dimecres, 20 de gener de 2010

25 de Tea-xoc-tre.




Mama, el pijama.

Text literari que va obtenir el primer premi: Premi “Ajuntament de Calldetenes”- 1990
XI è Concurs literari d’Osona, el Ripollès i la Cerdanya.


1.
La Dolors feia veritables esforços per a convèncer els nois i noies que havien de creure allò que representaven. L’assaig resultava esgotador si cada un dels actors no es concentrava, en aquells moments, estrictament en l’actuació. Sense aquesta concentració era impossible la coordinació i la coherència entre una escena i l’altra, i entre elles i el fil conductor de l’espectacle.
Només uns quants d’aquells vint-i-dos adolescents escoltaven realment els crits de la Dolors. Crits repetits una i altra vegada, en una mena de lluita sorda contra la disbauxa d’uns joves cansats de repetir un cop i un altre, i un altre, i un altre i més, la mateixa escena, el mateix gest de recolzar el cap sobre l’espatlla de l’Albert, la mateixa cabriola per a que l’Eva pugi collbotet d’en Joan...
- Ester!!- que crida la Dolors.
- Ester!!- repeteixen la Mireia i la Griselda.
Perquè l’Ester està més enllà de l’espai escenogràfic. Alguna cosa li rutlla pel cap, alguna cosa absolutament aliena a l’assaig, i sembla evident que també aliena als seus estudis. Però ara, la Dolors no representa cap altre paper que el de “directora”, freda, empresària d’un grup amateur, d’aficionats al teatre, a un teatre més aviat coix, un teatre nascut entre les espatlleres del gimnàs de l’Institut i que mor en l’enyorança d’una representació suprema que no arribarà mai. Un teatre d’actors efímers que moren, desapereixen quan acaben COU, quan l’administració, l’edat i l’amor coincideixen en concedir-los la majoria d’edat.
- Ester, portes uns dies ben penjada. No t’has enterat de res del que he dit. Canvia de rotllo, si et plau.


L’Albert es col·loca damunt d’una escala de pintor. Estén davant seu un llençol, la Cristina li posa un coixí sota el clatell. Dorm. Els seus amics, els seus mal somnis, van recitant eslògans publicitaris, xifres, preus, encapçalaments de contractes, de factures, de....
- Prou !!!
I tots queden bocabadats. Aquell crit no hi és al guió que els ha donat la Dolors. O no l’han llegit prou bé el guió.
- Fora de la meva vida !. Fora tots. N’estic fart de tants somnis reals.
La Cristina que tot just fa primer, gira el seu rostre astorat, busca la complicitat pel seu astorament en el rostre d’algun dels més grans. Es mira en Gerard, l’Anna, la Montse... Tots, tots ells es miren sorpresos. Allò no toca. Però al mateix temps, l’expressió ferma i convençuda de l’Albert no els permet de parlar, ni riure...
La interpretació és excel·lent !. La Dolors, meravellada pel gest, transportada per aquella creació genial, espera, deixa fer, pren notes, fa gargots en el guió original, modifica, crea...
- Jo vull ser... dona!
I l’Albert aconsegueix arrossegar-los a tots en la seva història particular, en la seva transformació. Només l’ester manté un gest fred, impersonal, sense sorpresa. També només l’Ester mira fixament l’Albert.
Gairebé palpant els graons, lentament, l’Albert va baixant l’escala. De sobte, la Dolors, intentant no trencar aquell miratge, col·loca una cassette en el magnetòfon. Prem el botó i sona una musica sensual. Al ritme de la música l’Albert es va transformant en Alberta. Es descorda lentament el pijama, mou el cos amb una forçada i mal aconseguida provocació.
I després el pantalon. Sota aquesta roba apareix una faldilla blau cel, lleugera, gairebé etèria i una samarreta negra, seductora, cenyida a un cos prim, provocadorament mascle. No arriba a ser una dona, i només s’acosta al Mick Jagger més ambigu.
L’Ester arranca a aplaudir amb ràbia. La resta la segueixen sense saber per què. Però ella aplaudeix molt fort, les seves mans s’escalfen fins el dolor, somnia l’Albert planxat entre els palmells de les seves mans, que es tornen vermelles, i els seus ulls s’encenen com dues lamparetes tímides al fons d’una església.
I potser amaga una llàgrima entre les parpelles. I potser el cor li batega incomprensiblement entre un sentiment sensual i un descobriment angoixant. I potser, segurament, cap dels altres que l’ha seguida en els aplaudiments, aplaudeix per res més que per trencar un joc fora de lloc, i somriure la broma de l’Albert.
- Molt bé, Albert.- La Dolors tampoc ha anat més enllà de la interpretació. Si no era al guió ho posarem al guió, i així tot queda escrit, el passat, el futur, la realitat i els somnis, res ha d’escapar de la mà del creador.- Molt bé, Albert. Podem fer una escena així, una representació del somni d’un que vol ser dona, la rebel·lió contra la llei dels sexes, però...

