Els sindicats CCOO, USTEC, UGT i ASPEPC tenien convocada pel dia 18 de maig una vaga a l’ensenyament (a tot l’ensenyament públic, diuen o deien en els pamflets de la convocatòria) per reivindicar un ensenyament de qualitat, i per això convidaven explícitament les famílies (a tota la comunitat educativa, segons els pamflets) a recolzar-la.
Es demanava un increment generalitzat de plantilles i disminució dels alumnes per aula. Que no es tanquin batxillerats nocturns, cicles formatius, caeps ni serveis educatius. Es reivindicava una gestió democràtica i participativa, “reforçant el poder de decisió dels claustres”.
Nota meva: que quedi clar, el poder de decisió dels claustres, no dels consells escolars, no de tota la comunitat educativa.
Es mostrava una explícita negativa a acceptar els projectes de decret d’autonomia i de direcció dels centres; així com a la desregularització de les condicions laborals del professorat. I també una contundent crítica i negativa al calendari del curs vinent.
Es demanava un treball estable i de qualitat i es mostrava una queixa al sistema de nomenaments del personal substitut i interí.
“El dia 13 de maig CCOO unilateralment s’adreça públicament a tots els centres per ‘traslladar’ la vaga del 18 al 2 de juny per fer-la coincidir amb la vaga convocada a tot l’estat pel sector públic contra la retallada dels sou dels funcionaris. A la reunió dels 5 sindicats del divendres 14, USTEC, UGT i ASPEPC accepten la decisió ja presa de CCOO. En realitat estem davant la desconvocatòria sense més de la vaga del 18, perquè tothom sap que el contingut de la del 2 és el que és, encara que ens posem darrere una pancarta els funcionaris de l’ensenyament contra Maragall. (....) Però una cosa és això i l’altra és que estem lluitant contra la política del tripartit i en defensa de l’educació pública: cada mobilització té les seves reivindicacions i el seu espai. Prou ens costa explicar a les famílies que la lluita que portem des de fa anys no és només per defensar les nostres condicions de treball sinó també per defensar una escola pública de qualitat” (l’esquerda, maig 10. Declaració de la CGT davant el “trasllat” de la vaga del 18 al 2).
Allò que jo havia pensat dir, doncs, ja ha estat dit. Afegiré que penso que potser les cúpules d’alguns sindicats tenen compromisos polítics a nivell de confederació que els obliguen a prioritzar unes o altres reivindicacions, que em temo que la proximitat de les eleccions sindicals forcen estratègies que van més enllà de plantejaments reivindicatius, ben legítims, respecte de la qualitat de l’educació a casa nostra.
Es demanava un increment generalitzat de plantilles i disminució dels alumnes per aula. Que no es tanquin batxillerats nocturns, cicles formatius, caeps ni serveis educatius. Es reivindicava una gestió democràtica i participativa, “reforçant el poder de decisió dels claustres”.
Nota meva: que quedi clar, el poder de decisió dels claustres, no dels consells escolars, no de tota la comunitat educativa.
Es mostrava una explícita negativa a acceptar els projectes de decret d’autonomia i de direcció dels centres; així com a la desregularització de les condicions laborals del professorat. I també una contundent crítica i negativa al calendari del curs vinent.
Es demanava un treball estable i de qualitat i es mostrava una queixa al sistema de nomenaments del personal substitut i interí.
“El dia 13 de maig CCOO unilateralment s’adreça públicament a tots els centres per ‘traslladar’ la vaga del 18 al 2 de juny per fer-la coincidir amb la vaga convocada a tot l’estat pel sector públic contra la retallada dels sou dels funcionaris. A la reunió dels 5 sindicats del divendres 14, USTEC, UGT i ASPEPC accepten la decisió ja presa de CCOO. En realitat estem davant la desconvocatòria sense més de la vaga del 18, perquè tothom sap que el contingut de la del 2 és el que és, encara que ens posem darrere una pancarta els funcionaris de l’ensenyament contra Maragall. (....) Però una cosa és això i l’altra és que estem lluitant contra la política del tripartit i en defensa de l’educació pública: cada mobilització té les seves reivindicacions i el seu espai. Prou ens costa explicar a les famílies que la lluita que portem des de fa anys no és només per defensar les nostres condicions de treball sinó també per defensar una escola pública de qualitat” (l’esquerda, maig 10. Declaració de la CGT davant el “trasllat” de la vaga del 18 al 2).
Allò que jo havia pensat dir, doncs, ja ha estat dit. Afegiré que penso que potser les cúpules d’alguns sindicats tenen compromisos polítics a nivell de confederació que els obliguen a prioritzar unes o altres reivindicacions, que em temo que la proximitat de les eleccions sindicals forcen estratègies que van més enllà de plantejaments reivindicatius, ben legítims, respecte de la qualitat de l’educació a casa nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada