Deformada, corrompuda i manipulada la nostra societat ha convertit una actitud que fou identificadora d’un corrent del pensament en una mena de categoria per a justificar la misèria ideològica.
Els anarquistes, per això es diuen així, estan contra l’estat i, conseqüentment, contra tots els seus governs, contra aquesta forma de concentració del poder que, sobre tot, prové de la renúncia de cada individu a la seva responsabilitat, delegant, per períodes determinats, la seva voluntat i l’exercici dels seus drets i aspiracions i ambicions i il•lusions en unes persones que han esdevingut gestors permanents d’aquesta renúncia i per tant de la seva misèria.
I això succeeix en l’àmbit de la política institucionalitzada i en el del món laboral. Líders sindicals dels grans sindicats del país porten anys i anys sense fer una jornada laboral, exactament com alguns dels representants polítics que porten anys i anys sense haver de competir en un mercat capitalista al que creuen regular (però mai qüestionen).
I a vegades, només per a la seva competència política que només té transcendència en el seu món virtual, però del que patim les conseqüències, s’esbatussen i uns es mostren com els grans enemics del govern (que no de l’estat) i organitzen manifestacions i actes públics (en diuen mobilitzacions) per a comprovar i veure, sobretot, quina ascendència tenen sobre els seus representats. I això esdevé de tal manera evident que passada la turmenta les organitzacions sindicals agraeixen la participació en la mobilització i la secretària del mateix sindicat després de donar moltes gràcies envia als receptors una abraçada. (1)
Cada vegada més em semblen comparables l’oposició (la política i la sindical) i els tubs d’escapament dels vehicles a motor. Sense aquest tub el sistema (vull dir, el motor) explotaria.
Els anarquistes, per això es diuen així, estan contra l’estat i, conseqüentment, contra tots els seus governs, contra aquesta forma de concentració del poder que, sobre tot, prové de la renúncia de cada individu a la seva responsabilitat, delegant, per períodes determinats, la seva voluntat i l’exercici dels seus drets i aspiracions i ambicions i il•lusions en unes persones que han esdevingut gestors permanents d’aquesta renúncia i per tant de la seva misèria.
I això succeeix en l’àmbit de la política institucionalitzada i en el del món laboral. Líders sindicals dels grans sindicats del país porten anys i anys sense fer una jornada laboral, exactament com alguns dels representants polítics que porten anys i anys sense haver de competir en un mercat capitalista al que creuen regular (però mai qüestionen).
I a vegades, només per a la seva competència política que només té transcendència en el seu món virtual, però del que patim les conseqüències, s’esbatussen i uns es mostren com els grans enemics del govern (que no de l’estat) i organitzen manifestacions i actes públics (en diuen mobilitzacions) per a comprovar i veure, sobretot, quina ascendència tenen sobre els seus representats. I això esdevé de tal manera evident que passada la turmenta les organitzacions sindicals agraeixen la participació en la mobilització i la secretària del mateix sindicat després de donar moltes gràcies envia als receptors una abraçada. (1)
Cada vegada més em semblen comparables l’oposició (la política i la sindical) i els tubs d’escapament dels vehicles a motor. Sense aquest tub el sistema (vull dir, el motor) explotaria.
(1) Vegeu la carta de la secretària de CCOO ensenyament del 17 de març de 2010.
1 comentari:
Aquest matí he sentit a la Rosa Canyadell (portaveu de la USTEC) a la ràdio. Ha dit que ella fa vint anys que pertany al sindicat i que només fa quatre anys /quatre!!!) Que és delegada sindical. Potser això vol dir que els altres deu anys en que jo l'he pogut identificar com a representat de la USTEC hi treballava de fet en comissió de servei pagada pel Departament?
Ara penso que fa massa temps que tothom ens pren el pèl Josep, estic d'acord amb tu, cal que dimiteixin aquests quadres sindicals i recomposar els sindicats d'ensenyants i els que gosen dir-se de classe, clarificant els seus objectius i les seves aliances. L'acte de fer política ha de provenir de la generositat i de l'anhel de millorar el món començant pel que tenim a l'abast. Com es pot mantenir la identificació amb una ideal i ser el mateix temps l'obstacle per al seu assoliment?
Hi ha molta desvergonya...
Salut!
Publica un comentari a l'entrada