dimecres, 11 de setembre de 2013

11 de setembre de 2013. 

Dos quarts de dotze. Torno caminant cap a casa; he anat a buscar els diaris, El País i l’Ara, que porto amb la mà esquerra. A la dreta el bastó que feia servir la mare els darrers anys de la seva vida m’ajuda a foragitar els nombrosos gossos que hi ha en les cases del meu carrer, si surten del seu espai reservat.
Veig venir en direcció contrària, va cap al centre del poble, una senyora (no en sé el nom) que em saluda habitualment, que a vegades m’ ha preguntat com va això de l’ Aula Oberta....
-          No està bé que no vagis a veure la sortida dels autocars... Castells ! Castells ! Castells !...
He quedat astorat. Es veu que a les dotze la gent del poble va a la plaça a acomiadar els ocupants dels autocars..  Em venen al cap les repetides imatges, de les pel·lícules, d’una munió de mares, fills i filles i invàlids acomiadant els soldats que van a les guerres, que onegen banderes, que criden contra els adversaris o enemics, que tenen “la raó”, que es fan, avui, “un lloc en la història”.  Recordo un text de facebook d’un conegut de Sant Martí Sescorts d’aquesta setmana: “Mil gràcies a tots els valents que lluiten per la independència d’aquest país, vinguin de on vinguin.”
Rellegeixo mentalment un post del bloc de J. Boada que titula “M’ofego. Desconnecto fins que la febre sobiranista amaini”; l’article de Puigverd a La Vanguàrdia (9-9-2013) , Tres notes als marges de la Via on diu: “Apassionats, els uns volen la independència; els altres, glacials, l’imperi de la llei. És temerari ficar-se, aquests dies, enmig d’aquests dos corrents. Però uns i altres..”
Llegeixo a l’Ara d’avui que “la independència només té sentit si no reprodueix les perversions actuals de la democràcia” (Josep Ramoneda) i a El País en Guillem Martínez em recorda  “...quan l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va regalar al Govern la gestió d’un procés que va néixer a la quinta forca del Govern, en referèndums municipals que mai van tenir la simpatia de cap Govern..”
Arribant a casa... pensava que havia estat un gran avenç que per a matricular els alumnes als centres escolars no se’ls pogués demanar que es manifestessin (la família) sobre les seves opcions religioses  (o polítiques). I em sento trist perquè em sembla que em trobo coaccionat a manifestar-me, a respondre a una calendari en el que jo ni ho tinc dies assignats. És com si algú o molts no entenguessin que mai m’he manifestat respecte de preferències futbolístiques. I tanmateix hi ha milions de ciutadans que ho fan dia sí i dia no.
Em sento trist i pessimista perquè em toca viure una època històrica miserable, una societat “líquida” que no té altre definició que la “incertesa”. Una societat en la que malauradament els interessos, gustos, desigs i compromisos individuals es troben pressionats, de fet, a la obvietat quan no a la negació per a sotmetre’s a grans interessos col·lectius (banderes, pàtries, nacions, estats..). Fa molts anys, el que avui és alcalde de Sant Pere de Torelló va escriure: “Com a futurs estadistes hem de fomentar la consciència nacional i la recuperació d’un caràcter col·lectiu propi. S’ha de predicar l’orgull de ser catalans encara que en certs sectors de la població domini un no adonar-se’n. Per a la recuperació plena de la consciència patriòtica de Catalunya és necessari que el missatge sigui clar, net, rotund i incorruptible, amb la potenciació de la simbologia i els referents mítics que enforteixen el poble català”.
El 1993, en una trobada anarquista a Barcelona, essent ponent en el debat Ètnia, nació, estat, vaig dir la frase: “Aquell nacionalisme de què parlem, necessita la desaparició de l’individu, de la diversitat, per a la creació unificadora de l’Estat”. Doncs bé, si es busca a internet es troba aquesta frase citada en diferents revistes, blocs  i fulletons (sempre sense contextualitzar), tant d’extrema dreta espanyola com de nacionalistes o independentistes o anarquistes.

Una societat líquida i tèrbola !

Seguidors