divendres, 11 de maig de 2012

Apunts per a una història política del municipi de Santa Maria de Corcó (I).




La vida de cadascú és lenta, però al seu costat la vida dels pobles encara ho és molt més. Per això tinc la sensació que avui vivim encara amb les petjades lentes de la història de cada municipi, de fa anys i anys, marcades en el llom del nostre comportament col·lectiu.
Sempre he cregut que sempre mana la dreta, i quan he tingut alguna proximitat a això que se’n diu manar, sempre he intentat que aquest poder es difuminés entre tots i cada un dels seus titulars reals. Avui, per exemple, esforçant-me en intentar que al meu poble hi hagi un consell ciutadà, la representació dels diferents col·lectius que conformen això que, no sé perquè, se n’ha dit la societat civil (ni que n’hi haguera una de militar !). Segurament algú sabrà llegir que el que pretenc és tornar el poder a les mans dels que mai l’haurien d’haver cedit, ni a mi !. I en conseqüència, sostreure’l de les institucions democràtiques actuals.
Al meu poble, mort el dictador, un intent de ‘modernització’ dels que menys s’havien compromès amb el règim anterior fou aplacat sense contemplacions. M’expliquen que gairebé s’arribà a les mans. Diuen que si per noms i normes. Ve d’aquells dies la mort civil i política d’alguns i la reconstrucció orgànica dels altres. Mai més els passaria a les elits del municipi (els propietaris històrics i els que n’han esdevingut i els petits industrials, una mena d’aristocràcia en retrocés)  una badada com aquella. Anys més tard, quan una agrupació mal anomenada IPMO haguera pogut governar (per la majoria de vots obtinguts) les elits varen enterrar la seva destral de guerra interna i sempre més, amb diferents equilibris, serien a la casa de la vila, i encara hi són.
 Però això només duraria fins a les darreries de la legislatura 2007-2011. La confrontació de les elits (sempre sota Convergència i Unió, encara que es diguessin Independents per Cantoni o similars) torna a escena. Una part, especialment a Cantonigrós, es veu crescuda per una allau de ciutadans afectats i perjudicats pels conflictes urbanístics d’aquell nucli. Semblaria que, a més, enfrontats amb uns altres que, diuen, se n’haurien beneficiat. L’equilibri dins el partit es trenca, doncs, i apareix la dissidència, fins i tot públicament (plens en que un regidor de CiU no vota amb la majoria o, fins i tot en contra). La confrontació política, malauradament, s’alimenta també de desavinences personals i per a les eleccions de 2011 els caps visibles (senyors Mas i Montanyà) dels dos corrents van a demanar l’empara dels que manen a Convergència i Unió.
Així les coses, com que la direcció de CiU no atén els raonaments dels seus militants dissidents, aquests decideixen presentar-se a les eleccions amb una agrupació electoral de nova creació. Encetada la legislatura, una associació d’amics del Collsacabra declara la guerra (justa i en nom i benefici del poble, és clar!) als seus enemics,  del propi partit que els ha repudiat i aprofita que la gorga no passa per Campdevànol per pressionar tant com es pugui a qualsevol altre grup que s’acosti a l’alcaldia.
Cabrerès i Progrés, doncs, impotent per forçar un govern d’unitat, està submergit, intentant no ofegar-s’hi, en una pantà format pel fang d’una CiU a l’oposició i l’aigua ‘purificadora’ de la CiU que governa, que s’ha compromès a purificar la democràcia a L’Esquirol i a Osona, almenys !, i a defensar ‘el patrimoni i l’honestedat en la gestió pública’. (Evidentment això no els obliga pas a ser ben educats en les seves manifestacions públiques).
Potser els de Cabrerès i Progrés hem de recordar que quan les dinasties es barallen (com en la guerra de successió de 1701-1714) els plebeus, els que no som propietaris, els que no tenim un ‘can’ davant del nostre cognom, tenim les de perdre. I actuar en conseqüència. Jo, si demà hi ha més ciutadans que neguin la delegació del seu poder als polítics i, des de les seves associacions i organitzacions municipals intervenen en la distribució dels recursos i de les càrregues socials, somriuré sorneguerament
 (Publicat a El 9 Nou, l’11 de maig de 2012.)

Seguidors