Un amic que se n'ha anat: José María Nunes


Els darres anys.. deu ser per l'edat ? he anat comentant, explicant la fugida d'uns, com han marxat uns altres... Tots aquests amics...han deixat una petjada en la meva vida i cap va ser mai....
A Nunes li diuen "cineasta exoerimental" i "llibertari audiovisual" i diuen d'ell que volia innovar, que no volia el cinema espanyol venut (adocenado, en castellà) de les pantalles comercials i que assumia que això el duia a viure en una certa marginalitat. I és en aquesta marginalitat, de les rambles dels anys 70, en sopars llibertaris als voltants del barri xino, amb l'autor del Durruti més conegut, amb en Lluís Andrés i l'Artajo, i els germans Aisa i la Imma i els manobres i paletes del sindicat de la construcció de la CNT, on ens varem conéixer. Ell sempre deia que no era pas anarquista, que no se'n sentia pas capaç !, amb un to provocador que el definia.
Va participar en els sopars que a finals dels noranta feiem a La Rectoria d'Orís una colla de marginals o marginats (amb algun caleró, això sí), com va participar-hi en Ramon Barnils, joves historiadors sobre la guerra civil quan varem recordar-la en el 60 aniversari., els directors d'un documental sobre Delgado i Granados que les televisions catalanes i espanyoles no volien emetre... També va xerrar a Vic convidat pel Forum de Debats.
En un d'aquells sopars tant ben guarnits per en Pep Palau en Nunes se li va dirigir i li va dir: - No tens un plat de llenties i una mica de vi de Jumilla ? A mi no m'omplen aquestes mariconades !
Era carinyosament irreverent, una part dels seus sentiments arribaven als altres a través de les seves mans, dels seus gestos, dels seus crits blasfems...
Salut allà on siguis Nunes !
(La imatge la he piratejat del diari Público del 24 de març de 2010).

divendres, 19 de març del 2010

Segueixo comentant fotografies.

Dies enrera vaig comentar una foto d'El 9 Nou on un grup de dones (només dones) exercien de responsables de l'educació dels fills. Em preguntava on eren els homes.
Avui he trobat aquesta fotografia a osona.com d'una reunió d'un grup polític independentista, a Vic. Segur que no celebraven pas el dia de la dona. Jo he aconseguit comptar-ne tres o quatre de dones.
Si no és problema d'horari, ni és problema de... només n'han de tenir cura els homes de la independència de Catalunya ?

dijous, 18 de març del 2010

... dimissió !

Deformada, corrompuda i manipulada la nostra societat ha convertit una actitud que fou identificadora d’un corrent del pensament en una mena de categoria per a justificar la misèria ideològica.
Els anarquistes, per això es diuen així, estan contra l’estat i, conseqüentment, contra tots els seus governs, contra aquesta forma de concentració del poder que, sobre tot, prové de la renúncia de cada individu a la seva responsabilitat, delegant, per períodes determinats, la seva voluntat i l’exercici dels seus drets i aspiracions i ambicions i il•lusions en unes persones que han esdevingut gestors permanents d’aquesta renúncia i per tant de la seva misèria.
I això succeeix en l’àmbit de la política institucionalitzada i en el del món laboral. Líders sindicals dels grans sindicats del país porten anys i anys sense fer una jornada laboral, exactament com alguns dels representants polítics que porten anys i anys sense haver de competir en un mercat capitalista al que creuen regular (però mai qüestionen).
I a vegades, només per a la seva competència política que només té transcendència en el seu món virtual, però del que patim les conseqüències, s’esbatussen i uns es mostren com els grans enemics del govern (que no de l’estat) i organitzen manifestacions i actes públics (en diuen mobilitzacions) per a comprovar i veure, sobretot, quina ascendència tenen sobre els seus representats. I això esdevé de tal manera evident que passada la turmenta les organitzacions sindicals agraeixen la participació en la mobilització i la secretària del mateix sindicat després de donar moltes gràcies envia als receptors una abraçada. (1)
Cada vegada més em semblen comparables l’oposició (la política i la sindical) i els tubs d’escapament dels vehicles a motor. Sense aquest tub el sistema (vull dir, el motor) explotaria.
(1) Vegeu la carta de la secretària de CCOO ensenyament del 17 de març de 2010.

dimecres, 17 de febrer del 2010

Crisi....? Revolució !

Les dades dels beneficis de les entitats financeres, els sous i complements (per jubilació, per stock options..) dels seus executius, els sous doblats quan no multiplicats d'alguns càrrecs institucionals, el que cobren els mantenidors i analfabets de la televisió escombraries, els imports dels fitxatges d'esportistes d'elit,... davant de la informació de Càritas que constata que a Catalunya ja hi ha (ja són !) 100.000 famílies que no poden assumir, fer front a les mínimes despeses ordinàries perquè cap dels seus membres té cap mena d'ingrés (ni sou, ni pensió de l'atur, ni ajut de 400 euros zapateros, ni renda d'inserció mínima...).
Avui al Parlamento español (Congreso de los Diputados) s'han esbatussat políticament per mostrar davant les càmeres de televisió qui diu millor que té (que no tenen !) un pla contra la crisi.
Jo els n'ofereixo un: primer, i per respectar la constitució, que llegeixin detalladament la sentència del Tribunal Constitucional de 1983 sobre l'expropiació de RUMASA. El TC fa (encara eren molt joves !) una extraordinària interpretació del dret constitucional a la propietat privada que, diu el TC, no és un dret absolut i que ha de fer-se combregar amb l'interès social, general.
Segon, recolzant-se, doncs, amb una jurisprudència que hauria d'haver estat doctrina més estudiada i, sobretot, practicada, procedir a l'expropiació de la riquesa que aquells (tots i cada un) han acumulat i resditribuir-la de tal manera que el teixit productiu (com els agrada de parlar als de CiU) torni a sentir córrer per les seves artèries el crèdit, la inversió, el pagament de les administracions sempre tant tardà, etc.
D'altra manera, potser algun dia fins i tot els més creients recordaran com un franciscà o un jesuita, ja fa segles, va justificar des de l'ortodoxia cristiana, per a determinades circumstàncies, el magnicidi.
Nota o afegitó: En els pressupostos generals de l'estat de 2008, es contempla que CCOO va rebre 6.446.508,18 euros, UGT 6.092.257,09 euros més 1.024.820 i 1.199.337 respectivament pel concepte de participants a òrgans consultius. El total de que van disposar els nombrosos sindicats va pujar a 20.397.948 euros.

dijous, 4 de febrer del 2010

L'educació és una cosa de dones ?... encara ?


Comentari a una fotografia.

Fer un text literari (?) a partir d'una fotografia publicada en la premsa ho he copiat d'un mitjà de comunicació de caire o àmbit geogràfic més, com dir-ho ?, ampla que el de la nostra comarca. Intentaré anar-ho fent sovint, he trobat un seguit de fotografies que, com diuen que deia aquell, xerren pels descosits.

Aquesta la publica El 9 Nou. Hi són els representants ( o representantes ?) de les famílies que reclamen més places escolars a Roda de Ter. D'entrada aplaudir les mares en qüestió per no haver-se quedat només en la conversa de cafè o de la d'entrada d'escola.


El comentari però...

Només hi ha dones representant a les famílies que reclamen una segona línia, més places públiques ?

dimecres, 20 de gener del 2010

25 de Tea-xoc-tre.




Mama, el pijama.

Text literari que va obtenir el primer premi: Premi “Ajuntament de Calldetenes”- 1990
XI è Concurs literari d’Osona, el Ripollès i la Cerdanya.


1.
La Dolors feia veritables esforços per a convèncer els nois i noies que havien de creure allò que representaven. L’assaig resultava esgotador si cada un dels actors no es concentrava, en aquells moments, estrictament en l’actuació. Sense aquesta concentració era impossible la coordinació i la coherència entre una escena i l’altra, i entre elles i el fil conductor de l’espectacle.
Només uns quants d’aquells vint-i-dos adolescents escoltaven realment els crits de la Dolors. Crits repetits una i altra vegada, en una mena de lluita sorda contra la disbauxa d’uns joves cansats de repetir un cop i un altre, i un altre, i un altre i més, la mateixa escena, el mateix gest de recolzar el cap sobre l’espatlla de l’Albert, la mateixa cabriola per a que l’Eva pugi collbotet d’en Joan...
- Ester!!- que crida la Dolors.
- Ester!!- repeteixen la Mireia i la Griselda.
Perquè l’Ester està més enllà de l’espai escenogràfic. Alguna cosa li rutlla pel cap, alguna cosa absolutament aliena a l’assaig, i sembla evident que també aliena als seus estudis. Però ara, la Dolors no representa cap altre paper que el de “directora”, freda, empresària d’un grup amateur, d’aficionats al teatre, a un teatre més aviat coix, un teatre nascut entre les espatlleres del gimnàs de l’Institut i que mor en l’enyorança d’una representació suprema que no arribarà mai. Un teatre d’actors efímers que moren, desapereixen quan acaben COU, quan l’administració, l’edat i l’amor coincideixen en concedir-los la majoria d’edat.
- Ester, portes uns dies ben penjada. No t’has enterat de res del que he dit. Canvia de rotllo, si et plau.


L’Albert es col·loca damunt d’una escala de pintor. Estén davant seu un llençol, la Cristina li posa un coixí sota el clatell. Dorm. Els seus amics, els seus mal somnis, van recitant eslògans publicitaris, xifres, preus, encapçalaments de contractes, de factures, de....
- Prou !!!
I tots queden bocabadats. Aquell crit no hi és al guió que els ha donat la Dolors. O no l’han llegit prou bé el guió.
- Fora de la meva vida !. Fora tots. N’estic fart de tants somnis reals.
La Cristina que tot just fa primer, gira el seu rostre astorat, busca la complicitat pel seu astorament en el rostre d’algun dels més grans. Es mira en Gerard, l’Anna, la Montse... Tots, tots ells es miren sorpresos. Allò no toca. Però al mateix temps, l’expressió ferma i convençuda de l’Albert no els permet de parlar, ni riure...
La interpretació és excel·lent !. La Dolors, meravellada pel gest, transportada per aquella creació genial, espera, deixa fer, pren notes, fa gargots en el guió original, modifica, crea...
- Jo vull ser... dona!
I l’Albert aconsegueix arrossegar-los a tots en la seva història particular, en la seva transformació. Només l’ester manté un gest fred, impersonal, sense sorpresa. També només l’Ester mira fixament l’Albert.
Gairebé palpant els graons, lentament, l’Albert va baixant l’escala. De sobte, la Dolors, intentant no trencar aquell miratge, col·loca una cassette en el magnetòfon. Prem el botó i sona una musica sensual. Al ritme de la música l’Albert es va transformant en Alberta. Es descorda lentament el pijama, mou el cos amb una forçada i mal aconseguida provocació.
I després el pantalon. Sota aquesta roba apareix una faldilla blau cel, lleugera, gairebé etèria i una samarreta negra, seductora, cenyida a un cos prim, provocadorament mascle. No arriba a ser una dona, i només s’acosta al Mick Jagger més ambigu.
L’Ester arranca a aplaudir amb ràbia. La resta la segueixen sense saber per què. Però ella aplaudeix molt fort, les seves mans s’escalfen fins el dolor, somnia l’Albert planxat entre els palmells de les seves mans, que es tornen vermelles, i els seus ulls s’encenen com dues lamparetes tímides al fons d’una església.
I potser amaga una llàgrima entre les parpelles. I potser el cor li batega incomprensiblement entre un sentiment sensual i un descobriment angoixant. I potser, segurament, cap dels altres que l’ha seguida en els aplaudiments, aplaudeix per res més que per trencar un joc fora de lloc, i somriure la broma de l’Albert.
- Molt bé, Albert.- La Dolors tampoc ha anat més enllà de la interpretació. Si no era al guió ho posarem al guió, i així tot queda escrit, el passat, el futur, la realitat i els somnis, res ha d’escapar de la mà del creador.- Molt bé, Albert. Podem fer una escena així, una representació del somni d’un que vol ser dona, la rebel·lió contra la llei dels sexes, però...

I el guió es va perfilant, entre tots van donant-li matisos al paper de l’Albert. La Dolors va concretant el text, apunta el títol de la cançó, fa posar la Griselda, la Gemma, en Guerau, la Mireia i en Joan en una cantó de l’escenari. En Miquel, en Roger, la Magda... es posaran ...


2.
La Mireia i l’Ester, agafades per la cintura, entren, somrients a La Mosca. Al fons de la barra, sota el televisor, l’Albert no pot reprimir un gest de neguit. No sap on mirar, no sap si gesticular per cridar-los l’atenció o esperar que elles s’acostin. La Mireia s’atura a la primera taula, però l’Ester segueix cap al fons.
Dues mirades xoquen al bell mig de la sala, per damunt de la taula de billar. Potser aquestes boles que han xocat també s’han rebotat més enèrgicament que mai, per mor d’un magnetisme extraordinari, lluminós i violent. Els ulls de l’Albert diuen queixa i demanen una carícia. Els de l’ester, desperts, frescos encara de l’aire del carrer, parlen de tendresa, de passió i al mateix temps exigeixen una rigidesa encisadora.
"Com es pot distingir la passió de la ràbia?"


En arribar on és l’Albert l’Ester el toca d’una manera prou ambigua com per a no donar a entendre si saluda, si es queixa, si suggereix... L’Albert deixa lliscar, intentant un somriure, la seva mà pel clatell d’ella, suaument, en una carícia que l’Ester sent dèbil, poc mascle; decepcionant perquè no és el petó a la boca que desitja, i que ella no gosa demanar ni prendre’s, Mentre sent la mà al seu clatell mira a una taula, i somriu a la Griselda, arraulida als braços d’en Joan, somrients tots dos, feliços sembla.

"Serà imprescindible la rialla, per a l'amor ?"

- Una birra ?, Ester.- L’Anna coneix de sobra els gustos dels seus companys de l’Institut. Tots, una hora o altra, venen a La Mosca, i l’Anna, els caps de setmana, els serveix alegre i engrescadora. Quan porta la cervesa fa un comentari divertit, sobre la idea, la nova idea que l’Albert va portar l’altre dia a l’assaig. L’Albert i l’Ester assenteixen, passius, sense cap mena d’emoció.




3.
La Fina és sempre molt puntual. Al mateix temps sembla estar sempre fora de lloc. Es dedica intensament a l’assaig, però difícil descobrir cap mena de passió en el que fa. I malgrat tot resulta ser, en tot allò que fa, modèl·lica, enginyosa. És pragmàtica, sense mai cap mena d’estridència. Hi és i no hi és. Compleix estrictament, i a la perfecció, la tasca que se li encomana. No es queixa de res, ni exigeix res.
Si no fos per un somriure encisador que sempre llueix en els seus llavis , per un rostre atractiu que convida a la conversa, semblaria freda, incandescent, allunyada...
La Dolors fa un gest i, abans que pugui explicar-lo, la Fina canvia de lloc, agafa la bicicleta i torna a repetir, mecànicament, sembla que sense passió, però també sense queixa, l’escena que ja ha repetit mil vegades.
- Quan arribis al mig de l’escenari has de mirar fixament el públic, Fina. Et dirigeixes a ells, a aquells que esperen un discurs, que volen conèixer la història, el resultat, el futur, a aquells nois i noies com tu, que volen saber, conèixer. Els has de convèncer.
La Fina dóna una volta, amb la bicicleta, a l’escenari. S’atura al bell mig, amb una precisió calculada, freda, gairebé malaltissa. Mira el públic, ara gairebé ningú, només la mateixa Dolors, en Toni que s’ha perdut pel gimnàs i en Pep que carreteja papers, fotografies, retalls de diaris....
En Pep, de sobte, es troba amb la mirada de la Fina. Aquella mirada no és la mirada ‘ que ha de convèncer’, que ha dit la Dolors. La Fina té una mirada acusadora, una mirada venjadora, és la mirada adolescent de l’escenari, viva, passional i encisadora que s’enfronta al públic vell, vençut, que es vol reconstruir en el teatre, i que fora de l’espectacle no pot construir ja res més que records.
- Jo vull ser... lliure ! – i aquest crit, l’expressió que hi posa, fan trontollar les ulleres d’en Toni. Sorprèn en Pep que s’asseu lentament; qui sap què passarà ?.
Cap dels joves actors recita ordenadament el text establert. En Pep que s’ha llegit el guió veu que la Fina tampoc repeteix el text acordat. És una rebel·lió artística, és l’assumpció absoluta de la ‘creació col·lectiva’, dels comediants contra els seus propis creadors.
- I aquesta llibertat que reclamo, que exigeixo, que em pertany comporta el vostre silenci. Vivim en un món obra de cadàvers, de les piràmides a la filosofia, de l’Odissea a Ionesco. Reconstruïm, permanentment, per a la vostra satisfacció, ben angoixant per altra banda, els vostres somnis dalt de l’escenari, Ja no us queda més espai ni més món que l’escenari o la tarima. Se us ha escapat la vida i només us queda el teatre i l’epopeia.
En Pep es mira la Dolors. Alguna cosa d’aquell discurs li pertany i, al mateix temps, tot aquell discurs posa en evidència tota l’enyorança d’allò que mai s’aconseguí de fer. El cos de la Fina, inflat d’arrogància, d’una joventut ofensiva, cavalca aquella vella bicicleta com si fora un poltre mitològic, un centaure alat o un mal somni produït per la droga.
- Tots els més vells que jo són esgarrats!
I la Fina desapareix d’escena. La Dolors dubta entre aplaudir, somriure, enfadar-se... Silenci. En el guió aquella escena s’intitulava “Jo vull ser lliure”. La Fina, excepte en la repetició de l’enunciat, no ha parlat de llibertat. Només, potser, ha reivindicat un món sense mestres, sense doctrines, sense religions, sense vells, sense morts... lliure !.


4.
La Dolors cada vegada entenia menys què passava. A partir de les idees que aquells alumnes li havien anat suggerint, havia dibuixat un guió: una sèrie de somnis escenificats, en contraposició de les evidències de la vulgaritat de cada dia.
Però a cada sessió d’assaig, aquells adolescents capgiraven la idea original. La seva interpretació era una mena de rebuig al guió original. Per què? Què passava ?

El gimnàs de l’Institut, ara buit, els alumnes havien de presentar-se a dos quarts de cinc i encara faltaven deu minuts, tenia una mena d’atractiu captivador. El silenci, aquelles barres paral·leles a les partes, els aparells de gimnàstica, avui educació física, aquella escala penjada horitzontalment del sostre i aquelles màrfegues darrera de la porta, aquella olor de suat, una suor física, una mena de recordatori de la vida...
La Dolors va pensar en una relació entre el teatre i l’esport, va pensar en Els Joglars, va pensar en el seu propi gust creatiu, i es va dir que l’esport era sempre repetició, sempre imitació per a superar marques. En canvi el teatre és l’enginy en continua competència contra l’enginy, és la creació contra El Creador. "El teatre és l'obra dels déus."

Va entrar en Pep. Caminava sempre amb una mena de quietud, amb una postura involuntària, gairebé molest amb la seva pròpia presència.
- L’autocar ens costarà... Si la representació del dia 19 a Moià... I, allò dels vestits que...
La Dolors el sentia i es negava a escoltar-lo. Tota aquella informació... aquells números... la relació entre els ingressos i les despeses... “Jo soc la creadora; el producte és obra meva. Jo soc la Idea i la seva representació. Què importa l’autocar, el valor dels vestits, el preu de les entrades !. Cada personatge ha de jugar el seu paper. El teu, Pep, és la suma i la resta. El meu la Idea”.
Entre en Pep i la Dolors, ella totalment fora dels seus pensaments, agafada per una realitat que no voldria, s’enceta una conversa fiscal, comptable, estadística. En Pep paladeja els números i la Dolors els hi va rebotant. Ambdós interpreten, com en un joc banal, el seu paper irrefutable. Els déus, o déu, han assignat, per damunt de l’espectacle, a cada personatge la seva personalitat. Ni la Dolors, ni en Pep poden defugir el seu destí, només esforçar-se en una millor interpretació.
- Alguna cosa no rutlla prou bé, Dolors. L’Albert... ha suspès cinc assignatures en l’ultima avaluació. No és normal.
- Deu estar enamorat !
- No és això Dolors. I si està enamorat li resulta un problema. Ell vol ser una dona.
La Dolors es mira en Pep, interrogativa, al·lucinada, sorpresa... “Què t’enrotlles ara? Confons l’obra amb la vida diària. Has begut i no saps si em parles dels alumnes o dels actors..”
- Que t’has torrat ? Quina bestiesa és aquesta, ara ? L’Albert està enamorat, de l’Ester o de la Gemma, no ho sé. Però només és això. I això només és una evidència de la seva edat.
- No, Dolors. No he begut avui, encara. Una sant miquel per esmorzar, res més.. Ets tu que no t’adones de res. Els teus actors s’han rebel·lat. Els teus actors, com els àngels, reneguen del seu creador, ara de tu. Han assumit els seus papers i els han dut fora de l’escenari. El professor de filosofia ha expulsat la Fina perquè ha fet un discurs heterodox sobre la llibertat. El cap d’estudis ha amonestat la Mireia (pensa que s’ha burlat d’ell) quan li ha contestat que vol ser artista, en preguntar-li quina opció triaria el curs vinent. I l’Anna, la de segon, quan li he preguntat com es trobava m’ha recitat les llistes dels canvis de divises d’ahir.
- Però, què t’empatolles ?
- I em preocupa l’ultima escena. L’escena que has dissenyat com una gran alliberació. L’escena en que els nens, els fills, els alumnes, els soldats... es revolten, i maten el pare, el professor, el comandant...


5.
L’Institut és un edifici ridícul. No hi ha espai per a la meitat dels alumnes que hi assisteixen. En Pep, de vegades d’una manera ben pedant, molts cops amb un orgull estrany, s’esforça en baixar a la planta sense tocar cap dels alumnes. Mai ho aconsegueix. Per una banda té por de sentir-se vell quan ha de fregar el cos amb el d’una noieta i de vegades se sent violent quan ha d’apartar, bruscament, el cos d’un adolescent mascle que li barra el pas.
L’Institut és, tan com petit i ridícul, un monstre. El monstre que engendra els somnis, que destrueix també tants somnis, el monstre bifront, com Jano, que ensenya l’ambició que exigeix l’existència per als alumnes i el fracàs de l’edat, per als professors. Uns i altres, que no ho reconeixen mai, s’esforcen en malmetre l’existència dels altres. No ho diuen, però se senten adversaris. Ells, els alumnes, si són els genis, els millors, els aplicats, en recordar als seus professors que tot podria, encara, potser, ser diferent. I els alumnes que no llueixen en els seus resultats acadèmics perquè fan enyorar als seus professors totes aquelles hores que van deixar de ser innocents, i perquè els recorden que per aconseguir això... tampoc calia...

