dijous, 12 de novembre del 2009

La por del president del parlament.

La desafecció i la por del president del parlament.

A la premsa escrita o en declaracions a les televisions, els polítics i molts tertulians, no paren de mastegar la paraula desafecció. Desafecció de la política, desafecció a la política. Fins i tot n’he sentit un, a Catalunya Radio, que ha parlat de la desafecció als polítics. Això del llenguatge...!
Uns i altres diuen témer que els escàndols de corrupció publicitats (perquè sembla ser que ja eren públics, segons el dir de tanta gent: ja es veia a venir, ja sabíem que no n’hi havia un pam de net...) anirien anunciant, com un baptista, la desafecció política. Uns i altres ens tornen a vendre la moto que comprenen i escolten la remor popular. Jo més aviat penso que ara han trobat un boc per a carregar-li el mort d’això que ells en diuen desafecció política.
De quina desafecció política parlem ?, si encara avui una munió de treballadors ha anat a buscar aixopluc contra el tancament de l’empresa (alguns treballadors entrevistats parlaven de la “meva empresa” ) davant del Parlament, han xerrat una estoneta amb la senyora Serna i amb altres prohoms i prodones preocupats per la desafecció. Després han anat en processó a la seu del govern.
El drama està en què la gent que pateix això que en diem crisi no s’atreveixen, no saben, no poden, no gosen o ... (silenci sepulcral).... encara... Això que els que manen en diuen desafecció ve perquè el personal, al que només se li permet votar cada quatre anys (allò de la democràcia deliberativa no ha anat més enllà dels caus ferrats ni dels laboratoris acadèmics) i creure que aquesta votació és un veritable procés d’elecció entre diferents possibilitats, ha anat confirmant el temor popular que tots són iguals (si no les persones, sí els aparells dels partits)
El cert és que aquells polítics el que volen dir és que temen, no la desafecció política dels ciutadans, sinó que temen que els ciutadans descobreixin que la política (allò que ha de ser la manera de gestionar els conflictes), l’exercici de la qual s’han atorgat en exclusiva aquests polítics, existeix més enllà de les seves organitzacions polítiques. Que descobreixin que tenen dret, més enllà de la llei, a gaudir en condicions d’igualtat de la riquesa que han contribuït a crear durant anys treballant a Lear, a Nissan, a La Vitri, a ....
El que li fa por al senyor Benach (tanmateix al que millor se li ha escapat explicar-la) és que aquests ciutadans els escombrin les cadires, decideixin buscar formes de distribució de la riquesa obviant, si no hi ha més remei, les lleis (I compte que si ens adormim, creixeran i trobaran líders en la dreta feixista). Siguin les del mercat o les que estableixen drets a la propietat privada.
Els socialdemòcrates (la Convergència, de fa 30 anys) i els socialistes (fins a Suresnnes) s’han emmotllat al mercat, a la partitocràcia més vergonyosa que ens podíem pensar, i ara seran fins i tot capaços d’intentar vendre’ns la moto que això s’arregla amb una llei electoral que no han volgut fer en 30 anys.
Quan va caure el mur de Berlín va caure el símbol d’allò que volia ser resposta a preguntes eternes. Va desaparèixer el món soviètic, es va ensorrar aquell discurs per a aquelles preguntes. Les preguntes, però, segueixen sense resposta. I no es poden fer truites sense trencar ous.

Seguidors