INTRODUCCIÓ.
Intentar explicar (me) la relació entre la pràctica política i la teoria política ha estat des de fa molt temps un dels centres d’interès en la meva recerca intel·lectual i un esperó pel meu compromís polític. Això i la meva identificació amb la tradició anarquista, llibertària a Catalunya han anat configurant un caràcter polític determinat.
D’una banda explicitat en la reivindicació del dret a la intervenció (en el sentit més polític del terme) en els assumptes públics, és a dir, en la configuració i posterior gestió de la política, de cada individu, i pel cas, jo. Aquesta reivindicació expressa la meva convicció profunda que, avui en dia especialment, el sistema de partits polítics a Catalunya ja no representa en absolut un procés d’agregació d’interessos de sectors socials determinats per a confrontar-los en l’arena política formal (ajuntaments, parlaments, institucions...) si no que és el contrari, els partits polítics són ens autònoms als que s’adhereixen alguns ciutadans per a confirmar-se una identitat col·lectiva i que “lluiten” entre ells per a repartir i distribuir (entre ells) el poder polític (sotmès al poder econòmic) en el temps i en l’espai.
I de l’altra, fonamentat en la convicció que només d’una manera col·lectiva, a partir de la coincidència d’interessos, hi ha possibilitats de transformació d’aquesta societat que ha renunciat a la participació i cada dia està més allunyada de l’àmbit on es decideixen qüestions que l’afecten individualment (a cada un dels seus membres) i col·lectiva.
Hi ha una opinió generalitzada, estimulada des de determinades corrents del pensament al nostre país, que sosté que som un model d’associacionisme. La meva tesi és que en aquest àmbit també passa com en l’àmbit de les formacions polítiques. Hi ha moltes organitzacions socials (dominen descaradament les esportives: futbol, cacera, pesca, ... i folklòriques) que responen a la iniciativa d’individus compromesos i al voltant dels quals, per a les concretes manifestacions de la seva activitat, es formen col·lectius seguidors d’aquells compromisos. En alguns pobles de la comarca, a més, podeu comprovar que el mateix grup de tres o quatre persones apareix com a capdavanter de tres o quatre de les associacions del municipi. Hi ha més façana que estructura, i tanmateix això no ha de ser impediment per afirmar que un considerable, minoritari, grup de persones al nostre país compromet la seva vida privada per a mantenir compromisos col·lectius que apareixen, moltes vegades, com a característiques de tot el poble.
En aquest aspecte de la participació política, no emmarcat en els formulismes de les institucions constitucionals, també he provat de trobar-hi explicacions i també hi he compromès el meu interès intel·lectual i personal. Tanmateix, malgrat la meva implicació, he procurat sempre mantenir-hi una actitud crítica intentant que aquesta, però, no m’excusés del compromís quotidià; és allò de desitjar la revolució però ser conscient que cal un plat a taula cada dia.
El món del treball i especialment això que n’han dit el moviment obrer ha viscut un procés de desnaturalització extraordinari. Sembla com si el sistema capitalista hagi aconseguit anar donar cos a algunes expectatives del pensament de l’esquerra del segle XIX. De teoritzar sobre l’abolició del treball hem passat, avui dia desgraciadament amb una considerable evidència al carrer , a una defensa aferrissada del lloc de treball. No puc evitar de reflexionar sobre el fet que en les reivindicacions dels treballadors d’avui mai es parli de la distribució de la riquesa. La sagrada propietat privada i els drets d’herència, eixos d’una considerable discussió entre l’anarquisme (Bakunin) i el marxisme (Marx) en el Congrés de la Internacional d’Amsterdam de 18XX, avui no apareixen ni en els pamflets més radicals. I encara podríem afegir-hi, des del món postmodern, aquest escàndol de les retribucions dels grans gestors del capital, que no en són propietaris. Per això em preocupa, contra una certa tristor intel·lectual, un estrany somriure, llegir en una pancarta reivindicativa de treballadors a Vic (18 de febrer de 2009) un text que exigeix un “unes indemnitzacions justes i dignes” o un altre que explica que la manifestació és “pel treball i contra la crisi”.
