La vida de cadascú és lenta, però al seu costat la
vida dels pobles encara ho és molt més. Per això tinc la sensació que avui
vivim encara amb les petjades lentes de la història de cada municipi, de fa
anys i anys, marcades en el llom del nostre comportament col·lectiu.
Sempre he cregut que sempre mana la dreta, i quan he
tingut alguna proximitat a això que se’n diu manar, sempre he intentat que
aquest poder es difuminés entre tots i cada un dels seus titulars reals. Avui,
per exemple, esforçant-me en intentar que al meu poble hi hagi un consell
ciutadà, la representació dels diferents col·lectius que conformen això que, no
sé perquè, se n’ha dit la societat civil (ni que n’hi haguera una de militar
!). Segurament algú sabrà llegir que el que pretenc és tornar el poder a les
mans dels que mai l’haurien d’haver cedit, ni a mi !. I en conseqüència, sostreure’l
de les institucions democràtiques actuals.
Al meu poble, mort el dictador, un intent de
‘modernització’ dels que menys s’havien compromès amb el règim anterior fou
aplacat sense contemplacions. M’expliquen que gairebé s’arribà a les mans.
Diuen que si per noms i normes. Ve d’aquells dies la mort civil i política
d’alguns i la reconstrucció orgànica dels altres. Mai més els passaria a les
elits del municipi (els propietaris històrics i els que n’han esdevingut i els
petits industrials, una mena d’aristocràcia en retrocés) una badada com aquella. Anys més tard, quan
una agrupació mal anomenada IPMO haguera pogut governar (per la majoria de vots
obtinguts) les elits varen enterrar la seva destral de guerra interna i sempre
més, amb diferents equilibris, serien a la casa de la vila, i encara hi són.
Però això
només duraria fins a les darreries de la legislatura 2007-2011. La confrontació
de les elits (sempre sota Convergència i Unió, encara que es diguessin
Independents per Cantoni o similars) torna a escena. Una part, especialment a
Cantonigrós, es veu crescuda per una allau de ciutadans afectats i perjudicats
pels conflictes urbanístics d’aquell nucli. Semblaria que, a més, enfrontats
amb uns altres que, diuen, se n’haurien beneficiat. L’equilibri dins el partit
es trenca, doncs, i apareix la dissidència, fins i tot públicament (plens en
que un regidor de CiU no vota amb la majoria o, fins i tot en contra). La
confrontació política, malauradament, s’alimenta també de desavinences
personals i per a les eleccions de 2011 els caps visibles (senyors Mas i
Montanyà) dels dos corrents van a demanar l’empara dels que manen a
Convergència i Unió.
Així les coses, com que la direcció de CiU no atén
els raonaments dels seus militants dissidents, aquests decideixen presentar-se
a les eleccions amb una agrupació electoral de nova creació. Encetada la
legislatura, una associació d’amics del Collsacabra declara la guerra (justa i
en nom i benefici del poble, és clar!) als seus enemics, del propi partit que els ha repudiat i aprofita
que la gorga no passa per Campdevànol per pressionar tant com es pugui a
qualsevol altre grup que s’acosti a l’alcaldia.
Cabrerès i Progrés, doncs, impotent per forçar un
govern d’unitat, està submergit, intentant no ofegar-s’hi, en una pantà format
pel fang d’una CiU a l’oposició i l’aigua ‘purificadora’ de la CiU que governa, que s’ha compromès
a purificar la democràcia a L’Esquirol i a Osona, almenys !, i a defensar ‘el
patrimoni i l’honestedat en la gestió pública’. (Evidentment això no els obliga
pas a ser ben educats en les seves manifestacions públiques).
Potser els de Cabrerès i Progrés hem de recordar que
quan les dinasties es barallen (com en la guerra de successió de 1701-1714) els
plebeus, els que no som propietaris, els que no tenim un ‘can’ davant del nostre cognom, tenim les de perdre. I actuar en
conseqüència. Jo, si demà hi ha més ciutadans que neguin la delegació del seu
poder als polítics i, des de les seves associacions i organitzacions municipals
intervenen en la distribució dels recursos i de les càrregues socials, somriuré
sorneguerament
(Publicat a El 9 Nou, l’11 de maig de 2012.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada