divendres, 15 de novembre de 2013

Text de la meva ponència sobre Ètnia,nació i estat, en L’exposició internacional “Anarquisme” que tingué lloc a Barcelona ( a les cotxeres de Sants) entre el 27 de setembre i el 10 d'octubre de l’any 1993.
(Els altres ponents: Luciano Lanza, Javier Sadaba i Frank Harrison)
No crec que hi hagi gaire res de nou a dir, substancialment, sobre el tema que ara ens ocupa. D’altra banda em sembla una discussió, sobretot en aquest marc, quasi teològica, com podria ser-ho una reflexió, des del camp anarquista, sobre la santíssima trinitat. És a dir, jo no tinc una IDEA de la nació, com no tinc una idea de déu. Però és cert que alguns homes i dones sembla que la tenen, per tant tots tenim dret, i alguns el gust, de fotre-hi cullerada.
Espero que al final del discurs o digressió s’entengui una mica el meu escepticisme. Escepticisme perquè crec, com diré després, que al respecte hi ha un substrat emotiu, espiritual (molts cops tergiversat i manipulat per interessos polítics) que dificulta la discussió en el seu sentit més pacífic de confrontació d’idees per arribar només al coneixement.
Dit això sembla evident que haig de deixar clar que el que jo digui és deutor de les idees de molta altra gen. Idees que he anat llegint al llarg del temps o idees que he anat configurant o modificant en discussions en que he participat de contertulià. De gent que es dedica professionalment a pensar i discursejar sobre aquests temes, o bé de gent que per mor d’algunes determinades professions també especulen sobre la qüestió. En aquest últim cas, molts cops interessadament, des de determinades concepcions polítiques i amb l’ interès concret de voler incidir sobre la consciència col·lectiva- Pel que fa als primers, sento un respecte considerable pel gust de pensar i discutir. Quan als segons, es fa difícil de discutir-hi sobre respecte del que es pensa, ja que normalment pretenen imposar el que ells pensen.
L'ètnia serviria per a la determinació dels caràcters o aspectes objectius, diguem que palpables, que constitueixen un poble. D'aquesta idea passem a la de grup ètnic afegint-hi un element subjectiu, espiritual, és a dir, la consciència que tinguin els membres del grup de la seva pròpia individualitat com a tal grup. I també un desig més o menys conscient de pertànyer a aquell grup.
Els nacionalistes, lligant aquest grup ètnic a un territori determinat on viuen la majoria dels seus membres, amb una consciència ètnica desenvolupada, parlen de nació. Hi ha una concepció més moderna de nació, que en el llenguatge vulgar es confon molt sovint amb la d'Estat. Els nacionalistes, independentistes respecte d'un Estat que no consideren seu, reivindiquen evidentment el primer concepte, històric, sociològic de nació. És per això que en el llenguatge oficial dels mitjans de comunicació nacionalistes catalans no es parla mai de la nació espanyola, ni d'Espanya, sinó de l'Estat espanyol, en contraposició a la nació catalana, que realment volen Estat català.
L'Estat és, doncs, la forma jurídica que pren un determinat sistema de poder sobre els habitants d'un determinat territori. Tot i que estrictament l'Estat és només l'estructura de poder i existeix independentment de les nacions i molt sovint contra les nacions. També és evident, però, que no sembla possible un Estat sense un territori on exercir.
Vistes així les coses el concepte d'ètnia no em dóna massa possibilitats d'especulació, sobretot en l'àmbit en què està plantejat aquest discurs. No veig que hi hagi massa possibilitat de discussió pel que fa a la definició. En tot cas em sembla un tema d'estudi per als professionals de l'antropologia. Les utilitzacions que es puguin fer dels caràcters que defineixin una ètnia, en un projecte polític nacionalista, em semblen exagerades i, aquí, fora de lloc. És a dir, l'ètnia seria només una eina per a trobar fonamentacions científiques a la 'nació'. Igualment quan a l'Estat.. Definir l'Estat s'escapa al projecte de qui el consideri un destorb, quan a l'expressió jurídico–política del poder, per a la llibertat individual. Aquesta discussió – prou interessant a nivell acadèmic, jurídic – correspon als estatistes per tal que entre ells estableixin els marges, més o menys grans, d'intervenció que el seu Estat, cada una de les concepcions polítiques de l'Estat, pugui tenir sobre l'individu.
L'Estat és, doncs, en el marc d'aquest debat, només la conseqüència ( o l'aspiració) de l'existència d'un cert nacionalisme. El filòsof Pep Subiròs afirma que “en la base i en els orígens de tota nació i de tot nacionalisme el que hi ha no és una comunitat ètnica o lingüística, o cultural o històrica, ni tant sols tot això a la vegada, sinó una estructura de poder, un poder d'Estat com a realitat o com a projecte.. Els Estats existeixen. El nacionalisme també. Les nacions no existeixen; són existides.. Sense nacionalisme no hi ha Nació.. Tota nació i tot nacionalisme, subjugant els homes als seus propis productes, acab donant més importància a la Nació que als ciutadans...”
He dit 'd'un cert nacionalisme' perquè no comparteixo les expressions absolutes que es refereixen a 'el nacionalisme', com tampoc les que igualment absolutes es refereixen a 'l'anarquisme'. El nacionalisme té una gran càrrega d'espiritualitat i idealisme, una gran càrrega de subjectivitat i s'expressa en diferents individus, com també en diferents col·lectius, de moltes maneres.
* El nacionalisme pot sentir-se com un sentiment difós de la solidaritat de la majoria (o d'una majoria) de membres d'una societat estatalment unificada. Aquest sentiment de solidaritat pot respondre a estímuls ben grollers, si voleu. Podem trobar-lo, fins i tot, en la suposada solidaritat dels espanyols davant de l'ONU quan aquesta es negava a l'ingrés de l'espanya de Franco, o quan es reivindicava Gibraltar. Igualment quan molts catalans es feien una sola persona espiritual amb Jordi Pujol davant l'atac de l'enemic socialista espanyol per l'assumpte de Banca catalana. En aquest cas la confusió entre l'individu i l'entitat nacional es pretenia irrefutable. L'atac a Jordi Pujol era un atac a Catalunya i als catalans.
* El nacionalisme pot resultar d'una voluntat més o menys organitzada d'autogovern davant d'un poder que es considerat estrany o il·legítim. Aquest plantejament comporta evidentment l'aspiració a la constitució d'un nou Estat, d'una nova estructura de poder.
En una revista de difusió reservada (més o menys reservada) un jove d'ERC escriu: “També com a futurs estadistes hem de fomentar la consciència nacional i la recuperació d'un caràcter col·lectiu propi. Cal predicar l'orgull de ser catalans encara que en certs sectors de la població imperi un no donar-se per entès en aquest sentit.. Per a la recuperació plena de la consciència patriòtica de Catalunya cal que el missatge sigui clar, net, rotund i incorruptible, amb la potenciació de la simbologia i els referents mítics que enforteixen el poble català”.1
El jove independentista no s'adona que s'autoproclama definidor ( o, almenys, tresorer) d'una consciència nacional i d'un caràcter col·lectiu, ja que afirma sense embuts que hem de fomentar la consciència nacional i la recuperació d'un caràcter. D'altra banda, això cal fer-ho amb la potenciació de la simbologia i els referents mítics.
Es traspua una funció religiosa del nacionalisme. Aquest nacionalisme defineix des d'abans la pertinença a una col3lectivitat i d'altra banda servirà per a legitimar un poder polític nou. Aquesta funció religiosa troba una fàcil explicació en el cas de Catalunya i també d'Euskadi. És realment impressionant la influència dels seminaris i dels capellans en la formació dels líders nacionalistes en ambdós països. La formació i militància cristiana de Jordi Pujol és ben coneguda. La procedència d'una família tradicional de l'interior de Catalunya del secretari general d'ERC, així com la seva formació religiosa en el seminari de Vic en són també un bon exemple. I les pastorals dels bisbes catalans, sobretot cada 11 de setembre, reivindicant per a Catalunya una independència que ells no són capaços d'exigir del Vaticà, en resulten l'aspecte més exagerat i còmic. Igualment passa en el país basc.
És aquesta funció religiosa, que es pretén transcendental, la que a mi em resulta angoixant. Per una banda perquè em recorda la transcendència que el comunisme atorga al proletariat, condemnat fatalment a l'emancipació. Transcendència que supera a l'individu, l'anorrea difuminant-lo en una tasca històrica, la revolució, més enllà del seu reconeixement com a individu. Exigint la renúncia a la seva especificitat, a la seva individualitat, al seu propi geni. Exactament com la religió em demana la meva submissió al projecte transcendent de guanyar-me el cel. Aquell nacionalisme de què parlem necessita la desaparició de l'individu, de la diversitat, per a la creació unificadora de l'Estat.
Sorprenentment aquest nacionalisme que de cara a l'exterior es justifica reivindicant el dret a la pluralitat, a la diferència, com a grup ètnic, lingüístic i cultural, de cara al seu interior no pot permetre la diversitat, necessàriament ha de ser unificador.
El pas següent serà que la nació ja no s'entendrà com la suma de totes les individualitats, sinó que dins d'aquesta seran realment nacionalistes, és a dir, seran la nació aquells que siguin “patriotes”, que comparteixin un projecte de transformació política i social d'interès nacional.