Aquests treballadors, els seus sindicats representatius, es dirigeixen a les institucions polítiques (amb escassíssimes competències en l’àmbit laboral i econòmic !), i els rep i escolta el president del Consell Comarcal o bé el delegat del govern a la Catalunya central. Encara no han aprés els sindicats que les institucions polítiques cada cop més exerceixen de gestors de les crisis i disbauxes dels capitalistes ?. O no està passant que la gran majoria de governs democràtics del món occidental estan ajudant el sistema financer i no pas directament els “usuaris” de la crisis ?
La transició al nostre país no va fer res més que actualitzar i posar al dia un sistema determinat de relacions socials. Érem la darrera dictadura en el món occidental. En aquest procés de traspàs (terme que també fem servir per dir mort) varen morir una munió d’esperances i d’il·lusions i la majoria dels seus profetes varen anar-se mutant en gestors del nou vell sistema. Dirigents polítics i sindicals, líders veïnals i de l’associacionisme, que s’havien guanyat el respecte de les seves respectives comunitats, varen tastar la poma enverinada de la democràcia i del carrer varen passar al despatx oficial.
Malauradament això ha anat generant tota una pedagogia del compromís polític. Avui en dia hi ha joves que estudien ciències polítiques o administració pública per tal de dedicar-se a la política professionalment. Esdevé així una forma més de guanyar-se la vida (com estudiar arquitectura o veterinària) i deixa de ser un compromís amb una determinada concepció de la societat ideal, l’exigència de convèncer als coetanis amb una determinada cosmogonia. La tècnica (aquest cop aplicada des de les ciències socials) torna a arrabassar l’espai de decisió a la política. Així, responsables polítics a diferents nivells (alcaldes, consellers o presidents comarcals, directors d’escoles o instituts...) estan sotmesos en les seves decisions als criteris tècnics dels arquitectes i enginyers, juristes i pedagogs... més enllà de l’estricte decisió personal, política que exigiria d’aquells la capacitat per adequar-hi els seus plantejaments i sabers científics.
Teniu a les mans, doncs, una recull d’articles publicats majoritàriament a la premsa comarcal, d’Osona. Hi ha una etapa emmarcada en el postfranquisme en la qual els articles es refereixen, fonamentalment, a la situació política a l’ajuntament de Sant Pere de Torelló. La meva residència es trasllada a Barcelona i el meu compromís polític pren cos en el món laboral, entre els grups anarquistes que intenten donar-li cos a una concepció moderna d’allò que fou la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Ni en un ni en l’altre àmbit van reeixir les meves cabòries. Durant anys a Sant Pere de Torelló varen seguir manant alcaldes i regidors que no deixaven de ser allò que algú va anomenar el franquisme sociològic. Convergència va entendre molt bé aquesta malaltia i va prestar la seva cobertura democràtica a molts alcaldes amb aquell tarannà.
A la CNT vaig acabar amb un grup, els apaches, que des d’una heterodòxia considerable qüestionàvem un sindicalisme democràtic, legalista i defensàvem un anarquisme més enllà del món obrer. La identitat de treballador no garanteix en absolut una identitat revolucionària. No volíem ser els dirigents o “la avantguarda” d’uns obrers desarrelats. La CNT, amb l’ajuda dels serveis secrets franquistes encara i d’en Martin Villa, es va suïcidar davant de la seva incapacitat de fer front a un (moribund) moviment obrer format per treballadors amb casa o apartament de segona residència a la costa, hipotecada i BMW a la porta del jardí.
Però aquest recull l’he organitzat en quatre capítols: un dedicat a la Política Local, el segon al món del treball i del consum, Treball i societat, el tercer a Educació i un quart a Especulacions intel·lectuals. Per explicar una mica el context ideològic que vivia, els darrers anys 70, he afegit uns quants articles publicats en un butlletí del sindicat de construcció, al que vaig estar afiliat/militant fins a l’any 1980.
Intentar explicar (me) la relació entre la pràctica política i la teoria política ha estat des de fa molt temps un dels centres d’interès en la meva recerca intel·lectual i un esperó pel meu compromís polític. Això i la meva identificació amb la tradició anarquista, llibertària a Catalunya han anat configurant un caràcter polític determinat.
D’una banda explicitat en la reivindicació del dret a la intervenció (en el sentit més polític del terme) en els assumptes públics, és a dir, en la configuració i posterior gestió de la política, de cada individu, i pel cas, jo. Aquesta reivindicació expressa la meva convicció profunda que, avui en dia especialment, el sistema de partits polítics a Catalunya ja no representa en absolut un procés d’agregació d’interessos de sectors socials determinats per a confrontar-los en l’arena política formal (ajuntaments, parlaments, institucions...) si no que és el contrari, els partits polítics són ens autònoms als que s’adhereixen alguns ciutadans per a confirmar-se una identitat col·lectiva i que “lluiten” entre ells per a repartir i distribuir (entre ells) el poder polític (sotmès al poder econòmic) en el temps i en l’espai.
I de l’altra, fonamentat en la convicció que només d’una manera col·lectiva, a partir de la coincidència d’interessos, hi ha possibilitats de transformació d’aquesta societat que ha renunciat a la participació i cada dia està més allunyada de l’àmbit on es decideixen qüestions que l’afecten individualment (a cada un dels seus membres) i col·lectiva.
Hi ha una opinió generalitzada, estimulada des de determinades corrents del pensament al nostre país, que sosté que som un model d’associacionisme. La meva tesi és que en aquest àmbit també passa com en l’àmbit de les formacions polítiques. Hi ha moltes organitzacions socials (dominen descaradament les esportives: futbol, cacera, pesca, ... i folklòriques) que responen a la iniciativa d’individus compromesos i al voltant dels quals, per a les concretes manifestacions de la seva activitat, es formen col·lectius seguidors d’aquells compromisos. En alguns pobles de la comarca, a més, podeu comprovar que el mateix grup de tres o quatre persones apareix com a capdavanter de tres o quatre de les associacions del municipi. Hi ha més façana que estructura, i tanmateix això no ha de ser impediment per afirmar que un considerable, minoritari, grup de persones al nostre país compromet la seva vida privada per a mantenir compromisos col·lectius que apareixen, moltes vegades, com a característiques de tot el poble.
En aquest aspecte de la participació política, no emmarcat en els formulismes de les institucions constitucionals, també he provat de trobar-hi explicacions i també hi he compromès el meu interès intel·lectual i personal. Tanmateix, malgrat la meva implicació, he procurat sempre mantenir-hi una actitud crítica intentant que aquesta, però, no m’excusés del compromís quotidià; és allò de desitjar la revolució però ser conscient que cal un plat a taula cada dia.
El món del treball i especialment això que n’han dit el moviment obrer ha viscut un procés de desnaturalització extraordinari. Sembla com si el sistema capitalista hagi aconseguit anar donar cos a algunes expectatives del pensament de l’esquerra del segle XIX. De teoritzar sobre l’abolició del treball hem passat, avui dia desgraciadament amb una considerable evidència al carrer , a una defensa aferrissada del lloc de treball. No puc evitar de reflexionar sobre el fet que en les reivindicacions dels treballadors d’avui mai es parli de la distribució de la riquesa. La sagrada propietat privada i els drets d’herència, eixos d’una considerable discussió entre l’anarquisme (Bakunin) i el marxisme (Marx) en el Congrés de la Internacional d’Amsterdam de 18XX, avui no apareixen ni en els pamflets més radicals. I encara podríem afegir-hi, des del món postmodern, aquest escàndol de les retribucions dels grans gestors del capital, que no en són propietaris. Per això em preocupa, contra una certa tristor intel·lectual, un estrany somriure, llegir en una pancarta reivindicativa de treballadors a Vic (18 de febrer de 2009) un text que exigeix un “unes indemnitzacions justes i dignes” o un altre que explica que la manifestació és “pel treball i contra la crisi”.