I el guió es va perfilant, entre tots van donant-li matisos al paper de l’Albert. La Dolors va concretant el text, apunta el títol de la cançó, fa posar la Griselda, la Gemma, en Guerau, la Mireia i en Joan en una cantó de l’escenari. En Miquel, en Roger, la Magda... es posaran ...


2.
La Mireia i l’Ester, agafades per la cintura, entren, somrients a La Mosca. Al fons de la barra, sota el televisor, l’Albert no pot reprimir un gest de neguit. No sap on mirar, no sap si gesticular per cridar-los l’atenció o esperar que elles s’acostin. La Mireia s’atura a la primera taula, però l’Ester segueix cap al fons.
Dues mirades xoquen al bell mig de la sala, per damunt de la taula de billar. Potser aquestes boles que han xocat també s’han rebotat més enèrgicament que mai, per mor d’un magnetisme extraordinari, lluminós i violent. Els ulls de l’Albert diuen queixa i demanen una carícia. Els de l’ester, desperts, frescos encara de l’aire del carrer, parlen de tendresa, de passió i al mateix temps exigeixen una rigidesa encisadora.
"Com es pot distingir la passió de la ràbia?"


En arribar on és l’Albert l’Ester el toca d’una manera prou ambigua com per a no donar a entendre si saluda, si es queixa, si suggereix... L’Albert deixa lliscar, intentant un somriure, la seva mà pel clatell d’ella, suaument, en una carícia que l’Ester sent dèbil, poc mascle; decepcionant perquè no és el petó a la boca que desitja, i que ella no gosa demanar ni prendre’s, Mentre sent la mà al seu clatell mira a una taula, i somriu a la Griselda, arraulida als braços d’en Joan, somrients tots dos, feliços sembla.

"Serà imprescindible la rialla, per a l'amor ?"

- Una birra ?, Ester.- L’Anna coneix de sobra els gustos dels seus companys de l’Institut. Tots, una hora o altra, venen a La Mosca, i l’Anna, els caps de setmana, els serveix alegre i engrescadora. Quan porta la cervesa fa un comentari divertit, sobre la idea, la nova idea que l’Albert va portar l’altre dia a l’assaig. L’Albert i l’Ester assenteixen, passius, sense cap mena d’emoció.




3.
La Fina és sempre molt puntual. Al mateix temps sembla estar sempre fora de lloc. Es dedica intensament a l’assaig, però difícil descobrir cap mena de passió en el que fa. I malgrat tot resulta ser, en tot allò que fa, modèl·lica, enginyosa. És pragmàtica, sense mai cap mena d’estridència. Hi és i no hi és. Compleix estrictament, i a la perfecció, la tasca que se li encomana. No es queixa de res, ni exigeix res.
Si no fos per un somriure encisador que sempre llueix en els seus llavis , per un rostre atractiu que convida a la conversa, semblaria freda, incandescent, allunyada...
La Dolors fa un gest i, abans que pugui explicar-lo, la Fina canvia de lloc, agafa la bicicleta i torna a repetir, mecànicament, sembla que sense passió, però també sense queixa, l’escena que ja ha repetit mil vegades.
- Quan arribis al mig de l’escenari has de mirar fixament el públic, Fina. Et dirigeixes a ells, a aquells que esperen un discurs, que volen conèixer la història, el resultat, el futur, a aquells nois i noies com tu, que volen saber, conèixer. Els has de convèncer.
La Fina dóna una volta, amb la bicicleta, a l’escenari. S’atura al bell mig, amb una precisió calculada, freda, gairebé malaltissa. Mira el públic, ara gairebé ningú, només la mateixa Dolors, en Toni que s’ha perdut pel gimnàs i en Pep que carreteja papers, fotografies, retalls de diaris....
En Pep, de sobte, es troba amb la mirada de la Fina. Aquella mirada no és la mirada ‘ que ha de convèncer’, que ha dit la Dolors. La Fina té una mirada acusadora, una mirada venjadora, és la mirada adolescent de l’escenari, viva, passional i encisadora que s’enfronta al públic vell, vençut, que es vol reconstruir en el teatre, i que fora de l’espectacle no pot construir ja res més que records.
- Jo vull ser... lliure ! – i aquest crit, l’expressió que hi posa, fan trontollar les ulleres d’en Toni. Sorprèn en Pep que s’asseu lentament; qui sap què passarà ?.
Cap dels joves actors recita ordenadament el text establert. En Pep que s’ha llegit el guió veu que la Fina tampoc repeteix el text acordat. És una rebel·lió artística, és l’assumpció absoluta de la ‘creació col·lectiva’, dels comediants contra els seus propis creadors.
- I aquesta llibertat que reclamo, que exigeixo, que em pertany comporta el vostre silenci. Vivim en un món obra de cadàvers, de les piràmides a la filosofia, de l’Odissea a Ionesco. Reconstruïm, permanentment, per a la vostra satisfacció, ben angoixant per altra banda, els vostres somnis dalt de l’escenari, Ja no us queda més espai ni més món que l’escenari o la tarima. Se us ha escapat la vida i només us queda el teatre i l’epopeia.
En Pep es mira la Dolors. Alguna cosa d’aquell discurs li pertany i, al mateix temps, tot aquell discurs posa en evidència tota l’enyorança d’allò que mai s’aconseguí de fer. El cos de la Fina, inflat d’arrogància, d’una joventut ofensiva, cavalca aquella vella bicicleta com si fora un poltre mitològic, un centaure alat o un mal somni produït per la droga.
- Tots els més vells que jo són esgarrats!
I la Fina desapareix d’escena. La Dolors dubta entre aplaudir, somriure, enfadar-se... Silenci. En el guió aquella escena s’intitulava “Jo vull ser lliure”. La Fina, excepte en la repetició de l’enunciat, no ha parlat de llibertat. Només, potser, ha reivindicat un món sense mestres, sense doctrines, sense religions, sense vells, sense morts... lliure !.


4.
La Dolors cada vegada entenia menys què passava. A partir de les idees que aquells alumnes li havien anat suggerint, havia dibuixat un guió: una sèrie de somnis escenificats, en contraposició de les evidències de la vulgaritat de cada dia.
Però a cada sessió d’assaig, aquells adolescents capgiraven la idea original. La seva interpretació era una mena de rebuig al guió original. Per què? Què passava ?

El gimnàs de l’Institut, ara buit, els alumnes havien de presentar-se a dos quarts de cinc i encara faltaven deu minuts, tenia una mena d’atractiu captivador. El silenci, aquelles barres paral·leles a les partes, els aparells de gimnàstica, avui educació física, aquella escala penjada horitzontalment del sostre i aquelles màrfegues darrera de la porta, aquella olor de suat, una suor física, una mena de recordatori de la vida...
La Dolors va pensar en una relació entre el teatre i l’esport, va pensar en Els Joglars, va pensar en el seu propi gust creatiu, i es va dir que l’esport era sempre repetició, sempre imitació per a superar marques. En canvi el teatre és l’enginy en continua competència contra l’enginy, és la creació contra El Creador. "El teatre és l'obra dels déus."

