dijous, 26 de novembre del 2009

A L'Esquirol...i la memòria !

Enguany s'han complert (ara fa un mes) cent anys de la Setmana Tràgica i cent anys de l'assassinat de Francesc Ferrer Guardia. En el text de la sentencia que el va condemnar a mort es diu "que los hechos perseguidos en esta causa constituyen un delito consumado de rebelión militar...

..Y, en su virtud, le impone, con arreglo al artículo 238, en su número primero, la pena de muerte, con la accesoria, caso de indulto, de inhabilitación absoluta perpetua; condenándole también a indemnizar todos los daños y perjuicios ocasionados por los incendios, saqueos y deterioros de vías de comunicación, férreas y telegráficas, ocurridos durante la rebelión..." . Es pot llegir tot el judici a Juicio ordinario seguido ante los tribunales militares en la plaza de Barcelona contra Francisco Ferrer Guardia. El pròleg és d'Enric Olivé i Serret i està editat per José J. de Olañeta, de Palma de Mallorca. ISBN:978-84-0716-632-4

dimarts, 24 de novembre del 2009

!00 anys ... de Ferrer Guàrdia i l'Escola Moderna


Publicat a “La Marxa de Catalunya” el 20 d'octubre de 1989.

En l’aniversari de Ferrer i Guàrdia.
El monument, o una còpia, que existeix a Brussel·les en memòria de Ferrer i Guàrdia no sabem on ubicar-lo a Barcelona. No hi ha un lloc on... En els caps dels Caps (abans “forces vives”) de la vida política d’aquest país no hi ha espai per “recordar”...
Quan fa uns anys (dos, tres ?...) els nostres historiadors intel·lectuals varen “escriure” la història de Catalunya (si Orwell sabés que havia estat profeta!) de principis de segle, aquella que parla d’una guerra civil, perquè parlar d’una revolució no es porta ara, els bàndols venien dibuixats per l’adscripció a una o altra senyera o bandera. Per això en aquesta història no hi ha protagonistes si no són els que defensaven una o altra bandera.
Som una gent religiosa, encara que algunes vegades sigui a contracor, i incapaços de construir sense símbols, màrtirs i sants.
Ferrer i Guàrdia que no “era catalanista” (Convergència dixit, és a dir, que no adorava senyeres, mites, dogmes.. per molt laics, que no lights, que foren), no té lloc en la història (almenys en la Història) de Catalunya. Tot i que jo algun dia vaig voler creure que érem catalans tots els que vivim i treballem a...
A Osona podríem posar una placa (un altre cop un símbol, a mi també em vareu educar vosaltres !) en commemoració de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia en una paret de l’Escola Universitària (allí hi fan yuppies catalanistes?) o bé en un dels patis del palau episcopal (allí ho beneeixen, Mil·lenari Cristià de Catalunya com a Estat. El català ja el parlaven els ibers de Savassona ?).
“Els governs han tingut cura, sempre, de dirigir l’educació del poble, i saben millor que ningú que el seu poder està gairebé totalment fonamentat en l’escola, i per això la monopolitzen cada vegada més...” (L’Escola Moderna) Avui també, encara que en les escoles públiques (i de les altres què n’hem de dir?) el domini (educar és domesticar) consisteix en una mena de fe d’esquerres nacionalista (la senyera) que ha vingut a substituir, sense gaire sort, tot val a dir-ho, la fe religiosa dels 1.000 anys cristians de Catalunya.
Hauria de parlar de Ferrer i Guàrdia..., però tampoc voldria ajudar ningú a dibuixar un altre sant o màrtir. El varen afusellar els de sempre, perquè són sempre els mateixos que maten, maten només aquells que temen als homes lliures, i maten en nom de pàtries, dogmes, revolucions totalitàries, maten només aquells que tenen por del dubte científic.
“Si culpa hi ha per l’afusellament de Ferrer, culpa és de tot el cos social, principalment de Barcelona..” (que va dir, massa tard, Cambó. Citat per J. Benet a Maragall y la Semana Trágica).
Que no argumentin la no catalanitat de Ferrer per negar-hi una escultura. Sigueu, almenys, cultes i no demaneu a qui dieu anarquista que hagi donat mostres de patriotisme. Un anarquista, si n’hi ha, és apàtrida; i no perdeu temps esperant que certifiqui que és “cristià vell”!.
I no temeu, els benpensants, que a les escoles d’avui, les escoles modernes, ningú parla del fundador de l’Escola Moderna. A l’escola moderna de Ferrer no s’hi ensenyava religió, no hi havia “notes”, fou de les primeres en la coeducació.. i no la mantenia l’Església ni tampoc l’Estat, pares dels funcionaris.. i la varen afusellar.

dilluns, 16 de novembre del 2009

L'impost de successions

Fa uns dies jo qüestionava això de les herències... Avui repassant textos de premsa que vaig guardant per a llegir, tranquilament, m'he trobat amb un d'en Josep ramoneda (10.11.2009) del qual us copio un trocet:
"En una societat en la que s'ha instal·lat la idea de que l'impost de successions, l'únic realment redistributiu, és un expoli, ens escandalitzarem ara perquè alguns practiquin el avantatgisme en el càrrec públic ?."
L'article és a El País, del 10 de novembre de 2009.

dijous, 12 de novembre del 2009

La por del president del parlament.

La desafecció i la por del president del parlament.

A la premsa escrita o en declaracions a les televisions, els polítics i molts tertulians, no paren de mastegar la paraula desafecció. Desafecció de la política, desafecció a la política. Fins i tot n’he sentit un, a Catalunya Radio, que ha parlat de la desafecció als polítics. Això del llenguatge...!
Uns i altres diuen témer que els escàndols de corrupció publicitats (perquè sembla ser que ja eren públics, segons el dir de tanta gent: ja es veia a venir, ja sabíem que no n’hi havia un pam de net...) anirien anunciant, com un baptista, la desafecció política. Uns i altres ens tornen a vendre la moto que comprenen i escolten la remor popular. Jo més aviat penso que ara han trobat un boc per a carregar-li el mort d’això que ells en diuen desafecció política.
De quina desafecció política parlem ?, si encara avui una munió de treballadors ha anat a buscar aixopluc contra el tancament de l’empresa (alguns treballadors entrevistats parlaven de la “meva empresa” ) davant del Parlament, han xerrat una estoneta amb la senyora Serna i amb altres prohoms i prodones preocupats per la desafecció. Després han anat en processó a la seu del govern.
El drama està en què la gent que pateix això que en diem crisi no s’atreveixen, no saben, no poden, no gosen o ... (silenci sepulcral).... encara... Això que els que manen en diuen desafecció ve perquè el personal, al que només se li permet votar cada quatre anys (allò de la democràcia deliberativa no ha anat més enllà dels caus ferrats ni dels laboratoris acadèmics) i creure que aquesta votació és un veritable procés d’elecció entre diferents possibilitats, ha anat confirmant el temor popular que tots són iguals (si no les persones, sí els aparells dels partits)
El cert és que aquells polítics el que volen dir és que temen, no la desafecció política dels ciutadans, sinó que temen que els ciutadans descobreixin que la política (allò que ha de ser la manera de gestionar els conflictes), l’exercici de la qual s’han atorgat en exclusiva aquests polítics, existeix més enllà de les seves organitzacions polítiques. Que descobreixin que tenen dret, més enllà de la llei, a gaudir en condicions d’igualtat de la riquesa que han contribuït a crear durant anys treballant a Lear, a Nissan, a La Vitri, a ....
El que li fa por al senyor Benach (tanmateix al que millor se li ha escapat explicar-la) és que aquests ciutadans els escombrin les cadires, decideixin buscar formes de distribució de la riquesa obviant, si no hi ha més remei, les lleis (I compte que si ens adormim, creixeran i trobaran líders en la dreta feixista). Siguin les del mercat o les que estableixen drets a la propietat privada.
Els socialdemòcrates (la Convergència, de fa 30 anys) i els socialistes (fins a Suresnnes) s’han emmotllat al mercat, a la partitocràcia més vergonyosa que ens podíem pensar, i ara seran fins i tot capaços d’intentar vendre’ns la moto que això s’arregla amb una llei electoral que no han volgut fer en 30 anys.
Quan va caure el mur de Berlín va caure el símbol d’allò que volia ser resposta a preguntes eternes. Va desaparèixer el món soviètic, es va ensorrar aquell discurs per a aquelles preguntes. Les preguntes, però, segueixen sense resposta. I no es poden fer truites sense trencar ous.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Introducció del llibre (ebook) "De la transició a la..."

Podeu llegir la introducció al meu llibre (ebook) a la meva web http://perso.wanadoo.es/e/PCASTELLS/INTRODUCCIO%20per%20web.pdf , però aquí us en deixo una petita mostra......

INTRODUCCIÓ.
Intentar explicar (me) la relació entre la pràctica política i la teoria política ha estat des de fa molt temps un dels centres d’interès en la meva recerca intel·lectual i un esperó pel meu compromís polític. Això i la meva identificació amb la tradició anarquista, llibertària a Catalunya han anat configurant un caràcter polític determinat.
D’una banda explicitat en la reivindicació del dret a la intervenció (en el sentit més polític del terme) en els assumptes públics, és a dir, en la configuració i posterior gestió de la política, de cada individu, i pel cas, jo. Aquesta reivindicació expressa la meva convicció profunda que, avui en dia especialment, el sistema de partits polítics a Catalunya ja no representa en absolut un procés d’agregació d’interessos de sectors socials determinats per a confrontar-los en l’arena política formal (ajuntaments, parlaments, institucions...) si no que és el contrari, els partits polítics són ens autònoms als que s’adhereixen alguns ciutadans per a confirmar-se una identitat col·lectiva i que “lluiten” entre ells per a repartir i distribuir (entre ells) el poder polític (sotmès al poder econòmic) en el temps i en l’espai.
I de l’altra, fonamentat en la convicció que només d’una manera col·lectiva, a partir de la coincidència d’interessos, hi ha possibilitats de transformació d’aquesta societat que ha renunciat a la participació i cada dia està més allunyada de l’àmbit on es decideixen qüestions que l’afecten individualment (a cada un dels seus membres) i col·lectiva.

Hi ha una opinió generalitzada, estimulada des de determinades corrents del pensament al nostre país, que sosté que som un model d’associacionisme. La meva tesi és que en aquest àmbit també passa com en l’àmbit de les formacions polítiques. Hi ha moltes organitzacions socials (dominen descaradament les esportives: futbol, cacera, pesca, ... i folklòriques) que responen a la iniciativa d’individus compromesos i al voltant dels quals, per a les concretes manifestacions de la seva activitat, es formen col·lectius seguidors d’aquells compromisos. En alguns pobles de la comarca, a més, podeu comprovar que el mateix grup de tres o quatre persones apareix com a capdavanter de tres o quatre de les associacions del municipi. Hi ha més façana que estructura, i tanmateix això no ha de ser impediment per afirmar que un considerable, minoritari, grup de persones al nostre país compromet la seva vida privada per a mantenir compromisos col·lectius que apareixen, moltes vegades, com a característiques de tot el poble.
En aquest aspecte de la participació política, no emmarcat en els formulismes de les institucions constitucionals, també he provat de trobar-hi explicacions i també hi he compromès el meu interès intel·lectual i personal. Tanmateix, malgrat la meva implicació, he procurat sempre mantenir-hi una actitud crítica intentant que aquesta, però, no m’excusés del compromís quotidià; és allò de desitjar la revolució però ser conscient que cal un plat a taula cada dia.

El món del treball i especialment això que n’han dit el moviment obrer ha viscut un procés de desnaturalització extraordinari. Sembla com si el sistema capitalista hagi aconseguit anar donar cos a algunes expectatives del pensament de l’esquerra del segle XIX. De teoritzar sobre l’abolició del treball hem passat, avui dia desgraciadament amb una considerable evidència al carrer , a una defensa aferrissada del lloc de treball. No puc evitar de reflexionar sobre el fet que en les reivindicacions dels treballadors d’avui mai es parli de la distribució de la riquesa. La sagrada propietat privada i els drets d’herència, eixos d’una considerable discussió entre l’anarquisme (Bakunin) i el marxisme (Marx) en el Congrés de la Internacional d’Amsterdam de 18XX, avui no apareixen ni en els pamflets més radicals. I encara podríem afegir-hi, des del món postmodern, aquest escàndol de les retribucions dels grans gestors del capital, que no en són propietaris. Per això em preocupa, contra una certa tristor intel·lectual, un estrany somriure, llegir en una pancarta reivindicativa de treballadors a Vic (18 de febrer de 2009) un text que exigeix un “unes indemnitzacions justes i dignes” o un altre que explica que la manifestació és “pel treball i contra la crisi”.
Aquests treballadors, els seus sindicats representatius, es dirigeixen a les institucions polítiques (amb escassíssimes competències en l’àmbit laboral i econòmic !), i els rep i escolta el president del Consell Comarcal o bé el delegat del govern a la Catalunya central. Encara no han aprés els sindicats que les institucions polítiques cada cop més exerceixen de gestors de les crisis i disbauxes dels capitalistes ?. O no està passant que la gran majoria de governs democràtics del món occidental estan ajudant el sistema financer i no pas directament els “usuaris” de la crisis ?
La transició al nostre país no va fer res més que actualitzar i posar al dia un sistema determinat de relacions socials. Érem la darrera dictadura en el món occidental. En aquest procés de traspàs (terme que també fem servir per dir mort) varen morir una munió d’esperances i d’il·lusions i la majoria dels seus profetes varen anar-se mutant en gestors del nou vell sistema. Dirigents polítics i sindicals, líders veïnals i de l’associacionisme, que s’havien guanyat el respecte de les seves respectives comunitats, varen tastar la poma enverinada de la democràcia i del carrer varen passar al despatx oficial.
Malauradament això ha anat generant tota una pedagogia del compromís polític. Avui en dia hi ha joves que estudien ciències polítiques o administració pública per tal de dedicar-se a la política professionalment. Esdevé així una forma més de guanyar-se la vida (com estudiar arquitectura o veterinària) i deixa de ser un compromís amb una determinada concepció de la societat ideal, l’exigència de convèncer als coetanis amb una determinada cosmogonia. La tècnica (aquest cop aplicada des de les ciències socials) torna a arrabassar l’espai de decisió a la política. Així, responsables polítics a diferents nivells (alcaldes, consellers o presidents comarcals, directors d’escoles o instituts...) estan sotmesos en les seves decisions als criteris tècnics dels arquitectes i enginyers, juristes i pedagogs... més enllà de l’estricte decisió personal, política que exigiria d’aquells la capacitat per adequar-hi els seus plantejaments i sabers científics.

Teniu a les mans, doncs, una recull d’articles publicats majoritàriament a la premsa comarcal, d’Osona. Hi ha una etapa emmarcada en el postfranquisme en la qual els articles es refereixen, fonamentalment, a la situació política a l’ajuntament de Sant Pere de Torelló. La meva residència es trasllada a Barcelona i el meu compromís polític pren cos en el món laboral, entre els grups anarquistes que intenten donar-li cos a una concepció moderna d’allò que fou la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Ni en un ni en l’altre àmbit van reeixir les meves cabòries. Durant anys a Sant Pere de Torelló varen seguir manant alcaldes i regidors que no deixaven de ser allò que algú va anomenar el franquisme sociològic. Convergència va entendre molt bé aquesta malaltia i va prestar la seva cobertura democràtica a molts alcaldes amb aquell tarannà.
A la CNT vaig acabar amb un grup, els apaches, que des d’una heterodòxia considerable qüestionàvem un sindicalisme democràtic, legalista i defensàvem un anarquisme més enllà del món obrer. La identitat de treballador no garanteix en absolut una identitat revolucionària. No volíem ser els dirigents o “la avantguarda” d’uns obrers desarrelats. La CNT, amb l’ajuda dels serveis secrets franquistes encara i d’en Martin Villa, es va suïcidar davant de la seva incapacitat de fer front a un (moribund) moviment obrer format per treballadors amb casa o apartament de segona residència a la costa, hipotecada i BMW a la porta del jardí.
Però aquest recull l’he organitzat en quatre capítols: un dedicat a la Política Local, el segon al món del treball i del consum, Treball i societat, el tercer a Educació i un quart a Especulacions intel·lectuals. Per explicar una mica el context ideològic que vivia, els darrers anys 70, he afegit uns quants articles publicats en un butlletí del sindicat de construcció, al que vaig estar afiliat/militant fins a l’any 1980.

Seguidors