Aquests treballadors, els seus sindicats representatius, es dirigeixen a les institucions polítiques (amb escassíssimes competències en l’àmbit laboral i econòmic !), i els rep i escolta el president del Consell Comarcal o bé el delegat del govern a la Catalunya central. Encara no han aprés els sindicats que les institucions polítiques cada cop més exerceixen de gestors de les crisis i disbauxes dels capitalistes ?. O no està passant que la gran majoria de governs democràtics del món occidental estan ajudant el sistema financer i no pas directament els “usuaris” de la crisis ?
La transició al nostre país no va fer res més que actualitzar i posar al dia un sistema determinat de relacions socials. Érem la darrera dictadura en el món occidental. En aquest procés de traspàs (terme que també fem servir per dir mort) varen morir una munió d’esperances i d’il·lusions i la majoria dels seus profetes varen anar-se mutant en gestors del nou vell sistema. Dirigents polítics i sindicals, líders veïnals i de l’associacionisme, que s’havien guanyat el respecte de les seves respectives comunitats, varen tastar la poma enverinada de la democràcia i del carrer varen passar al despatx oficial.
Malauradament això ha anat generant tota una pedagogia del compromís polític. Avui en dia hi ha joves que estudien ciències polítiques o administració pública per tal de dedicar-se a la política professionalment. Esdevé així una forma més de guanyar-se la vida (com estudiar arquitectura o veterinària) i deixa de ser un compromís amb una determinada concepció de la societat ideal, l’exigència de convèncer als coetanis amb una determinada cosmogonia. La tècnica (aquest cop aplicada des de les ciències socials) torna a arrabassar l’espai de decisió a la política. Així, responsables polítics a diferents nivells (alcaldes, consellers o presidents comarcals, directors d’escoles o instituts...) estan sotmesos en les seves decisions als criteris tècnics dels arquitectes i enginyers, juristes i pedagogs... més enllà de l’estricte decisió personal, política que exigiria d’aquells la capacitat per adequar-hi els seus plantejaments i sabers científics.
Teniu a les mans, doncs, una recull d’articles publicats majoritàriament a la premsa comarcal, d’Osona. Hi ha una etapa emmarcada en el postfranquisme en la qual els articles es refereixen, fonamentalment, a la situació política a l’ajuntament de Sant Pere de Torelló. La meva residència es trasllada a Barcelona i el meu compromís polític pren cos en el món laboral, entre els grups anarquistes que intenten donar-li cos a una concepció moderna d’allò que fou la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Ni en un ni en l’altre àmbit van reeixir les meves cabòries. Durant anys a Sant Pere de Torelló varen seguir manant alcaldes i regidors que no deixaven de ser allò que algú va anomenar el franquisme sociològic. Convergència va entendre molt bé aquesta malaltia i va prestar la seva cobertura democràtica a molts alcaldes amb aquell tarannà.
A la CNT vaig acabar amb un grup, els apaches, que des d’una heterodòxia considerable qüestionàvem un sindicalisme democràtic, legalista i defensàvem un anarquisme més enllà del món obrer. La identitat de treballador no garanteix en absolut una identitat revolucionària. No volíem ser els dirigents o “la avantguarda” d’uns obrers desarrelats. La CNT, amb l’ajuda dels serveis secrets franquistes encara i d’en Martin Villa, es va suïcidar davant de la seva incapacitat de fer front a un (moribund) moviment obrer format per treballadors amb casa o apartament de segona residència a la costa, hipotecada i BMW a la porta del jardí.
Però aquest recull l’he organitzat en quatre capítols: un dedicat a la Política Local, el segon al món del treball i del consum, Treball i societat, el tercer a Educació i un quart a Especulacions intel·lectuals. Per explicar una mica el context ideològic que vivia, els darrers anys 70, he afegit uns quants articles publicats en un butlletí del sindicat de construcció, al que vaig estar afiliat/militant fins a l’any 1980.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada