dijous, 11 d’octubre de 2012



Apunts per a una història política del municipi de Santa Maria de Corcó: Identitats. (II).

Deia (11-05) que “vivim encara amb les petjades lentes de la història de cada municipi, de fa anys i anys, marcades en el llom del nostre comportament”. Hi ha institucions que, des de les seves visions cosmogòniques que, contra la raó, pretenen eludir les angoixes vitals, creen identitats molt fortes, més enllà dels rituals tribals que les sustentin. Mireu si no com una monja, amb hàbits inclosos, pot enllumenar les esquerres catalanes.
En el mar de crítiques que AUD (“...per aportar una visió innovadora i moderna (!) de la gestió municipal”, com diu Àlex Montanyà el 20-07) dirigeix a l’alcalde, n’hi ha una especialment extraordinària, des del meu punt de vista. Per qui la redacta, pel temps en que es redacta, en un temps de reivindicació d’identitats, i perquè mostra una determinada concepció de la política, que jo no comparteixo. L’autor del butlletí d’AUD es vanta que “finalment es va poder rectificar a temps i es va convidar el mossèn, que va acompanyar la comitiva i va beneir les instal·lacions, i alhora es va poder acomplir el desig dels veïns”. L’alcalde, molt més tolerant que jo, va cedir a la pressió i estalviar un espectacle als convidats. Jo, més arrauxat, haguera anat per l’altra vorera.
Més enllà de la veracitat en la concreció i detall dels fets previs, que em resulta indiferent, em sembla digne de reflexió el següent:
Es dona per evident que beneir (en ple segle XXI !) des d’una determinada concepció religiosa l’edifici del pavelló acompleix el desig dels veïns. Cap necessitat d’explicar quins veïns, quants veïns, perquè un rictus i no un altre...
La reivindicació a favor de la intervenció, en un acte social de la “institució eclesiàstica del poble” ens mostra com algunes identitats representen més una identificació (en negatiu, respecte dels ‘altres’) que no pas una identificació positiva d’afirmació. No s’omplen  pas més, precisament, els actes d’aquesta institució eclesiàstica del poble que els esdeveniments esportius de l’AE Corcó, per exemple.
Es mostra ( “acomplir el desig dels veïns”), d’una banda, un capacitat de conèixer el desig dels veïns extraordinària, que comparteix amb els populismes la idea que els escollits (encara que sigui a les urnes) saben quins són els desitjos del poble. Els polítics, si són honrats i honestos, no estan al servei del poble, de qualsevol poble. Hom té una concepció de la organització social i política. Si troba qui la comparteix i la sotmet a consideració dels ciutadans, i la hi aproven, pot gestionar. Al contrari, adaptar el meu programa electoral (la meva concepció de la política) a allò que vol el poble és el que fan els partits polítics, tots engrescats en trobar l’eix central, on satisfacin més número de votants, malgrat això representi renunciar a la república (els comunistes els anys 70, l’esquerra de Catalunya quan perdia la r), al socialisme o marxisme (els socialistes de Felipe González), a la nacionalització de la banca, a l’abolició de la propietat privada....
En aquests moments d’identitats, només serem homes lliures, que no territoris lliures, Jordi!, quan no hi hagi identitats subliminals que es pretenen consubstancials al poble català, al desig dels veïns.

Publicat a El 9 Nou, 11 d'octubre de 2012 sota el títol de Santa Maria de Corcó i les identitats

Seguidors