dijous, 25 de març de 2010

Un amic que se n'ha anat: José María Nunes


Els darres anys.. deu ser per l'edat ? he anat comentant, explicant la fugida d'uns, com han marxat uns altres... Tots aquests amics...han deixat una petjada en la meva vida i cap va ser mai....
A Nunes li diuen "cineasta exoerimental" i "llibertari audiovisual" i diuen d'ell que volia innovar, que no volia el cinema espanyol venut (adocenado, en castellà) de les pantalles comercials i que assumia que això el duia a viure en una certa marginalitat. I és en aquesta marginalitat, de les rambles dels anys 70, en sopars llibertaris als voltants del barri xino, amb l'autor del Durruti més conegut, amb en Lluís Andrés i l'Artajo, i els germans Aisa i la Imma i els manobres i paletes del sindicat de la construcció de la CNT, on ens varem conéixer. Ell sempre deia que no era pas anarquista, que no se'n sentia pas capaç !, amb un to provocador que el definia.
Va participar en els sopars que a finals dels noranta feiem a La Rectoria d'Orís una colla de marginals o marginats (amb algun caleró, això sí), com va participar-hi en Ramon Barnils, joves historiadors sobre la guerra civil quan varem recordar-la en el 60 aniversari., els directors d'un documental sobre Delgado i Granados que les televisions catalanes i espanyoles no volien emetre... També va xerrar a Vic convidat pel Forum de Debats.
En un d'aquells sopars tant ben guarnits per en Pep Palau en Nunes se li va dirigir i li va dir: - No tens un plat de llenties i una mica de vi de Jumilla ? A mi no m'omplen aquestes mariconades !
Era carinyosament irreverent, una part dels seus sentiments arribaven als altres a través de les seves mans, dels seus gestos, dels seus crits blasfems...
Salut allà on siguis Nunes !
(La imatge la he piratejat del diari Público del 24 de març de 2010).

Seguidors