Va entrar en Pep. Caminava sempre amb una mena de quietud, amb una postura involuntària, gairebé molest amb la seva pròpia presència.
- L’autocar ens costarà... Si la representació del dia 19 a Moià... I, allò dels vestits que...
La Dolors el sentia i es negava a escoltar-lo. Tota aquella informació... aquells números... la relació entre els ingressos i les despeses... “Jo soc la creadora; el producte és obra meva. Jo soc la Idea i la seva representació. Què importa l’autocar, el valor dels vestits, el preu de les entrades !. Cada personatge ha de jugar el seu paper. El teu, Pep, és la suma i la resta. El meu la Idea”.
Entre en Pep i la Dolors, ella totalment fora dels seus pensaments, agafada per una realitat que no voldria, s’enceta una conversa fiscal, comptable, estadística. En Pep paladeja els números i la Dolors els hi va rebotant. Ambdós interpreten, com en un joc banal, el seu paper irrefutable. Els déus, o déu, han assignat, per damunt de l’espectacle, a cada personatge la seva personalitat. Ni la Dolors, ni en Pep poden defugir el seu destí, només esforçar-se en una millor interpretació.
- Alguna cosa no rutlla prou bé, Dolors. L’Albert... ha suspès cinc assignatures en l’ultima avaluació. No és normal.
- Deu estar enamorat !
- No és això Dolors. I si està enamorat li resulta un problema. Ell vol ser una dona.
La Dolors es mira en Pep, interrogativa, al·lucinada, sorpresa... “Què t’enrotlles ara? Confons l’obra amb la vida diària. Has begut i no saps si em parles dels alumnes o dels actors..”
- Que t’has torrat ? Quina bestiesa és aquesta, ara ? L’Albert està enamorat, de l’Ester o de la Gemma, no ho sé. Però només és això. I això només és una evidència de la seva edat.
- No, Dolors. No he begut avui, encara. Una sant miquel per esmorzar, res més.. Ets tu que no t’adones de res. Els teus actors s’han rebel·lat. Els teus actors, com els àngels, reneguen del seu creador, ara de tu. Han assumit els seus papers i els han dut fora de l’escenari. El professor de filosofia ha expulsat la Fina perquè ha fet un discurs heterodox sobre la llibertat. El cap d’estudis ha amonestat la Mireia (pensa que s’ha burlat d’ell) quan li ha contestat que vol ser artista, en preguntar-li quina opció triaria el curs vinent. I l’Anna, la de segon, quan li he preguntat com es trobava m’ha recitat les llistes dels canvis de divises d’ahir.
- Però, què t’empatolles ?
- I em preocupa l’ultima escena. L’escena que has dissenyat com una gran alliberació. L’escena en que els nens, els fills, els alumnes, els soldats... es revolten, i maten el pare, el professor, el comandant...


5.
L’Institut és un edifici ridícul. No hi ha espai per a la meitat dels alumnes que hi assisteixen. En Pep, de vegades d’una manera ben pedant, molts cops amb un orgull estrany, s’esforça en baixar a la planta sense tocar cap dels alumnes. Mai ho aconsegueix. Per una banda té por de sentir-se vell quan ha de fregar el cos amb el d’una noieta i de vegades se sent violent quan ha d’apartar, bruscament, el cos d’un adolescent mascle que li barra el pas.
L’Institut és, tan com petit i ridícul, un monstre. El monstre que engendra els somnis, que destrueix també tants somnis, el monstre bifront, com Jano, que ensenya l’ambició que exigeix l’existència per als alumnes i el fracàs de l’edat, per als professors. Uns i altres, que no ho reconeixen mai, s’esforcen en malmetre l’existència dels altres. No ho diuen, però se senten adversaris. Ells, els alumnes, si són els genis, els millors, els aplicats, en recordar als seus professors que tot podria, encara, potser, ser diferent. I els alumnes que no llueixen en els seus resultats acadèmics perquè fan enyorar als seus professors totes aquelles hores que van deixar de ser innocents, i perquè els recorden que per aconseguir això... tampoc calia...

