divendres, 16 d’abril de 2010

El món de l'educació.

Eleccions sindicals a “educació” a la tardor de 2010.

En l’anàlisi de les darreres eleccions sindicals (2006), CCOO deia que “un dels elements més preocupants en els resultats electorals és la creixent tendència a l’abstenció” .. i que “els resultats no han estat bons”. (Informa, gener 2007). Aquest sindicat considerava que no havien estat capaços de visualitzar davant del professorat algunes millores que haurien obtingut en els darrers anys. I es preguntava quina és la raó: “un alt nivell de malestar entre el personal docent persisteix malgrat la millora objectiva de les condicions laborals. A CCOO entenem l’avís del professorat i actuarem amb rapidesa” (ídem).
CCOO es qüestionava fins i tot el model de representació, “massa retirat del centre, també s’afegeix a un format de representació que resulta carregós, penalitzador pel professorat, allunyat de la realitat del territori i centres de treball” (ídem).
Davant d’aquesta situació, la davallada davant de la USTEC en les eleccions de 2006, CCOO deia que “tot i sabedors des de el primer dia que el sindicat USTEC desenvolupa l’estratègia d’estar en els dos marges del riu: governant amb el Departament i alhora fent de sindicat d’oposició, hem liderat tots els processos de negociació i hem patit tot el desgast en solitari. (...) Ja n’hi ha prou de sindicats d’oposició que no van més enllà de crear plataformes reivindicatives i processos de negociació per dir no a tot i que siguin els sindicats "responsables" que posin la galta per rebre el desgast i les garrotades quan vinguin mal dades” (ídem).

Aquesta reflexió de CCOO la podríem fer alguns pares ( i algunes organitzacions i associacions de mares i pares d’alumnes), amb matisos, respecte dels sindicats. Algun sindicat dels que convoca mobilitzacions ara, està convençut que “la majoria amplia en el Parlament que aconsegueix Maragall està lluny de ser la realitat del país. (...) Comencen a haver moviments d’AMPA’s que escapen al control d’una direcció de la FAPAC compromesa amb el tripartit”.. (l’esquerda, abril 10).
Apareixen crides sindicals, com mai, a les famílies per a participar i recolzar les seves convocatòries contra “les mesures restrictives del departament d’Educació”. Un altre cop les mares i els pares (i avui avis i avies) ens convertirem en la part carnosa de l’entrepà. D’una banda una administració enfrontada amb el poder dels sindicats i per l’altra uns sindicats, en la legítima lluita per resultar hegemònics en la representació professional, que branden cada vegada més (sobretot quan es dirigeixen a les famílies) conceptes genèrics incontestables en el món de les idees: defensa de l’ensenyament públic i de qualitat, el conseller continua menyspreant el sentiment del professorat i de la resta de la comunitat educativa, per l’increment generalitzat de plantilles, disminució de l’alumnat per aula, reforcem el poder de decisió dels claustres, no al decret d’autonomia i al de direcció dels centres, no a aquest calendari escolar....(Eina sindical d’informació, número 432).
CCOO en un full de convocatòria (abril 2010) diu que “Les famílies també s’han d’implicar en la defensa de l’escola pública”. Afirmació difícil d’interpretar (o de pair) per les mares i pares que he conegut a tot Catalunya, dedicant caps de setmana i nits per aconseguir uns ordinadors per unes aules, per a obtenir una associació de mares i pares participativa, engrescadora i innovadora, que intenti, colze a colze amb la resta de la comunitat educativa....
Els sindicats dels professionals de l’ensenyament tenen tota la legitimitat democràtica per a oposar-se a la política del departament, tant com el departament ha donat raons per fer-se’n mereixedor. I de fer-ho en qualsevol forma. Tanmateix no sembla tant clar que, vistos els textos d’alguns sindicats de després de les darreres eleccions sindicals, gaudeixin de legitimitat d’exercici igualment. Els sindicats de classe haurien de ser prou valents, almenys, en configurar una teoria i un discurs propis per a les seves reivindicacions davant del departament. D’altra manera els costarà explicar que la competència electoral no predomina sobre una determinada concepció de l’educació. Per altra banda seria bo que, des d’aquest discurs, expliquessin clarament a les famílies on són els límits entre les reivindicacions sindicals, professionals (ben legítimes) i les reivindicacions quant a la qualitat de l’educació (no fa molts anys, algun dels sindicats reivindicava l’abolició de l’escola). Aquí és on caldrà entrar en el detall i admetre que les possibilitats són moltes i que no necessariament les reivindicacions han de combregar amb aquelles professionals o sindicals. La suposada i manipulada comunió d’interessos entre professionals de l’educació i famílies, si no s’especifica amb molt detall, és una pura instrumentalització política.

Nota: les negretes són meves.

Seguidors