La Fina es mira el professor de... i en el seu cap es dibuixen els suposats esforços, inútils pensa ella, ara, per aconseguir aquest títol: professor. Ella no vol pas ser professora. Professora de què ? De silencis ? No hi ha res en tot allò que els professors li expliquen que provoqui en ella la més mínima satisfacció. Sent una estranya malenconia per tot allò que no hi és, que la fa sentir "sobrera".
"Jo hi soc sobrera en aquest escenari".

El seu escenari és l’escenari, és el món del somni, aquell món que li permet de dir, sense compromís, que no vol ser còmplice d’aquest món de faràndula, d’aquest món d’enginys, de compromisos socials, de mentides organitzades.
Sona el timbre. S’ha d’entrar a classe. Inesperadament imagina, veu, es representa la professora d’història explicant la importància del descobriment de la mòmia de la dona de Tutancamon, o de Ramses, o de...
“Què m’importa a mi, una altra vegada, la vida dels morts ? En què ha d’afectar els meus sentiments, la meva passió, els meus desitjos.. la combinació de productes químics que han fet possible que ‘la mòmia’ resulti tema del que volen “interès meu” ?
No hi ha cap explicació. La Fina es converteix en un gran no. La Fina esdevé una negació física contra el món que li han donat, es rebel·la i tria l’espectacle, la farsa, el guió dissenyat i pensat per un barrufet enginyós.
Es dirigeix lentament a l’aula. La Pepita, l’enginyosa, estudiosa, sabia, genial i avorrida professora d’història ja ha començat el seu discurs. S’interromp quan entra la Fina.
- Fina ! – i intenta un crit, ridícul, una mena de gest que vol amagar una realitat que sempre ha estat evident entre els seus pupils. – Sempre has d’arribar tard, tu ? Fes el favor d’anar a veure el cap d’estudis, li dius que t’he expulsat de classe.
La Fina, immutable, segueix caminant en direcció a la taula de la professora. La professora d’història intenta entendre. O és Lluís XVI davant de la revolució dels sans-culotte o és Julián Grimau a La Puerta del Sol. O bé només és la història i es troba fit a fit amb la vida. Té tanta por, li fa tanta por la vida, allò quotidià, la violència necessària de cada dia, la necessària violència del progrés, que cau a la cadira, encongida, blanca... L’alumna, l’actriu, el somni, la vida, prenen forma d’actor social, d’esdeveniment històric i els seus braços s’allarguen, les mans li fan un collaret al coll de la ciència, i una pressió transcendental va buidant d’alè i de vida (d’història) el cos de la professora. Els alumnes es queden dubtosos entre l’aplaudiment i la sorpresa. La pressió en el coll es cada cop més angoixant. La cara de la Fina sembla que va agafant color, vida, a mesura que vida i color desapareixen de la Història.

- No ! no !.- La Dolors sempre es queixa quan l’expressió dels rostres és tan real que desdibuixen l’espectacle.- No Fina. El teu gest no ha de ser de satisfacció. No estàs pas fent una obra d’art, no és el crim perfecte. És, potser, una rebel·lió, però no ha de ser una execució política. El teu rostre no és individual, ni tampoc una institució, l’estat o el poble, tampoc ets un bitxí La teva violència, el teu assassinat és obra d’una idea. Ets una idea, no una persona.
La Fina deixa, sembla que amb recança, el coll de la Mireia. Escolta la Dolors i la mira entre interrogativa – “què saps tu?” – i obedient, submisa.

A l’altra banda de l’escenari, callats, l’Ester i l’Albert s’han premut molt fort les mans. Ambdós troben la suor de la mà de l’altre i tots dos enyoren unes paraules que fa temps els han abandonat.
Al fons de la sala, com si no hi fos, en Jordi enveja els enamorats, odia l’escenari i somnia amb la violència de Rambo.



