divendres, 27 de desembre de 2013

El dret a decidir (què) i el vot signat.
M’esforço a viure sense deixar-me influir per l’agenda política del país. Potser això fa que em sorprengui extraordinàriament la degeneració intel·lectual que es fa evident en tots els discursos dominants. Que el president del govern d’Espanya es refereixi al campionat del món de futbol a l’estadi on es recorda a Mandela, per la seva mort; que la secretaria del partit que sustenta al govern hagi assolit les màximes expectatives en estupidesa (llevat que es tracti d’una estratègia que a mi se m’escapa) i que els líders de l’anomenada esquerra a Espanya es tornin escolanets de la dreta més rància (terme que s’usa per no caure en la comissió d’un delicte) quan es tracta teològicament de “España”, no hauria de tenir res a veure, no hauria d’aparèixer mai com a justificació intel·ligent (almenys en la teoria, en l’àmbit del coneixement) de misèries semblants en els dirigents de Catalunya. No hauria de servir mai com a justificació de propostes polítiques de cap mena. Tenim la nostra Cospedal i el nostre Rajoy. El nostre o nostres Bárcenas no han d’envejar res als de Castella. I la nostra premsa compleix els seus compromisos polítics amb els seus mentors com ho fan El Mundo i La Razón i El País.
Em sorprèn, provinent d’aquests nostres personatges i d’aquesta nostra premsa, l’acolliment que ha tingut el fum del dret a decidir, sense que hagin aparegut consideracions intel·lectuals que n’hagin intentat esbrinar els fonaments, la oportunitat i els recolzaments jurídics. L’existència de drets deslligada de la seva relació als moments històrics concrets no va més enllà que les virtuts religioses o les constitucionals (pel nostre cas, ara, reivindicades pels “altres”). Només es parla del dret a decidir respecte a sotmetre a decisió una voluntat determinada i quan hi ha una previsible capacitat per a exercir-lo. Jo tinc el dret a decidir sobre l'abolició de la propietat privada però no la capacitat per a que els altres, que també el tenen, l'exerceixin. Més enllà d’aquesta immediatesa, parlar del dret a decidir és com parlar de la bondat de déu davant d’un leprós. O com fa la constitució, garantir un habitatge digne.
Durant anys havia estat convençut que el secret del vot, en relació al sufragi universal, era un cert progrés en una societat civilitzada amb pretensions de democràcia. I ara m’adono que no he vist ningú que qüestioni la perversió dels vots signats i de les llistes d’adscripció política. El govern de la Generalitat va haver de renunciar al seu intent d’elaborar formalment una llista d’adhesions inqüestionables al règim. I ara he vist que algunes entitats socials i polítiques recullen vots signats (nominals, doncs). La relació nominal dels que s’adhereixen al règim (quan jo era petit a casa érem dels de missa, però els altres no eren de missa) estableix per definició la llista (dels tebis) dels que no són afectes al règim.
Alguns vespres, entre això i els fantasmes del ministre de l’interior i del director dels mossos d’esquadra, em costa d’agafar el son.
(Publicat a El 9 Nou el 23 de desembre de 2013)

Seguidors