La Fina es mira el professor de... i en el seu cap es dibuixen els suposats esforços, inútils pensa ella, ara, per aconseguir aquest títol: professor. Ella no vol pas ser professora. Professora de què ? De silencis ? No hi ha res en tot allò que els professors li expliquen que provoqui en ella la més mínima satisfacció. Sent una estranya malenconia per tot allò que no hi és, que la fa sentir "sobrera".
"Jo hi soc sobrera en aquest escenari".

El seu escenari és l’escenari, és el món del somni, aquell món que li permet de dir, sense compromís, que no vol ser còmplice d’aquest món de faràndula, d’aquest món d’enginys, de compromisos socials, de mentides organitzades.
Sona el timbre. S’ha d’entrar a classe. Inesperadament imagina, veu, es representa la professora d’història explicant la importància del descobriment de la mòmia de la dona de Tutancamon, o de Ramses, o de...
“Què m’importa a mi, una altra vegada, la vida dels morts ? En què ha d’afectar els meus sentiments, la meva passió, els meus desitjos.. la combinació de productes químics que han fet possible que ‘la mòmia’ resulti tema del que volen “interès meu” ?
No hi ha cap explicació. La Fina es converteix en un gran no. La Fina esdevé una negació física contra el món que li han donat, es rebel·la i tria l’espectacle, la farsa, el guió dissenyat i pensat per un barrufet enginyós.
Es dirigeix lentament a l’aula. La Pepita, l’enginyosa, estudiosa, sabia, genial i avorrida professora d’història ja ha començat el seu discurs. S’interromp quan entra la Fina.
- Fina ! – i intenta un crit, ridícul, una mena de gest que vol amagar una realitat que sempre ha estat evident entre els seus pupils. – Sempre has d’arribar tard, tu ? Fes el favor d’anar a veure el cap d’estudis, li dius que t’he expulsat de classe.
La Fina, immutable, segueix caminant en direcció a la taula de la professora. La professora d’història intenta entendre. O és Lluís XVI davant de la revolució dels sans-culotte o és Julián Grimau a La Puerta del Sol. O bé només és la història i es troba fit a fit amb la vida. Té tanta por, li fa tanta por la vida, allò quotidià, la violència necessària de cada dia, la necessària violència del progrés, que cau a la cadira, encongida, blanca... L’alumna, l’actriu, el somni, la vida, prenen forma d’actor social, d’esdeveniment històric i els seus braços s’allarguen, les mans li fan un collaret al coll de la ciència, i una pressió transcendental va buidant d’alè i de vida (d’història) el cos de la professora. Els alumnes es queden dubtosos entre l’aplaudiment i la sorpresa. La pressió en el coll es cada cop més angoixant. La cara de la Fina sembla que va agafant color, vida, a mesura que vida i color desapareixen de la Història.

- No ! no !.- La Dolors sempre es queixa quan l’expressió dels rostres és tan real que desdibuixen l’espectacle.- No Fina. El teu gest no ha de ser de satisfacció. No estàs pas fent una obra d’art, no és el crim perfecte. És, potser, una rebel·lió, però no ha de ser una execució política. El teu rostre no és individual, ni tampoc una institució, l’estat o el poble, tampoc ets un bitxí La teva violència, el teu assassinat és obra d’una idea. Ets una idea, no una persona.
La Fina deixa, sembla que amb recança, el coll de la Mireia. Escolta la Dolors i la mira entre interrogativa – “què saps tu?” – i obedient, submisa.

A l’altra banda de l’escenari, callats, l’Ester i l’Albert s’han premut molt fort les mans. Ambdós troben la suor de la mà de l’altre i tots dos enyoren unes paraules que fa temps els han abandonat.
Al fons de la sala, com si no hi fos, en Jordi enveja els enamorats, odia l’escenari i somnia amb la violència de Rambo.



6.
La Maite és i se sap atractiva, bella. Ho nota en les mirades còmplices dels seus companys de classe, i en l’atenció diferenciada que li dispensen alguns professors, i, en contra,algunes professores. És la guerra de la vida, la bellesa, contra la decadència i la vellesa.
A dalt de l’escenari, quan crida que vol ser artista, està reivindicant realment una atenció extraordinària que no es correspon a la que el guió li ha assignat. Ella vol de l’artista només el protagonisme, el poder de decidir i de dominar, el poder que li dóna un cos desitjat contra els desig dels que ella vol i pot menysprear.
- Maite, estem ridiculitzant “l’artista”. Tu, en canvi, més aviat sembla que l’entronitzes, que la re-crees. El cos de l’artista, aquest cos de publicitat, d’spot de gel de bany, aquest cos insinuador, provocador l’has de ridiculitzar. Entra en el paper, endinsa’t en la descripció que t’he fet tantes vegades. No pensis en la noia de ‘Fa, frescor salvatge’, pensa, millor en la mestressa de casa de ‘Persil ho deixa més blanc’ ..
I la Maite, encongida, violenta per dins, busca alguns ulls que la mirin com a dona, alguns ulls que mirin la Maite i no pas el Persil, o el Fa.. Però, ara, a l’ecenari, damunt d’aquestes fustes tan fràgils, s’ha de despullar de la Maite, de dona, de persona i ha de representar una idea que no és seva.
La seva timidesa, que li fa deixar adormida la seva capacitat de seducció en la vida real, es perd damunt de l’escenari, on se li demana aquella timidesa, per a reivindicar el poder del seu cos. Fa, a l’escenari, el paper de Maite quan precisament no l’ha de fer. I no s’atreveix a ser la Maite pel corredor de l’Institut, a la barra de La Mosca o a la Plaça Nova.
- És contra les formes, contra aquest costum estrany que vol lligar el sexe i la violència, millor brutalitat, com una sola identitat. és contra aquest gest barroer que converteix el goig, el plaer en una mena de sacrifici religiós. Contra això crido. Només demano que m’acaronin. Demano el contacte dels dits d’un altre sobre la meva pell, el gust dels meus mugros en tornar-se sagetes, provocats per un teclejar harmoniós d’uns dits amorosos. Demano la humitat d’uns llavis aliens en la humitat dels meus llavis enyorats. Només demano el caliu d’uns braços nus encerclant el meu cos nu. és contra l’exigència del poder sexual que em revolto. Contra la satisfacció individual cercada en el cos d’un altre, contra l’enginy de defugir el compromís que exigeix l’entrega. És contra el sexe com a producte que em revolto.

Un altre cop la Dolors mira, sense veure, el guió que ha anat dibuixant. Si aquests adolescents no canvien no tindrem mai un guió definitiu.
- Maite... de què parles ? A què ve aquesta disbauxa ? Tu creus que podem... en un espectacle que han de finançar els pares... Els mugrons, la pell, el sexe, la satisfacció individual.. Però, què et penses que fem ?
- Dolors ! – i la Maite trasbalsada, inflada de les paraules, amb un to carinyós i autoritari al mateix temps, es dirigeix d’una manera inconcreta a la Idea, al públic, als pares – Dolors, com explicaries tu, en un espectacle finançat pels pares, una mena de calor honest, però passional, una mena de desig indefinit pels llavis d’altri, malgrat sigui per un moment ? Quines paraules han d’expressar un neguit, un calfred, una angoixa excitant que sento quan uns ulls, i no pas sempre els mateixos, em conviden a la vida ?


7. La crítica.

Resum de l’acta de la reunió extraordinària del Consell escolar de l’Institut de batxillerat “Cirviànum” de orelló, que té lloc el dia 30 de juny.

"Reunits: els representants dels pares dels alumnes, els dos alumnes, un membre en representació del personal d'administració i serveis, dos professors i tots els membres de la direcció.
El director de l’Institut: “Per a l’estrena d’enguany hem convidat tots els pares. L’acte estarà emmarcat dins d’un seguit d’altres destinats a la presentació del projecte de la reforma educativa en quan hagi d’afectar l’aspecte creatiu i artístic en una possible branca del batxillerat. El president del Consell Comarcal assistirà a l’acte en representació de la Generalitat, tot i que hi haurà un membre del gabinet d’innovació pedagògica del Departament d’ensenyament que farà una presentació de les experiències que en aquest camp altres instituts han realitzat. La representació, doncs, ha de resultar la culminació d’una sèrie d’esdeveniments que configuren l’aportació del nostre Centre al debat que ha plantejat la reforma educativa, en un camí dirigit, en concret pel que fa al teatre, a l’educació integral dels alumnes per a un nou tipus de relació humana...
El director de l’Institut va interrompre aquí la seva intervenció. Una munió d’alumnes, amb pijama, criden, aplaudeixen, salten i envolten els reunits.
El cap d’estudis, molt neguitós, mirant fixament i interrogativament la Dolors – “ho ha preparat la Dolors en un dels seus cops teatrals ?” – escridassa els alumnes, demana al director que suspengui la reunió, convoca per a demà els representants dels alumnes...
El representant del personal d’administració i serveis riu. Un dels pares, la seva filla ha estat un de les primeres d’entrar a la sala, desconcertat, no sap fer res més que demanar de on ha tret el pijama.
A les deu de la nit es suspèn la sessió. Queden convocats els membres del Consell escolar per a una nova reunió extraordinària per a tractar, un cop el cap d’estudis hagi parlat amb els alumnes, les mesures que calgui prendre davant d’aquesta intolerable actitud dels alumnes."



8. La premsa.
El 9 Nou. Divendres 19 de juliol de 1992. Redacció a Torelló.- Una parella de guàrdies civils varen detenir Jordi Domingo Teixidor, alumne de l’Institut de batxillerat. El detingut estava contemplant les restes de l’incendi, sembla que provocat, que va destruir l’Institut de Batxillerat de Torelló. En el moment de la detenció l’alumne acabava d’escriure amb un esprai, sobre les restes blanques d’una paret la frase “Dolors, t’havia demanat un altre paper”.
Sembla que l’incendi va començar en la part posterior del gimnàs (‘al fons de l’escenari’, ens ha comentat un alumne) en abrandar-se les màrfegues que hi havia acumulades. El foc va estendre’s a la resta del material esportiu, i de divers material del grup de teatre que utilitzava aquell espai pels seus assajos.
Diversos rumors s’han estès pel poble sobre le possible autor. Per a uns seria l’alumne detingut, que va suspendre vàries assignatures de tercer. per a altres hi estaria involucrat l’auxiliar administratiu, Pep Surinyach Arcarons. aquest seria l’autor d’un relat, a l’any 1991, que imaginava i descrivia un incendi d’aquestes característiques. Per altra banda s’ha parlat de les directora del grup de teatre, Dolors Castells Basaganya, com a possible responsable. L’èxit artístic del grup, impossible de mantenir amb els mitjans econòmics de què disposava, l’haurien transtornat de tal manera que hauria decidit destruir la seva obra, el Tea-xoc-tre.
Queda finalment el rumor que l’incendi no hagi existit mai i que la noticia no sigui res més que un "gag" publicitari per a atraure espectadors a l’estrena de la seva última obra, “Mama, el pijama”.



Seguidors