6.
La Maite és i se sap atractiva, bella. Ho nota en les mirades còmplices dels seus companys de classe, i en l’atenció diferenciada que li dispensen alguns professors, i, en contra,algunes professores. És la guerra de la vida, la bellesa, contra la decadència i la vellesa.
A dalt de l’escenari, quan crida que vol ser artista, està reivindicant realment una atenció extraordinària que no es correspon a la que el guió li ha assignat. Ella vol de l’artista només el protagonisme, el poder de decidir i de dominar, el poder que li dóna un cos desitjat contra els desig dels que ella vol i pot menysprear.
- Maite, estem ridiculitzant “l’artista”. Tu, en canvi, més aviat sembla que l’entronitzes, que la re-crees. El cos de l’artista, aquest cos de publicitat, d’spot de gel de bany, aquest cos insinuador, provocador l’has de ridiculitzar. Entra en el paper, endinsa’t en la descripció que t’he fet tantes vegades. No pensis en la noia de ‘Fa, frescor salvatge’, pensa, millor en la mestressa de casa de ‘Persil ho deixa més blanc’ ..
I la Maite, encongida, violenta per dins, busca alguns ulls que la mirin com a dona, alguns ulls que mirin la Maite i no pas el Persil, o el Fa.. Però, ara, a l’ecenari, damunt d’aquestes fustes tan fràgils, s’ha de despullar de la Maite, de dona, de persona i ha de representar una idea que no és seva.
La seva timidesa, que li fa deixar adormida la seva capacitat de seducció en la vida real, es perd damunt de l’escenari, on se li demana aquella timidesa, per a reivindicar el poder del seu cos. Fa, a l’escenari, el paper de Maite quan precisament no l’ha de fer. I no s’atreveix a ser la Maite pel corredor de l’Institut, a la barra de La Mosca o a la Plaça Nova.
- És contra les formes, contra aquest costum estrany que vol lligar el sexe i la violència, millor brutalitat, com una sola identitat. és contra aquest gest barroer que converteix el goig, el plaer en una mena de sacrifici religiós. Contra això crido. Només demano que m’acaronin. Demano el contacte dels dits d’un altre sobre la meva pell, el gust dels meus mugros en tornar-se sagetes, provocats per un teclejar harmoniós d’uns dits amorosos. Demano la humitat d’uns llavis aliens en la humitat dels meus llavis enyorats. Només demano el caliu d’uns braços nus encerclant el meu cos nu. és contra l’exigència del poder sexual que em revolto. Contra la satisfacció individual cercada en el cos d’un altre, contra l’enginy de defugir el compromís que exigeix l’entrega. És contra el sexe com a producte que em revolto.

Un altre cop la Dolors mira, sense veure, el guió que ha anat dibuixant. Si aquests adolescents no canvien no tindrem mai un guió definitiu.
- Maite... de què parles ? A què ve aquesta disbauxa ? Tu creus que podem... en un espectacle que han de finançar els pares... Els mugrons, la pell, el sexe, la satisfacció individual.. Però, què et penses que fem ?
- Dolors ! – i la Maite trasbalsada, inflada de les paraules, amb un to carinyós i autoritari al mateix temps, es dirigeix d’una manera inconcreta a la Idea, al públic, als pares – Dolors, com explicaries tu, en un espectacle finançat pels pares, una mena de calor honest, però passional, una mena de desig indefinit pels llavis d’altri, malgrat sigui per un moment ? Quines paraules han d’expressar un neguit, un calfred, una angoixa excitant que sento quan uns ulls, i no pas sempre els mateixos, em conviden a la vida ?


7. La crítica.

Resum de l’acta de la reunió extraordinària del Consell escolar de l’Institut de batxillerat “Cirviànum” de orelló, que té lloc el dia 30 de juny.

"Reunits: els representants dels pares dels alumnes, els dos alumnes, un membre en representació del personal d'administració i serveis, dos professors i tots els membres de la direcció.
El director de l’Institut: “Per a l’estrena d’enguany hem convidat tots els pares. L’acte estarà emmarcat dins d’un seguit d’altres destinats a la presentació del projecte de la reforma educativa en quan hagi d’afectar l’aspecte creatiu i artístic en una possible branca del batxillerat. El president del Consell Comarcal assistirà a l’acte en representació de la Generalitat, tot i que hi haurà un membre del gabinet d’innovació pedagògica del Departament d’ensenyament que farà una presentació de les experiències que en aquest camp altres instituts han realitzat. La representació, doncs, ha de resultar la culminació d’una sèrie d’esdeveniments que configuren l’aportació del nostre Centre al debat que ha plantejat la reforma educativa, en un camí dirigit, en concret pel que fa al teatre, a l’educació integral dels alumnes per a un nou tipus de relació humana...
El director de l’Institut va interrompre aquí la seva intervenció. Una munió d’alumnes, amb pijama, criden, aplaudeixen, salten i envolten els reunits.
El cap d’estudis, molt neguitós, mirant fixament i interrogativament la Dolors – “ho ha preparat la Dolors en un dels seus cops teatrals ?” – escridassa els alumnes, demana al director que suspengui la reunió, convoca per a demà els representants dels alumnes...
El representant del personal d’administració i serveis riu. Un dels pares, la seva filla ha estat un de les primeres d’entrar a la sala, desconcertat, no sap fer res més que demanar de on ha tret el pijama.
A les deu de la nit es suspèn la sessió. Queden convocats els membres del Consell escolar per a una nova reunió extraordinària per a tractar, un cop el cap d’estudis hagi parlat amb els alumnes, les mesures que calgui prendre davant d’aquesta intolerable actitud dels alumnes."



8. La premsa.
El 9 Nou. Divendres 19 de juliol de 1992. Redacció a Torelló.- Una parella de guàrdies civils varen detenir Jordi Domingo Teixidor, alumne de l’Institut de batxillerat. El detingut estava contemplant les restes de l’incendi, sembla que provocat, que va destruir l’Institut de Batxillerat de Torelló. En el moment de la detenció l’alumne acabava d’escriure amb un esprai, sobre les restes blanques d’una paret la frase “Dolors, t’havia demanat un altre paper”.
Sembla que l’incendi va començar en la part posterior del gimnàs (‘al fons de l’escenari’, ens ha comentat un alumne) en abrandar-se les màrfegues que hi havia acumulades. El foc va estendre’s a la resta del material esportiu, i de divers material del grup de teatre que utilitzava aquell espai pels seus assajos.
Diversos rumors s’han estès pel poble sobre le possible autor. Per a uns seria l’alumne detingut, que va suspendre vàries assignatures de tercer. per a altres hi estaria involucrat l’auxiliar administratiu, Pep Surinyach Arcarons. aquest seria l’autor d’un relat, a l’any 1991, que imaginava i descrivia un incendi d’aquestes característiques. Per altra banda s’ha parlat de les directora del grup de teatre, Dolors Castells Basaganya, com a possible responsable. L’èxit artístic del grup, impossible de mantenir amb els mitjans econòmics de què disposava, l’haurien transtornat de tal manera que hauria decidit destruir la seva obra, el Tea-xoc-tre.
Queda finalment el rumor que l’incendi no hagi existit mai i que la noticia no sigui res més que un "gag" publicitari per a atraure espectadors a l’estrena de la seva última obra, “Mama, el pijama”.



dissabte, 2 de gener del 2010

La meva carta als reis.

Benvolguts reis de l’orient,
Pot ser que us estranyi la meva carta. Més per qui soc, que no pas per la carta mateixa. No he entès mai ben bé quina autoritat i quina legitimitat teniu en poder satisfer o no els desitjos i capricis de nosaltres, els humans... Però, al cap i a la fi, Déu no existeix i hi ha milers d’homes que diuen immolar-se en el seu nom i milers que hi maten. Així que veta-ho aquí jo, ara i avui, em poso a escriure les meves peticions. Ja veureu que no són moltes.. al cap i a la fi els anys ja han anat satisfent les meves aspiracions: gaudeixo d’una família extraordinària, que moltes vegades sembla que no mereixo per la meva deixadesa, pel meu orgull maldestre i la meva vanitat mig amagada. Vivim en un entorn natural incomparable i les nostres necessitats més immediates estan sobradament cobertes.
No sé si està entre les vostres tasques aconseguir unes relacions entre els éssers humans més tranquil·les, més amoroses i menys inclinades a la dominació. Potser us podríeu emportar als vostres magatzems totes les banderes, senyeres, símbols i pàtries, totes les religions i fronteres, tots els guardians i vigilants, tots els mestres i tutors, tots els soldats i els que en volen ser, però de l’altra bàndol....

A mi, m’heu de donar, si en teniu, més tranquil·litat, un posat més de somriure, més plaent a aquells que m’estimen. Ajudeu-me amb els somriures (sembla que a vegades em queden estrets, sense prou curvatura)
Mentrestant us agrairé un llibre per les estones de lleure, un llibre de Saramago, per exemple, que parli de l’evangeli segons Jesucrist.
Així que hi hagi rebaixes busqueu-me unes sabates, una mica calentes, un xic altes, sense arribar a ser això que en diuen botes.
Com que pretenc ser ordenat i meticulós, també m’agradaria una agenda, un lloc per anar apuntant-me (cada dia em costa més recordar-ho tot) els aniversaris, els dies de visita mèdica, alguns àpats amb amics i amigues, les reunions de la Comissió d’Agermanament, allò que vull comentar, encara, als amics per provar de millorar la nostra vida municipal...
Si trobeu un xandall per anar ben guarnit quan el meu fill m’acompanya al tennis, també em farà servei.

No sé si ens veurem a començaments d’any, en qualsevol cas, si sou capaços d’endolcir una mica, uns quants dies, almenys, la vida d’uns quants homenets i homenots... reflexionaré sobre les meves discrepàncies amb la vostra dinastia i, qui sap ?, potser podré ser candidat a patge reial un proper any.

Seguidors