dimarts, 20 de març de 2012

La vaga del 29 de març

Que miserables alguns polítics professionals (Mas, Guindos...) i el president de la patronal espanyola, originari de Torelló ell, quan titllen, per a denigrar-ne la seva convocatòria, la vaga del dia 29 de ‘política’. Que el concepte, en boca de polítics professionals, serveixi per a denigrar resultaria còmic si no fos que esdevé un símptoma de la misèria ideològica que ens té amarats.
La vaga, una vaga, és evidentment política, com comprar o no una marca determinada de cotxe, com triar un o altre centre educatiu pel teu fill, com intentar defraudar a hisenda i com casar-se o no només pel civil...
Ara bé, què és això d’una vaga general en el segle XXI ? La vaga dels treballadors d’una empresa (diguem La Canadiense) era la substanciació de l’enfrontament, pel salari o per les condicions de treball, entre els treballadors i els amos, els propietaris, els que obtenien la plusvàlua, vaja. Amos i propietaris amb noms i cognoms, amb família, identificables individualment. La confrontació s’acabava amb la victòria d’uns o dels altres, i sant tornem-hi.
La vaga general, tots els sectors i totes les empreses, necessàriament deu seu una confrontació amb tot el sistema, no només contra una determinada propietat industrial, ni tampoc només contra una determinada legislació específica, potser, dic jo, em sembla....
Em preocupa, de fa uns anys, que estiguem vivint sota la forma de sindicat únic, altra vegada. Sempre veig junts, amb els corresponents logotips fent-los de fons, el caps dels dos sindicats majoritaris. Haurà aconseguit CCOO allò de la unificació sindical que no va aconseguir els anys 70 ?
El to de mestratge, de dirigents entesos, tant diferent d’aquell que feien servir els ‘camacho’ i ‘redondo’ que responia a allò que havien proposat i decidit prèviament els treballadors en allò que se’n deien assemblees de zona... i els tants anys fent-ho...
M’agradava, fa anys, qüestionar el sindicalisme de CCOO i de UGT perquè estaven negociant convenis col·lectius en les grans empreses i jo defensava que la figura mediatitzava la capacitat autoorganitzativa dels treballadors. Mai vaig entendre que la seva majoria de vots en eleccions sindicals els atorgués llocs en els consells d’administració de determinades entitats financeres. Entenia, encara que no compartia, que des de CCOO es defensés un tipus de societat que s’allunyava considerablement del que dibuixava el sindicat socialista, més moderat i molt més possibilista, d’una socialdemocràcia que potser ja anunciava la seva actual desfeta.
Parlant de l’escola, algú feia servir el següent exemple per explicar com ha quedat enrere en el temps. Un metge del segle XIX es perdria en una quiròfan o en un hospital d’avui. Un mestre del segle XIX no trobaria diferències substancials entre les seves aules i les actuals. Doncs bé, jo em temo que els sindicats estan com el mestre. Els instruments, els mètodes només han canviat quan ha estat per a emmotllar-se al sistema.
Segueixen al voltant del repartiment del treball, de les hores de treball en comptes de començar a plantejar, d’entrada, la distribució de la riquesa. Els sindicats han abandonat la capacitat moral, que tingueren, de ser principalment referents d’una possible i diferent forma de vida, amb preeminència de l’individu i de la política sobre les entitats i el mercat, el diner, l’economia.
Benvinguda sigui, doncs, la vaga... però i l’endemà ?

1 comentari:

jl ha dit...

A moltes sales de professors/es se sent dir que 'els joves no fan res' 'els joves no es mobilitzen' i frases similars però, i nosaltres què fem?
Ens agradi o no som un model que alguns estudiants segueixen. Ens agradi o no som un mirall en el qual molts joves es miren.
Doncs fem el que hem de fer: ensenyem a fer una vaga fent-la, ensenyem a ser crítics criticant el poder establert.
Passem a l'acció de manera activa i no passiva.

http://joseluisregojo.blogspot.com.es/2012/03/que-hacer-ante-la-huelga-que-fer-davant.html

Seguidors