És l’opi del poble.

Som víctimes d’una nova religió que es pretén pagana. La del culte a la llei, a una llei que justifica els crims més execrables. Aquesta llei permet que l’alcalde d’un poble o bé el president o secretari d’una associació de municipis contracti serveis per a l’ajuntament o per a aquella associació a l’empresa del seu germà o de la seva esposa (empresa virtual sense més infraestructura que un telèfon i una adreça fiscal) que al seu torn contractarà aquells serveis a una empresa de producció (real !), sobre la facturació de la qual hi carregarà el benefici industrial (legal !) per la seva gestió d’intermediària (una trucada de telèfon), cost total que pagaran els ciutadans súbdits d’aquell ajuntament o d’aquella associació de municipis.

La mateixa llei que permet que el president i els directius d’una entitat bancària comarcal (o nacional) s’estableixin un sou que insulta la intel·ligència dels usuaris o súbdits d’aquelles entitats. I que permet que quan els han de fer fora perquè les han enfonsat, i tots en paguem els costos, s’enduguin indemnitzacions que insultarien, si n’hi haguera, a Déu.

La mateixa llei que permet que un govern determinat indulti a policies condemnats per tortures a ciutadans, doncs súbdits, ja que no tenen garantida la protecció dels seus drets.

La mateixa llei que permet en determinats casos modificar els contractes per situacions objectives no contemplades en el moment de la formalització del contracte però que no aplica el mateix criteri als súbdits que no poden pagar la hipoteca perquè la Vitri ha tancat, perquè hi ha empreses que s’han deslocalitzat, perquè l’entitat bancària els va recomanar hipotecar-se pel doble que els calia, perquè.....  Lleis que s’aproven (o no s’anul·len) en els parlaments corresponents.

La nova religió que ha fet Déus el poder i el diner ha crescut emparada en la renúncia feta per l’esquerra als postulats que la varen fer néixer  a principis del segle dinou: a qüestionar el dret a la propietat, dret tant absolut que és preferent a la vida en molts casos (hipotecats assassinats pel sistema capitalista), a combatre el dret absolut a l’herència (quina religió no diu que tots els homes som iguals ?), a impedir la professionalització del compromís públic (això que ara en diem política) de tal manera que hi ha qui, havent estat sempre només en política, arriba a dirigir un parlament o una conselleria o un país.

Ara m’agradaria parlar de la violència legítima, del jesuïta Mariana, dels ludistes anglesos del segle dinou, de la ira de Déu...  Quina llei m’aplicareu per creure que el progrés sempre és violent ?  Quina actitud em recomana la llei davant dels senyors que legalment s’han enriquit (sense haver produït res) fins a extrems i a unes velocitats de ciència ficció ?  Haig de compartir pacíficament amb ells els espais públics ?

(Publicat a El 9 Nou 08/03/2013)