I en aquest últim criteri és on naixerà, respecte a mi, la dissidència. Si l'interès nacional rau en la recuperació i potenciació d'un caràcter col·lectiu ja definit, propi, jo hauré de dir que no existeix cap caràcter col·lectiu pur, propi, ni en el temps ni en un espai determinable.
El caràcter que es reivindica (el cas del Mil·lenari de Catalunya, que, per cert, el que realment representa és el Mil·lenari d'una Catalunya cristiana) està format, diuen, per una cultura comuna, i una llengua, i un sistema jurídic també comuns i, sobretot, ancestrals i únics.
D'entrada el terme ancestral és suficientment flexible perquè s'adapti en cada moment al gust del promotor. Sembla, d'altra banda, difícil d'amagar un evident mestissatge pel que fa a la cultura i també a la llengua. Els científics lingüístics poden dedicar-se a elaborar un gran diccionari (en qualsevol llengua) que reculli els termes, les paraules, frases fetes i expressions que tenen, en cada una de les llengües, menys de cent anys d'existència o reconeixement.
Quan al sistema jurídic resulta evident, potser més que en qualsevol altre camp, que d'una banda les influències foranies i de l'altra l'evolució del sistema de mercat i de les relacions jurídiques noves, hi són sempre i a més constantment. Però els nostres nacionalistes, místics, ens exigiran una professió de fe.
D'entrada perquè tenim davant un enemic. El nacionalisme sempre es defineix respecte a “els altres”. ( No sé si en el demà independent de Catalunya l'Estat català serà l'opressor de la cultura aranesa, que reivindicarà també la seva independència. I també Osona, farta de la imposició lingüística del barcelonès – el xava- tan groller comparat amb la puresa de la nostra parla vigatana).
A més a més perquè desemparats d'altres transcendències, sense doctrines salvadores, cal buscar una referència col·lectiva històrica, mirant enrere, en una existència ideal que es va perdre, per a la formació d'una recuperada unitat nacional.
* El nacionalisme pot presentar-se, encara, d'una manera cínica. Em refereixo a una concepció del nacionalisme com una simple eina o estratègia electoral. El cas més clar és el de Convergència i Unió, la coalició governant a Catalunya des de les primeres eleccions i gairebé igualment en tots els ajuntaments de la Catalunya profunda.
Sota aquest criteri nacionalista CiU ha aconseguit acollir a molts sectors d'altres procedències i militàncies polítiques. CiU ha farcit de quadres del PSUC l'aparell de la seva administració i ha recuperat a infinitat d'antics alcaldes franquistes, fins el punt que en absència de Pujol, ha exercit com a màxim representant de la Generalitat un antic franquista que llueix haver vetllat el cadàver del dictador.
Aquesta estratègia ha fet que el pujolisme s'acostés moltes vegades, quan pretenia un matrimoni a la italiana, al PSUC, potser per apartar Tarradellas. La revista del PSUC, Nous Horitzons, el 1977 publicava: “Des d'un punt de vista de l'esquerra s'ha de reconèixer que el pujolisme aporta a la societat catalana elements constructius... el pujolisme i l'esquerra socialista i comunista tenen una tasca comuna important a fer en el camí de la reconstrucció del país”.
* I en aquest ventall de nacionalismes parlaré encara del nacionalisme d'alguns anarquistes. Reconec que al respecte em trobo amb una certa incapacitat de saber lligar allò que entenc o comprenc amb allò que crec que es diu.
Des d'un cert independentisme anarquista s'acusa a l'anarquisme no independentista de plantejar el tema nacional sota els esquemes estatistes que s volen rebatre. Es diu que els anarquistes estan imbuïts de la concepció espanyolista perquè reivindiquen la confederació dels pobles d'Espanya, o d'una concepció imperialista espanyolista si reivindiquen la federació ibèrica. Afegeixen a la crítica la utilització gairebé exclusiva (diuen) del castellà en la premsa i actes anarquistes o anarcosindicalistes que es fan a Catalunya, com a mostra més clara, encara, de com la idea d'Espanya com Estat territorial hauria posseït els anarquistes o anarcosindicalistes no independentistes.
Evidentment aquesta crítica es pot assumir referida a un determinat anarquisme, millor dit, a determinades persones o grups. També és cert que l'argument de la llengua s'utilitza perquè es parteix d'una concepció ètnic-lingüística (però sobretot lingüística= per a definir la nació que s'ha d'alliberar. Aquesta concepció només se sostindria si realment la llengua (i per tant el criteri lingüístic cultural) gaudís d'una existència pura i eterna. (Quan es va deixar de parlar llat´?. Va ser un dia concret ?). I, per altra banda, si es pogués donar per irrefutable que existeix una cultura catalana, també definida des d'abans, des de sempre, impermeable als esdeveniments històrics i socials.
