Apunts per a una història
política de Santa Maria de Corcó. (III).
El govern de Cabrerès i
Progrés, una anomalia històrica. (*)
Si llegim els resultats electorals municipals de maig de 2011 i coneixem
una mica la història política dels darrers anys del municipi, i si hem viscut
l’ambient de la administració municipal els darrers set o vuit anys, no podem
concloure d’altra manera que acceptant que el govern minoritari de Cabrerès i
Progrés és una absoluta anomalia història i política.
Aquesta anomalia és conseqüència per una banda, i sobretot, de les
discrepàncies entre els sectors de dretes respecte de les prioritats de govern
que els haurien d’unir; i, per una altra banda, de la indefinició de la
suposada esquerra, una indefinició i una manca d’identitat que és present a tot
Europa des de fa anys. La socialdemocràcia s’ha desdibuixat engolida per
l’acceptació d’un capitalisme que l’ha superat i per la incapacitat política
dels seus dirigents de superar els nacionalismes dels estats europeus fins a
arribar a una veritable i efectiva Europa Unida; i també perquè, a nivell més
proper, tots estem atrapats per una hipoteca o una altra i ja no creiem en
revolucions o bé ens fan por.
Els vots de Convergència i Unió, els vots de l’Agrupació Units per Decidir
i els vots d’Independents Collsacabra – ERC (com abans els dels Independents de
Cantonigròs) no presenten cap diferència entre ells respecte del que entenen
per política i respecte del que els
ciutadans que els emeten entenen i esperen de la gestió política del municipi.
Han estat confrontacions puntuals —importants per a cada individu o grup
afectat, però intranscendents pel que fa a una concepció de la política
municipal— les que ens han portat a l’escenari que vivim. Si no hagueren
existit diferències puntuals, o no s’hagueren manifestat públicament i
orgànicament, el cos social que representa la suma de les tres organitzacions
polítiques esmentades hauria superat amb escreix, com ha estat sempre, al que
pot representar Cabrerès i Progrés.
Aquesta concepció que els és comuna es defineix per l’acceptació de l‘hegemonia
de la tradició (de classe, religiosa i cultural) sobre una possible i moderna organització
i ordenació (que comporta com a conseqüència més transparència) de la gestió
municipal. Els representants polítics de la majoria han actuat sempre com a
representants de diferents interessos concrets, bé directament o bé a través
d’alguna instrumentalització dels càrrecs polítics (CiU instaura la dedicació
exclusiva de l’alcalde, que esdevé el gestor d’aquells interessos).
De la majoria d’inversions públiques dels darrers anys es pot discutir,
almenys, la seva necessitat, la seva urgència i les seves dimensions: una llar
d’infants capaç d’atendre el triple dels usuaris que té realment; pavelló
d’esports que consumeix uns 600 euros mensuals d’electricitat (amb un cost
superior de construcció als tres milions d’euros); instal·lació de plaques
solars per escalfar aigua; un accés al poble per Quatre Camins amb un cost
(almenys 45 milions de les antigues pessetes per 600 metres d’asfalt) que
no es justifica en absolut pel benefici que realment comporta; més de 60.000
euros subvencionats per una administració superior per arranjar el Camí de Sant
Jaume; etc. Una altra qüestió és saber a quins sectors dels municipi han
aportat beneficis aquestes actuacions, si és el cas. I des d’aquesta mateixa
concepció de redistribució dels recursos municipals es pot considerar el
criteri (cultiu de clientelisme, al meu entendre) que justificaria la
distribució de les mal anomenades subvencions: bonificacions en algunes taxes només
sobre un criteri d’edat (als majors de seixanta anys independentment de les
seves rendes en la taxa de recollida d’escombraries, però no a les famílies
nombroses o als aturats, per exemple); concessions de facto sobre l’ús i la gestió d’espais municipals a entitats
municipals sense cap mena de formalització legal ni control posterior; pagament
de despeses festives, sopars i àpats commemoratius per agrair unes vegades la
col·laboració de ciutadans en activitats públiques i unes altres assumint el
cost d’“autohomenatges” de determinats col·lectius; assumpció de l’organització
d’esdeveniments que havien estat anys i anys particulars (d’allò que se’n diu
la societat civil) i als quals ara l’Ajuntament aporta la part de dèficit; en
definitiva, formes que porten a una acceptada confusió entre allò que és públic
i allò que no ho és tant.
Una de les divergències de la dreta, notable pels efectes que ha produït
en la política municipal d’aquesta legislatura, està en la interpretació d’alguns
acords de govern sobre urbanisme. L’opinió d’alguns particulars que haurien
impugnat concessions de llicències o decisions urbanístiques sobre la legítima
(però no sé si ètica i moral) implicació privada d’un regidor de l’Ajuntament en
la urbanització d’una zona de Cantonigròs ha estat l’esperó que ha formalitzat
i evidenciat l’enfrontament entre dos sectors diferents de la mateixa dreta municipal.
La relació entre un sector de la dreta (el que hauria donat suport a AUD) i uns
quants contenciosos de caràcter urbanístic que s’han presentat és un fet
inqüestionable. En aquest sentit s’ha d’entendre el sentiment popular que relaciona
la creació d’una determinada associació amb el sector dissident de la dreta
municipal del govern anterior.
Que al municipi hi ha (fent servir una expressió clàssica) una majoria molt
majoritària de ciutadans de dretes és un fet inqüestionable. És per això que
crec que el govern actual és una anomalia històrica i política, i és per això
que crec que els responsables d’aquesta anomalia s’han de buscar a la dreta. Esperar
que sigui Cabrerès i Progrés qui solucioni el divorci de la dreta és pur cinisme
o absoluta ignorància.
(*) Publicat a El 9 Nou el 2 de novembre de 2012, amb el títol de El govern de Cabrerès i
Progrés, una anomalia històrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada