diumenge, 4 de novembre de 2012



Apunts per a una història política de Santa Maria de Corcó. (III).
El govern de Cabrerès i Progrés, una anomalia històrica. (*)


Si llegim els resultats electorals municipals de maig de 2011 i coneixem una mica la història política dels darrers anys del municipi, i si hem viscut l’ambient de la administració municipal els darrers set o vuit anys, no podem concloure d’altra manera que acceptant que el govern minoritari de Cabrerès i Progrés és una absoluta anomalia història i política.

Aquesta anomalia és conseqüència per una banda, i sobretot, de les discrepàncies entre els sectors de dretes respecte de les prioritats de govern que els haurien d’unir; i, per una altra banda, de la indefinició de la suposada esquerra, una indefinició i una manca d’identitat que és present a tot Europa des de fa anys. La socialdemocràcia s’ha desdibuixat engolida per l’acceptació d’un capitalisme que l’ha superat i per la incapacitat política dels seus dirigents de superar els nacionalismes dels estats europeus fins a arribar a una veritable i efectiva Europa Unida; i també perquè, a nivell més proper, tots estem atrapats per una hipoteca o una altra i ja no creiem en revolucions o bé ens fan por.

Els vots de Convergència i Unió, els vots de l’Agrupació Units per Decidir i els vots d’Independents Collsacabra – ERC (com abans els dels Independents de Cantonigròs) no presenten cap diferència entre ells respecte del que entenen per  política i respecte del que els ciutadans que els emeten entenen i esperen de la gestió política del municipi.

Han estat confrontacions puntuals —importants per a cada individu o grup afectat, però intranscendents pel que fa a una concepció de la política municipal— les que ens han portat a l’escenari que vivim. Si no hagueren existit diferències puntuals, o no s’hagueren manifestat públicament i orgànicament, el cos social que representa la suma de les tres organitzacions polítiques esmentades hauria superat amb escreix, com ha estat sempre, al que pot representar Cabrerès i Progrés.

Aquesta concepció que els és comuna es defineix per l’acceptació de l‘hegemonia de la tradició (de classe, religiosa i cultural) sobre una possible i moderna organització i ordenació (que comporta com a conseqüència més transparència) de la gestió municipal. Els representants polítics de la majoria han actuat sempre com a representants de diferents interessos concrets, bé directament o bé a través d’alguna instrumentalització dels càrrecs polítics (CiU instaura la dedicació exclusiva de l’alcalde, que esdevé el gestor d’aquells interessos).

De la majoria d’inversions públiques dels darrers anys es pot discutir, almenys, la seva necessitat, la seva urgència i les seves dimensions: una llar d’infants capaç d’atendre el triple dels usuaris que té realment; pavelló d’esports que consumeix uns 600 euros mensuals d’electricitat (amb un cost superior de construcció als tres milions d’euros); instal·lació de plaques solars per escalfar aigua; un accés al poble per Quatre Camins amb un cost (almenys 45 milions de les antigues pessetes per 600 metres d’asfalt) que no es justifica en absolut pel benefici que realment comporta; més de 60.000 euros subvencionats per una administració superior per arranjar el Camí de Sant Jaume; etc. Una altra qüestió és saber a quins sectors dels municipi han aportat beneficis aquestes actuacions, si és el cas. I des d’aquesta mateixa concepció de redistribució dels recursos municipals es pot considerar el criteri (cultiu de clientelisme, al meu entendre) que justificaria la distribució de les mal anomenades subvencions: bonificacions en algunes taxes només sobre un criteri d’edat (als majors de seixanta anys independentment de les seves rendes en la taxa de recollida d’escombraries, però no a les famílies nombroses o als aturats, per exemple); concessions de facto sobre l’ús i la gestió d’espais municipals a entitats municipals sense cap mena de formalització legal ni control posterior; pagament de despeses festives, sopars i àpats commemoratius per agrair unes vegades la col·laboració de ciutadans en activitats públiques i unes altres assumint el cost d’“autohomenatges” de determinats col·lectius; assumpció de l’organització d’esdeveniments que havien estat anys i anys particulars (d’allò que se’n diu la societat civil) i als quals ara l’Ajuntament aporta la part de dèficit; en definitiva, formes que porten a una acceptada confusió entre allò que és públic i allò que no ho és tant.

Una de les divergències de la dreta, notable pels efectes que ha produït en la política municipal d’aquesta legislatura, està en la interpretació d’alguns acords de govern sobre urbanisme. L’opinió d’alguns particulars que haurien impugnat concessions de llicències o decisions urbanístiques sobre la legítima (però no sé si ètica i moral) implicació privada d’un regidor de l’Ajuntament en la urbanització d’una zona de Cantonigròs ha estat l’esperó que ha formalitzat i evidenciat l’enfrontament entre dos sectors diferents de la mateixa dreta municipal. La relació entre un sector de la dreta (el que hauria donat suport a AUD) i uns quants contenciosos de caràcter urbanístic que s’han presentat és un fet inqüestionable. En aquest sentit s’ha d’entendre el sentiment popular que relaciona la creació d’una determinada associació amb el sector dissident de la dreta municipal del govern anterior.

Que al municipi hi ha (fent servir una expressió clàssica) una majoria molt majoritària de ciutadans de dretes és un fet inqüestionable. És per això que crec que el govern actual és una anomalia històrica i política, i és per això que crec que els responsables d’aquesta anomalia s’han de buscar a la dreta. Esperar que sigui Cabrerès i Progrés qui solucioni el divorci de la dreta és pur cinisme o absoluta ignorància.
 
(*) Publicat a El 9 Nou el 2 de novembre de 2012, amb el títol de  El govern de Cabrerès i Progrés, una anomalia històrica.

Seguidors