dilluns, 27 d’octubre de 2008

Molts cops he trobat,
on el vent es perd entre la sorra,
noms i ombres, lleugers rastres,
testimonis i signes sentimentals,
reglaments d’enamorat,
gargots infantils
que esgarrapen un nom.

Una munió de gestos
afalagats pels vicis rituals,
per les normes escrites,
gaudeixen, a casa nostra,
del privilegi reial dels doctes
i acadèmics, llustrats científics,
dòcils servidors de l’ordre,
al marge dels sentiments
que ens podrien fer poble.

Potser esperar
permet, encara, viure.


No demano res,
només que el desig
que ara tinc
no es perdi amb els anys
ni en la por dels altres.

No demano res,
només que el plaer
no s’esmunyi del meu cos
com un peix de la mà
abans que la raó m’abandoni.

No demano res,
només que el gust de viure
no se’m perdi
en els taüts dels companys

o, en tot cas,
que el meu sigui
el primer taüt.

No demano gaire,
només que un somriure
amistós em sigui fidel
malgrat el meu gest
de gos tossut, de nen malcriat,

de fill de sotana
esglésies i inquisició.

O només endinsar-me
en el somni,
esdevenir refugi de cansats
i descobrir-me heroi
i descobrir-me heroi.

O només potser anihilar-me
i desdibuixar-me,
fer-me ombra i ventada,
crim i cansament
i egoisme i irracionalitat.

O només mirar
i mirar-te i posseir-te
sense tu
i esdevenir
contra els déus divinitat
i contra el sexe
carn.


Es pot fer un poema
només perquè sí.
Es pot, perquè sí,
fer un poema només.
I només perquè sí
mereix viures aquesta vida.
Perquè sí, per la voluntat
d’un mateix
contra la filosofia.


Esclaus de l’ortodòxia,
la gran mare culta
que no és mai adulta

escrivim la mica de vergonya
que ens toca viure.

Els mots els ha engolit l’embut.
No hi podem fer massa nosaltres.

Sabem riure, és clar,
malgrat que hem begut
les potingues dels altres.

Fabra tremola a la tomba
i esgarrapa en el taüt
manifestos que no va escriure.
Sintaxi !
Et canto, verb !
l’agilitat i la força

i rondino,
adjectiu, la teva esclavitud
de papallona festiva.

Esgoto l’alè
per donar-te un rostre,
adverbi.
I tremolo per l’orgull
del substantiu
en fer-se, si pot, acte.

Quan descobreixes
el ridícul que representa
el teu paper de pallasso
mesurat i controlat,

quan descobreixes
el poc enginy
que té la força bruta
i, al mateix temps,
sens tanta necessitat de violència,

quan s’esqueixen
doloridament les imatges
en la teva ment
ennuvolada per la por
i esbojarrada pel desig,

quan sents tanta solitud
en mig dels homes
i només el tremolor de les mans
és alguna expressió,

no has temut
gosar aixecar-te
la tapadora dels mots i les idees ?

Segueixo essent fidel
al meu paper de pallasso.
Això és un circ
i quan jo hi he vingut
la comèdia
era ja començada.

No m’ha estat possible
escollir el paper.

Sigui obra dels déus,
de l’atzar o d’un cop d’aire
etern,
em correspon
aquest joc irònic
de justificar altres ineptituds,
d’exagerar, com el pallasso,
les meves misèries.

El públic, just, en el seu lloc
riu fàcilment.

I què !
De totes maneres
el silenci
és sempre més culpable
que aquest meu gest
que jutges errat.

És, només, violentament
que es fa l’amor
i es guanya llibertat.

Només la sang
és font de llibertat.

Acotar el cap,
dubtar, pactar,
pensar-s’ho...
això és traïció.

Només els crits
i només al carrer.

Al mascle.

Panxa content,
somrius
les formals idees
de l’amo

i després,
de nit a casa
i al llit
et sents senyor.

Erres en buscar,
i en temo que conscientment,
sempre
fora de tu
el teu enemic.

És massa còmode
plorar
i amanyagar-se el sexe.

Si vols vèncer
et calen la soledat
i l’orgull de fer-te fort.

Seguidors