Respecte a ambdues qüestions només apuntar una reflexió que ja s'ha fet en altres àmbits: les obres literàries, per exemple, escrites per catalans en castellà, integren el corpus, la substància de la cultura catalana? (De quina cultura són Cioran o Joyce o Beckett o Nabokov ?). Els termes lingüístics que s'han anat incorporant a la parla catalana arran de les grans migracions dels anys 30, 50 i 70, formen part de la substància de la cultura catalana ?
Però, encara més, totes les formes d'expressió noves, incorporades al llenguatge habitual, vulgar, i també a l'acadèmic, provinents de l'anglès, sobretot en l'àmbit esportiu, artístic i tecnològic, formen part de la llengua catalana? ( La mateixa pregunta es pot fer respecte de la llengua castellana o de la francesa).
I, després, ajuntant els dos interrogants, és més opressora o colonitzadora, la penetració del castellà que la de l'anglès ?. O, per què es parla del castellà (d'independitzar-nos d'Espanya) i no tant d'independitzar-nos de Gran Bretanya?
( La mateixa pregunta es pot fer a aquells que s'oposen a que els nascuts a Catalunya aprenguin en català i en canvi troben ben acceptable menjar hamburger, beure seven hup, fer footing, fer zapping...)
És evident que hi ha unes raons històriques que fan diferent la recepció d'ambdues colonitzacions culturals. És evident que en la primera es donen una sèrie de circumstàncies afegides (persecució política de la llengua i la cultura catalanes després de 1939, obligatorietat administrativa del castellà..) que no es donen en el cas de la influència dels barbarismes anglesos.
Penso que entre nosaltres (en un debat aliè a les estructures de poder que es donen en la societat) el conflicte es crea per ignorància. Ignorància cultivada, és cert, en raons socioeconòmiques i polítiques. Ignorància que li va bé al poder, al poder establert (avui l'Estat espanyol) o al futur Estat dels independentistes. Aquesta ignorància comporta desconeixement i el desconeixement comporta (perquè crea fonamentalismes) conflicte. Hi ha un desconeixement absolut de 'l'altre' i de les circumstàncies que l'altre fa servir per argumentar absolutament la seva postura. Aquest desconeixement està produït (potser cada vegada menys) per raons socioeconòmiques. El desconeixement, durant anys, de l'existència d'una diferència cultural, lingüística (sempre variable, en permanent transformació) estava produït en la immigració per una situació economico-social potenciada per un sistema polític determinat.
També és cert que un cert victimisme, emotiu, en la descripció de la situació posterior a la guerra civil, ha comportat que des de postures nacionalistes catalanes s'ajudés a crear fora de Catalunya una imatge irreal. El secretari d'ERC en una entrevista (Cambio 16) confessa que “els meus pares sempre varen parlar en català, tota la vida”. Aquesta afirmació que pretén expressar una actitud de resistència, publicada a Madrid, per a molta gent pot fer suposar que el català no es parlava gairebé enlloc.
Una altra qüestió és la relació opressiva, en l'administració, en l'ensenyament, etc. Contra el català.
Es creà, més o menys conscientment, una ridícula imatge que feia aparèixer en simbiosi o com a sinònims proletari – immigrant i burgés – català. Imatge a la que també va col·laborar l'obrerisme dominant en l'anarcosindicalisme.
Aquest binomis resulten, avui és ben evident, estúpids. Però és cert que durant molts anys han creat, també en el món llibertari, tota una forma malaltissa de relació. És en aquest aspecte, en el de la relació individual i no des de plantejaments orgànics, que cal afrontar la discussió respecte de la llengua. I aquest tema s'escapa avui al marc d'aquest debat.
El problema de la llengua jo no el tinc al voltant d'una taula, en un àpat, amb un grup d'amics o companys, usin o tinguin la llengua que tinguin o vulguin. El desig general de comunicació, l'interès pel que s'ha de dir més que no pas per les expressions que es diuen, comporta la construcció d'un nou llenguatge (un mitjà – conveni entre individus) útil i eficaç.
En resum, ètnia i estat són dues paraules que expressen evidències més o menys irrefutables, sobre les quals no hi ha cap discussió fora de l'estrictament acadèmica. Independentment de que interessos polítics determinats pretenguin una utilització determinada, dirigida, de l'acceptació social que de cada una d'elles se'n faci.
La nació és una creació abstracte del nacionalisme i aquest és fruit, avui més que mai, de l'absència d'alternatives que s'ha creat en el suposat “final de la història”. Els anarquistes, de moment, tampoc hem sabut respondre al repte.
(Ponència publicada en castellà en el llibre Anarquisme:Exposició Internacional. Editat a l'octubre de 1994 per la Fundació d'Estudis Llibertaris, L'Ateneu Enciclopèdic Popular i l'Ateneu Llibertari “Poble Sec”. Imprès per Queimada. ISBN: 84-605-1122-7)
1 Jordi Fàbrega Colomer.


Seguidors