Apunts per a una història política del
municipi de Santa Maria de Corcó: Identitats. (II).
Deia (11-05) que “vivim encara amb les petjades
lentes de la història de cada municipi, de fa anys i anys, marcades en el llom
del nostre comportament”. Hi ha institucions que, des de les seves visions
cosmogòniques que, contra la raó, pretenen eludir les angoixes vitals, creen
identitats molt fortes, més enllà dels rituals tribals que les sustentin. Mireu
si no com una monja, amb hàbits inclosos, pot enllumenar les esquerres
catalanes.
En el mar de crítiques que AUD (“...per aportar una
visió innovadora i moderna (!) de la gestió municipal”, com diu Àlex Montanyà
el 20-07) dirigeix a l’alcalde, n’hi ha una especialment extraordinària, des
del meu punt de vista. Per qui la redacta, pel temps en que es redacta, en un
temps de reivindicació d’identitats, i perquè mostra una determinada concepció
de la política, que jo no comparteixo. L’autor del butlletí d’AUD es vanta que
“finalment es va poder rectificar a temps i es va convidar el mossèn, que va
acompanyar la comitiva i va beneir les instal·lacions, i alhora es va poder
acomplir el desig dels veïns”. L’alcalde, molt més tolerant que jo, va cedir a
la pressió i estalviar un espectacle als convidats. Jo, més arrauxat, haguera
anat per l’altra vorera.
Més enllà de la veracitat en la concreció i detall
dels fets previs, que em resulta indiferent, em sembla digne de reflexió el
següent:
Es dona per evident que beneir (en ple segle XXI !)
des d’una determinada concepció religiosa l’edifici del pavelló acompleix el
desig dels veïns. Cap necessitat d’explicar quins veïns, quants veïns, perquè
un rictus i no un altre...
La reivindicació a favor de la intervenció, en un
acte social de la “institució eclesiàstica del poble” ens mostra com algunes
identitats representen més una identificació (en negatiu, respecte dels
‘altres’) que no pas una identificació positiva d’afirmació. No s’omplen pas més, precisament, els actes d’aquesta
institució eclesiàstica del poble que els esdeveniments esportius de l’AE
Corcó, per exemple.
Es mostra ( “acomplir el desig dels veïns”), d’una
banda, un capacitat de conèixer el desig dels veïns extraordinària, que
comparteix amb els populismes la idea que els escollits (encara que sigui a les
urnes) saben quins són els desitjos del poble. Els polítics, si són honrats i
honestos, no estan al servei del poble, de qualsevol poble. Hom té una
concepció de la organització social i política. Si troba qui la comparteix i la
sotmet a consideració dels ciutadans, i la hi aproven, pot gestionar. Al
contrari, adaptar el meu programa electoral (la meva concepció de la política)
a allò que vol el poble és el que fan els partits polítics, tots engrescats en
trobar l’eix central, on satisfacin més número de votants, malgrat això
representi renunciar a la república (els comunistes els anys 70, l’esquerra de
Catalunya quan perdia la r), al socialisme o marxisme (els socialistes de
Felipe González), a la nacionalització de la banca, a l’abolició de la
propietat privada....
En aquests moments d’identitats, només serem homes
lliures, que no territoris lliures, Jordi!, quan no hi hagi identitats
subliminals que es pretenen consubstancials al poble català, al desig dels
veïns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada